Arxiu de la categoria: Música

Antoni Puig Gairalt, o la modernitat en un triple retrat

Publicat el per
Respon

Per als apassionats de l’arquitectura moderna el nom d’Antoni Puig Gairalt, sovint associat al del seu germà, també arquitecte, Ramon Puig Gairalt, forma part d’un dels més interessants períodes d’història cultural d’aquest país  corresponent a la segona dècada dels anys vint i als primers anys trenta. La seva és una biografia ben representativa d’un personatge que podria ser tant ciutadà de Berlin com de Barcelona, perquè la Barcelona del seu temps era molt més propera al Berlin d’aquells moments que a París. L’arquitectura racionalista, la música en tot el ampli ventall de Bach al jazz, i les vivències personals en un ambient reconegudament canalla – com La Criolla del Districte Cinquè barceloní – són els tres àmbits en els que transcorre una vida tant atractiva com suggerent d’aquest arquitecte humanista que va ser Antoni Puig Gairalt (1888-1935).

Fill d’un pare que posseïa les millors localitats dels cabarets de Barcelona, avui dia no se’n sabria massa cosa més que la monografia que Joan Sacs va dedicar a l’obra arquitectònica realitzada (1926) o l’estudi que les professores Alícia Suàrez i Mercè Vidal van dedicar als dos germans arquitectes. L’aparició fa pocs anys del seu dietari, ben amagat que havia estat pel seu cunyat a la casa on vivia – mai no va parar casa pròpia i vivia amb la família de la seva germana Maria – ha fet emergir el personatge amb tota la seva brillantor i presència. L’obra recentment escrita i publicada per la seva neboda, l’arquitecta Marta Cervelló Antoni Puig Gairalt, arquitecte i humanista (Columna, 2024) li ha atorgat nova i definitiva vida.

El pas del noucentisme arquitectònic vers un racionalisme executat sense ortodòxia marca l’obra arquitectònica d’ A. Puig Gairalt, destcant diversos edificis. L’un, del més depurat estil noucentista construït amb una visió total d’arts aplicades és la casa de l’industrial Lluís Guarro a Sarrià (1922, actualment l’Escola Italiana) en la hi cridar a treballar els artistes Josep Obiols, Adrià Gual, Xavier Nogués, Francesc Galí així com l’escultor Rafael Solanic i el jardiner Joan Mirambell. Un altre, és  la fàbrica Mirúrgia, (1927-1930) encomanada pel seu amic, l’escultor i industrial Esteve Monegal, situada al barri de la Sagrada Família i construïda en el més pur estil art-decó. Pau Casals li va encarregar la casa d’estiueig a Sant Salvador (1931-1935) un dels conjunts més harmònics arran de platja i lloc estimat pel Mestre. L’encàrrec d’un avantprojecte d’aeroport entre Viladecans i Gavà (1931) no va arribar a bon terme i és una de tantes ocasions perdudes en l’ordenació territorial d’aquest país.

Amic de Le Corbusier, de Rafael Benet, d’A. Schoenberg, d’Eugeni Xammar, de l’escultor Rebull i de Pau Casals, el seu vincle entre l’arquitectura i l’humanisme prové de l’interès vers les arts plàstiques – va ser també col·leccionista – i la música. Al seu taller d’arquitectura de la Via Laietana eren freqüents les sessions musicals, de la clàssica al jazz. Puig Gairalt va formar part de diverses associacions i institucions, des de la Junta de Museus de Barcelona al Col·legi d’Arquitectes, el GATCPAC o l’Associació de Música de Càmera.

A l’hora de triar carrera s’havia decantat pel negoci familiar, la bòvila de L’Hospitalet que proveïa de materials de tota a la indústria de la construcció, i els estudis de música, però passada la vintena va emprendre la carrera d’arquitectura, llavors de vuit anys de durada. No era només una vocació tardana sinó una manera de perllongar un estadi de disponibilitat que l’allunyava d’entaular qualsevol compromís matrimonial, ja que A. Puig Gairalt exercia la seva condició homosexual. La va exercir lliurement i discreta i, en part, el seu pas pels baixos fons de la Barcelona canalla es corresponen a una vida nocturna que va viure a pler.

