Arxiu de la categoria: Modernisme

RAMON CASAS, A SITGES

Publicat el per
Respon

RAMON CASAS A SITGES

cartell-copia

L’hi devíem, i per moltes raons. Perquè la vinculació de Ramon Casas amb Sitges sempre va ser discreta. Sobretot si es compara amb la de Santiago Rusiñol i Charles Deering, els dos personatges que gràcies a Ramon Casas van recalar a Sitges. L’un, l’octubre de 1891, quan diu que anava a Vilanova per veure el Museu de Víctor Balaguer on, entre altres tresors, hi havia una Anunciació del Greco, però en realitat el que volia veure era el lloc on Casas i Meifrèn havien pintat patis blaus i una llum ben diferent del gris emboirat de Montmartre.  L’altre, divuit anys més tard quan va acompanyar el seu client i amic Charles Deering a dinar al Cau Ferrat un 16 de setembre de 1909, acompanyat de Miquel Utrillo en qualitat d’amic… i d’intèrpret. En totes dues ocasions la figura de Casas va quedar en segon pla, discretament, però la seva presència ha anat guanyant reconeixement i protagonisme.

estudi-dama-de-blanc-1891

Ramon Casas, Dama de blanc/Étude/Estudi/Noia de blanc en un pati blau (Sitges, 1891) Museu del Cau Ferrat

Trobem Ramon Casas pintant a la manera dels Luministes amb una visió del paisatge sitgetà no gens tòpic i amarat de llum. La Noia de blanc en un pati blau, coneguda també amb el títol de Dama de blanc o el d’Estudi/Étude (1891) o L’hort del Vinyet, pintat juntament amb Santiago Rusiñol, autor del quadre homònim (1892) en són dues mostres. El plein air sitgetà, fossin patis o paisatges constitueix un important capítol de la pintura de Ramon Casas. I quan el 1908 realitzar el cartell anunciant la primera cursa automobilística del país, la Copa Catalunya, amb el recorregut pel Penedès marítim, Casas hi va situar la vista de Sitges des de la Creu de Ribes que Rusiñol, els Luministes i potser ell mateix havien pintat l’estiu de 1892.

copa_catalunya_racc

Respecte de Rusiñol, la presència de l’artista s’enquadra  en una amistat que es remunta vers 1882 i es perllonga tota una vida. Ateny la seva plenitud al Cau Ferrat de les Festes Modernistes i en els quinze olis i la vuitantena de dibuixos que configuren el seu particular catàleg dins del museu. Rusiñol va saber triar, i Casas va saber correspondre. Els quadres que, com els tres nus (1894), el Ball al Moulin de la Galette (1890-1891),  el Gitano de l’Albaycín (1883), la Noia llegint (c.1890), la Noia de blanc en un pati blau (1891), les delicioses vinyetes de L’Auca del Senyor Esteve (1907) o els retrats que configuren la iconografia rusiñoliana més popular, com  Rusiñol dalt d’un llum de ferro (1893) o el darrer retrat (1926), constitueixen petites o grans obres mestres.

Ramon Casas va ser testimoni d’excepció de la construcció de Maricel des dels seus orígens remots. La compra del vell Hospital de Sant Joan, la recomanació d’Utrillo com a l’home capaç de tirar endavant un projecte que a més d’un li degué semblar una utopia, l’amistat i la confiança de què es va fer creditor amb un Charles Deering cada vegada més decidit i enamorat d’un ideal de vida i de col·leccionisme, els viatges per Espanya a la recerca d’antigüetats i per Europa visitant museus i col·leccions artístiques… I la seva presència a Maricel. Una fotografia de vers 1914 el mostra dinant al menjador de la residència de Deering – actualment la Sala Gòtica del Museu de Maricel – acompanyat del seus familiars amb els que havia quedat per trobar-se a Sitges amb la intenció de mostrar-los el que el seu amic americà havia construït.

ramon-casas-i-els-seus-familiars-dinant-a-maricel-c1914

Per a Deering, Casas va ser un gran artista i home de total confiança. El retrat que Casas va fer amb destinació al nou Hospital de Sant Joan del seu gran benefactor – actualment al Museu de Maricel – mostra un esguard d’afable serenitat tot i la posició de ferm home de negocis i de conviccions. La mirada de l’artista mai no fallava perquè era integral, mostrant anvers i rerefons, amb una profunditat psicològica com ben pocs han assolit.

