Arxiu de la categoria: Museus

NORMAN CINNAMOND ENTRE NOSALTRES

Publicat el per
3

“Estimat besavi, 

Mai no et vaig conèixer personalment (…) no obstant això, el teu record ha perdurat entre nosaltres sobretot a través de la teva filla Maria, la meva àvia. Ella fou la persona que ens va transmetre l’estima cap a tu, a través del profund amor i de la profunda admiració i devoció que et professava (…) La teva pintura refinada i distant és un record amb el qual mantinc contacte cada dia a casa. La teva literatura agredolça i irònica, amb aquesta deix de tristesa tan teu (…)” 

Norman Cinnamond. Carta a Santiago Rusiñol (2010)

Norman Cinnamond al Saló d’Or del Palau de Maricel, 2006.

Fa uns dies acomiadàvem l’arquitecte Norman Cinnamond Planàs al tanatori de Sant Gervasi al so d’algunes de les obres musicals que més li agradaven com el Bolero de Ravel i la veu vellutada i profunda del millor Frank Sinatra amb New York, New  York i My way. En Norman va ser recordat amb afecte i estimació per part del familiars, amics i companys de professió, que en van projectar una imatge sincera i entranyable. La seva obra arquitectònica, la docència a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i la seva activitat cívica relacionada amb l’arquitectura i el disseny des del FAD han deixat petjada i marca d’autor. El seu soci Toni Sala el va qualificar de racionalista i pragmàtic, un perfil que el caracteritzava en tots els àmbits. D’altres amics el van evocar des de l’escenari paradisíac d’Espalmador, una illa entre Eivissa i Formentera que durant anys va ser lloc de referència familiar. En Norman era un excel·lent professional, un bon amic dels seus amics i una persona de tracte exquisit i d’elegància portada amb tota naturalitat i sense ombra d’ostentació.

En Norman era, a més, el referent familiar del seu besavi, Santiago Rusiñol. És sabut que els pares de Santiago van tenir sis fills dels quals en van sobreviure tres, que van formar família: Santiago, Albert i Josep Maria. Del matrimoni de Santiago amb Lluïsa Denís va néixer una filla única, Maria, que casada amb Josep M. Planàs va tenir dos fills, Santiago i Mercè. Del matrimoni de Mercè Planàs Rusiñol amb Norman J. Cinnamond van néixer Rosy i Norman, besnéts de l’artista. 

Santiago Rusiñol, Maria Rusiñol al Cau Ferrat (1894); Ramon Casas, Retrat de Maria Rusiñol, c. 1893-1894

Maria Rusiñol, filla de l’artista i àvia de Norman, va exercir un paper cabdal en l’apropament del besnét vers el besavi. Norman adorava la seva àvia, que li havia relatat els records més preuats de la seva vida al costat de l’artista. Era història viscuda, recordada i estimada. Aquesta transmissió va ocasionar que Norman apreciés i estimés l’obra del seu besavi i amb el temps n’esdevingués el mantenidor i defensor, conservant el llegat familiar; com a tal va actuar sempre amb, dignitat, generositat i discreció. Era habitual trobar Norman Cinnamond fent acte de presència en totes i cadascuna de les manifestacions rusiñolianes, tant era una exposició a Barcelona, Granada, Madrid, Bolonya o París, com una representació teatral o un acte referent a qualsevol dels vessants de la seva prodigiosa i popular  personalitat. 

Norman Cinnamond va iniciar el cicle “Visions íntimes del Cau Ferrat” el 2006, un dels actes de l’Any Rusiñol. Fot. Frèia Berg, 2006.

Per aquest motiu Norman Cinnamond va ser entre nosaltres en múltiples ocasions. Mai no va faltar a cap cita del Cau Ferrat, des de les commemoracions de 1981 o la de 2006, diverses exposicions com la Ramon Casas, la visita dels poetes de la Festa de la Poesia al Cau, fins la darrera vegada, que va ser l’obertura de l’exposició del 125è aniversari de la creació del Cau Ferrat. Teníem pendent una trobada per al lliurament del Catàleg de pintura i obra sobre paper, i  de l’edició facsímil de Mis hierros viejos, així com  per comentar les vicissituds de l’exposició d’art català al Japó (2019-2020) en relació amb el Cau Ferrat i els meus futurs projectes rusiñolians.