Deixo per a una altra ocasió un capítol d’interès sitgetà. Però el triple retrat d’A. Puig Gairalt val la pena de conèixer i gaudir-lo en aquest llibre que l’ha retornat al seu temps amb tota plenitud.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 17.01.2025, https://lecodesitges.cat/antoni-puig-gairalt-o-la-modernitat-en-un-triple-relat/

“La Processó”, de Xavier Pagès-Corella: una obra mestra

Publicat el per
Respon

El 2012 es va estrenar a Lleida la composició musical del mestre Xavier Pagès-Corella La processó, una obra per a orquestra, cobla i gralles directament inspirada en la música i els sons de la Festa Major de Sitges. Va ser un encàrrec de la Federació de Sardanistes de Catalunya que Xavier Pagès-Corella va acomplir posant-hi el cor, el cervell i la sensibilitat, així com l’experiència i la saviesa de l’ofici de la composició musical.

Ideada per a la interpretació múltiple d’orquestra, cobla i gralles combinant la música de cobla, les melodies dels balls populars, els Goigs de Sant Bartomeu, el brogit de la Festa Major i les remors i esclat de la Festa. El resultat és una obra de plenitud i maduresa, sorprenent per tots els matisos i acoloriment musical que ofereix. Com els grans poemes o les grans obres de creació literària o artística ofereix lectures i percepcions infinites. Els compassos finals de la Moixiganga, els balls i el castell de foc a l’Entrada de sant Bartomeu són tan espectaculars com inoblidables. La Processó, sense cap mena de dubte, una obra mestra.

Després de l’estrena a Lleida La processó va ser interpretada a Sant Cugat del Vallès i a l’ESMUC. Però mai a Sitges. N’hi havia enregistraments, però a Sitges no havíem tingut l’oportunitat d’escoltar-la en viu i en directe, per més que hi havia hagut alguns intents. Han hagut de passar dotze anys, dotze, i agrair i aplaudir  la constància i la convicció de la Presidenta de la Comissió de Festes, Marta Casterad, per haver fet possible l’estrena sitgetana de l’obra dirigida pel mateix compositor al Teatre Prado, que històricament ha estat seu d’estrenes i concerts memorables. Ha estat una mena de miracle. Com també ho ha estat la resposta del públic, que en va exhaurir les entrades als pocs dies d’haver estat posades a la venda i ha calgut obrir un segon torn per repetir el concert tres hores més tard,  i que també s’ha omplert. I el miracle que TV3 en donés notícia!

Aplaudiments i salutacions. Fot. VisitSitges

L’anunciat com a La Processó, el so de la Festa ha estat un extraordinari concert de Festa Major en el que han participat la Cobla Maricel, el grup de Grallers Els Marcets i la Camerata Eduard Toldrà, un total de més de cinquanta músics a escena, amb Marià Franco com a tenora solista i presentat pel musicòleg David Puertas, tots plegats dirigits per Xavier Pagès-Corella. Ha estat un esdeveniment que ha anat més enllà del que en sí mateix significa, que ja és molt. Ha tingut la virtut d’aplegar un públic amb ganes de música de cobla, orquestra i gralles amant de la música popular, de la música clàssica i de la innovació de la música contemporània ben arrelada a la tradició expressada amb un llenguatge tan diferent com integrador de tot el que la configura.

