“I ara, Jaume, siga allà on vulga que et trobis el dia del teu sant patró d’Espanya (cosa que no li fa gaire favor) Déu i la Santíssima Verge Maria y els arcàngels Sant Gabriel i Sant Rafel, i els apòstols sant Pere i sant Pau te concedescan tota la llum, inspiració… i tubos per glorificar el teu nom i de passada Catalunya amb tots els beneïts retaules modernistes duarats, estofats i a l’encàustic que pugui concebre ton esperit delicadíssim i executar la teva mà mestra, després de combregat i extremaunciat com us pertoca. La Botticelli t’envia un petonet amb el cap dels ditets de la seva boqueta mística”.
Josep Yxart, Tarragona, 24 de juliol 1894
Santiago Rusiñol, Figura femenina, Paris, 1894. MNAC. La model és Stephanie Nantàs, que posà per a l’artista en diverses obres del període 1894-1895, al seu estudi del Quai Bourbon de l’Ile-Saint-Louis, Paris.
Josep Yxart compleix el costum de felicitar l’onomàstica i ho fa amb tonalitats entre iròniques, sentimentals i artístiques expressant la seva admiració per la pintura de l’artista, llavors en ple desenvolupament simbolista i idealista després del seu viatge a Itàlia, acompanyat de Zuloaga, aquella primavera. Entre altres obres va copiar els Primitius, que tant van influir en el tríptic simbolista de les al·legories a la pintura, la música i la poesia que va pintar de retorn d’Itàlia i que decoren les llunetes del Gran Saló del Museu del Cau Ferrat.
Santiago Rusiñol a les pàgines de La Voz de Sitges el 1894
Santiago Rusiñol, còpia d’un fragment de El naixement de Venus, de Sandro Botticelli, realitzada a la Galleria degli Uffici de Florència la primavera de 1894. Museu del Cau Ferrat, Sitges.
Entusiasmat per Botticelli, Rusiñol va copiar un fragment de El naixement de Venus, que figura també al Gran Saló del Museu del Cau Ferrat, on hi ha instal·lades la major part de les altres còpies dels Primitius que va realitzar.
Vinyet Panyella, “La passió pels Primitius i la religió de l’Art. Les còpies italianes de Santiago Rusiñol”. Viatges a la bellesa. Miscel·lània d’homenatge a Maria Rosa Manote i Clivillés. Barcelona, 2015. Retrotabulum maior; 1, pàg. 257-274.
Tal dia com avui fa vuitanta-vuit anys que el Cau Ferrat va obrir les portes com a museu públic de Catalunya. Aquesta és una altra data de les efemèrides sitgetanes per celebrar periòdicament perquè el Temple del Modernisme és tan ric en continguts que possibilita multiplicitat de lectures i redescobertes: aquest és un dels grans valors de les arts.
Quan el 1931 la Vila de Sitges va rebre en el Cau Ferrat per disposició testamentària de Rusiñol es va iniciar la seva reconversió en museu públic sota la direcció de Joaquim Folch i Torres, que va aplicar els més moderns criteris per museïtzar el Modernisme, tal com s’explica exhaustivament al recull d’articles de Joaquim Folch i Torres, El Cau Ferrat i la museïtzació del Modernisme (2013), presentat per Mercè Vidal, del que vaig tenir cura de l’edició i l’estudi introductori. Al cap de cent-vint-i set anys d’existència, encara hi ha molt a descobrir. El cicle Visions íntimes del Cau Ferrat (2006), organitzat amb motiu del 75è aniversari de la mort de Rusiñol, va oferir un calidoscopi de mirades diverses i intenses.
He dedicat diverses obres a l’estudi del Cau Ferrat: us en deixo les cobertes dels llibres i alguns dels més recents enllaços.
En vies de publicació, la ponència sobre El col·leccionisme com a forma de culte de l’art total. El cas de Santiago Rusiñol i el Cau Ferrat. I, encara, resta inèdita una extensa guia que vaig enllestir el 2019 amb motiu del 125è aniversari del Cau i que vaig titular El temple del Modernisme, a l’espera d’una digna oportunitat d’edició.
