Arxiu de la categoria: Història cultural

DUES VISIONS ARTÍSTIQUES DE LA FESTA MAJOR: BELLESA I VERITAT

Publicat el per
Respon

Dir que la Festa Major de Sitges ha estat representada des de fa segles no és cap exageració si ens referim a la memòria plàstica, gràfica i fotogràfica. Ho testimonien obres conegudes en tots tres llenguatges des, d’almenys, fa més de cent anys i gairebé cent-cinquanta. Les primeres fotografies referides a la Festa Major daten dels anys vuitanta del segle dinou, segons mostren les fotografies del fons del senyor Pepe Matas dipositades a l’Arxiu Històric de Sitges i accessibles gràcies a Sitges Digital.

Fig. 3. Autor anònim. Els Gegants a la Ribera, 1897/1899. Fons Josep Matas i Puig, Arxiu Històric de Sitges (accés des de l’Arxiu Digital Sitges)

La representació plàstica és anterior. Van ser els pintors luministes Joaquim de Miró i Felip Masó els que van deixar els primers testimonis de la festa des dels seus dos vessants més característics: la festa popular i l’esdeveniment religiós. És curiós que dos personatges tan divergents com Miró i Masó coincidissin en una temàtica tan viscuda com la Festa Major de Sitges mostrant dues visions contraposades i complementàries del microcosmos sitgetà  amb un any de diferència. Va ser Joaquim de Miró qui primer va pintar la Festa Major de Sitges el 1883. Un any més tard era Felip Masó qui mostrava La processó de sant Bartomeu al públic i als salons on el va presentar.

DOS PERFILS D’ARTISTA

Fig. 4. El pintor Joaquim de Miró i Argenter (Sitges, 1849-1914)

Joaquim de Miró i Argenter (Sitges, 1849-1914) és un dels personatges més interessants de la història sociocultural sitgetana. Terratinent i colliter de malvasia, pintor luminista de formació autodidacta i d’un gran ofici, aficionat a la fotografia, “l’ateu oficial del poble” (segons descripció del doctor Joan Ramon Benaprès), lliurepensador destacat, liberal i filantrop  solidari amb les causes nobles dels desvalguts, tota la seva obra  va tenir el paisatge de Sitges, la seva gent i les formes de vida com a única motivació i font d’inspiració. Era fill de qui va ser el primer secretari professional de l’Ajuntament de Sitges, l’advocat liberal Josep de Miró i Llopis. Joaquim va ser el fill gran; el segon, Josep, és el general Miró heroi de la guerra de la independència cubana de 1898 que va lluitar al costat dels rebels; la germana Rosa es va casar amb el mestre d’obres Jaume Sunyer i Juncosa, pares del pintor Joaquim Sunyer, i la germana petita, Remei, va quedar soltera. Joaquim de Miró es va casar amb Rosa Rosés i Carbonell i va ser pare d’una filla a qui va posar Hortènsia i d’un fill, Galileu; cap esment, doncs, al santoral cristià.

Es va situar des dels inicis al nucli primigeni de l’Escola Luminista. El 1881 Josep Soler i Cartró, corresponsal de La Renaixensa, donava compte de l’existència a Sitges d’una colònia artística de la que formaven part Joan Roig i Soler, A. Mas i Fondevila, Felip Masó i  Joaquim de Miró “qui també pinta amb facilitat i entusiasme bonics quadros d’aquesta platja i afores”. A la seva casa-taller de la Ribera als anys vuitanta i primers noranta s’hi reunia  una tertúlia de la que Miró era l’ànima i el cap pensant. Des dels anys vuitanta va prendre part en exposicions col·lectives amb els amics luministes tenint com a únic horitzó artístic Sitges: “Sols a Sitges i per Sitges pintà”, se’l recordava la seva necrològica.

Fig. 5. Henry Rudaux, Retrat del pintor Felip Masó, Cannes 1912. Museus de Sitges.