La relació de Norman i el seu besavi es va fer palesa al recordatori amb un fragment dels més bells que va escriure l’artista, “A les Estrelles”, procedent del llibre Oracions (1897). Resta reproduït aquí per deixar constància del significat de la presència de Norman Cinnamond entre nosaltres: 

“… Que grat és contemplar-vos entre els plecs de la fosca, rebre la llum de terres que no són per nosaltres i sentir l’enyorança d’un tot infinit que viu sense fronteres! Allí us veiem al vespre, allí us veiem vestides d’angèlica hermosura, allí us veiem brillar com amigues de l’home i somniem mirant-vos. (…) Allí hi tenim la nostra estrella, que recull tots els sospirs que llancem, que guarda els nostres insomnis, que espera les nostres ànimes i il·lumina la nostra ruta.”

A la fotografia de l’inici, Norman Cinnamond entre Montserrat Sariola i Oriol Izquierdo, llavors director de la ILC, al Simposi Internacional Santiago Rusiñol, Sitges, abril 2007. Fot. Frèia Berg

Article publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 03.07.2020

#DIM2020. UNA JORNADA PARTICULAR

Publicat el per
Respon

Hi tornarem. Però les ganes de tornar-hi són avui un aiguabarreig de colors, matisos i clarobscurs. Hi tornarem però encara no sabem l’abast de la magnitud de la tragèdia. La de la pandèmia, sí, però sobretot la dels problemes endèmics que els museus arrosseguen. Em refereixo als museus d’aquest país. Tal dia com avui, divuit de maig, decretat Dia Internacional dels Museus, singularitzat #DIM2020 als hàstags de les xarxes socials, ha esdevingut una jornada particular.  Avui és el dia en que es condensen opinions, reptes i esperances en tota mena de formats. Qualsevol diria que els museus formen part del nucli dur de la vida social, quan en realitat és el que avui toca. És una jornada particular perquè a més d’una celebració necessària, mostra fins a quin punt les idealitzacions compensatòries funcionen en la nostra líquida societat. 

Pantocràtor, MNAC. Bernat Martorell, Sant Jordi. Art Institute Chicago

Problemes, reptes i esperances són les tres característiques que emmarquen el #DIM2020. Esperances: hi tornarem. Amb mesures de seguretat per a les persones, amb circuïts que evitin aglomeracions, amb el calendari determinat a grans trets per les autoritats culturals i sanitàries i aplicació concretada a centre. Mirant endavant renovarem l’aposta a favor de les arts, del patrimoni, del coneixement i de la cultura. Pels que ens hi sentim compromesos, els estimem,  disfrutem, hi aprenem i gaudim de les seves col·leccions i somniem en les seves grans possibilitats, no quedarà.

Rafael, L’Academia d’Atenes. Museu Vaticà

Reptes: tots. La pandèmia ha posat de manifest la situació en tota la seva dimensió. Al marge dels debats cíclics sobre el seu rol en la societat actual; de la manca de sintonia, connexió, relació amb el medi educatiu (costa molt fer entendre que la mancança d’educació en la cultura a les escoles, museus inclosos, condiciona el desenvolupament integral de les persones)… Diagnòstics, els que vulguin. Un dels que ha fet diana és el monogràfic de Núvol, el digital de de culturad’aquest mes de maig. Juntament amb els temes de debat sobre el museu social, la inclusió, el medi digital o la gratuïtat dels museus públics, hi planen els debats d’ara mateix. Debats que haurien de concloure en la concreció de mesures, vehiculació de tendències i establiment d’estratègies i viabilitats si no es vol caure en espectaculars brindis al sol de pirotècnica grandiloqüent. D’això ja n’hem vist prou. 

Gustave Courbet, La mar a Palavas. Museu de Montpeller

Problemes: els endèmics. Governança, infradotació econòmica, demagògies a diversa escala, desprofessionalització, desconeixement de les col·leccions, rebuig de la creació i transmissió del coneixement, manca de criteri … Són problemes existents d’abans de la pandèmia que no només no s’han resolt sinó que sembla que s’aparquin una vegada més ¿Cal esperar l’esclat de més crisis? A hores d’ara la governança dels museus d’una banda i la dotació econòmica d’altra són els dos grans pols que requereixen, exigeixen, decisions polítiques. No s’hi val emmascarar-los amb entrebancs administratius, que n’hi ha, ni amb dèficits pressupostaris – que sempre recauen en el finançament de la cultura. 