Un art del que participen, perquè hi creuen i l’exerceixen, editors, il·lustradors, enquadernadors, artistes, escriptors, decoradors, músics i un ampli conjunt d’artesans plenament conscients que el que tenien entre mans, el que fabricaven, era alhora un element destinat a la lectura i a la contemplació, i un artefacte que mereixia tota la dedicació a favor de l’enaltiment, de l’assoliment de la bellesa. No es tractava solament de l’edició d’obres destinades a un públic ric i elitista sinó que en aquesta dedicació a l’art total impregnava àlbums, col·leccions, edicions populars, calendaris, anuaris, postals, cartells, exlibris, monogrames i tota una extensa gamma de productes impresos.
Mai no et vaig conèixer personalment (…) no obstant això, el teu record ha perdurat entre nosaltres sobretot a través de la teva filla Maria, la meva àvia. Ella fou la persona que ens va transmetre l’estima cap a tu, a través del profund amor i de la profunda admiració i devoció que et professava (…) La teva pintura refinada i distant és un record amb el qual mantinc contacte cada dia a casa. La teva literatura agredolça i irònica, amb aquesta deix de tristesa tan teu (…)”
Norman Cinnamond. Carta a Santiago Rusiñol (2010)
Norman Cinnamond al Saló d’Or del Palau de Maricel, 2006.
Fa uns dies acomiadàvem l’arquitecte Norman Cinnamond Planàs al tanatori de Sant Gervasi al so d’algunes de les obres musicals que més li agradaven com el Bolero de Ravel i la veu vellutada i profunda del millor Frank Sinatra amb New York, New York i My way. En Norman va ser recordat amb afecte i estimació per part del familiars, amics i companys de professió, que en van projectar una imatge sincera i entranyable. La seva obra arquitectònica, la docència a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i la seva activitat cívica relacionada amb l’arquitectura i el disseny des del FAD han deixat petjada i marca d’autor. El seu soci Toni Sala el va qualificar de racionalista i pragmàtic, un perfil que el caracteritzava en tots els àmbits. D’altres amics el van evocar des de l’escenari paradisíac d’Espalmador, una illa entre Eivissa i Formentera que durant anys va ser lloc de referència familiar. En Norman era un excel·lent professional, un bon amic dels seus amics i una persona de tracte exquisit i d’elegància portada amb tota naturalitat i sense ombra d’ostentació.
En Norman era, a més, el referent familiar del seu besavi, Santiago Rusiñol. És sabut que els pares de Santiago van tenir sis fills dels quals en van sobreviure tres, que van formar família: Santiago, Albert i Josep Maria. Del matrimoni de Santiago amb Lluïsa Denís va néixer una filla única,Maria, que casada amb Josep M. Planàs va tenir dos fills, Santiago i Mercè. Del matrimoni de Mercè Planàs Rusiñol amb Norman J. Cinnamond van néixer Rosy i Norman, besnéts de l’artista.
Santiago Rusiñol, Maria Rusiñol al Cau Ferrat (1894); Ramon Casas, Retrat de Maria Rusiñol, c. 1893-1894
Maria Rusiñol, filla de l’artista i àvia de Norman, va exercir un paper cabdal en l’apropament del besnét vers el besavi. Norman adorava la seva àvia, que li havia relatat els records més preuats de la seva vida al costat de l’artista. Era història viscuda, recordada i estimada. Aquesta transmissió va ocasionar que Norman apreciés i estimés l’obra del seu besavi i amb el temps n’esdevingués el mantenidor i defensor, conservant el llegat familiar; com a tal va actuar sempre amb, dignitat, generositat i discreció. Era habitual trobar Norman Cinnamond fent acte de presència en totes i cadascuna de les manifestacions rusiñolianes, tant era una exposició a Barcelona, Granada, Madrid, Bolonya o París, com una representació teatral o un acte referent a qualsevol dels vessants de la seva prodigiosa i popular personalitat.
