Ningú que hi hagi passat pot restar indiferent a la tragèdia dels onze sitgetans que van passar per Mauthausen i Buchenwald, al seu patiment des de que van creuar la frontera de l’exili, al sofriment que comporta la degradació humana en un camp de presoners abocats a l’extermini, a la mort que la major part d’ells hi van trobar. Per més literatura concentracionària que s’hagi llegit, per més films que s’hagin vist, res no supera les onze tragèdies en les que la realitat depassa la ficció, ni que sigui una ficció fonamentada en la memorialística. Manuel Calventós Sánchez, Sebastià Arnan Domingo, Enrique Miralles Rodés, Tomás Iglesias Iglesias, Jaime Sánchez González, José Antonio Egea Pujante, José Egea García, José López Martínez, Jaume Daví Luna, Manuel Garcia Crespo i Joan Abella Bel són els onze sitgetans que van fugir del franquisme travessant la ratlla de França i van anar a raure als camps de refugiats (…)
Des d’Argelers la trajectòria dels exilitats va passar per l’allistament a la legió i les brigades de treballadors estrangers a partir del setembre de 1939 amb la promesa d’aconseguir la nacionalitat francesa. Des de les brigades i fortificacions els exiliats sovint van ser fets presoners pels alemanys. El pas pels “konzentrazion lager”, de cada protagonista de la mostra es presenta de forma individualitzada amb documentació, fotografies i el número d’identificació precedit de les nefastes inicials K. L. El que més impressiona és constatar el pes i el valor de la memòria a l’hora de recuperar el record de tants horrors per no oblidar.
És més que una presència. La ciutat de Berlin evoca l’escultora i grafista Käthe Kollwitz (Königsberg, 1867 – Moritzburg, 1945) en diversos indrets que vaig anar descobrint després de la caiguda del mur. Abans, circulant per un Berlin Est en permanent estat de setge policial hauria estat impossible. La meva primera visita a Berlin havia estat el 1988, després de la qual em vaig prometre de no tornar-hi més fins que “allò” hagués acabat. “Allò” era una ciutat sòrdida, empobrida, empresonada i sotjada permanentment per la mirada omniscient de la dictadura prosoviètica. A la porta de Brandenburg, vista des de l’Est, el silenci de la gent a banda i banda era un esglai. Dels antics països de l’Est que havia visitat Berlin va ser la pitjor experiència. Per aquest motiu, quan hi vaig tornar la tardor de 2001 el primer capvespre em vaig palplantar a la porta de Brandenburg, donant les gràcies a J. S. Bach pels seus concerts i mirant emocionada com la gent passava amunt i avall i una canalla que hi jugava xisclant com les orenetes sota una pluja fina.
La Neue Wache (setembre, 2019). Fot. Frèia Berg
A l’Avinguda dels Til·lers, Unten den Linden, un dels edificis més emblemàtics és la Neue Wache, el de la Nova Guàrdia. És una construcció de 1818 on l’arquitecte Schinkel va projectar la caserna de la guàrdia imperial amb un neoclàssic auster on també es recordava les víctimes de les guerres napoleòniques. El 1931, desproveït de les funcions casernàries, l’arquitecte Heinrich Tessenow, la va reconvertir en un edifici commemoratiu dedicat a les víctimes de la Gran Guerra. Amb el transcurs de la història, la Neue Wache ha esdevingut un dels indrets més emblemàtics de la ciutat. No es va lliurar dels bombardeigs dels russos el 1945. La RDA en va inaugurar la restauració el 1960 i aprofitant el caràcter de l’edifici va esdevenir un monument a les víctimes del feixisme enterrant-hi un soldat i un presoner de camp de concentració desconeguts, obviant les víctimes del totalitarisme soviètic.