Giuseppe Pellizza di Volpedo, Il quarto stato. Museu del Novecento, Milà

Aquest #DIM2020 ha posat sota els focus els contextos que afecten de ple el desenvolupament i el futur dels museus d’aquest país i no s’hi val a girar l’esquena. Qui hi té responsabilitats, que són diverses i estan repartides com el mirall de la veritat espriuà, té l’obligació moral, política i professional de prendre decisions. Perquè en els museus, com en la cultura, o s’hi creu o no s’hi creu. I creure-hi vol dir obrar en conseqüència. No s’hi valen excuses. Aquesta és la conclusió de síntesi d’una jornada enguany tan particular com el #DIM2020. 

Salvador Dalí, Acadèmia Neocubista. Museu de Montserrat

I perquè no sigui dit que falto a la cita dels rànquings i preferències, aquí van les set obres que m’acompanyen de per vida: el Pantocràtor de Bohí del MNAC;  el Sant Jordi de Bernat Martorell, a l’Institut d’Art de Chicago; L’Escola d’Atenes, de Rafael, al Museu Vaticà; Il Quarto estato de G. Pelliza di Volpedo al Museo del Novecento de Milà, La mar a Palavas, de Gustave Courbet al Museu de Montpeller, i l’Acadèmia neocubista, de Dalí, al Museu de Montserrat i el Gernika, de Picasso, al Museu Reina Sofia (quan hauria de ser a Gernika). Són gustos personals, ho sé, i també sé que podria canviar aquests quadres per d’altres. Però l’art universal és un repertori sense límits i és gràcies als museus que en podem gaudir. 

Picasso, Gernika. MNCARS, Madrid. Però el seu lloc és Gernika.

La fotografia de l’encapçalament és el portal del mercat de Miliet, al Museu Arqueològic de Berlin (2019). Fot. Frèia Berg

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 22.05.2020

TRES CELEBRACIONS DEL MUSEU DEL CAU FERRAT

Publicat el per
1

Hi ha pocs museus que puguin celebrar el seu cent vint-i-cinquè aniversari . I encara n’hi ha menys que al cap dels seus cent vint-i-cinc anys mantinguin la seva personalitat pràcticament intacta però adaptada als conceptes de la museografia actual: accés – cultural i físic -, climatització, retolació en diversos idiomes, horari ampli i estacional, programa permanent d’activitats… I, encara, n’hi ha menys que siguin museus monogràfics pel que fa a la seva fundació en tant que cases d’artista. Totes aquestes característiques unides a l’alta qualitat de les col·leccions de pintura, forja, escultura, ceràmica, vidre i arqueologia, principalment, configuren el Museu del Cau Ferrat com a un dels indrets més singulars del país i del continent – i no m’encega la passió, només cal sortir i viatjar – i un dels museus que si existís la qualificació de “museus amb encant”, com passa amb els hotels, seria un dels capdavanters. De vegades sembla que a Sitges no s’hi doni tota la importància, de tant vist – per la part de fora – que el tenim, i per això cal insistir que és un dels més grans valors culturals que posseïm com a patrimoni públic, a Sitges i al país.

La programació dels 125 anys del Cau Ferrat ha estat més aviat discreta però amb fites assolides importants. En primer lloc, l’exposició inaugurada la passada tardor, 125 anys del Cau Ferrat. La construcció d’un ideal (1894-2019) on es reuneixen diverses obres d’art que l’expliquen, incorporant materials i dibuixos inèdits i ben importants sobre els orígens de la col·lecció de forja de Rusiñol – que va ser l’origen de tot plegat. Aquell conjunt de ferros vells que per a l’artista eren la més gran expressió d’una voluntat de creació artística que unia la utilitat i la bellesa va ser objecte d’una espectacular conferència a l’Ateneu Barcelonès amb el títol de Mis hierros viejos, que Rusiñol va començar amb la coneguda frase lapidària de “La manía de poseer y col·leccionar antigüedades es una enfermedad incurable”. Això era el gener de 1893, quan encara no havia comprat la caseta a la que va donar el motiu manlleuenc de la seva família, Can Falua. És un text bellíssim que he tingut l’oportunitat d’estudiar i publicar-ne l’edició facsímil gràcies al Consorci del Patrimoni de Sitges i que es presentarà aquest divendres en format de visita guiada. Més enllà de recuperar un text programàtic pel que fa a l’obra escrita de Rusiñol, les edicions facsímils permeten una percepció completa de les obres i el seu context en l’àmbit de les arts del llibre, i la cura i coneixements amb què treballa l’editor Ramon Nadal, d’Edicions i Propostes Culturals Andana, de Vilafranca del Penedès, assoleix una nova fita en la seva prestigiosa especialitat. 