Quan es va produir la ruptura entre Deering i Utrillo, Casas es va situar al costat de l’amic americà i aquest, a manera de comiat de Sitges, li va vendre pel mòdic preu de 10.000 pessetes la seva residència d’hivern, coneguda avui com Can Rocamora. Casas hi va fer ben poca estada; s’apropava a la seixantena i trobava més descans vora les robustes parets de Sant Benet de Bages que en un Sitges on tot havia canviat massa des dels dies de joventut; Rusiñol a penes hi venia i quan ho feia hi passava unes hores, els amics Luministes havien passat avall llevat de Mas i Fondevila, Utrillo era arbre caigut – per bé que reivindicat per la generació jove i les exposicions anuals de la denominada “Trinitat de can Parés” – ell, Rusiñol i Clarasó – eren considerades com una mostra de supervivència de clàssics moderns. Amb tot, però, pintà dos o tres interiors de la casa amb Júlia com a protagonista d’escenes d’intimitat tranquil·la i casolana.

 

1928-sr-amb-casas-i-claraso-a-la-sala-pares-1

Ramon Casas, Santiago Rusiñol i Enric Clarasó a la Sala Parés, amb motiu de l’exposició anual. Barcelona, 1928. 

Ramon Casas té biografia artística sitgetana, com mostra l’itinerari de la seva obra i de la seva presència als museus de Sitges. L’exposició Ramon Casas, la modernitat anhelada, hi recala en diversos aspectes no gens tòpics; és una exposició de nous planetjaments de tesi i de context. Aquest és el millor homenatge que de Sitges estant li podíem fer, però no l’únic. Perquè com en el cas de tots els clàssics, no ens l’acabarem; resten encara motius per continuar la celebració de Ramon Casas a Sitges.

Ramon Casas té biografia artística sitgetana, com mostra l’itinerari de la seva obra i de la seva presència als museus de Sitges. L’exposició Ramon Casas, la modernitat anhelada, hi recala en diversos aspectes no gens tòpics; és una exposició de nous planetjaments de tesi i de context. Aquest és el millor homenatge que de Sitges estant li podíem fer, però no l’únic. Perquè com en el cas de tots els clàssics, no ens l’acabarem; resten encara motius per continuar la celebració de Ramon Casas a Sitges.

 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 11.XI.2016

 

 

 

 

 

LA MÉS MODERNISTA, LA MÉS EMBLEMÀTICA

Publicat el per
Respon

 

L1150794

Ramon Casas i Miquel Utrillo, propietari i director de la revista, en la caracterització plasmada a les rajoles de ceràmica pintades per Casas amb el títol genèric de Els adelantos del segle XX.  Pèl & Ploma n’era un…

LA MÉS MODERNISTA, LA MÉS EMBLEMÀTICA

Encara que escrit en broma

és molt sèrio el PÈL & PLOMA

 Pèl & Ploma, la revista de Ramon Casas i Miquel Utrillo, és reconeguda i admirada com la millor i la més emblemàtica revista del Modernisme peninsular i una de les més significatives d’Europa. Va néixer al redós de Els 4Gats el 1899, i el seu final, anunciat a la darrera pàgina del darrer número el mateix any que Els 4Gats tancaven les portes (1903) marca la fi de la gran època del Modernisme. Se’n van publicar un total de cent números, tots ells d’una qualitat de contingut, disseny i forma excepcionals.

Subscriptors, amics, lectors i partidaris l’esperaven amb deler i molts d’ells la guardaven acuradament, de forma que encara ara de tant en tant en surten exemplars entre algunes prestatgeries familiars, tallers d’artistes o ja no diguem de col·leccionistes. Per bé que fa uns anys se’n va editar una edició facsímil, els números originals conserven el valor afegit i l’atractiu d’una qualitat immillorable  i d’un disseny impecable i modern. Pèl & Ploma és el producte ideal per als experts en arts gràfiques i hemeroteques i l’objecte que atreu la vista i el tacte.

El títol és un dels grans mites del Modernisme. Va néixer després d’una breu aventura titulada Quatre Gats, originada a la cerveseria homònima, amb la intervenció directa d’Utrillo i Ramon Casas i la direcció de Pere Romeu. Pel & Ploma va congriar i consolidar l’ambició, la connexió internacional, el reconeixement a les personalitats més interessants del moment i als artistes emergents – Picasso, Nonell, Mir, Canals o Joaquim Torres-Garcia,  entre altres – i les ganes de fer una revista com es feien a Europa – sempre amb l’ideal de la llibertat i de la modernitat per única bandera.

