REPENSAR I DEBATRE SITGES

REPENSAR I DEBATRE SITGES. 

IMG_1977

Platja de Sitges (2015). Fot. Frèia Berg

Assisteixo al debat organitzat per aquest setmanari amb el títol Repensar Sitges. Oportunitats i reptes davant el model de desenvolupament. De la Transició ençà, per cenyir el tema al període de la democràcia, cíclicament han sorgit veus que han plantejat el futur de Sitges des de les cruïlles que les circumstàncies econòmiques han propiciat. És un debat tan necessari com oportú que cal agrair i, al mateix temps, continuar.

El desenvolupament de Sitges en els darrers quaranta anys ha basculat entre el turisme i la construcció, amb tots els matisos: turisme de congressos, de famílies, residencial, de lleure, de vacances…; construcció de segones residències, rehabilitacions discutibles, reconversions de sòl no urbanitzable a sòl urbanitzable, plans generals, catàlegs de patrimoni arquitectònic… De debat n’hi ha hagut relativament poc. Han prevalgut els pactes sectorials sobre terrenys concrets, permutes opaques, excés volumètric a tot arreu on s’ha pogut, serveis tècnics municipals que han promogut un urbanisme baixllobregatí de baixa qualitat material i estructural, vianalització del centre de la Vila més que discutible i un llarg etcètera de despropòsits. Aquest és el llegat que tenim i que ha implicat i implica tots els sectors, públics i privats, cadascun en la mesura de la seva missió i de les seves responsabilitats. Ara toca mirar el futur. He pres moltes notes amb lletra de gat – vull dir, amb una llibreta a la falda i un bolígraf indòmit i les reconverteixo en notes.

  1. Apocalypse now. El fet que el sector nord de La Plana i la Madriguera siguin el darrer tram que queda per edificar m’ha semblat que provocava una remor apocalíptica. El desenvolupament de Sitges ofereix més possibilitats si hi posem imaginació, ganes i compromís.
  2. Pla general. Un bon amic arquitecte dels que no s’han dedicat a especular ni a destrossar cases ni barris sencers s’exclamava que, encara, per a molts, un pla general es redueix a les parcel·lacions de terra urbanitzable i la volumetria edificable.
  3. La ciutat compactada. Montserrat Tura, metgessa, ciutadana política i exconsellera va advocar a favor de la ciutat compactada en base, sobretot, al vessant social. Completament d’acord.
  4. Vianalització i aïllament. Les vianalitzacions dels nuclis urbans privats d’una circulació regulada provoquen l’aïllament de les persones amb la mobilitat afectada, especialment les persones grans. I si a sobre proliferen abusivament les terrasses de bars i restaurants la circulació queda afectada a tots nivells.
  5. Equipaments culturals i educatius. La llista és llarga i cada cas és un cas. Jo només vull recordar que hi havia terreny i projecte ja aprovat per a la biblioteca i l’arxiu durant el període 2008-2011 i, a la vista dels fets, els diners van anar a parar a altres conceptes. I així ho tenim.
  6. Passeig Marítim. Recordo el dia que va caure Villa Natàlia, enderrocada per la piqueta que va iniciar la cursa de demolicions dels xalets noucentistes des de l’Avinguda Sofia al Monument a Benaprès. Aquell dia es va obrir la veda per a tot el que va venir després. A la Ribera ja havien caigut els edificis modernistes deixant pas a blocs de pisos d’aspecte impersonals en el millor dels casos.
  7. Catàleg del patrimoni arquitectònic. Encara en curs, esperem veure’l acabat algun dia. De moment ja han caigut unes quantes cases, abans que fossin catalogades. El truc de sempre.
  8. Lloguers de locals. Algun dia caldrà fer un estudi dels costos dels lloguers dels locals al centre de la Vila i dels establiments que s’hi instal·len de nou. Probablement això, juntament amb la vocació rendista, explicarà la mena d’establiments que van proliferant.
  9. Turisme de qualitat. Imprescindible en totes les modalitats. El compromís de tot el sector també és imprescindible. Mentre no existeixi, seguirem veient, i suportant, no només turisme low cost sinó low sector empresarial.
  10. Responsabilitat social ??? Inherent a persones, corporacions, empreses, entitats i institucions. En cap moment vaig sentir ni un sol esment a la responsabilitat social, imprescindible per a la bona convivència i la bona governança. Juntament amb l’ètica és un valor i una actitud imprescindible i exigible a tots els sectors implicats en el desenvolupament.