El Catàleg de pintura i obra sobre paper del Cau Ferrat és la publicació més important sobre els fons del museu. Ho és pel seu contingut – el Cau Ferrat és dels pocs museus que ha estat totalment inventariat per part del personal de la Junta de Museus que hi va treballar de valent entre 1932 i 1936, per bé que els catàlegs van sortir en castellà entre 1942 i 1946 pels avatars i represàlies del franquisme. La posada al dia i, sobretot, el plantejament metodològic de catàleg raonat converteix aquest volum de quatre centes trenta-nou pàgines en una obra imprescindible per a l’estudi de la història de l’art. Francesc Fontbona ho va expressar amb contundència durant la seva presentació qualificant el volum com un catàleg de país. L’obra referent a la cinquantena d’artistes que omplen les parets del Cau Ferrat i les reserves es va iniciar el 2013 i va quedar enllestida el desembre de 2018 gràcies a la insistent i estricta coordinació d’Ignasi Domènech, Cap de col·leccions dels Museus de Sitges, que ha comptat amb la col·laboració de la documentalista i historiadora de l’art Carme Camps i amb els estudis monogràfics de vint-i-cinc especialistes. Ara que el volum ja és una realitat em fa goig expressar la meva doble satisfacció, com a col·laboradora i com a exdirectora dels museus sitgetans amb la il·lusió amb que es pot contemplar una obra ben acabada. L’acurat disseny i la visió artística de Natàlia Arranz hi ha posat el segell de qualitat editorial. 

La tercera celebració del Cau Ferrat ha estat el volum presentat aquesta setmana a la Galeria Gothsland de Barcelona sobre Barcelona i els 4Gats. Un gir vers la modernitat. Ha estat l’entusiasme i la insistència del galerista Gabriel Pinós que ha culminat amb un esplèndid catàleg un relat que calia posar a l’abast més enllà de la historiografia de l’art existent. Els 4Gats, com el Cau Ferrat, tampoc ens els acabarem, però les mirades creixen i es es van diversifiquen amb les aportacions de Pinós, Oriol Pujol, Juan C. Bejarano, Sebastià Sanchez-Sauleda i Pau Medrano-Bigas, que ha tingut cura d’un disseny que facilita i enriqueix el contingut de l’obra. Gabriel Pinós em va adjudicar un tema que feia temps em delia per escriure, com és la relació entre els dos epicentres del Modernisme, el Cau Ferrat i el seu successor, Els 4Gats. En una dècada escassa tots dos indrets i els respectius ‘programadors’ Rusiñol a Sitges i Utrillo a Barcelona, van capgirar usos, costums i estètiques a favor de la modernitat i de la llibertat artístiques. 

Són, per ara, les tres celebracions del Cau Ferrat. Està per arribar-ne la quarta, que és la nova guia del museu que vaig escriure entre la tardor de 2018 i l’hivern de 2019 i que aviat veurà la llum en els idiomes de treball dels museus sitgetans. I una cinquena, que ha de ser el catàleg de l’exposició actual, perquè és el que la farà perviure i ha de contenir el seu discurs i informació gràfica, perquè sense els catàlegs les exposicions es perden. I no ens podem perdre aquests motius de celebració i de continuïtat.