Ramon Casas, RC entre Miquel Utrillo i Leandre Galceran, c.1899, publ P&P, MNAC, 027827-D

Ramon Casas,”Miquel Utrillo, Ramon Casas i Leandre Galcerán” tres protagonistes de Pèl & Ploma (1899)

Totes les motivacions, tots els objectius es van acomplir amb escreix. El tàndem de Ramon Casas – el del pèl dels pinzells, i el que finançava econòmicament el projecte – i de Miquel Utrillo – el de la ploma d’escriure prolíficament amb elegància i un toc d’ironia -, va aconseguir elaborar i mantenir un producte d’excel·lència fins el darrer moment. Tots dos hi van projectar el millor de la seva respectiva personalitat. Ramon Casas s’hi va mostrar com el dibuixant retratista i cartellista que dominava l’ofici i l’exercia de forma tan incansable com magistral.

ramon-casas-186619323-13-638

Utrillo, director de la revista i durant el primer any únic redactor –  hi guanyà el prestigi de crític i d’expert reunint el bo i millor de la cultura artística moderna del moment. Hi va introduir  les seves coneixences– Alfred Stevens, Henry Roujon, Whistler, Toulouse-Lautrec, Gauguin o Anders Zorn -,  els més remarcables personatges que freqüentaren els 4Gats i les plomes més brillants del darrer Modernisme literari. Va albirar l’adveniment de noves estètiques – el Fauvisme, el Noucentisme… – mantenint la fidel complicitat als valors de la modernitat coetània, com Rusiñol,  Casas, Zuloaga, Pichot, Sorolla, Josep Lluís Pellicer, Eliseu Meifrèn o Josep Llimona en el domini de l’art; la música d’Enric Morera, Amadeu Vives, Vincent d’Indy i Joan Gay; la poesia de Joan Maragall i Eduard Marquina. Tampoc no va oblidar els clàssics com Velázquez, invocat des del primer número amb motiu “dels tres-cents anys de la immortalitat del pintor”.

images-5

             Pèl & Ploma retorna enguany amb més força perquè és un producte artístic sorgit de la generositat i de la convicció de Ramon Casas. L’excusa juganera que tenia molts originals per treure va ser una bona troballa per justificar, si calia, una aventura que ens ha transmès el millor d’una època tan intensa com apassionant.

 

LA VIDA MODERNA, SEGONS RAMON CASAS

Publicat el per
1

 

Ramon_Casas_La_vida_moderna catàleg

LA VIDA MODERNA SEGONS RAMON CASAS.

Dones, viatges, motors, cotxes, multituds, bona vida, però per damunt de tot, una incansable vocació pictòrica. Els paisatges no se li resistien, però finalment es va dedicar més al retrat, on va excel·lir, fossin burgeses, xules, manoles, o esquers caracteritzades de mil maneres als usos de la publicitat del moment. Escric aquestes ratlles sota la influència directa de la primera exposició de l’ Any Ramon Casas. L’ha inaugurada aquest vespre el conseller de Cultura, Santi Vila, en un espai tan singular com és el Museu del Modernisme. Tres apunts, per raons imperatives de lliurament de l’article. 

L’exposició. El Museu del Modernisme ha obert l’Any Ramon Casas amb l’exposició Ramon Casas. La vida moderna, inaugurada pel Conseller de Cultura, Santi Vila. Es tracta d’un recull antològic de l’obra de l’artista amb cent trenta obres, repartides amb gràcia i saviesa aprofitant les característiques físiques del Museu del Modernisme. El museu és de propietat priva i obert al públic i avui complia sis anys d’existència. Al bell mig de l’Eixample – Balmes, 48 – l’espai sorprèn gratament per la restauració portada a terme per tal de conservar les columnes de ferro i de ceràmica, el sostre de revoltons, i tots aquells elements que s’han pogut consolidar. Entremig, els cent-trenta Casas – olis, dibuixos, impresos –, alguns dels quals es mostren en diversos estadis de realització. Benvinguda l’exposició que dóna accés a una visió antològica de l’obra de l’artista articulada en  diversos àmbits que hi permeten una circulació fàcil i, el que és millor, un seguiment temàtic marcat pel pas del temps. La temporalitat es percep, per bé que no és el vector determinant. Ho és, en canvi, la biografia de l’artista.

