LA BATALLA DE BARCELONA

Anava a escriure sobre piulades, enquestes i empats perquè l’actualitat n’és prolixa. Tothom sap que les xarxes socials són de doble i triple fil, i esdevenen tant una taverna d’amics com una onada expansiva que crea i augmentat tota mena de virtualitats i personalitats. De vegades podem arribar a creure’ns que el que el nostre cercle opina és veritat incontestable i no és més que un relatiu tant per cent d’opinió. Les eleccions generals ho van corroborar i les darreres municipals, també. 

Com les enquestes. Vaig respondre les que em preguntaven sobre els possibles resultats de Sitges i les vaig contrastar amb les d’amics, coneguts i saludats; les impressions que en treia no concordaven amb les que el nostre setmanari publicava, i és que cada vegada és més difícil refiar de les enquestes. Perquè finalment la resposta la tenen les urnes, i el que semblava una aclaparadora victòria ha acabat en un empat de quatre a quatre. Em refereixo a resultats en regidories i no en vots.

Aquests comentaris queden desplaçats, hores d’ara, per la gran batalla de Barcelona. Fins ara considerava que la gran batalla de Barcelona s’havia lliurat el setembre de 1714 però em sembla que la que en aquests dies s’està esdevenint té unes proporcions no sé si similars però sí de considerable dimensió en una societat democràtica.

Diumenge a la nit el triomf indiscutible de la llista d’ERC encapçalada per Ernest Maragall semblava que li assegurava l’alcaldia. Però poques hores més tard, les declaracions d’Iceta preconitzant que s’havia d’aconseguir de totes maneres que l’independentisme no governi la ciutat capgiren, enterboleixen i compliquen la situació, a la que s’hi uneix l’oferta incondicional de Valls. L’endèmica dialèctica de la dreta i l’esquerra semblava haver estat capgirada per l’independentisme. Però després arriba l’hora de les sumes i si els que volen sumar en contra sumen hi pot haver canvis substancials, i no només per Barcelona. A hores d’ara Maragall avança per un acord amb els Comuns. Un acord preferent, diu. ¿Vol dir que descarta sumar amb Junts X Cat? La notícia també diu també que Maragall s’ha emplaçat per negociar amb tots dos per separat. Artadi declara que cal deixar enrere els tacticismes partidistes. En definitiva, el que passi a Barcelona repercutirà a Catalunya, i no em refereixo a una possible repercussió en pactes electorals sinó a una qüestió de més profunditat com és la deriva de la capital del país. 

De tot plegat, ara per ara, i a nivell de context general, dues conclusions. Una, que els valedors de les llistes separades s’han cobert de glòria una vegada més, perquè la unitat suma i reforça i els resultats de Barcelona haurien estat més espectaculars. Però el tacticisme es va imposar una vegada més per anar  de victòria en victòria…fins a un final que a hores d’ara encara no està clar. Del tacticisme se’n deriva una altra conseqüència. S’han justificat les llistes separades en favor, deien, de la unitat d’estratègia i d’acció. Aquest principi ha estat obviat en àmbits tan importants com el Parlament de Catalunya fins avui mateix – s’han declarat nuls els vots en favor de la votació simbòlica a Carme Forcadell per cobrir un lloc de la Mesa perquè portaven escrits a favor seu. Si estem en una situació absolutament anormal, ¿ cal declarar nul·la una expressió de voluntat política a favor d’una persona injustament i preventivament empresonada per haver defensat el mandat popular? Una vegada mes, el President del Parlament no ha estat a l’alçada de les circumstàncies, i ja en van unes quantes. Si no pacta l’estratègia no hi haurà ni unitat ni acció que valguin. 

La segona conclusió, tornant a la batalla de Barcelona, és la importància de l’assoliment de l’Alcaldia. Tot resta enlaire, doncs. Però l’oferiment de Valls, les declaracions de Raimundo Viejo,  les de Miquel Iceta, les de Franco Rabell i el tutti quanti de veus de l’unitarisme i del 155 palesen el que ja sabíem: que en aquestes eleccions ens hi jugàvem molt més que unes eleccions locals. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges (31.V.2019)

CULTURA I PAÍS

CULTURA I PAÍS

 

Joan Miró. Paisatge del conill i de la flor. 1927

Joan Miró, “Paisatge del conill i de la flor” (1927)