Felip Masó i de Falp (Barcelona, 1851- Pau, França, 1929) era diametralment oposat a Joaquim de Miró. Fill de casa bona d’origen sitgetà,  nebot i fillol del notari Felip Font i de Falp, va fer la carrera artística a França i exposava regularment als Salons de París. Sovintejava Sitges als estius; vivia al casal familiar del carrer Olzinelles – actual carrer de Sant Bartomeu – i pintava a ‘plein air’ a la platja. Per bé que la pintura de Masó es va iniciar amb escenes de caràcter històric i va acabar en descripcions devocionals i religioses al santuari de la Mare de Déu de Lourdes, va passar per una etapa paisatgista i realista a la qual corresponen les escenes de platja i les evocacions de Sitges que portava a terme durant els dies d’estiueig. Eren  dies quan passava el temps de lleure al Prado gaudint dels saraus i projectant la sala d’estiu de l’entitat. Juntament amb els luministes va prendre part a l’Exposició de Belles Arts de 1892 i a l’Exposició Històrica d’Art Sitgetà de 1925, on va triomfar amb La processó de Sant Bartomeu.  Masó va anar tornant a Sitges fins 1916; en plena Gran Guerra, el 1917 es va allistar a l’exèrcit francès servint a la causa aliada com a metge als hospitals de sang.

De la joia popular a la solemnitat religiosa: dos retrat sitgetans

La Festa Major de Sitges (1883) de Joaquim de Miró i La processó de Sant Bartomeu (1884) de Felip Massó són dos autèntics retrats de la societat sitgetana del segle XIX.

Joaquim de Miró, La Festa Major de Sitges, 1883. Col·lecció particular.

L’obra de Miró està situada en ple carrer Parellades, a les envistes d’un Cap de la Vila que deixa entreveure el campanar com a punt de fuga del quadre. És on va situar la seva visió de la Festa Major:al davant de la casa que el 1893 demanaria llicència per reformar i habitar.

A banda i banda del carrer s’hi troba la gent asseguda a la porta de les cases esperant el pas dels balls populars. Són personatges tan reals com ho eren els coetanis de l’artista. Els domassos que guarneixen els balcons de les cases, més petits en les dels menestrals, més grans a les cases de senyors, il·lustren el caràcter festiu de l’esdeveniment que l’artista retrata, com és la Festa Major de Sitges representada pels balls populars. En primer terme, el Ball de Bastons amb la indumentària que ha arribat als nostres dies; al darrere el Ball de Diables vestits de blau i el fum de les carretilles; els Gegants d’en Querol caminen al darrere del seguici seguits de les banderes alçades sota el cel clar i lluminós.

El quadre mostra la realitat social de Sitges palesa en la gent dels balcons; en els que seuen en cadires de boga: menestrals i gent humil; algun pillet de platja; els carrers de terra i la pedra de les voreres, les façanes pintades d’ocre, els balcons amb baranes de ferro i alguna paret escrostonada. És una visió de Sitges totalment verista que no permet la idealització però sí que mostra la celebració de la Festa que fa el poble.

Felip Masó, La processó de Sant Bartomeu, 1884. Museu de Maricel, Sitges.

Per pintar La processó de Sant Bartomeu l’estiu de 1884 Felip Masó va mobilitzar un seguit de gent que van fer cap al pati de can Querol, començant per mossèn Fèlix Clarà, que hi va portar banderes i gonfarons. Anys a venir els que havien posat per al quadre encara ho recordaven. La intenció de Masó va ser “perpetuar amb els seus dots d’artista la magnificència i colorit abellidor que ofereix la nostra incomparable Processó de sant Bartomeu, radiant de sol, bullici i pietat.”

L’escenari representat, tres quartes parts Sitges al cantó central i dret, i una quarta part del “tros bellíssim de l’esquerra [que] és un racó de Sevilla” – una concessió a l’espanyolada, gènere clientelar de moda a França – on va presentar el quadre en algun dels salons amb el títol de Costums espanyoles… – representa la solemnitat de la festa religiosa, encarnada en el seguici que acompanya Sant Bartomeu i que ocupa la part central del quadre. No hi falten els balls populars encarats cap al tram final de l’entrada del Sant a la Parròquia, en els que destaquen el Ball de Bastons i els Gegants. La representació popular rau en els balls i no pas en el públic format per les persones d’aspecte benestant asseguts en cadires de caoba, aposentada als balcons guarnits amb rics domassos o acompanyant el seguici religiós.

