Arxiu de la categoria: Música

INCERTESES I ESPERANCES

Publicat el per
Respon

Vaig començar l’any com tanta gent, amb el Concert de Cap d’Any ofert pel Musikverein de Viena sota la direcció del gran Riccardo Muti, que no va perdre l’ocasió per fer un apassionat al·legat en favor de la importància de la música i de la cultura per a la humanitat. Un discurs que s’ha fet viral per la reivindicació valenta i compromesa de Muti que, tocant la vuitantena, està en plena forma musical i personal. Muti, els músics de la Filharmònica vienesa i la sala buida de públic simbolitzen avui l’any que ens espera:  un 2021 acabat d’inaugurar amb el llast de  totes les incerteses i totes les esperances del moment. Davant del got mig buit o mig ple hem de fer front a tres centenars llargs de dies que vindran farcits de dubtes i il·lusions i que només la nostra capacitat d’afrontar-los aniran desvetllant. La perspectiva és la de qui contempla com les Parques descabdellen els fils de la humanitat i el de la nostra vida en particular.

Imatges del concert preses en directe… des de casa

Només amb set dies d’existència hem vist com per enèsima vegada la incompetència de l’autoritat (és un dir) sanitària del govern ha decretat un confinament que no discutiré per necessari sinó per insuficient i arbitrari, com la major part de les mesures que pren el Departament de Salut. Ho sento, i molt, pels professionals que lluiten en el doble front dels hospitals, residències i centres sanitaris, i el de la paret de ciment del departament esmentat. La indecisió, les contradiccions i la incompetència sumades mai no havien causat tants estralls: persones mortes, malaltes, contaminades, confinades preventivament, negocis arruïnats, economies malmeses. Només hauria calgut escoltar els professionals de la medicina i la salut i mirar als països on la pandèmia ha causat menys malaltia i menys mort – no se n’ha salvat cap, de país – per encaminar les decisions vers les vies que han reeixit. Només se m’acut el títol d’un llibre de Sergi Pàmies, T’hauria de caure la cara de vergonya, per adreçar-lo als incompetents del govern, però encara el trobo massa fluix i no sé fins on arriba la seva capacitat d’avergonyir-se de la seva pèssima gestió.

Després vénen les responsabilitats de l’altra banda, les personals i les col·lectives de la nostra societat. Aquí també hi ha hagut de tot, des de persones i establiments altament responsables fins els irresponsables de jutjat de guàrdia, i no em refereixo només als de la rave de Llinars;  perquè d’exemples d’aquesta mena tothom n’ha vist i Sitges no és cap excepció. Tanta irresponsabilitat em fan reflexionar sobre quina mena de gent som – invoco el títol d’un interessant assaig de Gaziel – i quina mena de societat hem construït a partir dels fonaments educatius. Més que lamentacions el que cal és introduir mecanismes de canvi i transformació a favor dels valors de responsabilitat i solidaritat a favor de la comunitat.

Mirant enfora he tornat a repetir l’experiència de l’11-S: veure un atac en directe i seguir-lo en temps real. La desaforada agressivitat del president Donald Trump va culminar anit amb l’assalt al Congrés dels EUA per tal d’impedir la certificació del triomf electoral del president electe, Joe Biden.

De les xarxes socials

Al cap de quatre hores la guàrdia nacional havia aconseguit desallotjar els assaltants i mentre redacto aquest article es parla de destituir Trump, que s’ho ha guanyat a pols, ni que sigui pels pocs dies de mandat que li resten, mentre persones tan diferents com el demòcrata Jimmy Carter com el republicà Arnold Schwarzenegger han condemnat sense reserves el seu comportament. El tema dóna per molt, però em quedo amb la idea que Trump ha portat la seva follia pel poder molt més enllà dels límits que caldria esperar d’un cap d’estat i la voluntat palesa pels representants del Congrés en voler certificar el triomf de Biden la mateixa nit de l’assalt.