ALL CREMAT I LA PALMERA

ALL CREMAT…

De tant en tant haig de fer algun àpat d’amics – (de fet, ara recompto els que els dec un o més àpats: paraula que compliré.)  Sóc dona de poca imaginació i més aviat depenent de la relació entre cuina i calendari. Si és entre Carnaval i Pasqua recorro al xató. Si no fa calor, arròs de Sitges. Un recurs sovintejat és una cassola de peix – rap, cloïsses amb picada d’all, julivert i ametlles. Quan hi ha canalla, pasta amb algun farcit, un bon sofregit de ceba i tomàtec i ben gratinat tot, que faci crec-crec. Si cal menjar lleuger perquè fa calor, sopa de meló en estat pur, i algun peix a la planxa de segon. El meu repertori és més aviat curt, tot és cuina casolana i producte de mercat: de la parada als fogons. Més d’una vegada, tot fent cua, m’he aturat escoltant les explicacions dels que semblen més destres: – i això, com ho fa? I sempre surten dues o tres variants noves per a mi i més que provades pels que ho expliquen. La veritat és que hi disfruto. El secret rau en producte fresc i bo, siguin espigalls o peix de roca. Si el producte és bo el plat sempre és un èxit.

Avui ho comentàvem en un dinar d’amics. Sempre fa bo de descobrir algú altre, algú que encara no coneixes gaire i que l’atzar et porta a taula, que comparteix els teus principis – això del bon producte, de disfrutar anat al mercat a veure què hi ha, posar-te una bona estona a la cuina a veure què en surt i compartir-ho amb qui aquell dia s’asseu amb tu a taula. L’excusa ha estat un all cremat.

Sembla mentida, però és un plat que sempre se m’havia resistit: que si l’encertaré cremant els alls, que si amb patates o sense, que si hi afegeixo vi a la picada o no. No l’havia abordat mai i avui m’he decidit. Tenia el rap fresc del mercat d’ahir per cuinar avui; tenia els tomàtecs madurs al punt, un bon ram de julivert que feia goig, una cabeça d’alls nova de trinca i ganes de provar. De manera que, sense dubtar-ne més, he anat a buscar el meu manual de cuina sitgetana, que és El gust d’abans, d’en Joan Manuel Jimeno, amb dibuixos de la Carmen Pons. El llibre ja té dies, perquè és del 2006, i ofereix un aspecte que deixa fora de dubte l’haver estat profusament utilitzat a la cuina. I té la gràcia, entre altres virtuts, de presentar els plats amb un enunciat sincerament casolà, cosa que els atorga valor afegit.

Rap a l’all cremat, al meu aire. Plat sitgetà al cent per cent.” Com que alguns dels amics convidats eren forasters els he anunciat el menú amb el mateix títol. He seguit fidelment la recepta amb dues excepcions: he suprimit el pebrot i el got de vi blanc. Llevat d’aquests dos petits detalls, la resta ha estat elaborat  seguint fidelment les indicacions, fil per randa, en el mateix ordre narratiu de la recepta. Ara ja sé que el puc incorporar a la meva limitada oferta, amb la garantia que, com diu al final de la recepta d’en Jimeno, de pa segur que se n’hi sucarà. El que no haig d’oblidar és d’enviar-la als meus amics, tal com m’hi he compromès. És el que té de fer cas als mestres… 

PALMERA

 

Palmera nova

Gairebé sense voler ni sense pensar-hi m’he trobat a la plaça de l’Ajuntament en el moment que plantaven la palmera nova. Després d’uns mesos de veure aquella carcassa buida, havia arribat el moment que, segons els experts, calia plantar la substituta de la palmera torta. Aquesta és nova de trinca, fa vuit metres d’alçada, ve de les Canàries i és una palmera mascle, cosa que garanteix que serà víctima de la plaga del morrut.