Què se’ns ha perdut aquests darrers vint anys llargs per tal que avui anem arrossegant dèficits tant en la clàssica com en la música de cobla? El concert del passat diumenge ens ho va retornar amb escreix gràcies a la voluntat de la Comissió de la Festa Major. Molts dels assistents desitgem que aquest concert sigui l’origen d’una nova tradició de les que es creen i, com que arrelen, sembla que hagin existit de tota la vida; un exemple, el Pregó de la Festa Major, que enguany compleix quaranta anys. Un altre exemple hauria de ser, un cop l’èxit provat d’enguany, el Concert del diumenge abans, que consagri i doni continuïtat al que diumenge passat vam disfrutar.

Una darrera reflexió va dedicada als músics, sobretot els joves que estudien música als diferents centres de formació musical de proximitat o de no tanta proximitat, i a les formacions com la Camerata Eduard Toldrà, la Cobla Maricel o les colles de grallers i que mereixen tot el suport del públic i de les institucions. Suport no vol dir només felicitacions, sinó partides pressupostàries suficients i generoses per tal que un concert no sigui flor d’un dia o d’un estiu, sinó oportunitats de continuïtat al llarg de l’any. Si es creu en la cultura, i la música n’és part essencial, cal ser conseqüent; fins i tot revisant a fons i transformant les polítiques d’ajuts en garanties de continuïtat i, sobretot, de normalitat.

La Festa Major de Sitges té tots els elements per ser-ne pionera perquè els músics, els compositors, els públics i tots els que enguany ho han fet possible, com la Comissió, ja hi són i hi seran. Falta garantir el suport municipal, amb tot el que comporta de transformació, criteri i revisió. A dia d’avui val la pena insistir-hi  i, sobretot, no deixar de reivindicar-ho.

Bona Festa Major!

Enregistrament complet del concert, per Ràdio Maricel

Enregistrament del reportatge de Canal Blau

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 23.08.2024

FRASQUITA

Publicat el per
Respon

Com tantes, ha estat molts anys invisible. Ho ha estat en tant violoncel·lista, que professora de música de l’Institut Pau Casals i ànim de l’orquestra del Mestre. Ho ha estat també en tant que la dona que el va acompanyar al llarg de trenta anys, seguint-lo pels camins de l’exili fins que va morir a Prada de Conflent. I, malgrat tot, el retrat que el 1909 li va fer la seva germana, la pintora Lluïsa Vidal, que llueix al Museu Pau Casals de Sant Salvador, essent un dels quadres més significatius de la col·lecció del músic.  Es titula El descans de la violoncel·lista;   la protagonista està asseguda de perfil, abillada de blanc.

És una imatge que palesa una triple referència artística: al retrat de la mare de James Whistler (1871), el mestre de les “simfonies en blanc” que van captivar Ramon Casas fins a esdevenir-ne un altre virtuós, i a la Figura femenina (1894, MNAC) de Santiago Rusiñol que té una protagonista tan suggerent com, per ara, innominada.

Sovint ha estat difícil posar nom a les models i figures femenines que genèricament omplen les parets dels museus i les tractats d’històries de l’art. I, no obstant això, totes elles tenen nom propi.

Al Museu del Cau Ferrat vam identificar en diversos retrats els trets escardalencs de la model Estefania Nantàs –La morfinòmana, entre altres– i gràcies al musicòleg Romà Escalas a la compositora Matilde Escalas que fins fa poc portava el nom postís de Miss McFlower.

De Frasquita se’n coneixia el nom i la mena però el silenci ha planat pel seu record fins dates ben recents. El 2018 en va sortir una biografia escrita per Saskia Hagenmejer, muller del seu nebot-nét Frederic Vidal. Fa ben poc ha vist la llum una narració que amb el títol Estimat Pablo, tal com ella encapçalava les cartes dirigides al Mestre, acaba de publicar l’escriptora Maria Jaén (Rosa dels Vents, 2021), dedicada a Saskia i Frederic Vidal,  i que es va presentar fa pocs dies a la Biblioteca Santiago Rusiñol. 