Incerteses i esperances, però prefereixo seguir veient el vas mig ple.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 8 de gener 2021

PAISATGES DE PESSEBRE AMB VERSOS (Carneriana, 5)

Publicat el per
Respon 
“Un àngel posa avui, visible sota el vel,
una mica de tast d’infantesa i de cel
al que dormi en el cor, en la plata, en la gerra.
 
Els núvols passen baixos, amb entremig de blau;
de sota els arbres puja, brandant, boira suau;
es mesclen els alens del cel i de la terra.”

El retorn a Josep Carner per aquestes dates de Nadal em porta a rellegir i assaborir les seves nadales. En tant que gènere focalitzat en la temàtica de Nadal i tot el seu sistema de referències – àngels, paisatge, suro, desembre, fred, flama, molsa, neu, estels, pastors, infantesa…  – Carner és ric en tots els seus vessants i matisos. Des de la “Nova cançó del Desembre congelat”, fins el conegut “Rústec villancet” que, amb música de Lluís M. Millet, és una de les tonades més conegudes gràcies a la interpretació de l’Orfeó Català. Carner va escriure nadales enmig de les circumstàncies personals i col·lectives més diverses amb les tonalitats i registres que en cada moment li foren més suggerents: cançons, cants, balades – “Balada de Nadal per canta-la els pirates de la mar” – o el “Nadal 1943 al tròpic”. Dins del seu vagareig pel pas de l’any – el pas del temps és una modalitat de guia per llegir la poesia de Josep Carner – els mesos en general, i el desembre en aquest cas concret, són parades i estances per a la construcció del poema. El temps, més que el paisatge, determina un inici de configuració; la paraula poètica el construeix.

Els àngels de la glòria, de Ramon Amadeu. Col·lecció Jordi Pañella i Virella, Sitges.

Els versos que encapçalen l’article pertanyen al poema “Desembre pairal”. Com en d’altres dels que va escriure, el rerefons paisatgístic remet al del pessebre en el qual els àngels hi tenen una presència predominant per tal com fan d’enllaç entre la condició terrenal i la divina, missatgers i emissaris, guies que amb la complicitat dels estels condueixen pastors i reis a la Cova. En aquest poema l’àngel fa d’enllaç entre el cel i la terra. Un cel blau de pessebre que sorgeix d’entre les branques que figuren ser arbres i que el poeta evoca, des de l’imaginari, entre la boira i la llum, en la sentor de l’hivern.

Naixement provençal. Col·lecció Jordi Pañella i Virella, Sitges.

Des de la lleialtat carneriana no puc deixar d’evocar avui un altre poema, en aquest cas d’un poeta amic i admirador que, inicialment darrera les seves passes al llarg del calendari i del pas de l’any, va construir un llenguatge poètic directament deutor i fortament entroncat amb el paisatge de Sitges, com és el poeta Trinitat Catasús (1887-1940). Tres anys més jove que Carner forma part de la primera generació del noucentisme, per bé que Catasús s’inicia a la poesia postmodernista amb una clara aposta estètica dins del noucentisme literari; d’aquí la influència de Josep Carner. El poema “Desembre”, integrat al recull del seu primer poemari, De l’hort i de la costa (1915), evoca alhora temps i paisatge des de la visió del pessebre:

 Visió de ramades
 damunt del pujol;
 rondalles contades
 a posta de sol.

 Any que va morint
 d’una mort molt dolça;
 gebrades, cobrint
 el verd de la molsa.
Pastora provençal. Col·lecció Jordi Pañella i Virella, Sitges

Nadal és temps de pessebres i res més adient aquests dies que l’homenatge al mestre pessebrista Josep Aleacar esdevingut recentment a la Plaça dels Artistes. La seva trajectòria i dedicació han estat reconegudes com un exemple de creativitat artística i com un exemple de la voluntat de continuar i transmetre una tradició que perdura en els nostres dies i es projecta vers el futur. Ell, juntament amb el recordat Arcadi Amorós i el Grup Pessebrista de Sitges, mereixen tot el reconeixement i el recolzament per aquesta tasca entranyable i tan aparentment senzilla com la creació del petit univers que són els pessebres i tan arrelada en les diverses modalitats de països, tradicions i cultures.

