Res més adient que el títol d’un dels millors volums de Josep Pla per referir-me a un dels llibres que esperava amb més ganes per Sant Jordi. El meu modest rànquing de la setmana passada es va referir, principalment, a dos. Però la realitat és que eren més, els llibres que m’esperaven a les parades de la Ribera. Entre altres, les dues darreres novel·les de Mònika Zgustova – Les roses d’Stalin i La nit de Vàlia -, i el llibre de Joan Sella, Cuinar i menjar, a Sitges. Talment, el que hem menjat moltes generacions de sitgetans, des dels plats de la cuina pobra quaresmal fins els àpats tan exquisits com abundosos ressenyats als menús del centenari Hotel Subur.
El llibre del periodista i gastrònom Joan Sella ha estat publicat pel Grup d’Estudis Sitgetans i és el trenta-cinquè volum d’aquesta mena d’enciclopèdia nostrada que la col·lecció homònima i els “Quaderns” publicats per la mateixa entitat configuren. Són, a hores d’ara, materials imprescindibles per a la història, la memòria, el lleure i el coneixement. Els uneix la voluntat de posar en valor la recerca i la difusió de temes locals amb l’única exigència del rigor i la fiabilitat, que no és poca cosa. Cuinar i menjar a Sitges és un interessant recull, imprescindible per a qui vulgui saber com s’ha configurat i què ha estat la nostra manera de cuinar, que vol dir d’alimentar-nos per viure, i que ha prologat un altre personatge dedicat en cos i ànima a la gastronomia i a la recerca com és Valentí Mongay.
Més que un pròleg, Mongay ha escrit un interessant exercici crític sobre les formes de vida, de turisme i de gastronomia on hem anat a raure partint del relat de Sella. El prologuista advoca pel retorn a uns valors que durant dècades han estat deixats de banda fins que ens hem adonat – i quanta raó que té! – que els tomàtecs ja no tenen gust de tomàtec i que l’aposta per un turisme de qualitat, també gastronòmic, s’hauria hagut de mantenir com a valor. Però som on som, i, almenys, constata la reacció actual en favor de l’ús d’uns productes locals i singulars que mai no s’haurien hagut de deixar de banda, de l ’Slow Food – benvinguda associació! – i dels productes Quilòmetre 0: no tot està perdut i el llibre que presenta, en tot cas, n’és una bona constatació.
Joaquim Sunyer, “L’esmorzar” (Sitges, 1915). MNAC.
Tot plegat ve a tomb perquè l’obra de Joan Sella no és només una evocació del que hem menjat i del que teníem al rebost, a la cuina i a taula, sinó una reivindicació en tota regla d’una determinada manera de viure i de menjar. El seu és un llibre que es fonamenta en molt bona part en memòria personal i en recerca oral, en records i indagacions, en lectures i converses. El producte aplegat en un volum degudament il·lustrat ens l’ha anat deixant de tant en tant a les pàgines d’aquest setmanari, però el conjunt dels cinquanta-set articles del llibre ofereix una lectura que va molt més enllà de l’interès per la gastronomia. En aquest país, on la taula ha esdevingut des de sempre lloc de tracte i pacte, on compartir un àpat té un component de familiaritat i de bon auguri, on els mercats han estat indrets de socialització, on l’hort casolà és un reducte de la intimitat familiar, el que hem cuinat i menjat a Sitges forma part de l’adn col·lectiu i de l’imaginari popular.
Joan Sella és, a més, escriptor. Cadascun dels articles que configuren el llibre mostren un determinat to de voluntat literària i tenen en comú el punt d’aiguabarreig de tendresa i sornegueria pròpies del personatge. Hi ha episodis impagables, com “La cova del congre”, “La crisi de la garrofa” o “Una mariscada a l’Ajuntament”; d’altres constitueixen una profunda incursió en la relació existent entre l’art i la cuina, com “Història d’una panera de peixos” o “Menjar a can Joaquim Sunyer”; n’hi ha de referències històriques, com “La seva mar és abundosa de peix, i bo”, “Petita història del vermut a Sitges” o els inspirats en passatges del clàssic Sitges dels nostres avis, d’Emerencià Roig. Ni hi falta la devoció a la Malvasia, a la pasta de mona, a “Les fesoletes i els pèsols de garrofeta de l’altre Virgili” ni a episodis familars, com “El rape a la hawaiana”. N’hi ha per a tots els gustos, i mai millor dit. Cuinar i menjar, a Sitges, és un esquer per a l’alimentació, tant la material com l’espiritual – com és la lectura. Totes dues s’ho valen. Jo, de vostès, no me’n deixaria perdre cap.
de l’escriptor i polític vilanoví Teodor Creus i Corominas. És Creus qui determina el nom del jove sitgetà que s’uneix a la Companyia d’Orient atorgant-li amb el nom de Jofre, habitant del lloc del cor del Garraf, intrèpid soldat que descobreix a Monembasia les virtuts de la Malvasia i retorna amb uns quants ceps embolicats que planta en terres de la seva família… i que expandint-se pel terme arriben – ben minvades, això sí – al dia d’avui. Un altre passatge literari, anterior i força més populista és la comèdia costumista del també vilanoví Francesc de Sales Vidal, La malvasia de Sitges (1866) sobrenom d’una dona madura de més aviat aparent mal geni. I, encara, d’un parell de segles enrere data l’origen d’una de les estrofes de l’antiga versió del cant de Els Segadors recuperat per Víctor Balaguer que fa referència als estralls causats pels sis-cents soldats castellanes que en entrar a la Vila, no contents en atipar-se de menjar i beure, van obrir les aixetes de les bótes de vi i malvasia per regar els carrers.
en camps inabastables i ara només en queden fotografies i el record d’alguns. Un d’ells era en Míliu, que un cop va plegar de la vinya encara la portava al cor; de vegades en parlàvem a la Ribera o pel carrer Major. L’Emili Argilagós Mitjans (Sitges, 1929-2016) va ser el darrer pagès de la malvasia sitgetana a les vinyes de can Robert, a can Milà. De petita m’hi portava a passejar la meva àvia Adela. Ella es quedava parlant amb l’Antònia i la Mònica, i jo, després de demanar, indefectiblement, un got d’aigua només per veure com funcionava la bomba del pou me n’anava al cantó del jardí de les roses, vora un banc de pedra. Al voltant tot era verd de vinya i pineda. Aquest paisatge perdut forma part del meu imaginari personal i per això vaig dedicar la intervenció a la memòria d’en Míliu, deixant ben clar que, per a molts de nosaltres, la Malvasia, a més de ser un beuratge gairebé màgic, és un patrimoni dels sitgetans.
QUADERN DE TERRAMAR 