Totes dues obres participen del gust per la descripció minuciosa i detallista d’influència fortuniana, per l’intent de copsar la plenitud de la llum de l’hora – migdia en el cas de Miró, capvespre en el de Masó -, i la realitat social des de l’òptica de cadascun. Totes dues representen el més àlgid moment del luminisme sitgetà que, seguint la tendència de la pintura italiana del moment tal com assenyalaren F. Virella i Cassanyes o Raimon Caselles, perseguia la síntesi, totalment assolida, de mostrar en els seves obres bellesa i veritat.

Publicat a L’Eco de Sitges, L’Eco de la Festa Major, 21 d’agost 2025

Antoni Puig Gairalt, o la modernitat en un triple retrat

Publicat el per
Respon

Per als apassionats de l’arquitectura moderna el nom d’Antoni Puig Gairalt, sovint associat al del seu germà, també arquitecte, Ramon Puig Gairalt, forma part d’un dels més interessants períodes d’història cultural d’aquest país  corresponent a la segona dècada dels anys vint i als primers anys trenta. La seva és una biografia ben representativa d’un personatge que podria ser tant ciutadà de Berlin com de Barcelona, perquè la Barcelona del seu temps era molt més propera al Berlin d’aquells moments que a París. L’arquitectura racionalista, la música en tot el ampli ventall de Bach al jazz, i les vivències personals en un ambient reconegudament canalla – com La Criolla del Districte Cinquè barceloní – són els tres àmbits en els que transcorre una vida tant atractiva com suggerent d’aquest arquitecte humanista que va ser Antoni Puig Gairalt (1888-1935).

Fill d’un pare que posseïa les millors localitats dels cabarets de Barcelona, avui dia no se’n sabria massa cosa més que la monografia que Joan Sacs va dedicar a l’obra arquitectònica realitzada (1926) o l’estudi que les professores Alícia Suàrez i Mercè Vidal van dedicar als dos germans arquitectes. L’aparició fa pocs anys del seu dietari, ben amagat que havia estat pel seu cunyat a la casa on vivia – mai no va parar casa pròpia i vivia amb la família de la seva germana Maria – ha fet emergir el personatge amb tota la seva brillantor i presència. L’obra recentment escrita i publicada per la seva neboda, l’arquitecta Marta Cervelló Antoni Puig Gairalt, arquitecte i humanista (Columna, 2024) li ha atorgat nova i definitiva vida.

El pas del noucentisme arquitectònic vers un racionalisme executat sense ortodòxia marca l’obra arquitectònica d’ A. Puig Gairalt, destcant diversos edificis. L’un, del més depurat estil noucentista construït amb una visió total d’arts aplicades és la casa de l’industrial Lluís Guarro a Sarrià (1922, actualment l’Escola Italiana) en la hi cridar a treballar els artistes Josep Obiols, Adrià Gual, Xavier Nogués, Francesc Galí així com l’escultor Rafael Solanic i el jardiner Joan Mirambell. Un altre, és  la fàbrica Mirúrgia, (1927-1930) encomanada pel seu amic, l’escultor i industrial Esteve Monegal, situada al barri de la Sagrada Família i construïda en el més pur estil art-decó. Pau Casals li va encarregar la casa d’estiueig a Sant Salvador (1931-1935) un dels conjunts més harmònics arran de platja i lloc estimat pel Mestre. L’encàrrec d’un avantprojecte d’aeroport entre Viladecans i Gavà (1931) no va arribar a bon terme i és una de tantes ocasions perdudes en l’ordenació territorial d’aquest país.

Amic de Le Corbusier, de Rafael Benet, d’A. Schoenberg, d’Eugeni Xammar, de l’escultor Rebull i de Pau Casals, el seu vincle entre l’arquitectura i l’humanisme prové de l’interès vers les arts plàstiques – va ser també col·leccionista – i la música. Al seu taller d’arquitectura de la Via Laietana eren freqüents les sessions musicals, de la clàssica al jazz. Puig Gairalt va formar part de diverses associacions i institucions, des de la Junta de Museus de Barcelona al Col·legi d’Arquitectes, el GATCPAC o l’Associació de Música de Càmera.