El catàleg. Una commemoració com aquesta obliga a crear coneixement, a prosseguir la creació d’estudis i assaigs  interpretatius, aplecs de dades i tot el que constitueix el corpus de recerca, interpretació i difusió de l’artista. Ja en vida Casas va ser un autor llargament elogiat. La seva fortuna crítica s’esdevingué des de dates ben reculades perquè s’hi va posar de ben jove, a la terra natal i a París. La bibliografia de Ramon Casas, més enllà dels articles i elogis que va rebre en vida, s’inicia en el moment de la seva mort, amb l’article de J. M. Jordà al Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona. Després, en vénen molts altres que constitueixen els fonaments de les actuals recerques: citem principalment les obres de J. F. Ràfols, Alberto del Castillo o Francesc Fontbona, fins arribar fa setze anys al catàleg raonat que va elaborar Isabel Coll.

El catàleg de l’exposició Ramon Casas. La vida moderna, editat a cura del comissari de la mostra, Gabriel Pinós segueix fidelment l’estructura de l’exposició. Cada apartat és elaborat per diversos especialistes. S’hi tracta la vida quotidiana, la modernitat, el valor de crònica, l’automobilisme – una de les grans passions de l’artista; les xules i manoles en tant que estereotips femenins; la dona modernista, del somni a la realitat i els retrats. Gabriel Pinós, Vicente de la Fuente, Beatriz Maeztu, Pau Medrano, Fátima López Pérez, Francesc Ruiz, Juan C. Bejarano,  Jordi Sànchez contribueixen a la formació de coneixement sobre Ramon Casas construint sobre l’àmplia bibliografia de l’artista i obrint noves vies d’interès i de recerca. Ramon Casas ofereix, en aquest punt, un atractiu similar al de totes les grans figures: que no ens els acabarem mai.

CdAVHqeVIAAkg-R.jpg-large

Una opinió. En aquest cas, de Josep Pla, evocant la figura de Casas des d’ Un senyor de Barcelona:  “Casas es el pintor més gran  d’aquest període [el Modernisme] en aquest país i pot comparar-se amb els més grans (…) Casas fou un home d’un bon gust infal·lible, natural, espontani, d’una naturalitat màgica”. La visió literària dels artistes és una altra forma d’aproximació. En Pla no hi hem de buscar mai la fiabilitat de les dates, però en canvi hi trobem les millors caracteritzacions dels seus protagonistes, el seu temps, el seu ambient. I per més que Pla es despatxi de gust al llarg d’una escriptura aparentment – i només aparentment – tal com raja, finalment el que queden són aquestes apreciacions que fixen el personatge en una mena d’atemporalitat perenne. Els grans clàssics són, talment, així.

Tot torna i passa amb alegria…

Publicat el per
1

en Carnestoltes i jo

Ara que m’han dit que ja ho puc explicar tot recapitulo no només sobre aquesta setmana en què els personatges dels monuments sitgetans han baixat a passejar pels carrers i els quadres dels museus han fet de seguici del Carnestoltes encarnat en el Greco. Perquè ha estat un dels secrets professionals més ben guardats.

12647395_1136712456369617_7394419478235818621_n

Tot va començar una tarda de juliol quan la Mia, en Taió i en Cisco van pujar a la tercera planta de Miramar per parlar, em van dir, d’un projecte. De fet només esperava la Mia i ja em va sobtar veure que en lloc d’una persona en venien tres. Vistos els acompanyants vaig entendre que la cosa no anava ni de converses familiars, ni del Ram de tot l’Any, de manera que em vaig asseure molt a l’expectativa. A mida que anaven parlant jo devia anar fent uns ulls com unes taronges i les paraules m’anaven cap endins enlloc de cap enfora: vull dir que no sabia què dir. Fins que ho vaig veure clar: era una oportunitat daurada, única, per fer sortir al carrer una colla de gent que feia moltes dècades que no hi sortien. I fer-los sortir, a més, a ritme de ballaruca i samba de Carnaval, sense plomes i de fardo sitgetà qualificat, tunejat i amb una gran voluntat estètica. La proposta no tenia desperdici i no es podia desaprofitar sota cap concepte.