Estimat Pablo  és un relat fonamentat en la discreta vida de Francisca Vidal i Puig (1880-1955), cinquena dels onze fills del matrimoni entre l’ebenista Francesc Vidal Javellí i Mercè Puig, una parella que va educar igual nois i noies en el conreu de les arts per formar una família d’artistes, la més coneguda dels quals va ser la pintora Lluïsa Vidal. Francesca va rebre lliçons de música; deixebla de Pau Casals va excel·lir en la interpretació del violoncel. Es va casar el 1909 amb un amic del Mestre, Felip Capdevila; el retrat que en va pintar Lluïsa va ser un regal de noces que, en morir Frasquita va llegar a Casals perquè sempre la recordés. A ella i a l’estiu de 1921 que van passar a Sant Salvador quan, ja vídua, la ferma amistat personal i musical que mantenien va esdevenir una relació d’intimitat que es va perllongar durant una trentena d’anys i que només va interrompre la mort d’ella. Va ser una relació marcada pel secret de la discreció: Casals estava separat des de feia temps de la soprano nord-americana Susan Metcalfe però no se n’havia divorciat. A les portes de la mort de Frasquita s’hi va casar i la va portar a enterrar al panteó familiar del Vendrell al costat de la seva mare sense esmentar-ne el nom. Actualment també hi resten les despulles del Mestre. Per ella va trencar la paraula donada de no tornar a l’Estat espanyol fins que Franco no hi fos. 

Maria Jaén presta la seva veu d’escriptora al monòleg epistolar en el que Frasquita narra la seva vida al costat del Mestre que va admirat i estimat des de la primera trobada. Només així s’expliquen tants anys de fidelitat i submissió. Però hi ha un moment en que ella es rebel·la perquè després de dècades de vida en comú un dels dies del llarg exili Casals la presenta com “Madame Capdevila, la senyora que té cura de mi”. La llarga carta adreçada a l’“Estimat Pablo”, que constitueix una narració perfectament travada, és “el dolor més autèntic” i el relat de la seva rebel·lió. 

La memòria de les germanes Vidal Puig transcendeix en la història cultural de Sitges i així ho reflecteix la narració, i a elles es deu una estada de Pau Casals a finals del segle XIX; hi haurà ocasió de rememorar-ho. Però, sobretot, no es perdin les lletres de la Frasquita perquè li atorguen carta d’existència definitiva. Paga molt la pena llegir aquesta reivindicació escrita des de l’amor, l’amor propi i les complicitats compartides de tota una vida escrita en primera persona.

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges

MIKIS THEODORAKIS I LA MEDITERRÀNIA

Publicat el per
Respon

El primer que vaig fer quan vaig llegir la mort de Mikis Theodorakis fa uns pocs dies va ser veure la darrera escena de la pel·lícula Zorba el grec, en la que el gran Anthony Quinn ensenya a ballar el sirtaki a Alan Bates, aquest a punt de perdre l’encaracarament i la mitja abúlia pusil·lànime i covarda d’un escriptor mediocre que retorna a la Grècia dels ancestres… El mar de rerefons i la terra agresta i pelada de les escenes finals, sempre en blanc i negre, contrasten amb la primitiva vitalitat de Quinn i amb la magnífica música que immortalitzà el film, el sirtaki i el compositor i músic Mikis Theodorakis (Quíos, 1925 – Atenes, 2021). Aquesta música d’inici solemne i final vibrant s’arrapa a un paisatge que parla per sí sol de l’aspror del que havien estat la terra i la mar dels déus antics.