La palmera torta va arribar a ser una icona de l’escailain de Sitges durant dècades. A cada llevantada feia patir de tant com cimbrejava i tothom es demanava cap a quin cantó es decantaria el dia que fes figa. Aquest dia va arribar quan ja havia compert els cent vuit anys  i la caiguda va causar alguns desperfectes, poca cosa si es pensa en tot el que hauria pogut passar. Sé de gent que va guardar-ne un tros de soca com a record.

Ara tenim una palmera nova que creixerà al compàs de la vida dels sitgetans d’avui i que amb els anys, arribarà a ser tan torta com l’altra perquè el llevant ja s’ocuparà de posar-la a joc. Nosaltres ens ho mirarem amb l’esperança que encara li queden molts dies per complir el segle i molts metres per enlairar-se.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 5 d'agost de 2016

 

 

EL VERMUT DELS POETES

EL VERMUT DELS POETES

Festa, 10

Totes les tradicions tenen data de naixença, per bé que amb el pas del temps i la seva consolidació passen a ser gairebé intemporals i, d’aquí a ser de tota la vida, equiparables a l’eternitat. Una de les tradicions que s’espera amb candeletes al medi poètic del país és la Festa de la Poesia a Sitges que, enguany, compleix la primera dècada. La rebuda dels poetes a l’estació amb banda de música i pubilles és un xoc inoblidable i, d’aquí, tota la resta, en un intens increscendo d’afalacs, músiques, espectacle i, per damunt de tot, el triomf de la poesia.

El darrer acte, quan les emocions han superat les expectatives i ja reca pensar que la festa s’acaba arriba l’hora del vermut. Oficialment, al programa, se’n diu “Els poetes a casa”, amb doble sentit. Els poetes se’n van, definitivament, a casa seva. Però abans, hi ha una casa que els acull a l’hora del vermut. Sol ser una casa d’artista o de poeta. Fernando Krahn, Miguel Conde, Pere Stämpfli i Santiago Rusiñol, entre altres, els han acollit amistosament a l’hora del comiat i hom pensa allò de ‘no és un adéu per sempre’. La frase més pronunciada és ‘fins a l’any que ve que, encara que ja no serem poetes convidats, tornarem’ i, molts d’ells han complert la paraula amb escreix.

Enguany la casa que els acull no és ben bé una casa d’artista. Però és una casa amb història relacionada amb l’urbanisme i amb la poesia. Quan es va celebrar la Festa de la Poesia a Sitges, el 1918, la urbanització de Terramar ja havia depassat el llindar del somni del seu promotor, l’industrial sabadellenc Francesc Armengol, i començava a esdevenir una realitat. La Festa de la Poesia de 1918 havia congriat el més gran nomenclàtor de poetes que Sitges havia vist des dels dies del certamen de la III Festa Modernista de 1894: Josep Carner, Carles Riba, Clementina Arderiu, Joaquim Folguera, Ventura Gasol, Josep M. de Sagarra, i tants d’altres. Molts d’ells tornaren al llarg dels anys vint; Josep Carner, per exemple, que el 1925 va escriure el Madrigal a Sitges a casa del poeta Salvador Soler i Forment, o Josep M. de Sagarra, que va pronunciar el discurs d’homenatge a Rusiñol al peu del Greco el gener de 1926. Però no hi va haver cap altra Festa de la Poesia. Quan el 2007 es va  celebrar la I Festa de la Poesia a Sitges es va publicar un opuscle sobre El Sitges noucentista i la Festa de la Poesia de 1918 a manera de memòria i baula de la tradició poètica sitgetana.

La urbanització de Terramar va anar creixent. Les fotografies de 1919 mostren el traç del Passeig Marítim, meitat sorrenc meitat asfalt, els blocs de ciment de les voreres a mig arrenglerar. Al fons dues cases: la caseta de propaganda de la urbanització, un modest edifici de planta quadrada i teulada, i una edificació més sofisticada, noucentisme arquitectònic total. Estan situades a primera línia. La segona continua dempeus al Passeig Marítim i fa cantonada amb el carrer Josep Carner. La primera, que fa cantonda amb el carrer Josep Planas i Robert, va ser objecte d’una ampliació el 1932, que li va atorgar l’aspecte més característic amb una rotonda lateral, i encara, els anys cinquanta, va ser parcialment ampliada quan va ser convertida en un acollidor hotelet que portava el nom de la ciutat italiana on es van conèixer el matrimoni que el regentava, l’Hotel Rímini. El 1988 la casa va ser rehabilitada seguint amb fidelitat les característiques de l’arquitectura noucentista.