Publicat en versió reduïda a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 28.02.2020

L’HERMITAGE DE BARCELONA (1 i 2)

Publicat el per
Respon
Recreació del projecte d’edifici de l’Hermitage Barcelona. Fot. Hermitage

Segueixo amb autèntica passió el debat sobre el projecte d’instal·lació d’una franquícia del Museu de l’Hermitage a Barcelona que, com d’altres de les seves dimensions i prestigi, ha optat per obrir franquícies en diverses ciutats per tal d’obtenir ingressos i difondre el seu contingut. Les franquícies dels museus no són gratis i es presenten aparellades amb una mena de ‘joint venture’ de caràcter urbanístic, comercial i promocional. El Guggenheim de Bilbao és un exemple del que va suposar per a la renovació d’un teixit malmès i degradat que va aconseguir regenerar gràcies a l’operació urbanística, amb el valor afegit que va posar en evidència la necessitat de la renovació, acomplerta, del Museo de Bellas Artes. Màlaga compta amb un interessant teixit de museus d’art i dues franquícies obertes gairebé simultàniament el 2015 com són el Centre Pompidou i la Col·lecció del Museu Rus de Sant Petersburg i figura com un conjunt d’oferta d’èxit – si més no, ara per ara. 

L’expansió dels grans museus és una realitat amb els models organitzatius de fórmula diversa. Les característiques comunes passen per la construcció d’un edifici amb  la firma d’algun arquitecte amb pedigrí; per una operació urbanística de la ciutat on s’han d’ubicar  i, per esdevenir contenidors d’exposicions temporals bé produïdes amb fons propis o llogades a d’altres. Les ciutats receptores reben els franquimuseus amb els braços oberts convençudes del prestigi i de pol d’atracció per a la indústria turística que creuen que els aporta. La relació dels franquimuseus amb els teixits museístics i culturals és, en canvi, relativa i aquesta és una de les seves pedres de toc.  

La franquícia del Museu de L’Hermitage de Sant Petersburg a Barcelona s’ha plantejat com una operació basculant entre l’oportunitat urbanística i la indústria turística amb l’aquiescència de l’Autoritat Portuària, propietària del terreny on es pretén ubicar. Les primeres informacions del projecte van ser rebudes entre l’entusiasme dels que consideren que cal un nou equipament emblemàtic per a la ciutat i el recel d’altres. D una banda pesava la valoració positiva del Guggenheim a Bilbao i d’altra el fracàs d’altres implantacions, així com la visió crítica manifestada per diversos agents culturals. El posicionament per part de l’Ajuntament de Barcelona va ser de cautela i lentitud.  El sector relacionat amb els museus i amb alguns col·lectius de crítics i artistes va ser obertament crític. La indústria turística dels turoperadors i epígons, en canvi, el va celebrar perquè hi veia la possibilitat de sumar l’Hermitage de Barcelona als circuïts adotzenats i establerts. La recent oposició manifestada per  l’Ajuntament es fonamenta en quatre informes encarregats al respecte. Altament explícits per la seva intencionalitat, tracten de de la ubicació de l’equipament en relació amb l’urbanisme; la seva viabilitat econòmica, l’afectació respecte de la mobilitat urbana i l’estudi cultural que signa Josep Ramoneda i que conclou amb un titular d’una contundència rotunda: “Barcelona no necessita l’Hermitage”.

De tot el que fins ara s’ha dit i escrit hi ha dos aspectes a remarcar. L’un, és que la notícia ha coincidit amb l’enèssima denúncia de la situació de mancances dels museus de la ciutat. L’altre és el de tres destacats articles periodístics : el de Miquel Molina a La Vanguardia reclamant “Una taula de diàleg per a L’Hermitage” a favor del projecte; el més que explícit a la contra de Clàudia Rius al digital Núvol on exclama: “Madrilenys, si voleu L’Hermitage és tot vostre”; i el de Francesc-Marc Alvaro també a La Vanguardia que la clava quan planteja el fons de la qüestió: “de com l’etiqueta ‘polítiques culturals’ ha servint sovint per fer passar bou per bèstia grossa, amb una impunitat sideral”. La qüestió de fons rau en el concepte de cultura heretat dels anys noranta i en “els nostres fantasmes” com són la situació dels museus de la capital de Catalunya i la seva incidència en el teixit urbà, cultural, turístic i industrial.  

