LA HISTÒRIA SUBMERGIDA

Vista de Sitges des de l'indret d'un possible naufragi (2015). Fot. Pere Izquierdo

Vista de Sitges des de l’indret d’un possible naufragi (2015). Fot. Pere Izquierdo

Les ciutats submergides, com les civilitzacions desaparegudes, mantenen un encant fonamentat mig en la incògnita mig en l’atractiu esperançat de les descobertes. Les ciutats submergides se’m presenten emparentades amb Les ciutats invisibles d’escriptor italià Italo Calvino i amb aquella història que explica Gabriel Janer i Manila apresa de Renan: diu que a Bretanya hi ha una ciutat sepultada pel mar que, de vegades, se’n sent el repic de les campanes i els cants dels mariners. Renan, que era un romàntic, pensa que tots els éssers porten una ciutat submergida al cor… Hi ha ciutats submergides, certament. 

Bimini, ciutat submergida a l'Oceà Pacífic.

Bimini, ciutat submergida a l’Oceà Pacífic.

 Existeix també la història submergida de les ciutats i de les viles. Els fets, el pas del temps, els moviments geològics i de les corrents marines, i les circumstàncies de tota mena han fet que la mar guardi, juntament amb els seus secrets, seqüències i capítols de la història. També a Sitges, que des dels seus primers pobladors de la Cova del Gegant hi ha viscut abocada, fins avui mateix. Bona part de la nostra història té la mar com a protagonista, escenari, ecosistema i dipòsit ocult.

Sempre hem viscut abocats a la mar. Emerencià Roig, Platja de Sitges. Col·lecció de Marineria Emerencià Roig i Raventós, Consorci del Patrimoni de Sitges.

Sempre hem viscut abocats a la mar. Emerencià Roig, Platja de Sitges. Col·lecció de Marineria Emerencià Roig i Raventós, Consorci del Patrimoni de Sitges.

La història submergida de Sitges va ser notícia el 1962, arran de la troballa de les 2.300 monedes de plata procedents dels vaixells esfondrats davant de la costa sitgetana a resultes de la Batalla de Barcelona (1642). L’incendi per l’impacte d’un brulot dirigit a una de les naus i el posterior esfondrament dels dos grans vaixells, el francès Galió de Guisa i Marededéu de la Victòria, considerat “una de les més belles embarcacions de la flota de Richelieu”, i l’espanyol La Magdalena, que a més de soldats i armes transportava el salari de dos anys per retribuir la soldadesca destacada a Roses i a Perpinyà va ser un episodi espectacular. Al cap de tres-cents vint anys Frederic Malagelada, juntament amb Xavier Sardà i Rafael Padrol, entre altres, va protagonitzar el capítol del descobriment, que portà Malagelada a una recerca infatigable d’informació i notícies sobre els vaixells i la seva desaparició.

Les monedes dels vaixells esfondrats el 1642, trobades el 1962.

Les monedes dels vaixells esfondrats el 1642, trobades el 1962.

La història submergida de Sitges té traçada la seva cartografia per mitjà de la Carta Arqueològica Subaquàtica de Sitges, iniciada el 1983, arran del I Curs d’Introducció a l’Arqueologia Subaquàtica organitzat per la Generalitat. Els seus redactors, Pere Izquierdo i Immaculada Rodriguez Garci la van elaborar a partir de la informació i les localitzacions dels jaciments subaquàtics existents. Des del Consorci del Patrimoni de Sitges s’ha emprès la seva actualització per fases, que forma part del Programa de Treball 2015. La posada al dia de la Carta Arqueològica Subaquàtica, dirigida per Pere Izquierdo (CPS) amb la col·laboració d’un equip de professionals voluntaris i de personal del Consorci del Patrimoni de Sitges compta amb un ajut de la Generalitat i amb el patrocini i col·laboració de diverses entitats i empreses sitgetanes que són molt d’agrair, entre altres el Club Nàutic de Sitges, el Club de Mar, el Port d’Aiguadolç i el Port de Garraf.