Per més que existeixin sectors actius i interessats, per més que la cultura sigui la més social de les activitats humanes, ha estat una de les grans absents en el debat polític del país des d’uns anys ençà. No ha estat únicament al llarg del procés, sinó que ve de més lluny. Amb el tomb del segle hi ha moltes coses que han anat canviant, preferències que han perdut el favor del públic i àmbits que l’han guanyat. Si ho amidem per la presència als mitjans de comunicació, per exemple la televisió, ¿quant de temps fa que es reclamava i que s’ha deixat de reclamar una programació, o un canal, o més d’un, dedicat íntegrament a l’àmbit cultural? Només cal connectar amb regularitat els telenotícies de TV3 per constatar la pèrdua d’influència de la cultura i la poca, o escassa, presència que rep en comparació amb el temps que es dedica a l’esport. Els grans canvis esdevinguts als mitjans de comunicació han capgirat formes, fons i continguts dels formats i la cultura ha hagut de cercar espais d’ubicació no sempre prou visibles. I si és cert que la tecnologia de la informació és una gran eina, cal no oblidar que l’important és saber en favor de què s’ha d’utilitzar. A hores d’ara, i crec que no exagero, la comunicació cultural és un dèficit.

A les portes d’aquest Onze de Setembre que s’augura intens, d’unes reivindicacions nacionals que no res tenen a veure amb les dels primers anys de la democràcia – i en això sí que hem avançat definitivament! -, amb una pressió estatal cada vegada més assetjant pel que fa a les llibertats i a les estructures de l’estat democràtic que crèiem  tenir – i que la realitat ha desmentit fefaentment – i, sobretot, davant de l’exigència social d’accés, participació i transparència, la cultura no pot continuar en un estat gairebé marginal, perquè el binomi cultura i país és imprescindible per a assolir unes cotes més altes de benestar i de civilització generalitzades.

9999999999999999999

J. V. Foix, “Poema de Catalunya”. Publicat a la revista “La Cònsola”, núm. 19, 11 de setembre de 1920

Són molts els valors que la nostra societat assimila a la cultura. La capacitat de creació i transmissió de coneixement, de desenvolupament de la pròpia personalitat, d’orientació del lleure vers el gaudi i l’educació, de creació de benestar, de visió crítica i compromís social, de cohesió de comunitat, d’integració social i cívica, de banc de proves de respecte i tolerància, i tants com la visió i la trajectòria de cadascú li suggereix. Anar al teatre, cantar en una coral, prendre part en un taller literari o artístic, actuar en un fòrum d’instagràmers traslladant la mirada al poder de la imatge; llegir pel gust de passar el temps, de saber més, de sentir-se reconegut en un determinat univers; recórrer qualsevol indret aprenent que hi ha als fonaments del subsòl per sobre del qual es circula endevinant vestigis; tocar la gralla o el piano de cua;  practicar i cultivar la memòria dels llocs i de la història; descobrir i gaudir del patrimoni a l’abast de la vida quotidiana; practicar la creativitat en els més diversos vessants; sentir-se’n agent, participant o protagonista. Les possibilitats són moltes, i les ofertes en aquesta dècada del segle XXI en què la gestió de la cultura està orientada vers els públics com mai no ho havia estat, configuren un repte més que atractiu. Tot plegat es contradiu, a parer meu, amb les consabudes i perllongades inèrcies que fan servir d’escut la situació política, l’escassa presència mediàtica quotidiana,  la manca de discurs constructiu i de debat polític generalitzat. Si hem de construir el nou país partint de la realitat d’ara no podem viure ni d’inèrcies,ni de l’anar fent, ni de repetir motllos.

37193276_177684899767373_5120077440374276096_n

La companyia de teatre La Perla al teatre de la Biblioteca de Catalunya.

Vist des d’un context global de país com és el nostre en aquests moments cal reformular, al meu entrendre, la qüestió cultural orientant-la vers les tendències que marquen l’evolució del segle, mirant enfora possibles models, important el que sigui viable d’importar – s’han fet volar massa coloms malcopiant models de països de tradició i organització jurídica i administrativa a les antípodes, cosa que ha comportat no poques frustracions –, innovant des de dintre, comunicant socialment cap enfora, elaborant una nova agenda per a les polítiques culturals i, sobretot, evitant anar repetint el de sempre. La internacionalització de la cultura catalana ha de ser necessàriament bidireccional. El diàleg dels sectors que la integren ha de ser transversal i múltiple defugint tota temptació d’endogàmia. El binomi cultura-país fracassarà si les polítiques culturals, des dels àmbits de decisió, que són els polítics i empresarials, fins els d’execució, com són els agents, no afronten, entre altres, les tendències plantejades,  superant models periclitats i socialment improductius. Sense oblidar, simplificant-ho molt, el doble valor de la cultura, que és social i és econòmic.