Acabo aquest Marge Llarg desitjant el millor Nadal que puguem passar en les presents circumstàncies, tan difícils. Que, almenys, àngels, estels, nadales, cançons i pessebres ens el facin una mica més dolç. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 18 desembre 2020

EL ‘MADRIGAL’ DE ROBERT GHERARD (Carneriana, 4)

Publicat el per
Respon

Juntament amb Eduard Toldrà, Pau Casals, Manuel Blancafort, Joan Lamotte de Grignon, entre altres, Gerhard va viure i treballar a la Catalunya dels anys d’entreguerres introduint canvis radicals en la composició i en l’ideari estètic musical, no sempre acceptats per tothom. Alhora, seu activisme en el medi musical el va portar a contribuir en la fundació de l’Associació de Compositors Independents de Catalunya.

Home d’una vasta cultura humanística, la seva activitat passava també per feines de traducció, pedagogia, i col·laboracions de crítica musical en publicacions com la Revista de Catalunya o Mirador, entre altres. A l’Institut d’Estudis Catalans va col·laborar amb Higini Anglès organitzant la Secció de Música. En el medi artístic on freqüentava Josep Lluís Sert va contribuir a la creació del grup ADLAN amb J. V. Foix i Joan Miró,  amb la col·laboració literària i plàstica d’ambdós compondria el ballet Ariel encarregat pels Ballets Russos de Montecarlo, el 1934. En tant que pedagog, va mantenir una intensa relació de mestratge amb el compositor Joaquim Homs. En poques paraules la vida, obra i llegat de Robert Gerhard són les d’un creador exigent, disciplinat, valent i convençut de la necessitat de renovació constant dels cànons existents. 

Robert Gerhard i els integrants de l’Associació de Compositors Independents de Catalunya

L’Any Robert Gerhard ens descobreix aquests i altres aspectes de Robert Gerhard. Quan el director i musicòleg Edmon Colomer, comissari de la commemoració, iniciava el seu discurs presentant la commemoració i asseverava que “la cultura no és oci, és essència” sintetitzava la gran aportació musical i cultural del personatge. 

Article sencer a EL ‘MADRIGAL’ DE ROBERT GERHARD (Carneriana, 4)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 4 de desembre 2020

L’estat de la cultura el 2019

Publicat el per
Respon

Les conclusions que se n’extreuen, reflectides en l’apartat de cultura en dades, senyalen que la relativa recuperació inicial del sector editorial, de la discografia i del videojoc  s’estronquen; que es produeixen estancaments com la despesa familiar en la cultura i el lleure i les xifres dels teatres amb 3,5 milions d’espectadors i dels museus 26 amb milions de visites; que hi ha caigudes en picat com la quota de pantalla del cinema en català; que al país comptem amb 400.000 persones associades en entitats  culturals i recreatives, un medi que viu entre el canvi i la renovació; que el conjunt d’administracions operatives en l’ecosistema cultural de Catalunya (govern català, administracions locals i supralocals i Estat espanyol) arriben a la despesa de 140 euros per persona; que si la Generalitat arribés a dotar el 2% del seu pressupost a Cultura en lloc del 0,9% actual arribaríem a la ràtio de 200 euros per persona igualant diversos països europeus. Aquesta és una radiografia de síntesi de la situació.

Article sencer a L’estat de la cultura el 2019

Una de les recents reunions telemàtiques del CoNCA amb els sectors culturals (2020)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 20 de novembre 2020

MÚSICA EN TEMPS DE GUERRA

Publicat el per
Respon

Hi ha municipis que en aquest temps de pandèmia han tingut la pensada de passar els pressupostos de cultura a altres àrees més ‘socials’. Com si la cultura no fos un bé de primera necessitat, com ho són l’educació i la sanitat. Aquesta realitat, que a nivell municipal es percep amb molta més immediatesa i realisme que en altres àmbits, ha descobert la feblesa d’algunes conviccions i un excés de demagògia que arriba a ofendre.