Norman Cinnamond va iniciar el cicle “Visions íntimes del Cau Ferrat” el 2006, un dels actes de l’Any Rusiñol. Fot. Frèia Berg, 2006.
Per aquest motiu Norman Cinnamond va ser entre nosaltres en múltiples ocasions. Mai no va faltar a cap cita del Cau Ferrat, des de les commemoracions de 1981 o la de 2006, diverses exposicions com la Ramon Casas, la visita dels poetes de la Festa de la Poesia al Cau, fins la darrera vegada, que va ser l’obertura de l’exposició del 125è aniversari de la creació del Cau Ferrat. Teníem pendent una trobada per al lliurament del Catàleg de pintura i obra sobre paper, i de l’edició facsímil de Mis hierros viejos, així com per comentar les vicissituds de l’exposició d’art català al Japó (2019-2020) en relació amb el Cau Ferrat i els meus futurs projectes rusiñolians.
La relació de Norman i el seu besavi es va fer palesa al recordatori amb un fragment dels més bells que va escriure l’artista, “A les Estrelles”, procedent del llibre Oracions(1897). Resta reproduït aquí per deixar constància del significat de la presència de Norman Cinnamond entre nosaltres:
“… Que grat és contemplar-vos entre els plecs de la fosca, rebre la llum de terres que no són per nosaltres i sentir l’enyorança d’un tot infinit que viu sense fronteres! Allí us veiem al vespre, allí us veiem vestides d’angèlica hermosura, allí us veiem brillar com amigues de l’home i somniem mirant-vos. (…) Allí hi tenim la nostra estrella, que recull tots els sospirs que llancem, que guarda els nostres insomnis, que espera les nostres ànimes i il·lumina la nostra ruta.”
A la fotografia de l’inici, Norman Cinnamond entre Montserrat Sariola i Oriol Izquierdo, llavors director de la ILC, al Simposi Internacional Santiago Rusiñol, Sitges, abril 2007. Fot. Frèia Berg
Article publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 03.07.2020
Hi ha pocs museus que puguin celebrar el seu cent vint-i-cinquè aniversari . I encara n’hi ha menys que al cap dels seus cent vint-i-cinc anys mantinguin la seva personalitat pràcticament intacta però adaptada als conceptes de la museografia actual: accés – cultural i físic -, climatització, retolació en diversos idiomes, horari ampli i estacional, programa permanent d’activitats… I, encara, n’hi ha menys que siguin museus monogràfics pel que fa a la seva fundació en tant que cases d’artista. Totes aquestes característiques unides a l’alta qualitat de les col·leccions de pintura, forja, escultura, ceràmica, vidre i arqueologia, principalment, configuren el Museu del Cau Ferrat com a un dels indrets més singulars del país i del continent – i no m’encega la passió, només cal sortir i viatjar – i un dels museus que si existís la qualificació de “museus amb encant”, com passa amb els hotels, seria un dels capdavanters. De vegades sembla que a Sitges no s’hi doni tota la importància, de tant vist – per la part de fora – que el tenim, i per això cal insistir que és un dels més grans valors culturals que posseïm com a patrimoni públic, a Sitges i al país.
La programació dels 125 anys del Cau Ferrat ha estat més aviat discreta però amb fites assolides importants. En primer lloc, l’exposició inaugurada la passada tardor,125 anys del Cau Ferrat. La construcció d’un ideal (1894-2019) on es reuneixen diverses obres d’art que l’expliquen, incorporant materials i dibuixos inèdits i ben importants sobre els orígens de la col·lecció de forja de Rusiñol – que va ser l’origen de tot plegat. Aquell conjunt de ferros vells que per a l’artista eren la més gran expressió d’una voluntat de creació artística que unia la utilitat i la bellesa va ser objecte d’una espectacular conferència a l’Ateneu Barcelonès amb el títol de Mis hierros viejos, que Rusiñol va començar amb la coneguda frase lapidària de “La manía de poseer y col·leccionar antigüedades es una enfermedad incurable”. Això era el gener de 1893, quan encara no havia comprat la caseta a la que va donar el motiu manlleuenc de la seva família, Can Falua. És un text bellíssim que he tingut l’oportunitat d’estudiar i publicar-ne l’edició facsímil gràcies al Consorci del Patrimoni de Sitges i que es presentarà aquest divendres en format de visita guiada. Més enllà de recuperar un text programàtic pel que fa a l’obra escrita de Rusiñol, les edicions facsímils permeten una percepció completa de les obres i el seu context en l’àmbit de les arts del llibre, i la cura i coneixements amb què treballa l’editor Ramon Nadal, d’Edicions i Propostes Culturals Andana, de Vilafranca del Penedès, assoleix una nova fita en la seva prestigiosa especialitat.