Joan Miró, L'or de l'atzur, 1967, Fund JMBcn
Joan Miró, “L’or de l’atzur” (1967, Fundació Joan Miró, Barcelona

Durant dècades a Europa s’ha viscut sota el miratge de l’estat del benestar, de desigual fortuna i desenvolupament segons les polítiques dels països que integren totes les geografies del continent. La cultura, tradicionalment, n’ha format part i, al seu torn, ha esdevingut el baròmetre per amidar l’abast real de la relació entre cultura i la societat que n’és usuària i beneficiària  als territoris, les ciutats i les comunitats socials. A simple vista es constata una diversitat situacions que afirmen o desmenteixen els tòpics: la solidesa del medi cultural francès, per exemple, malgrat les crisis polítiques, les retallades o la ‘grandeur’ sovint imperant. Però l’arrelament de l’educació i la lectura en les poblacions és inqüestionable gràcies a la plena i inqüestionable municipalització de l’escola i de la biblioteca pública. El mateix es pot dir de la societat alemanya que, malgrat les diferències estructurals entre l’estat jacobí i l’estat federal, parteixen de fonaments i prioritats similars.

stc3a4mpfliberlin1965076

Peter Stämpfli, “Berlin” (1965), col·lecció particular

On s’ubica el binomi cultura-país a hores d’ara? Pensant en termes de terra pròpia i en paràmetres de cultura universal de països avançats, en un medi canviant i cada vegada més orientat vers l’accés com a concepte i vers la societat – els públics – a qui s’adreça i que en gaudeix.  De l’estat del benestar paternalista, omniscient i a hores d’ara insostenible hem passat a un àmbit on la col·laboració entre el sector públic i privat esdevé imprescindible i no només per temes de sostenibilitat econòmica sinó participativa en pro dels interessos socials comuns. En els medis culturals existeix tanta exigència de professionalització – entesa com a mitjà i sinònim de sostenibilitat i qualitat –  com d’accés. El diàleg interprofessional i intersectorial demana  transversalització  multilateral i integral dels aspectes on la cultura conflueix, es retroalimenta, s’expandeix i influencia: educació, turisme, urbanisme, territori, paisatge, medi ambient -. La salvaguarda del patrimoni forma part del pensament ecològic i sostenible; les estructures de l’administració cultural clamen per un sacseig d’eficiència i eficàcia com per la desburocratització de la gestió: cal implantar i practicar una nova i posada al dia  excepció cultural. El binomi cultura-país passa necessàriament, a parer meu, per l’acceptació i el desenvolupament, entre altres possibles, d’aquestes premisses.

paisatge

Paisatge: vinya i pedra seca al Penedès

Són moltes les qüestions que en aquest segle XXI tenim al damunt de la taula. Del segle passat hem heretat estructures similars a les dels països culturalment més avançats gràcies a l’obra de la Mancomunitat, i no és un tòpic. L’embranzida entre 1914 i 1923 en l’arquitectura del sistema cultural de Catalunya, la fortalesa de la seva construcció i la convicció del seus agents, va contribuir a la seva supervivència en les dues dictadures (1923-1930, i 1939-1975), però es van perdre molts llençols en la segona bugada. El nou segle ha constatat que el manteniment d’ inèrcies de diversa índole no han permès la reestructuració i la posada al dia dels antics sistemes culturals malgrat les innovacions tecnològiques. L’articulació del territori, administrativa i política i els repartiments de poder de la vella política hi tenen força a veure. ¿Té sentit, per exemple, que encara avui a Catalunya hi hagi dues xarxes de biblioteques públiques i diversos catàlegs i portals de recursos bibliogràfics quan tecnològicament és més que possible facilitar l’accés virtual unificat als usuaris, d’una banda, i fer factible d’una vegada la plena municipalització de la lectura i del patrimoni bibliogràfic local de les biblioteques públiques? Valgui l’exemple, perquè no hi ha servei més social que la biblioteca pública on, si ens creiem el Manifest de la Unesco, hi hem de trobar de tot per a tothom.