a la taula del CauAixí va començar una aventura que ha acabat esplèndidament bé, espectacularment lluïda i enormement agraïda. A més, els tres visitants no demanaven res, o ben poca cosa, com poder entrar als museus de tant en tant a aprendre vistes, a triar personatges, a inspirar-se. La cosa es va resoldre amb discreció i, pel que sembla, amb sorpresa per part d’algunes persones de la casa que els estranyava veure que determinat públic no habitual sovintejava els museus prenent notes acuradament, mirant parets i sostres, comentant en veu baixa sobre no se sabia quines impressions. També havien demanat que, feta la tria dels que havien de sortir a passar-se-la bé, els hi escrivís un abreujadíssim qui és qui perquè, després de tant de temps de no sortir, els badocs i els passavolants que venen a veure el Carnaval de Sitges tinguessin una idea de la magnitud de la gent que tenien al davant.

 el carro de l'Alegria

Dit això, no se’n va parlar més. Va passar la Festa Major, Santa Tecla i el Festival de Cine i llavors sí que vaig començar a notar senyals de vida. Un dia una fotografia d’una estructura de fusta que tenia forma d’escala. Un altre dia una pregunta sobre un dels nus més atractius de Ramon Casas. Més endavant una llista de noms. Després encara se n’hi va afegir algun altre. Una tarda vam fer el repàs definitiu de la llista – i ara ja pots començar a escriure el qui és qui. I cada vegada m’arribaven més fotos per uasap del que ja tenia forma de carrossa però mai cap vista sencera: eren fragments, pistes, insinuacions.  I sense ni una ni mitja paraula de com seria el Carnestoltes i, encara menys qui seria. És un gran sitgetà, em van dir. Poca cosa, vaig pensar jo, en una colla que es caracteritza en portar el bo i millor de cada casa – i de cases mira que n’hi ha, a Sitges.

feien de públic

La definició que em van donar del Carnestoltes va ser d’antologia: un gran tipus d’artista, amb personalitat i una mica Tina Turner i una mica Michael Jackson. Per acabar-ho d’adobar, el dijous gras al matí en Sebas m’envia una fotografia del Monument a Rusiñol tapat. M’esborrono i no ho entenc. Tot seguit me n’envia dues altres, la del Dr. Robert i la del Greco amb una explicació: és que han baixat a passejar. Llavors ho vaig entendre!

 

L’ultima part del secret va ser la sessió fotogràfica del Cau Ferrat que va acompanyar les pàgines d’aquest setmanari la setmana passada, amb el temps apretant tant per l’edició, que estava a punt de tancar, com per les presses per arribar al Pont d’en Domènech. Confesso que va ser tan emocionant com inoblidable, i els que vam gaudir de la primera vista d’en Rusiñol, en Casas, l’Utrillo, en Clarasó i en Deering, la Gitana i la Nena de la Clavellina asseguts a la taula del menjador del Cau Ferrat em sembla que no ho oblidarem. Impactaven.

L’arribo, espectacular, no hi ha paraules. No hi faltava ningú, al seguici. Obria el carro de L’alegria que passa i continuaven el Carnestoltes i tota la comitiva de personatges dels Museus, amb quadres, característiques i atuells.

12645097_10207651438636210_5462292391750124013_nConfesso que em va imposar, i emocionar, la visita que van fer als Museus, que és casa seva, el divendres al vespre.

la colla amb el Greco

I veure’ls pels carrers, al Mercat, a les rues. I saber que m’han deixat en testament dos Grecos de recanvi. En fi, que no en faig prou, amb aquest Marge Llarg, per donar-los les gràcies. Cal ser agraït, No K-Lia, perquè heu fet compatible la bellesa i l’alegria amb la imaginació, la disbauxa, el tunejat, la ironia, el fardo i, a més, heu aconseguit que tinguem els museus més carnavalers del món en un Carnaval marca Sitges total.

signant

El Carnaval dels Modernistes

Publicat el per
Respon
2006-06-27 12-24-54_0010 còpia

Imitació de tapisseria medieval pintada per Santiago Rusiñol per al Carnaval del Cercle Artístic de Barcelona celebrat al Teatre Líric (1889).