Käthe Kollwitz, Pietà, instal·lada a la Neue Wache, Berlin (setembre 2019). Fot. Frèia Berg
Hi vaig tornar fa pocs mesos. Era un deute pendent, per la seva transformació en lloc de memòria de la República Federal Alemanya dedicat a les víctimes de la guerra i els totalitarismes des de 1993. I, sobretot, perquè la simbologia dels soldat, la víctima desconeguts i la flama encesa van ser substituïts una escultura de Käthe Kollwitz, una simbologia més profunda, universal i inclusiva que expressa el dolor d’una mare abraçant el fill mort. La decisió va ser presa per llavors canceller Helmut Kohl. L’obra es titula Mare amb fill mort, però la gent li ha atorgat una altra denominació emblemàtica: Pietà. L’espai és ampli, de claror grisenca, envoltat d’un silenci colpidor que només trenquen les passes dels visitants. Corprèn tant el silenci com l’impacte que causa una obra que expressa la profunditat d’un dolor immens sense escarafalls, ni proclame. És la nuesa de l’art el que preval i el que fa entendre, una vegada més, la necessitat de l’art en la nostra societat.
Käthe Kollwitz, Pietà, o Mare amb el fill mort. Fot. Frèia Berg
Després vaig anar a cercar Käthe Kollwitz al seu museu. Un museu discret situat a Fasanenstrasse, una travessia de Ku’dam, costat per costat d’un altre indret de la topografia cultural berlinesa com és la Literaturhaus. La visita al museu és un indret imprescindible per conèixer la vida i l’obra d’aquest artista que va viure a Berlin més de cinquanta anys. El seu art no és amable ni plaent sinó que impressiona per la seva capacitat d’expressar la duresa de les condicions de vida de la classe treballadora, dels desproveïts, del dolor dels humils, carn de canó de totes les guerres i totes les desigualtats, i especialment de les dones. Això és el que Käthe Köllwitz es va dedicar a explicar tota la seva vida amb convicció, intensitat, honestedat i grandesa.
Dues visions del museu Käthe Kolwwitz, a Fasanenstrasse (setembre 2020). Fot. Frèia Berg
Käthe Kollwitz també és present a la topografia berlinesa. L’antiga Wörtherplatz, l’antic districte obrer de Prenzlauer, és des de 1949 la Köllwitzplatz en record de l’artista i del seu marit, el doctor Karl Kölwitz, amb qui va compartir vida i ideari; enmig de la plaça una escultura de Gustav Seitz homenatja l’artista.
El 8 de maig d’enguany els mandataris de la República Federal Alemanya es van reunir a la Neue Wache per recordar les víctimes de la guerra i les dictadures. Els diaris van reproduir les fotografies mostrant-los a l’interior de l’edifici davant de la Pietà de Köllwitz, però pocs citaven l’obra d’art. Per això, i contra l’oblit de les guerres i els totalitarismes, he volgut dedicar aquest escrit a Käthe Kollwitz a Berlin.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 15.05.2020
Peter Brueghel el Vell, La batalla entre Carnaval i la Quaresma (1569). Museu d’Història de l’Art, Viena
A la dita sala dels holandesos hi havia força gent i vaig haver d’esperar una breu estona palplantada abans de seure en un d’aquells amplis seients per no perdre-me’n detall. I, a fe que el vaig disfrutar fins al més mínim. I és que hi ha quadres que són una explicació del món sencer en la seva mesura més humana, com la Lluita entre el Carnaval i la Quaresma, de Peter Brueghel dit el Vell (1569, Museu d’Història de l’Art de Viena). És una lluita que queda en taules perquè malgrat el triomf momentani de la vella, desdentegada, esquàlida i malcarada Quaresma, el cavaller Carnaval, mà esquerra alçada, li fa una salutació no pas de comiat sinó d’un ‘a reveure’ fins a la fi dels temps i ja veurem qui en sortirà guanyant, perquè la gent, el poble que disfruta al meu voltant, em prefereixen a mi, que porto enfilades llonzes i cap de porc i m’assec sobre una enorme bóta de vi que encara raja i no a tu, vella desnerida que només ets capaç de brandar dues tristes arengades enfilada en un reclinatori arrossegat per un monjo i una devota.
Peter Brueghel el Vell (Breda, Països Baixos, 1526- Brusel·les, 1569)
La taverna abarrotada de gent a l’esquerra i el porxo de l’església amb poca parròquia a la dreta són els dos indrets determinants per a la gernació que celebra el pas d’un cicle de l’any a l’altre. Com en les seves altres obres- Les noces a pagès, Els caçadors en la neu o els Jocs de la canalla, el vell Peter Brueghel pinta la gent del poble, els seus. Igual com en altres aspectes de la vida, l’art reflecteix la societat en els seus estaments i Brueghel el dedica a les classes populars. És el poble que viu, sobreviu i malviu qui ostenta la gran representació del retaule carnavalesc.