He esmentat alguns dels temes relatius al binomi cultura-país des del coneixement del sector i la pràctica de l’experiència, però no voldria deixar de referenciar-ne alguns d’altres. Les polítiques culturals a Catalunya mostren dèficits endèmics, com la manca de professionalització; les poques dotacions de recursos humans professionalitzades i formades degut al tancament de les aixetes de la contractació de personal; la prepotència del gerencialisme administrativista i de la formació utilitarista en detriment del coneixement i de l’experticitat, que és un fet que afecta, i força, l’accés i l’exercici als llocs de responsabilitat; la proliferació de gurus que prediquen teories que mai no han posat a la pràctica perquè mai no han exercit responsabilitats; la proliferació d’empreses per a elaborar projectes sense tenir les nocions bàsiques dels àmbits on han d’intervenir… i no m’ho acabaria.

 

IMG_9768

Joan Miró, Tríptic Blau I, II i III. Exposició “Joan Miró, L’escala de l’evasió”, Fundació Joan Miró, Barcelona, 2012

 

Per això més m’estimo contemplar el panorama de cara  advocant per una nova manera d’idear i practicar les polítiques cultural. Determinant, en primer lloc, orientacions i fites en favor dels públics i dels requeriments d’accés i de participació de la societat, des dels sectors educatius, de lleure i econòmics; advocant per una renovació, o regeneració, de l’associacionisme professional, tan sovint amb silencis clamorosos; apostant clarament pel coneixement i no per les tècniques de gestió, que en són subsidiàries i no a l’inrevés; actuant en favor del territori en tota les seves dimensions, geogràfica i social; evitant la rigidesa de les planificacions inamovibles que envelleixen de pressa i optant per eines en favor de la flexibilitat administrativa i operativa; apostant per la comunicació en tant que mitjà per expandir l’accés i la difusió culturals; cercant les vies d’innovació en cada àmbit per al de superar mancances i dèficits per via del salt qualitatiu.

Aquesta reflexió en veu alta, necessàriament genèrica, és la meva contribució a l’Onze de Setembre d’aquest any amb la fita d’un país nou que no es produirà per un miracle, sinó per l’esforç constant de tots aquells que hi creiem i el volem, sigui quin sigui el seu calendari, perquè el futur es construeix des del present.

Lola Anglada, s titol, Nena davant de mar

Publicat a L’Eco de Sitges del 7 de setembre de 2018.

DIA INTERNACIONAL DELS MUSEUS 2018 A SITGES

DIA INTERNACIONAL DELS MUSEUS 2018 A SITGES

Nit i dia! Visites guiades en diferents idiomes! Concert! Portes obertes!  Conferència! No us ho perdeu! Us hi esperem!

 

bdbaa2de-ff0f-4d6c-aabf-0c98c53b2b17

 

 

 

L’ÈPICA DEL PENEDÈS

L’ÈPICA DEL PENEDÈS

Poc s’imaginava Mir Geribert que en atorgar-se el títol de Príncep d’Olèrdola (1041) signava l’acta fundacional de l’èpica penedesenca. Almenys, això és el que ens agrada d’imaginar a partir de les paraules de Bienve Moya referint-se a Olèrdola com al nexe llegendari i històric que atorga el sentit de l’èpica a les terres penedesenques. Aquest capítol i molts d’altres configuren el llibre de Moya que ha titulat, justament, Olèrdulae. Els contes del Penedes (de mar a terra endins) i que ha publicat l’editorial vilanovina de El Cep i la Nansa a la seva col·lecció Escrivanies.