Ho constato arran de converses que he mantingut amb diversos artistes i creadors així com de representants de les respectives associacions d’artistes i professionals de la cultura i molt concretament als músics. Fa poc aquest setmanari publicava l’article tan precís com clarivident de David Puertas , “Quan plou, ens mullem” on exposava la vulnerabilitat dels artistes, els que viuen del ‘bolo’ degut a les condicions específiques del seu treball i a la mancança endèmica d’una regulació jurídica que els situi en pla d’igualtat laboral, fiscal i social amb la resta de treballadors. Només que les arts requereixen un estatut propi per la seva naturalesa i condicions de treball, i a hores d’ara des del CoNCA treballem intensament per a aquesta finalitat. 

S’ha demanat a les autoritats locals que els pressupostos de cultura continuïn vigents en la seva totalitat per tal de pal·liar d’una manera o altra el desastre econòmic que ha comportat el confinament i les incerteses i limitacions dels desconfinaments. Que els artistes i els  músics puguin actuar de formes alternatives i percebre els imports de les seves contractacions. La flamant resposta d’un d’aquests alcaldes va ser “que ahora no estamos para fiestas”. La frase no es referia tant a les circumstàncies sinó al caràcter prescindible de la música, de les arts, de la cultura. La reacció a aquesta frase la va sintetitzar en Gerard Quintana en un comentari magistral referit a dos moments musicals esdevingut en moments especialment tràgics a Barcelona i a Sant Petersburg. 

Barcelona, 1936. Leningrad, 1941-1944

El vespre del 17 de juliol de 1936 l’Orquestra Pau Casals assajava la Novena simfonia de Beethoven al Palau de la Música. El Mestre anys després rememorava : “Quan el cor estava a punt de pujar a l’escenari un home va entrar corrent a la sala. Em va donar un sobre i, sense respiració, em va dir: ‘És del ministre Gassol. S’espera un alçament a la ciutat d’un moment a l’altre’. (…) En veu alta vaig llegir el missatge a l’orquestra i al cor i vaig dir: ‘Estimats amics, no sé quan tornarem a estar junts. Com un adéu de cada un als altres, podem tocar el final?’. I van contestar: ‘Sí, toquem el final!’ L’orquestra va tocar i el cor va cantar com no ho havia fet mai. Les llàgrimes no em deixaven veure les notes. M’acomiadava dels meus amics, eren com la meva família”. Pau Casals va conservar l’esperança de tornar-la a dirigir a Barcelona i va morir a l’exili sense haver-la pogut acomplir però el seu record resta com un testimoni imborrable de fraternitat universal. 

Pau Casals, al front de l’Orquestra que va formar i dirgir entre 1920 i 1937

“Avui he començat una nova simfonia. No sé si la necessitarà algú enmig del furor d’aquesta guerra”, declarà Dimitri Xostakóvitx la tardor de 1941, poc després de l’inici del setge de Leningrad, l’antiga Sant Petersburg per part de les tropes de l’Alemanya nazi. La Setena simfonia coneguda com Simfonia de Leningrad va ser interpretada l’agost de 1942  a la ciutat assetjada per part del que quedava de l’orquestra de la ràdio de la ciutat, i retransmesa per altaveusper tot arreu fins on assetjaven les tropes alemanyes. Quedaven tres anys llargs d’un setge que es va tancar amb un milió de morts per la fam i centenars de milers per la guerra. Xostakóvitx la va escriure contra els totalitarismes a manera d’elegia èpica i per amor a la ciutat “que Stalin destruí i Hitler rematà”.

Dimitri Xostakóvitx amb el seu uniforme de bombers de Leningrad. La ciutat bombardejada pels nazis

Lawrence Durrell creu que la necessitat de l’art es correspon amb el consol que procura. En temps difícils ens acompanya – Käthe Kollwitz, Pau Casals, Dimitri Xostakóvitx- perquè en la seva grandesa hi rau la seva dimensió humana. La música, com l’art, és d’una utilitat immensa en temps de pau, de guerra o de pandèmia pel que té d’intangible quan arriba al cor dels éssers. 

Les imatges han estat extretes de les xarxes socials i els enllaços musicals de Youtube

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 29.05.2020