A l’hora de triar carrera s’havia decantat pel negoci familiar, la bòvila de L’Hospitalet que proveïa de materials de tota a la indústria de la construcció, i els estudis de música, però passada la vintena va emprendre la carrera d’arquitectura, llavors de vuit anys de durada. No era només una vocació tardana sinó una manera de perllongar un estadi de disponibilitat que l’allunyava d’entaular qualsevol compromís matrimonial, ja que A. Puig Gairalt exercia la seva condició homosexual. La va exercir lliurement i discreta i, en part, el seu pas pels baixos fons de la Barcelona canalla es corresponen a una vida nocturna que va viure a pler.

Deixo per a una altra ocasió un capítol d’interès sitgetà. Però el triple retrat d’A. Puig Gairalt val la pena de conèixer i gaudir-lo en aquest llibre que l’ha retornat al seu temps amb tota plenitud.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 17.01.2025, https://lecodesitges.cat/antoni-puig-gairalt-o-la-modernitat-en-un-triple-relat/

Surrealisme, encara…

Publicat el per
Respon
Dora Maar, Mà i caragol, 1934

Mentre pels carrers de París els termòmetres marcaven un implacable dos sota zero i als estanys de les Tulleries i dels jardins del Palau de Luxemburg les gavines caminaven sobre l’aigua glaçada, a dins del Centre Pompidou el caliu era tot un altre. L’exposició sobre el Surrealisme que havia obert portes  el passat setembre no ha cessat de rebre visitants i de provocar cues a la porta d’un públic sofert que aguantava estoicament els embats del fred per tal de poder accedir a uns escassíssims metres d’espai davant de cadascuna de les obres mestres que omplien les sales de la planta sisena. Surrealisme, encara? ens podríem preguntar cent anys més tard quan des dels diversos àmbits de les arts i de les lletres el surrealisme ha estat una constant en l’interès analític de l’art modern i contemporani.

Surrealisme, encara? Sí, i per les diverses raons que explica, justifica i explica, si cal,  el discurs de l’exposició. Perquè més enllà de l’aventura estètica que consistí a expressar els diversos graus i nivells de la profunditat del pensament sense cap límit en directa oposició al dictat de la raó, el surrealisme es va avançar a la contemporaneïtat propugnant i practicant una altra manera de viure i crear. Ho va experimentar i assolir eixamplant les geografies de l’univers abans de la mundialització, oposant-se al pensament colonial quan França propugnava l’engrandiment de l’imperi, valorant l’art dels primitius com el dels contemporanis, integrant al si del moviment les dones artistes,  o interrogant-se sobre la identitat del gènere.

Salvador Dalí, Els esforços inútils, 1926-1927
A. Giacometti, Taula, 1933

La clau de l’èxit del surrealisme, encara,  és que els artistes i creadors a més de ser revolucionaris es van avançar al seu temps sense dubtes… i sense permetre dissidències. Tot plegat es va construir des de diversos angles i llenguatges creatius, visuals i escrits, més enllà de les aparences d’histrionisme, d’absurditat i de provocació, que també n’hi havia. Cronològicament el surrealisme es va estendre més enllà del que hauria estat una efímera durada de no haver estat per la seva propagació durant quatre llargues dècades i arreu.

L’exposició que el Centre Pompidou va organitzar per celebrar el centenari del Manifest del surrealisme d’André Breton i que tanca portes aquest cap de setmana canonitza per enèsima vegada i amb mirada nova els principis que el relliguen al pensament contemporani a partir de la mostra del document original del Manifest du surrealisme que es conserva a la Bibliothèque Nationale de France, articulant les obres més significatives al seu voltant disposades a manera de laberint conceptual: entrada dels mèdiums, trajectòria del somni, màquines de cosir i paraigües, quimeres (aquestes bèsties fantàstiques inquietants), Alícia (del país de meravelles), monstres polítics (o els feixismes d’entreguerres), el reialme de les mares, Melusina (un altre ésser tan fantàstic mig dona mig serp), boscos (“la natura devora el progrés i el sobrepassa”), la pedra filosofal, himnes nocturnals, les llàgrimes d’Eros, el cosmos.