IMG_3100

I és que un territori, afirma Bienve Moya amb aquella tranquil·la bonhomia de la que es val per dir veritats com a temples com aquell que no diu res, un territori sense èpica no és res. Els de l’Empordà (el Penedès de dalt, que en diu ell) es van valer dels comerciants grecs que van fundar Empúries i del pastor i la sirena que Joan Maragall va immortalitzar en vers i Enric Morera en música, durant la primera dècada del segle passat. Els del Penedès – entès en tota la seva extensió, de Torredembarra a Les Botigues i des de la Costa a Igualada, perquè no ve d’un pam, vam tenir la sort molt abans. El vilanoví Teodor Creus i Coromines – home de la Renaixença, advocat, escriptor i alcalde que va ser de la seva ciutat natal –  va aplegar una part del llegendari penedesenc i el va reescriure en romanç aplegat amb el títol de Set contalles del temps vell(1888). Algunes de les més conegudes són la de la Malvasia de Sitges, la de Les Coves, la de Mir Geribert, la Mala Dona…

Bienve_Moya_2016 còpia

Com que l’imaginari col·lectiu s’ha de posar al dia, Bienve Moya ha reunit tot el llegendari penedesenc, l’ha reescrit en llenguatge contemporani i amb voluntat literària i reivindicativa i n’han sortit quaranta-sis llegendes que abasten els diversos vessants i episodis de les nostres terres. Les narracions s’enquadren en una sorprenent pluralitat de gèneres i temàtiques, del màgic i fantàstic a la tragèdia, dels episodis històrics a les tradicions, dels miracles a les malifetes. Els protagonistes són tan diversos com la gent que ha poblat els paratges penedesencs, des de les ciutats als puigs i als avencs: nobles, esclaus, sarraïns, cristians, jueus, bruixes, pubilles, sants, almogàvers… sense oblidar el bestiari, de les cabres, bous i peixos fins els temuts llops. Les toponímies són ancestrals i ja se sap que el que més perdura al territori és el seu nomenclàtor; aquí, a més, es recuperen els precedents de les denominacions actuals, com l’antiga Aqualata per l’actual Igualada.

La vinculació de les llegendes amb un territori o una denominació concrets els atorga aquest arrelament que ha perdurat amb els segles, i no content amb això, l’autor dóna totes les pistes per recórrer la ruta del llegendari penedesenc, sigui per camins de cabra o per carreteres enquitranades. Tenim, doncs, tots els elements per mirar amb uns altres ulls la nostra realitat i el nostre entorn. Si abans les llegendes eren la matèria prima amb què es conjurava el temps a la vora del foc a l’hivern i sota l’emparrat o a la fresca els capvespres d’estiu, ara que és època de viure els fets més diversos en temps real gràcies a la globalització de les comunicacions i d’internet val la pena entomar el llegendari per recórrer el territori que ens és més proper, sigui des de la comoditat de la lectura o de la ruta poc o molt aventurera camins i carreteres a través.

Hi ha llibres que són de consum directe, com aquest. Un llibre que pot estar en qualsevol lleixa perquè es bo per passar l’estona en qualsevol moment. Totes les llegendes tenen un punt àgid d’intriga, de desenvolupament, de desenllaç. La lectura pot transcórrer en qualsevol ordre: pels vells camins, per la marca andalusí, per les grans malvestats, entremig de monstres i altres bubotes, de bandolers, de guerres, a la recerca de tresors, contemplant la creació del món, voltant per ciutats velles o admirant miracles i esdeveniments sobrenaturals. Són, al capdavall, un conjunt de capítols que ens mostren de quines cruïlles procedim i els esdeveniment que ens han creat tal com som. Encara que de vegades, entre algunes de les nostres poblacions sis quilòmetres puguin semblar anys llum quan comparem els respectius carnavals o festes majors. Però això ja fóra tot un altre capítol, perquè una cosa són les llegendes intemporals i l’altra les realitats ancestrals. Per damunt de tot, el Penedès acaba essent un microunivers.

 

Referència del llibre comentat: Olèrdulae. Els contes del Penedès (de mar a terra endins).Dibuixos de Joan J. Guillén. Vilanova i la 
Geltrú: El Cep i la Nansa, 2017 (Escrivanies)

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 13.IV.2018.