Aquella casa va acollir no només els promotors de la urbanització de Terramar, “Parques y edificaciones S. A.” sinó també la redacció ‘de facto’ de la revista de propaganda, Terramar. Revista d’art, literatura i esports (1919-1921), dirigida per Josep Carbonell i Gener. La casa va acollir, també, uns quants poetes;  entre d’altres, Joaquim Folguera, J. V. Foix, Josep Lleonart, possiblement també Josep M. Junoy i Joan Salvat-Papasseit, tots ells col·laboradors de la revista.

Anquines banc

És aquella casa, la que va ser la caseta de mostra del que havia de ser Terramar, la que acollirà els poetes de la X Festa de la Poesia a Sitges a l’hora del vermut. Hi ha els mateixos pins al fons, els mateixos palets de riera empedrant el jardí, el mateix banc de totxana, el mateix porxo exterior, els mateixos revoltons limitant el muret  que tanca els pitòsfors i el bruc. Als estadants de la casa els fa molt de goig rebre els poetes, oferir-los un vermut a l’antiga, i constatar la baula que relliga la poesia des de tots els vessants i totes les estètiques perquè, el més important, és que l’alè poètic perduri per a totes les eternitats.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges,  17 de  juny 2016.
Fotografies de Visit Sitges i de Frèia Berg. Les de Visit Sitges corresponen al Vermut dels Poetes del dia 19 de juny de 2016.

 

Carles Hac Mor, en roig i en negre

L1000913. L'ombra del poeta, 4

Carles Hac Mor i l’ombra del poeta. Mallorca, 2003. Fot. Frèia Berg

A un poeta mai no li diem adéu, sinó un fins ara o, com a molt, un a reveure. Sempre hi són, de pensament, paraula i obra.

Això és el que he pensat aquests dies recordant l’amistat amb Carles Hac Mor, que data de temps.

No sabria dir de quan, però sí que l’amistat i la complicitat poètica van créixer quan vam coincidir al V Festival de Poesia Mediterrània a Mallorca, aquesta trobada que organitza en Biel Mesquida i que, entre altres virtuts, té la de convertir una trobada poètica en més que una vivència. Amb en Carles, i amb l’Ester, ens hi vam trobar i després de la primera sobretaula va quedar tot lligat. La Frèia Berg, que m’acompanyava, va aprofitar per fer-li algunes fotografies que em sembla que en algun moment els hi vaig fer arribar. Això era el 2003.

L1000958. Una felicitat

Ester Xargay i Carles Hac Mor una tarda de primavera a la Costa de Tramuntana, Mallorca: percaçar l’instant (2003). Fot. Frèia Berg.

Després ens vam retrobar en diversos escenaris. M’agrada evocar-ne, especialment, dos. L’un, L’Horiginal, aquesta casa gran de la poesia que ens ha aplegat a tots en diverses ocasions i amb diverses excuses poc o molt literàries. L’altre, el Parc Natural del Garraf, que és el meu entorn natural, al cicle de Poesia als Parcs, a la masia de Vallgrassa o vora les muralles enrunades d’Olèrdola. Sempre de poetes, nosaltres. 

Per atzars de la vida el 2013 em va tocar de presidir els Jocs Florals de Barcelona i en Carles n’havia estat el guanyador. Això significava escriure’n la glosa, i m’hi vaig abocar. ¿Com parlar d’un poeta autonegacionista, antipoeta de definició, autoqualificat d’infrapoeta i de tot un seguici d’adjectius usats amb sincera i sàvia estratègia per referir-se a la pròpia poètica sense trair-(se) ni renunciar a l’actitud vital que l’havia conduït a un posicionament fidel a sí mateix i al seu compromís amb la poesia? 

Vaig escriure el discurs que copio a continuació i que recupero amb un somriure als llavis. Perquè en Carles somreia, sorneguer i emocionat mentre jo anava llegint i esguardant-lo a cua d’ull. Tampoc aquell dia, al Saló de Cent de la casa gran, no havia renunciat a lluir el roig de la camisa i els mitjons. El negre absolut del seu nihilisme poètic  és d’una foscor que brilla en la seva mateixa essència, en perfecta combinació cromàtica. 