Per la resta, és el poble configurat per burgesos i pagesos en la seva més crua expressió de mig benestar i misèria. Els dos jugadors a l’angle esquerre inferior que encara posseeixen alguna cosa per temptar l’atzar contrasten amb la cruesa descriptiva dels esguerrats situats al bell mig del quadre: el tolit que camina amb unes mans sustentades per minúsculs cavallets i el coix de la cama amputada que s’ajuda amb unes elementals crosses a la vora d’un grup de disminuïts que no s’han volgut perdre els moments de la festa. Mentrestant, la canalla juga indiferent, els joves dansen la rotllana i uns músics poc o molt destres amenitzen la celebració. Hi ha gent disfressada i n’hi ha que porten carutes – allò del ‘no me conoses?’ ve de dies… – . Alguns altres dediquen a la caritat pensant en els dies de penitència que vindran. Les tavernes sobreïxen i els comerciants més espavilats ja han plantant parada de peix i verdures mentre que el porc va cruspint-se les deixalles que va trobant.
El detall, el color i el moviment tan sàviament conjurats per la mà del vell Peter Brueghel ens han llegat una visió que, com totes les obres de l’art universal presenta moltes lectures i els crítics i acadèmics s’han ben cuidat de desenvolupar-les però la gran lliçó de l’art i dels museus és que ens ofereixen una visió rica, plural, inclusiva d’una part de la societat que cinc-cents anys enrere podíem ser tots nosaltres. Aquesta una lliçó dels catorze magnífics quadres de Brueghel que formen part del Museu d’Història de l’Art de Viena, a la sala dels holandesos la denominació popular que l’escriptor Schnitzler immortalitza en una cita amorosa a Senyoreta Elsa…
Vista de la Sala dels Holandesos. Kunsthistorisches Museum Wien. Fot. Freia Berg 2020
L’obra de Brueghel data de 1559 i se situa en el ple context de la lluita entre el poder eclesiàstic i civil de l’Europa de l’època. Vint-i-set anys més tard, en ple ball de Carnaval de Sitges a la plaça del Castell hi va haver una espectacular baralla entre el batlle – el representant del poder feudal- i un súbdit dels que no acceptaven el domini dels senyors de la Pia Almoina. El procés que en va derivar celebrat el desembre de 1586 mostra com aquella confrontació era, més enllà de l’anècdota que la va causar, un testimoni de la lluita de la Vila per la seva llibertat (1) . A més, és la data que ha permès documentar l’existència del Carnaval de Sitges en negre sobre blanc.
Tot s’hi val per desitjar-nos un bon, alegre, festiu, satíric i gran Carnaval de Sitges!
(1) En vaig publicar l’estudi amb el títol “Procés per unes cobles contra Magí Totesaus, comissari reial” Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, núm. 14, (1979)
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 21.02.2020
El dia 11, entre altres piulades, em va agradar molt
llegir la que el President Torra venia fent remarcant les hores de la diada de
1714 amb la caiguda i rendició de Barcelona. És un dia en què m’agrada pensar
en la Barcelona setcentista i divuitesca i tot el que va comportar la derrota.
No és que la ciutat hagi estat especialment acurada en la preservació de la
seva pròpia memòria. La Ciutadella, avui parc, no disposa encara d’un guiatge
que mostri la ubicació de la sinistra torra de Sant Joan, de les muralles, els
glacis, llevat dels edificis que els anys i les circumstàncies han conservat:
la capella militar, que encara compleix les seves funcions; el palau del
governador, avui Institut Verdaguer i els anys de la República
l’Institut-Escola, i l’antic arsenal convertit en Parlament de Catalunya el
1932. Per no dir la transformació de tot el barri. Però el dia 11-S m’agrada
passejar-hi i reveure la dignitat del Fossar de les Moreres, on no s’hi enterra
cap traïdor, de les ruïnes del Born, els carrer malgrat la seva transformació en
aparadors de la postmodernitat turística barcelonina.