Van fer saber a tort i a dret que sortiria el carro gros. Ho van preparar amb tota cura i gran detall dedicant-hi tots els esforços materials i, sobretot, de creativitat i d’imaginació.  Van procurar que se’n parlés des dels preparatius. No van oblidar cap detall. El gran ball dels artistes de 1889 va començar a les onze de la nit del dilluns de Carnaval i va acabar a les quatre de la matinada. La condició, a més de les ganes de divertir-se, era la d’anar disfressats.

Un any abans un dels capitostos joves havia passat pel Carnaval de Niça, famós entre els famosos, i n’havia quedat enlluernat. Havia estat també al Carnaval de Roma i havia dedicat algun article al de Barcelona. Li encantava disfressar-se i no en perdia l’ocasió. A Sitges, quan total no feia més de quatre dies comptats que hi havia posat els peus, en un dels balls carnavalescos del Prado diu que una màscara femenina se li va acostar i li va xiuxiuejar que vés, que si segueixes així aviat et faran alcalde. A París la va fer més grossa, i ell i el seu amic i company de fatigues es van disfressar de manoles i van fer un debut memorable ballant i cantant flamenc al ball de màscares dels artistes al Folies-Bergère. De gran li van haver d’extirpar un ronyó necròtic en una operació que li van fer a domicili. Va estar a un pas de no explicar-ho però així que es va veure les orelles va tornar a fer de les seves i, en plena convalescència, el dilluns de carnaval es va posar un nas postís fent ganyotes quan el metge el va anar a visitar, de manera que el va despistar fent-li creure que ja estava mig mort.

                  El ball de disfresses dels artistes aplegats al Cercle Artístic de Barcelona es va celebrar al Teatre Líric, el segon de la ciutat després del Liceu. Els organitzadors s’havien inspirat en els carnavals europeus en els que la presència i l’acció dels artistes atorgava un valor afegit de creativitat i estètica, com els de Viena, Roma o Florència. El sarau de 1889 a Barcelona era, per damunt de tot, una reivindicació de la presència i la visibilitat dels artistes que cercaven el reconeixement per part de la societat més enllà dels salons i les exposicions. Era una treva,un pacte entre els artistes i la burgesia més característica dels dies de La febre d’or, tan ben descrits per la novel·la homònima del gran Narcís Oller.

2006-06-27 12-24-17_0008 còpia

Les disfresses dels artistes dibuixades i comentades a les pàgines de “La Vanguardia”, 6.III.1889.

                  De la nòmina modernista i afins, Rusiñol i Casas van formar part del comitè organitzador sector decoració, juntament amb l’escenògraf J. Soler i Rovirosa i els germans Masriera. El saló del teatre es va redecorar com un saló elegant estil renaixement, amb la intervenció de l’escenògraf Vilumara i l’arquitecte Francesc Rogent, escultures de Clarasó i de Josep Llimona; animals dissecats procedents de la col·lecció del naturalista Francesc Darder – un lleó, un tigre i un llop- ; al·legories de Carnaval per Alexandre de Riquer i F. Masriera. No hi van falta objectes artístics: tapissos, armadures, estàtues i també plantes, procedents de diverses col·leccions. Rusiñol va decorar les parets amb tapissos neogòtics – la dèria estètica del moment, aquest neogòtic del primer modernisme del que el Gran Saló del Cau Ferrat en guarda algun ressò – amb temàtiques transcendents i tonalitats humorístiques. Les disfresses també van ser lluïdes: Ramon Casas, de florentí del segle XIII; Francesc Rogent, de plebeu medieval; Soler i Rovirosa, de general; el pintor Manuel Cusí, de florentí del segle XV; Pere Romeu, de capità; Francesc Labarta, d’àrab; Pompeu Gener, de marquès; Josep Lluís Pellicer, d’artista pelut del segle XIX… Rusiñol va conservar fotografies dels seus tapissos i dels artistes disfressats. Ell anava de romàntic del segle XIX.

32119-22

Ramon Casas disfressat de florentí del segle XV. Ball de carnaval del Cercle Artístic de Barcelona al Teatre Líric (1889).

El Carnaval dels artistes va fer córrer molta tinta i va entrar a formar part de la memorialística barcelonina fins ben entrats els anys quaranta. Fos quina fos l’ocasió, no se’n van deixar perdre ni una. Per això no es fa estrany que, com que tot torna, aquests dies n’havem vist uns quants formant part del seguici carnavalesc. Quan van saber que aquest any sí, s’hi van apuntar de seguida.

Feliç Carnaval!

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 5 de febrer de 2016.