Meret Oppenhim, Daphne i Apol·lo, 1943
Ithell Colquhoun, Tres anatomies,

No és una exposició fàcil de percebre des dels seus inicis, i no només degut a la seva distribució física. Però, en canvi, té l’atractiu de distribuir el públic de forma més o menys equitativa (tenint en compte l’aglomeració inevitable).

La correcció política s’instal·la als museus i exposicions…
Vista d’una de les sales de la mostra

En qualsevol cas, ho compensa l’atractiu de contemplar el conjunt de textos i d’imatges – pintura, escultura, fotografia, cinema – que encarnen la temàtica conceptual de l’exposició.

Max Ernst, L’àngel de la llar, 1937

Entre les nombroses obres de la mostra cal destacar els noms de les artistes Remedios Varo, Dora Maar, Georgia O’Keefe, Meret Oppenheim, Toyen, Leonora Carrington, Dorothea Tanning, Leonor Fini, Ithell Coqughoun tria des no com una quota minoritària sinó mostrades en tot el seu esplendor i complexitat. Com també destaquen les obres de Salvador Dalí, Joan Miró, Max Ernst, Yves Tanguy o André Masson, juntament amb Luis Buñuel, André Breton, Louis Aragon, o Isidore  Ducasse comte de Lautréamont. Amb tot, i mirant-ho des del país estant, més enllà dels grans noms de Dalí, Miró i Buñuel, hauria valgut la pena explorar entre els surrealistes de la dècada dels anys vint i trenta perquè Angeles Santos, Artur Carbonell o Angel Planells, per dir tres noms d’importants artistes del moment, hi haurien fet un destacat paper.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 10.01.2025

Dos centenaris per a 2025

Publicat el per
Respon

La gran antològica d’Art Sitgetà

Joaquim de Miró, Vista de Sitges des del Fondac, 1883

La propera Festa Major es compliran cent anys del que va ser una ambiciosa mostra antològica d’art sitgetà. Del 23 al 30 d’agost el Casino Prado va acollir l’Exposició Històrica d’Art Sitgetà, una àmplia selecció d’obres realitzades per artistes sitgetans o vinculats a la Vila, segons el criteri de Miquel Utrillo, l’organitzador per encàrrec del grup Amics de les Arts. La cara visible n’era Salvador Soler i Forment, poeta i escriptor noucentista sitgetà. Utrillo es va envoltar d’experts, com el galerista Josep Dalmau, artistes veterans com Arcadi Mas i Fondevila i joves activistes de les lletres i les arts com Josep Carbonell i Gener, M. A. Cassanyes i Ramon Planes

Trenta-tres anys abans, del 23 d’agost al 14 de setembre de 1892, Santiago Rusiñol havia organitzat l’Exposició de Belles Arts – la primera Festa Modernista-  a l’Ajuntament acabat de construir, amb la voluntat de mostrar el millor de l’art del moment. Hi van figurar un centenar d’obres de dinou artistes en les que destacaven les dels Luministes Joan Batlle Amell, A. Mas i Fondevila, J. Mirabent i Gatell, J. Roig i Soler, Joaquim de Miró, juntament amb Antoni Catasús, Felip Masó, Joan Soler; i també les del mateix Rusiñol, Ramon Casas o Modest Urgell. L’èxit de públic i crítica va ser reblat pels articles de R. Casellas i de Francesc Virella i Casañes.