Només que he volgut  afegit aquí el blau del cel de la Mediterrània per recordar aquell espai de felicitat que ell i l’Ester respiraven a la Costa de Tramuntana una tarda brillant de primavera. Ja se sap que per als poetes tot és u i que percaçar l’instant és la nostra major dèria. 

CARLES HAC MOR, POETA DEL NIHILISME CREATIU.

Discurs dels Jocs Florals de Barcelona 2013.

Autoritats, poeta guardonat, membres del jurat, amics i amigues de la poesia,

La poesia viu de l’escriure extrem en tots els seus baixants, remuntades, oceans i planures. Es manifesta en múltiples veus i diccions, tonalitats i mètriques, en abundosa proliferació de rims, en la planura de la prosa alterant la visualitat de la convenció mètrica, en la condensació de la forma i la idea a través de la pura visualitat, i en tot el que sorgeix de la voluntat creativa que nua i gressola idees, sentiments i paraules per dir. Potser, també, per comunicar. Però per dir, en primer i primordial lloc a partir de l’impuls de qui escriu. L’escriure extrem, que és com dir el viure extrem.

En la convocatòria dels Jocs Florals de 2012, on han fet cap una vuitantena llarga d’originals, s’ha constatat una vegada més aquesta gran varietat tonal, d’entre la qual el jurat ha optat per una obra que, amb un títol més aviat enganyós és un soliloqui fragmentari, un trencadís de poemes on s’aiguabarregen totes les diccions del jo invocant el pas del dins al defora, el passat i el present, la sentència i la ironia, la concreció i l’absurd, la narració i l’escapada, la mirada i el record, el present i la història, la convicció i el relativisme, l’afirmació i la paradoxa, el fonament i el joc. El repte de l’escriure extrem i la coherència de la trajectòria literària, o aliterària, o no-literària.

Procuro que cada llibre que escric negui l’anterior“.

Aquesta potser fóra l’única divisa de Carles Hac Mor que, després de practicar l’antipoesia s’ha decidit a passar a una categoria inferior:

Estic una mica tip del prefix anti- . Ara sóc l’infrapoeta Carles Hac Mor“,

declarava fa un temps. Confessa que no podem cercar continuïtats en la seva poesia, però sí que hi trobarem successives pre / ocupacions. Ara és aquí amb nosaltres, al Saló de Cent de la ciutat de Barcelona, i aquí el tenim, l’home de la camisa vermella i de mirada d’àngel gris aprofundida, l’aire lleument absent com aquell qui, endinsat en si mateix va a la seva, el verb determinadament radical en tota mena de diccions.

Carles Hac Mor, guanyador dels Jocs Florals 2012 amb el Dietari del pic de l’estiu, és autor d’una quarantena d’ obres, una de trentena de les quals són de poesia, la darrera d’elles, Obra completa punt u.

Tota la seva obra és obra poètica amb múltiples brancams, registres i transformacions. Ha estat traduït a diverses llengües i, abans d’aquests Jocs Florals, ha obtingut el Premi Joan Fuster d’Assaig (1999) i el Rosa Leveroni de Poesia (2003). Poesia i activisme són, per a ell, sinònims, actitud que l’ha portat a participar en grups d’art conceptual, en la fundació i perseverança de revistes d’ensamblatge d’arts i lletres, en la promoció i actuació en hàpenings i performances en osmòtica fusió entre arts i lletres. És videocreador, traductor, guionista, actor i la xarxa va plena de les activitats que ha encapçalat, promogut i realitzat.

La poètica d’Hac Mor sorgeix i es nodreix d’un posicionament personal de radical nihilisme viscut amb matisos d’ironia i la seva poesia n’està del tot empeltada. Escriptor al pic de l’escriptura del no-res, encarna com cap altre una poètica de la negació que defineix com l’antipoesia – sempre amb el temor d’institucionalitzar-ne la paraula i el concepte per mor que acabin perdent el que tenen de revolta intrínseca i consubstancial. El seu és un nihilisme creatiu que fa que ens preguntem si tot rau en la contradicció o en l’oxímoron, perquè la seva és una negació per afirmar-se en una determinada existència, una negativitat gresol de dicció i de proclama. La màxima exigència que l’empeny és evitar l’encasellament, perquè el que no flueix, com la vida, acaba podrint-se en les aigües estancades del costum i dels calaixos tancats de qualsevol mena de classificació.