La reflexió sobre L’Hermitage de Barcelona coincideix amb una notícia que té el do de l’oportunitat, sobre la pèrdua del lideratge cultural de la ciutat. Ho publica el madrileny ABC fent-se ressò de la consulta anual del Observatorio de la Cultura. Segons l’Observatorio la pèrdua de lideratge és una tendència constatada al llarg dels darrers deu anys que aboca Barcelona a donar pas al lideratge madrileny. Amb comentaris oportuns o no, la situació de la cultura a Barcelona no és precisament per mostrar moral de victòria.

El lideratge cultural de Barcelona és el gran tema de fons en la polèmica de L’Hermitage. Més ben dit, en l’oposició que determinats sectors i agents hi han manifestat i tenen més de queixa enfront de les limitacions i precarietats de la ciutat en tema cultural que a la contra de l’expansió del museu rus. Per què, ¿a qui no li agradaria poder gaudir d’una oferta que sense competir amb les institucions culturals pròpies s’hi complementés amb el prestigi d’unes col·leccions i amb una atractiva programació expositiva i, per extensió, cultural capaç de relligar i vincular l’art i els artistes del país amb el que L’Hermitage pogués oferir?

En aquest afer hi han coincidit dos grans hàndicaps. L’un, nostrat, com és la deficient situació dels museus i centres d’art barcelonins. L’altre, el projecte de L’Hermitage amb una desafortunada presentació incapaç de mostrar les bondats d’un projecte artístic i prestigiós. Les veus que s’han alçat a la contra d’un projecte que  s’ha definit més com a urbanístic i comercial que com a cultural, tenen tota la raó en contraposar aquesta operació amb la necessitat que Barcelona cuidi, protegeixi, incentivi i llueixi les seves pròpies arts i patrimoni, artistes i museus.

La situació dels museus barcelonins és deficitària malgrat la riquesa que contenen i les possibilitats que, ben alimentats i ben treballats podrien oferir. Només cal que les seves autoritats hi creguin. Per posar exemples, el MACBA va patir una crisi pel contingut d’una exposició que va posar de relleu un malestar caïnita intern i, més recentment, la pugna per un necessari espai d’ampliació a la capella de la Misericòrdia va recordar als responsables de Sanitat que feia més de deu anys que calia ampliar i donar serveis mèdics a una població tan sensiblement necessitada com la del Raval. El vaixell insígnia de l’art de Catalunya que és el MNAC continua físicament inaccessible perquè l’Ajuntament encara no ha entès que cal garantir-hi un accés i un transport regulars i còmodes.

Els museus de Barcelona són víctimes de polítiques tan lentes com erràtiques, de dotacions pressupostàries endèmicament escasses  que afecten de ple el seu desenvolupament i les programacions-, d’enquistament de problemes de governança, de canvi de model, i de creixement. Són víctimes de la pèrdua de la importància de la cultura en el context social urbà. Aquest panorama,  juntament amb una indiferència glacial pel que fa al patrimoni públic, com el  de l’exposició universal de 1888 – amb l’Hivernacle de la Ciutadella a punt d’esfondrar-se – i la dilapidació de les restes del patrimoni de l’exposició de 1929 disperses per Montjuïch mostren que el pitjor que li pot passar a una ciutat és que  qui la regeix no tingui cura del seu patrimoni perquè no hi creu.  

Els balanços de 2019 dels museus barcelonins són diàfans. Guanyen visitants el Museu Picasso – modèlic en la seva excepcionalitat – amb més d’un milió de visitants, seguit un Born Centre Cultural i de Memòria que ostenta la contradicció de més d’un milió de passejants i de només cent-mil a l’exposició permanent, les restes  arqueològiques o les activitats, mentre que el MNAC, el MACBA, el Museu Marítim i pràcticament tota la resta perden visitants. I per bé que se sap que els visitants no ho són tot, en una ciutat com Barcelona no deixen de ser un indicador clau.