L’exposició de 1925 va ampliar el nombre d’artistes a trenta-sis i va presentar una setantena d’obres organitzades en tres seccions: escultura, pintura i obra sobre paper. La nòmina d’artistes s’estenia des del Greco fins els Realismes dels anys d’entreguerres i la Nova Objectivitat, amb l’absència de Joaquim Espalter i la presència de l’americana Grace Ravlin que alhora exposava a les Galeries Laietanes de Barcelona i Mrs. Deering havia convidat a Maricel. Bona part dels artistes del 1892 hi tornaven, com Rusiñol, Casas i els luministes; se n’hi van afegir d’altres com Ramon Pichot, Lluïsa Vidal, Miquel Utrillo i Picasso; els noucentistes Joaquim Sunyer, Pere Jou, Agustí Ferrer, i els joves A. Sisquella, A. Carbonell, M. A. Cassanyes.

Si l’exposició de 1892 va significar un homenatge a l’Escola Luminista,  la definitiva descoberta del valor artístic del paisatge sitgetà i un canvi de costums culturals senyalat per F. Virella  Casañes, la de 1925 va esdevenir la gran antològica de l’art sitgetà i, alhora, la mostra de la continuïtat de la creació artística des del realisme de mitjans del segle XIX fins la contemporaneïtat. En paraules dels organitzadors, Sitges es mostrava “no tan sols com a ciutat amant de les Belles Arts sinó com a ver centre d’art, com a nucli creador”. Vista amb perspectiva històrica, l’Exposició Històrica d’Art Sitgetà constitueix una de les realitzacions més importants del Noucentisme a Sitges i, alhora, com  un important precedent de les Exposicions d’Art del Penedès (1926-1939).T emps hi haurà per tornar-hi més extensament perquè aquest és un capítol d’història cultural que no ens podem deixar perdre.

El madrigal A Sitges

“Sitges, cel i calitges,” ha estat un dels més grans tòpics del nostre imaginari col·lectiu: som paisatge i aparença d’aiguabarreig del blau resplendent i de l’opacitat blanquinosa. Aquest binomi que inicia el madrigal A Sitges que el poeta Josep Carner va escriure el 16 d’agost de 1925 a casa del poeta Salvador Soler i Forment i que pocs dies més tard va llegir a casa de Josep Planas i Robert en el transcurs d’una lectura poètica enguany en compleix un segle, i encara ens defineix.

Carner forma part de la història cultural de Sitges des dels anys del Modernisme com a col·laborador de La Voz de Sitges i del Noucentisme com a poeta guanyador de la Festa de la Poesia el 1918. El madrigal A Sitges, que està traduït a diversos idiomes, mereix una especial atenció des de l’actualitat, quan és més elegia que retrat: la bellesa de l’imaginari perdura.

Dos centenaris amb els millors auguris per, malgrat tot, desitjar-nos un Bon Any.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 3.01.2025

“Turisme interior”, d’Anton Ferret Baig. Lectures d’estiu, 4

Publicat el per
Respon

Tampoc aquest estiu no he viatjat Roma, però res no m’ha privat de recordar aquell sonet de Francesco de Quevedo, on ens ve a dir que malgrat les aparences, resta només el que flueix com el riu que la travessa i desapareix el que crèiem que era etern: “Buscas en Roma a Roma, oh peregrino! /  en Roma misma a Roma no ha hallas”…

Buscas en Roma a Roma ¡oh peregrino!
y en Roma misma a Roma no la hallas:
cadáver son las que ostentó murallas
y tumba de sí proprio el Aventino.
Yace donde reinaba el Palatino
y limadas del tiempo, las medallas
más se muestran destrozo a las batallas
de las edades que Blasón Latino.
Sólo el Tibre quedó, cuya corriente,
si ciudad la regó, ya sepultura
la llora con funesto son doliente.
¡Oh Roma en tu grandeza, en tu hermosura,
huyó lo que era firme y solamente
lo fugitivo permanece y dura!
Francisco de Quevedo, “A Roma sepultada en sus ruïnas”

Tampoc aquest estiu no he viatjat Roma, però res no m’ha privat de recordar aquell sonet de Francesco de Quevedo, on ens ve a dir que malgrat les aparences, resta només el que flueix com el riu que la travessa i desapareix  tot allò que crèiem que era etern: “Buscas en Roma a Roma, oh peregrino! /  en Roma misma a Roma no ha hallas”... No he viatjat a Roma, però el poemari d’Anton Ferret Baig Turisme interior  he estat un excel·lent incentiu per un viatge poètic. 