La primera fase dels treballs, realitzada el passat mes d’abril, va assolir l’objectiu de la localització del brulot – conegut amb el nom de mar de “la pedra negra” que havia enfonsat les naus de 1642, i es van inspeccionar les cavitats del baluard de La Torreta, entre altres treballs. La segona fase ha tingut lloc aquest estiu amb immersions en cinc diferents punts i a les coves del Pebre, del Congre i de la Falconera, amb interessants resultats.

Aquesta setmana s’inicia la tercera fase, de quinze dies de durada, que consisteix en l’aixecament d’un plànol topogràfic i magnètic el fons marí entre el Puig de Sitges i Terramar. La utilització d’una sofisticada tècnica de detecció magnètica aplicada a l’arqueologia dirigida per l’expert André Lorin que fins ara no s’havia experimentat al nostre país pot comportar localitzacions d’importància. El relat de la història submergida de Sitges  anirà deixant de ser un relat secret per a esdevenir un patrimoni compartit, gaudit i preservat.

L’ESTACIÓ DE FINLÀNDIA

Vista actual de l'Estació de Finlàndia, inaugurada el 1919.

Vista actual de l’Estació de Finlàndia, inaugurada el 1919.

Dec a l’amic i professor Salvador Giner la primera referència a l’estació de Finlàndia. No pas a l’edifici de Sant Petersburg ni al de Hèlsinki, ni tant sols al tren on Lenin va travessar l’Europa en guerra el 1917 camí de la capital de Rússia per liderar la revolució. Es tracta d’un llibre, d’un clàssic del pensament del segle vint en el que el seu autor, Edmund Wilson, es val de la metàfora del tren que va contribuir a canviar la vida a Europa.

Explorar 1To the Finland station. The revolutionary tradition in Europe and the rise of socialism. A study in the writing and acting History va ser publicat per primera vegada el 1940 i va passar per diverses edicions. La de 1971 revela l’evolució de l’autor respecte del seu entusiasme inicial; Wilson confessa la ingenuïtat de no haver imaginat el que finalment va haver de reconèixer: “que la nova Rússia perpetuaria moltes de les característiques de l’antiga Rússia com la censura, la policia secreta, el desordre d’una burocràcia incompetent i una autocràcia poderosa i brutal.” No tenia noció, confesa, “que la Unió Soviètica es convertiria en una de les més horribles tiranies”. Avui dia l’obra de Wilson constitueix un dels fonaments per entendre l’evolució del pensament social i cultural del segle i, com tots els clàssics, un lloc on sempre cal retornar.

També a l’Estació de Finlàndia. La història del tren segellat que va recórrer la major convulsió europea fins aquell moment i que Stephan Zweig va determinar que era un dels moments estel·lars de la humanitat ha generat admiracions, especulacions, afirmacions, molta literatura historiogràfica i filmografia. Un dels productes de més recent memòria és la producció de diverses televisions europees titulada El tren de Lenin, o Lenin: the train (1988) amb Ben Kingsley, Leslie Caron i la magnífica Dominique Sanda en els papers de Lenin, Nàdia Krupskàia, la seva muller, i Inessa Armand, la seva amant parisenca i bolxevic. El film equilibra, a parer meu, l’aventura del viatge i l’ambient de guerra i diplomàcia secreta que el determina i el triangle amorós que finalment la inefable covardia masculina – que no fa excepcions ni amb els pares de la pàtria – resol sense ruptures i amb una amant que tria el camí de Moscú.

El cuirassat Aurora atract a Sant Petersburg i convertit en museu (2011). Fot. Frèia Berg.

El cuirassat Aurora atract a Sant Petersburg i convertit en museu (2011). Fot. Frèia Berg.

A Sant Petersburg, l’estació de Finlàndia és un dels llocs de memòria de visita inexcusable per a tots aquells que se senten atrets pel mite de la Revolució d’Octubre i els primers anys de la nova URSS amb Lenin al capdavant, com també ho és el cuirassat Aurora, el que va disparar les salves que van iniciar l’assalt al Palau d’Hivern. Però l’estació de 1917, que havia estat construïda per la companyia de trens de Finlàndia, que en va ser propietària fins 1918, va ser enderrocada i substituïda per un nou edifici de més pur estil soviètic inaugurat el 1960, en el que hi van encastar una part de la façana antiga.