A manera de conclusió, tot sembla indicar que si el panorama museístic no fos tan precari com la realitat ens mostra, i si el projecte de L’Hermitage hagués situat les arts i la cultura en el seu epicentre estic convençuda que la resposta hauria estat diferent i a favor d’una desitjada i no excloent complementarietat. Però les llacunes del teixit cultural barceloní són massa evidents i els propòsits d’esmena requereixen decisions i un full de ruta que ara per ara no es perceben. A partir d’aquí, qualsevol comparació dels museus de Barcelona amb els de les ciutats d’art europees  resulten odioses perquè mostren el nostre gegant amb peus de fang.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 7 i 14.02.2020

BALANÇOS DE FINAL D’ANY: LES EXPOSICIONS D’ART COM A EXEMPLE

Publicat el per
Respon

Fa dies que vaig llegint tota mena de balanços i rànquings: visitants de museus, lectors de biblioteques, llibres més llegits, concerts més multitudinaris, les millors sèries, les pel·lícules més taquilleres i els rècords dels esportistes. En aquesta època de l’any és freqüent passar comptes amb l’any que acaba, que és una manera de posar punt i final a la convenció d’una data de calendari. Com si s’acabés el món, vaja. I com si el que ens espera a partir del dia de Cap d’Any no tingués res a veure amb el que ha vingut essent durant els tres-cents-seixanta cinc dies abans. Els mitjans de comunicació són especialment proclius en aquesta pràctica, sigui per deixar constància del seu sistema de valors mediàtics o per omplenar espais en dies que hi ha, sembla, poques notícies. O per totes dues coses.

Confesso que tinc una flaca per aquests rànquings. Els miro, més que res, per si hi ha notícies de Sitges que hagin depassat l’àmbit informatiu local. Pel que fa a exposicions d’art les preses en consideració que comporten les valoracions continuen essent barcelocèntriques o, com a molt, metropolitanes. Llevat d’algunes lloables excepcions – lloables per la notorietat inclusiva – hi he trobat a faltar no només l’esment a l’exposició sobre els Realisme(s) a Catalunya (1917-1936). Del Picasso clàssic al Dalí surrealista i la dels 125 anys del Cau Ferrat, totes dues al Museu de Maricel sinó també la que el Museu Víctor Balaguer de Vilanova va dedicar a La presencia del Prado. Episodios de una historia, amb motiu del segon centenari del Museo del Prado i del dipòsit d’obres que es troben al Museu Víctor Balaguer.

La presència del Pradol Episodis d’una història, al Museu Víctor Balaguer

La mostra sobre De París a Girona. Mela Muter i els artistes polonesos a Catalunya que es va inaugurar al Museu d’Art de Girona el novembre de 2018 i que fins el juny de 2019 no ha tingut tampoc excessiva sort en els balanços mediàtics, em sembla. Són quatre exemples tan importants artísticament parlant com per l’esforç que han suposat perquè són produccions íntegrament plantejades des dels museus respectius. La dels Realisme(s), a més, ha estat un primer i pioner exemple de col·laboració entre els museus de Sitges, Valls i Olot dins de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya. 

I és que aquí falla alguna cosa. Costa molt que l’oferta expositiva que s’esdevé en el que denominem ‘territori’ – que vol dir, clar i català,  fora de Barcelona – mereixi la mateixa atenció i consideració que el que es fa a la capital del país. L’accés i l’emplaçament sembla que siguin factors determinants per a les valoracions. També és veritat que repassant les hemeroteques trobem que tant diaris com publicacions culturals dediquen espais a totes i cadascuna de les mostres citades. Però a l’hora de la veritat els balanços finals van en altres direccions. Els quinze mil visitants que van tenir els  Realisme(s) a Sitges o els divuit mil del Prado a Vilanova són dades prou significatives per a exposicions temporals de producció pròpia i fora dels circuïts barcelonins i mostren que fora de Barcelona ciutat hi ha vida pròpia. Aquesta observació, més que empírica, queda reforçada quan es contempla l’esforç que es fa des dels museus catalans a favor d’una programació pròpia i de qualitat a còpia de esforços de tota mena que, finalment, queden compensats quan s’obren les portes de cada inauguració.

Sí, estic a favor d’una visió més plural i més diversa de la realitat museística. És cert que les dotacions pressupostàries no són per entusiasmar ningú perquè la precarietat existeix i condiciona més uns àmbits que d’altres. Programar comporta superar una notable carrera d’obstacles entre els quals la burocràcia administrativista no és menor. Però la vocació a favor de la recerca, la qualitat i la difusió dels fons i col·leccions dels museus que caracteritza la feina de molts dels seus professionals fa possible realitzacions com les esmentades i moltes més que mereixen un reconeixement públic i, en aquest cas, mediàtic, per la feina feta i la vocació de qualitat i originalitat. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, gener 2020