Després d’una infantesa entre els compassos i els acords de la música popular, d’una joventut de resistent contra el feixisme i el nazisme els anys quaranta, de la seva formació musical a París amb el músic Olivier Messiaen i la valoració del seu talent com a compositor de bandes sonores, ballets i suites que va fer el compositor Darius Milhaud els anys cinquanta,  Theodorakis va retornar a Grecia el 1960. El retrobament amb les arrels i la formació primigènia en la música popular va configurar definitivament la seva trajectòria musical. La lectura i amistat amb poetes  com Giorgos Seferis, Iakovos Kambanellis, Iannis Ritsos i Odisseas Elitis traslladada a esplèndides composicions musicals van apropar-los a la població, convertint algunes de les cançons en veritables himnes. A la mort de Seferis, en plena dictadura dels coronels, contra la que Theodorakis va lluitar aferrissadament, la gent acompanyà el fèretre del poeta al compàs d’una de les cançons més belles, “La platja,” esdevinguda himne de reivindicació col·lectiva de la tan necessària llibertat.

Theodorakis va ser un home del seu temps, compromès amb l’esquerra des de postulats comunistes, de vegades amb declaracions polèmiques i posicionaments discutibles. Va exercir els seus drets de ciutadà des de l’acció política en diverses ocasions, destacant la seva oposició a la junta militar que ostentà el poder de Grècia entre 1967 i 1974.  Combinà la política i les arts i va ser elegit diputat i nomenat ministre i va ser guardonat amb el Premi Lenin de la Pau. Prevaldrà, però, la seva ingent obra musical. Va composar simfonies, rapsòdies, música de càmara, concerts instrumentals, himnes, música per a ballets, òperes, arts escèniques – Camus, Walser, els clàssics grecs, Max Frish, Shakespeare… – i música per al cinema; a més de la de Zorba el Grec, la de Serpico, Les Troianes, o Estat de setge, entre altres. Va ser autor d’oratoris i marxes: sobre el Canto general de Pablo Neruda, la Marxa de l’esperit, d’Angelos Sikelianos, la Balada de Mathausen amb textos del poeta grec Iakovos Kambanellis, que hi havia estat internat, així com del “Cant olímpic” per als Jocs Olímpics de Barcelona el 1992 – no tot ho eren la Caballé i en Freddy Mercury; l’estiu de 1992 es va presentar a la Plaça del Rei, a Barcelona l’espectacle de Theodorakis per rememorar els antics jocs olímpics grecs.

Theodorakis va ser popularitzat als Països Catalans gràcies a Maria del Mar Bonet en diversos recitals i l’enregistrament “El·las”(1993). Són, a parer meu, les millors melodies del compositor amb els textos dels més grans poetes de la Grècia moderna. I la veu de Maria del Mar Bonet, de la que Theodorakis deia que semblava que cantés en grec perquè res no era de més en les adaptacions. Cançons que al seu país van popularitzar Maria Farantouri o Mario Frangoulis, entre molts altres. Me’n guardo algunes que m’acompanyen sempre : Omorfi Poli / Ciutat preciosa, Sto Perigiali to Kryfo / La platja de Giorgos Seferis, Se Potisa Rodostamo / Aigua de Roses, Nikta Mesa Sta Matia Su / La nit als teus ulls… Guarden l’arrel lírica de la música popular de la Mediterrània que Theodorakis va saber agermanar-la amb la poesia, una manera d’abastar l’eternitat on habitaven els déus i, alhora, de commoure els humans.

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 10.09.2021

A FAVOR DE L’ÒPERA

Publicat el per
Respon
Interior del Teatre Prado, recentment declarat Bé Cultural d’Interès Local

Una ullada a la programació de música de la temporada d’estiu al país ha portat com a novetat la gala de presentació d’un futur i desitjable Festival d’Òpera de Sitges. La gala va tenir lloc el passat 7 d’agost al Teatre Prado i ha obtingut un important ressò mediàtic que l’ha singularitzat dins del conjunt de propostes musicals que tenen lloc en diversos indrets del país. I, només d’entrada, ens n’hem de felicitar perquè no és fàcil obtenir l’atenció dels mitjans de comunicació de la forma i manera que la Gala de presentació del Festival d’Òpera de Sitges ha obtingut.

