Cap a 1900 Picasso el va retratar de perfil, amb barret i fumant una pipa, però el que més en destaca és una barba negríssima i espessa que només deixa veure el nas punxegut i l’esguard tranquil de qui sap que l’estan retratant. Del retrat a la ploma i aiguada sobre paper hi ha un esborrany on el retratat, el pintor Hermen Anglada-Camarasa, hi va deixar escrita la seva entusiasta aprovació: “Mol bé!”, i la signatura. Picasso era llavors un jove de dinou anys que voltava per Els 4Gats i anava retratant els artistes que hi recalaven. Anglada freqüentava la cerveseria de Els 4Gats i havia exposat a la Sala Parés una mostra del que fins aquell moment havia estat el seu treball pictòric a París, una visió molt particular de l’ambient nocturn i les dones amb un llenguatge propi i potent que contribuí a la renovació de la pintura modernista. 

Deu anys més jove que Rusiñol, Hermen Anglada-Camarasa havia emprès el viatge a París el 1894, quan Casas ja n’havia retornat i quan Rusiñol estava a punt de fer-ho després del viatge a Itàlia i uns mesos alternant la vida entre el Cau i l’apartament que havia llogat al Quai Bourbon i que va mantenir fins la primavera de 1895. La renovació obrada pel llenguatge artístic d’Anglada-Camarasa es basava principalment en la figura femenina presentant les protagonistes dels seus quadres amb una visió evanescent, iridescent, abillades amb diverses tonalitats d’un blanc que destaca sobre rerefons sovint foscos. Perquè l’artista va elevar a categoria pictòrica les dones nocturnals d’un París entre viciat i fantasmagòric on tot tenia cabuda si es tractava de depassar els límits i fer avançar les vies de l’art a partir amb la plena llibertat que es prenia l’artista. Són dones que habiten els poemes de Baudelaire Flors de Paris/ Flors del mal.

Els escenaris tampoc no creen equívocs, es tracti del mig dels Camps Elisis, del Casino de París o del Moulin Rouge. El domini del color deriva cap a la definició de la forma dels cossos i de les indumentàries, sobre les que destaquen rostres empal·lidits dominats per un esguard que denota tota mena de dependències. 

Aquest període esclatant iniciat per Anglada-Camarasa amb el tomb de segle li va comportar èxit i una clientela internacionals que va continuar a partir de la primera dècada del segle vint, quan l’artista va derivar cap a un llenguatge molt més decoratiu i acolorit que focalitzava la seva atenció vers una temàtica més antropològica accentuant el folklorisme tant en el tractament de les figures femenines com de les escenes. Com a exemple, els quadres d’Anglada-Camarasa adquirits per Charles Deering per a la seva col·lecció d’art hispànic modern eren una escena gitana saturada de color i moviment i una figura femenina acolorida i estàtica que en el seu temps va ser titulada com La de los ojos verdes. 

Les obres que Rusiñol va adquirir a Hermen Anglada-Camarasa pertanyen al moment d’immersió de l’artista en la vida nocturna parisenca, cap a 1899. Són dues tauletes d’oli sobre fusta de petit format que formen parella i figuren a la sala del Despatxet del Cau Ferrat: Escena de restaurant nocturn a Parísi Vista nocturna parisenca. Són dues estrelles de l’exposició Hermen Anglada-Camarasa. Els anys de París, presentada pels Museus de Sitges fins l’octubre d’enguany.

La mostra és una petita i exclusiva joia. Ha estat produïda pels Museus de Sitges, comissariada per l’historiador de l’art Francesc Fontbona i coordinada pel Cap d’exposicions dels museus, Ignasi Domènech. El petit format de l’exposició condensa aquests anys parisencs amb obres triades molt selectivament, procedents dels museus  Picasso de Barcelona, Víctor Balaguer, Montserrat, Thyssen-Bornemisza, MNAC, Meadows Museum de Dallas, Bellas Artes d’Astúries i de la Biblioteca de Catalunya, entre altres. 

La visita s’ho val i presenta diverses lectures: les dones, els escenaris parisencs de fi i inici de segle, l’evolució cromàtica, el pòsit social de la vida nocturna, així com la mostra d’una manera de pintar que va adquirir ben aviat fama i va congriar un determinat col·leccionisme d’art. Sense oblidar que també hi destaca l’ull artístic de Rusiñol, sempre amatent al talent jove, que ell va saber copsar tant en el cas de Picasso com en el d’Anglada-Camarasa.