Un altre poeta, amic, Antoni Clapés n’ha descrit en un colofó aparença i figura i d’aquest text en manllevo tres elements per a un retrat gairebé definitiu:

“Carles Hac Mor, militant de l’anarquisme nihilista, que no milita enlloc veu en la cultura un tros de formatge en descomposició, no pretén motivar ni aconseguir cap objectiu, no fa obra sinó que aquesta s’esdevé, podria dir que el revers i l’anvers coincideixen, que res no és fix ni estable, que tot és provisional i fronterer, que la poesia és una pesta, un flagell. És un prosèlit del no-proselitisme, un emblema inexistent, un enigma, un antilíder d’heterodòxies un mestre d’escola sense escola, una escola sense mestre, el refús a tot isme (especialment l’avantguardisme) barrila perversa, desmesura, desordre, aordre, paradoxa, antimetàfora, antidogma, (o ni això).”

Per aquesta raó deixo en un cantó l’activista de l’antipoesia i m’acaro amb el poeta que ha traçat el Dietari al pic de l’estiu d’una atacada per reblar lírica – poesia, amb introspecció, visió d’un mateix sovint en relació amb l’interior i amb l’exterior, ja que un dietari és literatura del jo per partida doble i ens n’adverteix:

“L’ordre, tan ferm i ben disposat

dels continguts psíquics conscients

s’ha d’enfrontar a una vida caòtia i apassionada,

en la qual allò introvertit acostuma a ser inconscient.”

No cal buscar cap ordre lògic en els enunciats poètics de Carles Hac Mor perquè no existeix, malgrat que alguna vegada fins i tot ho sembli. Hi ha idees, impulsos, sentències. Cerquem-hi, en canvi, el que ens ofereix: la coherència del nihilista i de l’antipoeta, assassí de la metàfora i mestre de la paradoxa i la contradicció, de l’escriptor de fonaments i d’escapades vers el joc de paraules, de sons i d’idees. Cerquem-hi també la contra – dicció que fa que al final del poema se’n perdi aparentment el sentit fins que l’enllacem amb altres fragments estròfics del conjunt de llibre. Un trencadís, prou hàbil per mostrar gran part del paisatge que a manera del fons dels retaules se’ns va mostrant a mida que en desentrallem la substància.

De què parla, el Dietari del pic de l’estiu? de tot el que té cabuda en un dietari, que és tot el que el jo poètic hi vol encabir:el món i la memòria (“La vida més aviat té la forma de l’oblit”), de la infantesa i el retorn al llarg del cercle de la vida, del medi familiar, dels records, de la història, la solitud, les guerres; del poema, de miralls passats pel surrealisme on s’esdevé la desaparició del jo; del tedi on la ironia rebla la tragèdia. És una successió de discontinuitats continuades o de discontínues continuïtats en les que s’albira que el pic de l’estiu no és la culminació d’un trajecte sinó el punt on conflueixen dos vessants que es perllonguen en una successió de poemes que s’estenen sense inici,ni fi, ni clímax.

M’ha semblat que en alguna cantonada hi perseguia l’ombra surreal de J. V. Foix i l’absurditat enquimerada de Joan Brossa. Des d’un altre angle m’he fixat que el joc només és aparent i que al capdavall només en resta el fonament:

“No m’hi veig gaire amb cor,

que ja gairebé ni em batega.

De pràctica significant

hem anat passant

a la no-pràctica insignificant

en totes les accepcions

d’aquest adjectiu

abans tan inflat i mitificat,

i inflat tan abans adjectiu

de totes aquestes accepcions.

Insignificant, la pràctica

ha passat, ha anat significant

llegendes veritables.”

He vist, però, que el dietari era una escapada cap a l’escriure extrem de la poesia, que en parla molt, des de molt angles, que tots conflueixen en aquest pic no metafòric sinó paradoxal en què la poesia agleva el nihilisme creatiu del poeta:

“Exasperat, un poeta reclama el seu equipatge,

i els recepcionistes, entre riallades poc dissimulades,

li assenyalen una maletota, que és en un racó,

mal tancada i amb tot de roba que hi penja.