L'Estació de Finlàndia a Sant Petersburg. L'edifici (1960) mostra l'antiga façana que es va conservar.

L’Estació de Finlàndia a Sant Petersburg. L’edifici (1960) mostra l’antiga façana que es va conservar.

Tampoc l’estació de Finlàndia a Hèlsinki té el mateix aspecte que el 1917.

L'antiga estació de Finlàndia, a Helsinki (c. 1900).

L’antiga estació de Finlàndia, a Helsinki (c. 1900).

L’edifici actual és una bellesa de l’art nouveau – tot Hèlsinki és una bellesa arquitectònica de la modernitat, sigui la dels anys d’entreguerres o la del segle vint -, projectada el 1904 i construïda entre 1910 i 1919 per l’arquitecte finlandès Eliel Saarinen. És un edifici emblemàtic de la ciutat, omnipresent pel que és i pel que significa i té el toc d’espai públic amb voluntat estètica similar al metro de Moscú.  Transitar per les sales i andanes és un exemple vivent de com, al cap dels anys, és possible respectar, mantenir i millorar un edifici gairebé centenari en la seva plena utilització, sense que l’ús massiu i massificat dels milers de persones que diàriament hi transiten aconsegueixi degradar-la. La estació ha estat objecte de posades al dia, remodelacions i adaptacions degut als canvis logístics i tecnològics sense que per això hagi perdut el seu encant, fins el punt d’haver estat declarada una de les estacions més boniques del món, segons la BBC el 2013. 

Estació de Finlàndia, Hèlsinki. Sala de venda de bitllets (2015). Fot. Frèia Berg

Estació de Finlàndia, Hèlsinki. Sala de venda de bitllets (2015). Fot. Frèia Berg

Estació de Finlàndia. Hèlsinki. Vestíbul principal (2015). Fot. Frèia Berg

Estació de Finlàndia. Hèlsinki. Vestíbul principal (2015). Fot. Frèia Berg

L’estació de Finlàndia té una biografia extensa que va molt més enllà de les vies dels trens. Incardinada en l’Europa d’entreguerres, ençà i enllà de la frontera que separa dos dels països units, entre altres moments, per un 1917 convuls i esclatant, ha passat de ser un lloc físic a la metàfora d’un segle que ha conegut els més grans desastres i les més grans esperances.

LES ARQUILLES DE CAN FALÇ

_FH_3770_FH_3790

Un capvespre fosc de novembre de 1668 s’apropa a Sitges un reduït contingent de genets que, provinents del sudoest, cavalca vers la Vila. Vora el Pou Vedre, entre vinyes i horts, s’aturen cercant una de les cases dels afores, al camí Fondo on els han dit que els hostatjaran per passar la nit. Fan cara de cansats i el que sembla que mana, més que els altres. És un fugitiu i no és un qualsevol. És un destacat personatge de la cort espanyola dels Àustries, antic virrei de Nàpols i de Sicília que, enfrontat amb la Reina regent s’ha evadit de Consuegra, on l’havien confinat i, clandestinament, viatja a Catalunya, d’on havia estat també Virrei, a cercar el suport que li cal per tornar a Madrid amb trumfos a la mà i obtenir, potser, el càrrec de primer ministre. Sitges és una escala més important del que sembla perquè hi té un amic navegant, comerciant i capità de la infanteria espanyola renovada, un Serrallonga pur en paraules de l’historiador sitgetà Josep Carbonell i Gener, amb el qual ha coincidit a la Guerra dels Segadors, potser a la rendició de Barcelona o la de Sitges o potser quan havia estat Virrei un cop acabada la guerra.