El Catàleg de pintura i obra sobre paper del Cau Ferrat és la publicació més important sobre els fons del museu. Ho és pel seu contingut – el Cau Ferrat és dels pocs museus que ha estat totalment inventariat per part del personal de la Junta de Museus que hi va treballar de valent entre 1932 i 1936, per bé que els catàlegs van sortir en castellà entre 1942 i 1946 pels avatars i represàlies del franquisme. La posada al dia i, sobretot, el plantejament metodològic de catàleg raonat converteix aquest volum de quatre centes trenta-nou pàgines en una obra imprescindible per a l’estudi de la història de l’art. Francesc Fontbona ho va expressar amb contundència durant la seva presentació qualificant el volum com un catàleg de país. L’obra referent a la cinquantena d’artistes que omplen les parets del Cau Ferrat i les reserves es va iniciar el 2013 i va quedar enllestida el desembre de 2018 gràcies a la insistent i estricta coordinació d’Ignasi Domènech, Cap de col·leccions dels Museus de Sitges, que ha comptat amb la col·laboració de la documentalista i historiadora de l’art Carme Camps i amb els estudis monogràfics de vint-i-cinc especialistes. Ara que el volum ja és una realitat em fa goig expressar la meva doble satisfacció, com a col·laboradora i com a exdirectora dels museus sitgetans amb la il·lusió amb que es pot contemplar una obra ben acabada. L’acurat disseny i la visió artística de Natàlia Arranz hi ha posat el segell de qualitat editorial.
La tercera celebració del Cau Ferrat ha estat el volum presentat aquesta setmana a la Galeria Gothsland de Barcelona sobre Barcelona i els 4Gats. Un gir vers la modernitat. Ha estat l’entusiasme i la insistència del galerista Gabriel Pinós que ha culminat amb un esplèndid catàleg un relat que calia posar a l’abast més enllà de la historiografia de l’art existent. Els 4Gats, com el Cau Ferrat, tampoc ens els acabarem, però les mirades creixen i es es van diversifiquen amb les aportacions de Pinós, Oriol Pujol, Juan C. Bejarano, Sebastià Sanchez-Sauleda i Pau Medrano-Bigas, que ha tingut cura d’un disseny que facilita i enriqueix el contingut de l’obra. Gabriel Pinós em va adjudicar un tema que feia temps em delia per escriure, com és la relació entre els dos epicentres del Modernisme, el Cau Ferrat i el seu successor, Els 4Gats. En una dècada escassa tots dos indrets i els respectius ‘programadors’ Rusiñol a Sitges i Utrillo a Barcelona, van capgirar usos, costums i estètiques a favor de la modernitat i de la llibertat artístiques.
Són, per ara, les tres celebracions del Cau Ferrat. Està per arribar-ne la quarta, que és la nova guia del museu que vaig escriure entre la tardor de 2018 i l’hivern de 2019 i que aviat veurà la llum en els idiomes de treball dels museus sitgetans. I una cinquena, que ha de ser el catàleg de l’exposició actual, perquè és el que la farà perviure i ha de contenir el seu discurs i informació gràfica, perquè sense els catàlegs les exposicions es perden. I no ens podem perdre aquests motius de celebració i de continuïtat.
Publicat en versió reduïda a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 28.02.2020
QUADERN DE TERRAMAR 