Sota l’aparença de divuit postals on l’anvers mostra una imatge i al revers la tuneja, desmenteix, evoca o intensifica, el poeta traça un retrat de Roma en el moment en que el jo poètic constata que ja està de tornada de tot basant-se en un dels Principis de Peter com al punt de partida i el  transforma en motivació:  l’abeurament de la llet de lloba, la mare de la Ciutat, a la recerca la seva pròpia refundació. Una refundació que té com a principi la salvació de la bellesa, però ¿la de les ruïnes o d’alguna cosa més, com podria ser la de la seva pròpia percepció? És la salvació del jo poètic el que el llibre persegueix, i aconsegueix, després d’un exercici de relativització de la història i dels llocs més significatius, llocs de memòria en certa manera.

Per aquest motiu el  poeta ens trasllada del Colosseu als afusellaments de 1944 a les Fosses Ardeatines, d’una Plaça de Sant Pere buida al saqueig de la ciutat per les tropes de l’emperador Carles V. O del Campidoglio a la Via Appia  evocant l’antic (!) bar del Quo Vadis de sant Pere de Ribes a  la pel·lícula homònima (1951) en la que Peter Ustinov guanyava un Òscar per la seva interpretació de l’emperador Neró... Hi ha referents cinematogràfics al poemari, com aquest mateix o, segons el pròleg de Teresa Tort, a La gran bellezza, de Sorrentino... Una bellesa que, cercant-la, el fa passejar per “tots els ravals del dubte”, remarcats per Joan Duran a l’epíleg de l’obra. 

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és roma-1519485798609.jpg

Les postals fixades en un parell de viatges ràpids – un altre signe dels temps, perquè allò del “grand tour” van ser viatges que al segle vint-i-ú són impensables – determinen l’itinerari urbà del poeta no pas per l’evocació dels seus moments més brillants, sinó per haver estat sotmesos a la destrucció, a la depredació i a la banalització. Com a exemples, respectivament, l’evocació de l’aiguabarreig de les desfetes humanes i escultòriques després de la batalla del Castell de Sant’Angelo -; la deconstrucció del Colosseu en ple segle Vè quan “s’arrencaven els marbres, llavors, per fer-ne esglésies”; de la visió del Campo dei Fiori a través d’un imant per enganxar a la nevera. Un itinerari urbà construït també pels contrastos, com la calç que destrueix i que, no obstant això, va ser material determinant per a la construcció del Panteó que avui dia continua essent meravella de meravelles. 


Ens enganyaríem si creiéssim que Turisme interior és únicament un pòsit d’evocació en format poètic  i en pluralitat de versificacions. Més enllà d’aquesta aparença, que correspondria a una primera lectura, existeix la voluntat del poeta de mostrar com una construcció lírica va més enllà de sí mateixa i com contribueix a enfortir i, fins i tot, a perfilar la identitat i la configuració de jo poètic. En plena maduresa i en plena consolidació de l’obra poètica compta també la versemblança de la identitat lírica. Ferret, que és un totterreny poètic, ha capgirat l’antic sentit del poema de Quevedo per mostrar una Roma que, tot i desapareguda, resta en els seus fonaments, en la llet regeneradora de la lloba on l’autor abeurarà fins l’assoliment d’un poemari que no té res de nostàlgic sinó de determinant sobre com mirar una ciutat i  assumir-la ulls endins. I, com quan Vicent Andrés Estellés escriu que “ara ja és hora de tornar a casa”, i com quan Joan Vinyoli determina que “tot és en ordre a l’hora del crepuscle”,  tots dos persistint en la continuïtat de la seva obra, així també ho fa Anton Ferret i, a més, n’ensenya el motiu:

“Torno de Roma a la Roma dels fills,
perquè és l’hora de Peter, aquella hora
en que s’escau que em clavin el revés.
I, tanmateix, sabeu, ja no m’espanta,
perquè sóc vell, però m’ha alletat la lloba.”
La Lloba Capitolina al Campidoglio
Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 30.08.2024

Les fotografies són de Frèia Berg en diverses estades a Roma