Can Falç. Pintura mural del Saló Rosa (2014). Fot. Frèia Berg

Can Falç. Pintura mural del Saló Rosa (2014). Fot. Frèia Berg

L’home de Joan Josep d’Àustria a Sitges és el capità Joan Falç. Els fugitius localitzen la casa que, annexa, té una capella dedicada a la devoció de Sant Muç, on són rebuts amb tanta discreció com oberta complicitat; un lloc on poden descansar confiats i sense neguit. L’endemà al matí, segueixen el torrent de la Bassa Rodona fins a la platja i, davant de Can Falç, el capità els embarca en un petit vaixell que els du a tots fins a Castelldefels, on els esperen amb cavalls que, via Sant Feliu de Llobregat, arriben a Barcelona. Allà les institucions catalanes el reben i li fan festa, forcen la situació de fet, aconsegueixen que la Reina rebi de nou Joan Josep d’Àustria i li obren el camí cap a una presidència de govern que es farà esperar encara uns mesos. Una de tantes vegades que els catalans han volgut contribuir, en va, a reformar Espanya….

L’amistat del capità Falç amb el fugitiu, Joan Josep d’Àustria, fill bastard i reconegut de Felip IV, i germanastre d’un Carles II encara menor, personatge obertament detestat per la reina Marianna d’Àustria, data del temps en que, un cop capitulada Barcelona el 1652, Joan Josep d’Àustria havia esdevingut virrei de Catalunya i n’havia exercit durant tres anys. Però si Joan Josep d’Àustria havia de conservar a la memòria la figura del capità Falç havia de ser pel record del capvespre a Sant Muç o per la llum de la matinada de novembre sota la Punta, orsejant o remant costes amunt.

Portal d'entrada a Can Falç des de l'antic hort (juliol 2014). Fot. Frèia Berg.

Portal d’entrada a Can Falç des de l’antic hort (juliol 2014). Fot. Frèia Berg.

Temps després, una embarcació descarregava a la platja de Sitges, davant de Can Falç, una mercaderia especial: dues magnífiques arquilles del segle XVII de fusta i esmalts: manufactura napolitana, escut tallat amb l’àliga bicèfala, esmalts delicadíssims representant ermitans i profetes esdevingut sants. El fill del Rei les va enviar al capità Joan Falç per agrair-li la complicitat i el viatge. Són dos mobles nobles i sumptuaris que fan parella, un conjunt únic que, unit a la resta del mobiliari de la casa, contribueixen al seu gran valor històric i patrimonial.

_FH_3792

Les arquilles van quedar presidint el saló gran de Can Falç i mai més no se’n van moure, eternament arrogants en la seva bellesa antiga. Han sentit com cruixia el pas del temps al sòl, a l’embigat i a les parets; han vist com es degradaven les pintures al fresc i a l’arrambador i han viscut en carn pròpia el lent esllanguiment d’una gran casa pairal que fins els darrers moments mostrava la gran malenconia de l’abandonament a la fragilitat de la pròpia sort.

En aquest inici de recuperació de Can Falç les arquilles de Joan Josep d’Àustria han estat les obres més emblemàtiques. Retornat el seu esplendor a mans del restaurador Marc Fabra, estudiades acuradament per la historiadora de l’art experta en mobiliari Mònica Piera i esdevingudes la primera Peça del Mes de Can Falç als Museus de Sitges, formen part de l’exposició permanent de la sala dedicada als estils barroc i neoclàssic del Museu de Maricel.

Joan Batlle i Amell, Platja de Sitges, al seu emplaçament original de Can Falç. Actualment al Museu de Maricel, a la sala de l'Escola Luminista. Fot. Frèia Berg.

Joan Batlle i Amell, Platja de Sitges, al seu emplaçament original de Can Falç. Actualment al Museu de Maricel, a la sala de l’Escola Luminista. Fot. Frèia Berg.

Ben aviat les acompanyarà una part del gran cadirat disposat al voltant de la sala noble de Can Falç, encara en restauració, a prop de la vista de la Platja de Sitges del pintor Joan Batlle Amell, també procedent de Can Falç, que figura a la sala dedicada als pintors de l’Escola Luminista. Les arquilles són, avui, el símbol de Can Falç en clau de passat i en expectativa de futur.