El Fossar de les Moreres, la tarda de l’11 de Setembre de 2019. Fot. Frèia Berg.
Ahir, l’ahir del moment en què redacto aquest Marge
Llarg, el passeig va ser llarg. No entraré en detalls de si a la manifestació
érem els sis-cents mil que calculava la guàrdia urbana de Barcelona o els
vuit-cents cinquanta mil amb què ens van amidar altres metodologies; per mi
érem molts, una gran multitud que va clamar una vegada més unitat justícia i
independència. A les 17.15 érem molts, molts milers. Al tram que ens pertocava
va ser impossible localitzar els sitgetans però en canvi vam anar a raure al
veïnat dels de Sant Esteve de Les Roures, tot molt apretat de gent. La gent,
les persones, que són el gran capital d’aquest país i que són un col·lectiu
generós, inclusiu, entusiasta, valent i crític.
Quan la concentració es va donar acabada vam fer el
trajecte vers el paisatge després de la batalla travessant literalment tota la
Barcelona antiga, des de la muralla de Sant Antoni fins el Baluard de Santa
Clara. Del Mercat de Sant Antoni al Pedró, del Pedró al carrer de la Boqueria
pel carrer de l’Hospital, que és entrar a un bronx nostrat on la degradació
urbana conviu amb la problemàtica social més punyent de la ciutat; de la Plaça
de Sant Jaume amb aquella pancarta que molesta tant els unionistes que no volen
reconèixer el setge ni l’empresonament per motius polítics cap a la Via Laietana fins Santa Maria del Mar, el
Fossar de les Moreres, el Bornet i el Born, per retornar a la civilització
urbana de la línia quatre del metro vorejant el perímetre del gran Museu
Picasso.
L’antic barri de Ribera avui són les ruïnes conservades al Born. Fot. Frèia Berg, 2019
Són moltes les reflexions sobre els carrers, les
cases, les ruïnes, el fet de posar de moda un barri i, alhora, fer-ne malbé la
identitat intrínseca, si d’això encara se’n pot parlar a la Barcelona dels capitals
inversors i de la manca de polítiques socials consistents i eficaces,
desnonaments inclosos. El que sí que em va quedar clar una vegada més és que
sense història no es pot governar. Vaig aprendre la frase d’en Josep Carbonell
i Gener, però no sé si és ben bé seva; tant se val. Davant de les ruïnes del
Born vaig recordar que els veïns van ser obligats a enderrocar les seves cases
a cop de pic i de martell per construir la Ciutadella; per això l’odiaven tant.
I per això es van afanyar a construir de nou la seva ciutat com van poder. Hi va haver i hi ha vencedors i vençuts. Els
que van entrar a sang i a foc a Barcelona, els que van fer capitular la ciutat,
van enviar a l’exili els seus defensors i en van empresonar d’altres, i van
obligar els barcelonins del barri a enderrocar les seves pròpies cases i que
van romandre a Barcelona com a forces d’ocupació del règim de Nova Planta tenen
els seus successors en els negacionistes de la història i els unionistes que no
volen reconèixer que l’exili i la presó per persecució política encara existeixen.
Els paisatge després de la batalla em suggereix, un any més, l’alliçonament que més valoro: que l’endemà, segons expliquen les cròniques, els barcelonins es van posar a treballar de valent per sobreviure. I això és el que celebrem.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 13.IX.2019
Retrat de Vladímir Antònov-Ovséienko, per Yuri Annenkov (1932)
Una de les personalitats més populars de Barcelona durant els anys de la guerra civil va ser el cònsol rus. Es deia Vladimir Antònov-Ovséienko. Era militar i diplomàtic. La seva carrera havia estat fulgurant: militar, activista i agitador clandestí, exiliat, heroi de la revolució, cap de l’exèrcit roig que va reprimir la revolució dels pagesos a Ucraïna… El periodista nordamericà John Reed va escriure a Deu dies que van trasbalsar el món que al Palau d’hivern: “vaig trobar en una dependència Antònov, conegut com Oveseenko, matemàtic, escaquista, revolucionari i exdeportat immergit en planificar l’estratègia per prendre la capital”. Va ser ell, efectivament, qui va dirigir l’assalt al Palau d’Hivern de Sant Petersburg l’octubre de 1917.