Aquesta és una iniciativa que neix des de la societat civil i les entitats culturals i que respon a dues motivacions. L’una, la de l’existència d’un públic que aprecia la música clàssica, un públic que s’ha sabut organitzar i que des dels darrers quatre o cinc anys, pandèmia inclosa, ha realitzat importants esforços per aconseguir la primera fita que ha suposat la Gala de presentació. Aquest públic ha comptat des de bon inici amb col·laboracions essencials, com són la del Concurs Mirabent Magrans, que és un certamen que ha descobert importants veus que amb el temps s’han consolidat als escenaris operístics d’arreu, la dels Museus de Sitges, que va incorporar l’òpera no només en els formats d’àries i versions reduïdes sinó, sobretot, en la dimensió que va sumar els guanyadors del concurs Mirabent Magrans a la seva programació del SitgestiuCultural amb la voluntat d’anar més enllà de la programació de la temporada i la de la regidoria de Cultura de l’anterior govern, que va prestar el seu incondicional suport a aquesta iniciativa. 

La segona motivació és la d’oferir un festival d’òpera a Sitges. El que inicialment va començar com una modesta i possibilista declaració d’intencions amb la voluntat d’unificar esforços i encaminar voluntats ha acomplert el seu primer graó amb nota alta amb la celebració de la gala de presentació d’un festival nou i diferent. Un festival que de debò singularitzi l’oferta musical de Sitges respecte d’altres programacions i que alhora contribueixi a continuar consolidant aquest vessant musical a la vila al llarg de l’any amb la suma dels esforços del Cineclub, la Biblioteca Santiago Rusiñol i les entitats i institucions ja esmentades. 

La constitució de la secció d’Amics de l’Òpera que el Casino Prado ha acollit amb generositat i convicció ha estat una altra important fita per unificar esforços i avançar. La col·laboració inestimable de la SOI Fiorenza Cedolins ha estat definitiva. Com també ha estat definitiva i insubstituïble la mobilització de desenes de persones que des del voluntariat han fet possible la Gala del dia 7. No és cap secret recordar que fins el moment la resposta de l’actual govern municipal ha estat nul·la i que la regidoria de cultura no hi ha manifestat cap interès vers la proposta del Festival. Però se’m fa difícil imaginar que a partir del que ja s’ha demostrat no hi haurà suport públic municipal tant en l’aspecte econòmic com logístic i mediàtic. Un festival que neix del públic, el voluntariat i les institucions i entitats culturals sitgetanes ha de comptar forçosament amb el suport municipal en tant que un dels grans actius de les polítiques culturals de proximitat amb vocació universal.

Un repàs a la història dels festivals que han nascut a Sitges és un trànsit agredolç per situacions d’eufòria i de dol, de moments d’èxit i de pèrdues irreparables, d’un cúmul d’esforços individuals i col·lectius i de desplaçaments de nuclis de decisió cap a altres instàncies desvinculades de Sitges. És un llarg període mancat, a hores d’ara, del necessari exercici crític sobre les polítiques culturals que s’han exercit a la Vila que en algun moment no gaire tard s’ha de fer per saber on som i cap on anem. Perquè una cosa és fer d’aparador i l’altra generar activitat cultural des de dintre i des de la base. El futur i desitjable Festival d’Òpera respon a aquest segon plantejament i el camí recorregut fins ara requereix un salt qualitatiu que garanteixi la seva existència situï el seu finançament en paràmetres de viabilitat. És evident que es buscaran totes les fonts de finançament possibles, públiques i privades, que caldrà obtenir i assegurar més enllà del voluntariat activista però l’aposta econòmica i institucional municipal ha de ser decisiva i generosa. El dèficit de música clàssica que Sitges ostenta mereix, entre altres solucions que haurien d’arribar, una resposta com la que els Amics de l’Òpera i tots els que donem suport al futur Festival d’Òpera demanem. 

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 13.08.2021