 

LES DONES DE LA MEVA VIDA

 

LES DONES DE LA MEVA VIDA

Quan arriba aquesta data se’n parla molt, es fan tertúlies i programes a les televisions;  es llegeixen manifestos; s’organitzen presentacions i lectures; es munten espectacles; surten a la llum estudis d’encàrrec sobre els temes que ens afecten; es parla dels nostres drets. Tot això està molt bé i sort n’hi ha perquè tota presa de consciència sobre la problemàtica  dels drets de les dones encara és poca. Si mirem el món tal com se’ns presenta avui dia, globalment i en temps real, constatem que el món de les dones és el de la desigualtat perquè la diferència entre el món occidental, el que té reconeguts els Drets Humans – si més no sobre el paper –  i la resta és abismal. Cal recordar massa sovint que els drets de les dones són Drets Humans     quan constatem que la capacitat d’exercir-los i de gaudir-ne desgraciadament no forma part de la globalitat del món contemporani.

estat laic i els drets de les dones

Des de l’àmbit Europa – l’Europa real, no aquest eufemisme dominat per la hipocresia de la diplomàcia dels estats – en trio dos exemples. L’un és la de la paritat: no em cansaré d’exigir-la arreu i en tots els àmbits perquè no hi ha excuses per no implantar-la. L’actual Mesa del Parlament de Catalunya, i em dol dir-ho, és una vergonya: hi ha una sola dona. La desproporció de presència femenina en els mitjans de comunicació és flagrant. Als medis de governança, als consells d’administració, als òrgans de decisió de les empreses, arreu on es prenen decisions la paritat és sovint una fal·làcia i la presència femenina una quota forçada. L’altre exemple, la presa de consciència, l’exercici del feminisme militant no es pot reduir a les dates dels voltants del vuit de març ni al medi femení sinó que s’ha d’estendre els tres-cents seixanta dies de l’any i en tota la societat. Altrament no és més que un compliment compensatori.

Ces-citations-feministes-vont-changer-votre-vie

Aquest vuit de març volia parlar de les dones de la meva vida. Són les dones que m’han convertit en el que sóc. És l’altra cara de la moneda però prové de la mateixa arrel, amb el valor afegit del  reconeixement. Per començar, la meva mare, que sempre va tenir molt clar que una dona ha de poder guanyar-se la vida per ella mateixa i ens va educar perquè aconseguíssim la independència econòmica segons les nostres capacitats. Per seguir, la meva àvia, que com aquell que no fa res em va ensenyar a apreciar els versos de Jacint Verdaguer i la prosa de Josep Pla. 

IMG_3020

“Quatre filles i una mare…” el 1966.

La millor mestra que he tingut a la vida, que va ser donya Adela Sellés, mestra de l’escola pública de Sitges que quan hi vaig anar estava situada al carrer de la Palma, que en dèiem, a l’antiga fàbrica de capses de sabates: allà ens va ensenyar a llegir i a escriure  i a ser personetes amb una humanitat i una paciència infinites. I als estius, quan anava a repàs a casa seva al carrer Major, m’ensenyava a escriure i llegir en català, a mi, que era una marreca de cinc o sis anys. Després va venir la meva educació a la biblioteca amb la Lola Mirabent, que em va fer agafar una afició als llibres i les revistes de per vida. Hi ha hagut mestres i bibliotecàries que han educat generacions senceres com la cosa més natural del món i és de grans que ens adonem com hem estat d’afortunats.

Quan vaig anar a estudiar el batxillerat a Barcelona l’educació es va diversificar i a la universitat encara més. Va continuar havent-hi més dones a la meva vida: les meves germanes – un puntal – ; les amigues – un altre puntal, com la Isabel Mirete o l’Anna Maria Robert –,  i unes altres de molt especials que vaig conèixer llegint-les i que em van ajudar a fer-me d’una altra manera.

Entre aquestes, les poetes que em van fer poeta i les escriptores que em van fer escriptora, com la Rosa Leveroni i la Montserrat Abelló, l’Anna Ahkmàtova i la Marina Tsvetàeva, l’Else Lasker-Schuler i la Mercè Rodoreda. I la professionalitat admirada de la bibliotecària Montserrat Sebastià, l’exemple de compromís i lideratge de Muriel Casals, la convicció i la radicalitat apreses de  l’advocada i política Simone Veil, i de l’escriptora i periodista Oriana Fallaci. Totes elles, en conjunt,  són les dones de la meva vida. El poeta sitgetà Salvador Soler i Forment va publicar el llibre de proses Dones del meu paisatge (1928) emulant la prosa d’Eugeni d’Ors en un to entre displicent i cosmopolita, presentant uns quants prototipus dels anys d’entreguerres. Les meves són de debò, dones del meu paisatge vital, aquelles a les que mai no podria renunciar per agraïment, per estimació, per tot el que n’he après i per tot el que m’han donat.

 

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 9 de març de 2018