A Ucraïna es va guanyar el sobrenom de ‘Baioneta’ per la seva habilitat en fer-la servir durant la guerra civil. Ovséienko havia estat inicialment menxevic però es va passar als bolxevics el mateix 1917 i el seu ascens militar i polític havia estat ser una carrera brillant. Acabada la guerra civil russa va iniciar, també amb èxit, la cursa diplomàtica embolcallat amb l’aura d’heroi de la Revolució. A la mort de Lenin va fer costat a Trotsky per a la successió, però Stalin va guanyar la partida i a partir de 1928 va canviar de facció, per bé que l’estigma d’antic trotskista el situà de per vida a la corda fluixa davant d’Stalin; qualsevol denúncia o conxorxa el podia ensorrar. Durant gairebé una dècada va sobreviure al perill per bé que l’ombra de la sospita no la va poder esborrar mai.
Ovséienko va ser enviat a Barcelona el setembre de 1936, en plena guerra civil i en ple estalinisme a la URSS. La missió que tenia era la d’assessor militar al govern espanyol i de destruir el POUM per les seves simpaties trotskistes; fins i tot havien intentat portar Trotksy a viure a Barcelona. Andreu Nin era un dels objectius a batre, igual que la resta de líders del Partit Obrer d’Unificació Marxista. Quan el flamant cònsol va arribar a Barcelona Companys era president de la Generalitat i el carrer el controlaven els efectius del Comitè de Milícies Antifeixistes, fins que els Fets de Maig, l’enfrontament entre els anarquistes i el POUM d’una banda i el PSUC, la UGT i Estat Català d’altra i, de retruc, el segrest i assassinat d’Andreu Nin. El govern català va expulsar el POUM i els anarquistes del govern, i al govern espanyol el socialista Largo Caballero va ser substituït per Juan Negrín.
“Catalunya saluda el poble rus” (1936). Fot. Pérez de Rozas
Mentrestant el cònsol rus havia guanyat una gran popularitat entre la població degut a la seva sintonia amb Companys, amb els líders polítics i amb la població; a les recepcions que feia a l’ambaixada i a les visites efectuades als pobles i ciutats que li semblaven adients. Juan Negrín, amb qui mai no es va avenir, l’acusava de ser més català que els mateixos catalans. Fins que les insídies dels agents secrets d’Stalin van aconseguir que fos cridat a la URSS el juny de 1937, acusat de partidari de Trotsky i de tractes amb el POUM i finalment afusellat en plena era del terror estalinista el 1938. La seva muller, Sòfia Levin, es va suïcidar a la presó i el seu fill va ser enviat al Gulag tretze anys llargs, esdevenint després un dels més brillants historiadors antiestalinistes.
La novel·la d’Andreu Claret titulada El cònsol de Barcelona (2019) constitueix el passatge barceloní d’Ovséienko narrat en clau biogràfica i versemblant. Una documentació rigorosa i una escriptura impecable són les garanties de l’èxit que fins ara l’ha acompanyat. Personatges principals, verídics, combinats amb el secundaris, inventats amb traça i versemblança, atorguen al llibre la patent de novel·la històrica gairebé modèlica. Encara hi ha un altre ingredient: Claret hi implica la memòria personal i familiar gràcies a la qual el discurs literari pren el caire de memorialística, un important valor afegit. És un llibre que permet veure les contradiccions del moment, els sacrificis individuals per les idees col·lectives, el fracàs de la revolució russa acabada en la deriva del totalitarisme estalinista. Ovséienko és un protagonista considerat amb simpatia malgrat alguns dels seus antecedents i les seves contradiccions. Dona per molt.
Ovséienko amb Lluís Companys al balcó del Palau de la Generalitat
“No es feia res que ell no hi fos”. Amb aquesta frase
un senyor de Sitges a cinc anys del seu centenari i posseïdor d’una memòria
claríssima va evocar el record que guardava del cònsol rus els dies de la seva
adolescència. Amb això em feia entendre dues coses. L’una, que Vladímir
Antònov-Obséienko, l’heroi de l’assalt al Palau d’Hivern de Sant Petersburg de
1918, el “Baioneta” de la guerra d’Ucraïna, va guanyar-se la simpatia dels dels
catalans amb els seus dots polítics i diplomàtics i va fer tot el possible per
visibilitzar el recolzament de la URSS a la causa republicana espanyola,
inclosa la tramesa d’aliments i armament. Dues, que Obséienko es va trobar bé al nostre
país aconseguint una més que notòria popularitat trasladant-se als llocs que
més l’atreien més enllà de la comesa diplomàtica que exercia sense treva. Fins
el punt de discrepar obertament del govern espanyol, cosa que va influir en la
seva caiguda en desgràcia davant del totalitari Stalin.
Amb la seva dèria de conèixer directament el país no em
semblava era gens de estranyar que vingués a raure a Sitges en algun moment i vaig
anar a raure a la memorialística local. Les memòries de Quima Caballol i de Bonaventura
Julià, dues importants publicacions del Grup d’Estudis Sitgetans, documenten les
petjades sitgetanes d’Obséienko.
Una primera referència és l’arribada del vaixell rus Zirianin l’octubre de 1936 a Barcelona, on se li va retre una rebuda espectacular i on Obsèienko va guanyar el primer assalt a la popularitat.
El vaixell portava aliments i va ser saludat com el vaixell de la pau i no de la guerra. Molt poc després, el 20 d’octubre el cotxe del cònsol, un Buik, ronda per la Vila probablement prenent vistes. L’abril de 1937 Ovséienko es passeja per Sitges amb un seguici de gent, tots molt ben vestits, contemplant els xalets i manifesta la seva predilecció per ‘Los Arcos’, propietat de don Jaime de Semir. El xalet és un edifici noucentista, més palauet que xalet d’estiu i per bé que no es troba a primera línia res no li tapa la vista perquè al davant hi ha un solar sense edificar que s’utilitza com a camp de futbol. Pocs dies més tard la Generalitat li ha ofert el xalet. El cònsol rus de Barcelona s’hi instal·la el dia 23 de maig, un cop apagats els estretors de la lluita entre els comunistes de filiació soviètica i els anarquistes i comunistes del POUM.
No és estrany que el cònsol es volgués instal·lar en un xalet de Sitges. Entre el juliol de 1936 i 1938 molts dels habitatges d’estiuejants i xalets de Terramar i del sector del Vinyet van ser incautats i ocupats per personatges de tota mena, com el general Líster, personatges de la revolució o el Consolat de Xile. Malgrat la revolució i de la guerra Sitges conservava una apaivagada, esllanguida aurèola d’aquell cosmopolitisme brillant que l’havia distingida entre les poblacions de la costa Mediterrània dels anys trenta.
El glamur s’havia tornat opac i esfilagarsat però els xalets, el passeig, l’antic Hotel Terramar convertit en hospital de sang i la platja persistien. Ovséienko va sojornar a Los Arcos fins que va marxar a la URSS aquella mateixa tardor cridat per Stalin per tal de desfer-se’n; al cap d’un any era afusellat. Los Arcos va ser llogat al ministre d’Instrucció Pública i va esdevenir part integrant de la colònia de criatures refugiades, un projecte de ciutat infantil (1938-1939) que no va acabar de reeixir per les pròpies circumstàncies de la guerra. Fins aquí la història.
La realitat sempre supera la ficció i en aquest benentès Ovséienko és un personatge diem-ne secundari de l’aventura vital d’un xòfer rus que arriba ferit a l’Hospital de sang de Terramar mentre ell s’instal·la a Los Arcos. Com que la ficció no pot tergiversar la realitat ara mateix l’Òleg Serguèiovitx Dovlàtov, el xofer rus, està recuperant la seva pròpia història per no crear malentesos respecte la seva fidelitat al cònsol i la seva secreta admiració vers Andreu Nin. Tant el cònsol i el xòfer van ser uns perdedors, però en el cas del polític fa uns anys es va esdevenir la seva rehabilitació. En canvi, la vida del xòfer, potser un doble agent, va ser com la de tants anònims ciutadans d’aquesta Europa convulsa. Es va estimar més viure de records en la més trista solitud vora la platja de Terramar; almenys, això és el que sembla. Esbrinarem.
Article publicat en dues parts a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges 2.VIII.2019 i 30.VIII.2019
QUADERN DE TERRAMAR 