Absolutament ofès,

mal que amb un aire encara força digne,

el poeta agafa la maleta,

veu que li han les rodetes,

l’arrossega maldestrament

i surt del balneari per la porta principal,

a voltant de la qual hi ha

tota la gernació que omplia el circ

i que l’aplaudeix fervorosament.

I el poeta, humiliat d’allò més,

mira de caminar de pressa tot esguardant a terra

com si enmig de la pols hagués de trobar la seva noble ànima,

que tant estima la poesia.”

Unes pàgines més enllà el poeta s’enlaira degut a una incidència que el deixa en “el súmmum del ridícul”, perquè res no és transcendent en la poesia d’Hac Mor, l’anti-poeta: cap concessió a res que pugui remetre al més mínim sentimentalisme, ni tampoc a la raó.

No desvetlla cap secret quan relacionem un altre dels poemes amb algun darrer sentit del poemari dietari:

“La resposta és més complexa

i va més enllà de les hipòtesis

més immediates, de les preguntes

a què pot menar i dels postulats

que ho col.legeix de la seva formulació.”

El significat de la poesia segons un nihilista pot ser que

“Afirmar no equival pas a dir que la poesia

no té cap funció de tarda,

tot i que d’antuvi i comptat i debatut,

la consigna és que no n’hauria de tenir cap,

i tanmateix en té,

de missions,

i qualsevol missatge mata a poesia;

ergo, un significat només es dóna

en la seva absència.”

O el positiu ho és perquè el negatiu li atorga forma. I la forma sempre s’esdevé en l’escriptura:

“Escriure sense escriure ni poesia,

ni novel.la, ni assaig, ni teatre,

ni un barrejum d’alguna d’aquestes coses,

i ultra això, o en conseqüència,

no escriure sobre res,

simplement escriure,

ni tant sols escriure una cosa,

o sia, escriure sense escriure res.

I això exigeix no tenir cap pretensió,

no proposar-se res. Ara bé,

voler escriure ja és tenir una intenció.”

Voler escriure ja és tenir una intenció i és la raó de fons del poeta nihilista.

Carles, per molts anys, i tal com tu dius, salut i poesia! 

Nazim Hikmet, al seu país

L1090142

Posta de sol a Kusadasi (2009). Fot. Frèia Berg

Un dels valors afegits de la investidura del president de la Generalitat Carles Puigdemont ha estat el de les seves cites literàries: Miquel Pairolí, Gaziel, Carles Rahola i Nazim Hikmet. Els versos del poeta turc han circulat per la xarxa durant dies i per a molts han estat una descoberta. La bellesa i la força de la poesia que Hikmet encarna han fet diana i serà difícil oblidar que “la mar més bella és la que encara no hem navegat”. Tot un convit a l’esperança i un gran temps per a la lírica.

            Tinc per costum buscar llibres de poesia als indrets on viatjo. M’eixamplen l’horitzó i em concreten, en cert forma, la visió d’un paisatge, d’una gent, d’un país. Guardo llibres, llegits i subratllats, de Sophia de Mello Breyner adquirida a la fira nocturna d’estiu a Figueira de Foz, de Iehuda Amikhai vora el mercat de Manahe Yehuda de Jerusalem, de René Char i Albert Camus a les llibreries i quioscs – envejables!- de Provença; d’Else Lasker-Schuler a la Literatur Haus de Berlin; d’Ada Negri, Umberto Saba i Alda Merini a la Feltrinelli del Largo Argentina de Roma. Fins i tot em vaig deixar seduir per una edició en rus de la gran Anna Ahkmàtova vista en una prestatgeria de la Nevski Prospekt de Sant Petersburg.

L1090525

Camp d’oliveres vora les immediacions de les ruïnes d’Efes (2009). Fot. Frèia Berg.

Poems of Nazim Hikmet prové d’una de les llibreries angleses situada vora les immediacions de Santa Sofia, a Istanbul, l’estiu de 2009. Llavors l’escriptor turc més conegut era el novel·lista Orhan Pamuk, guardonat tres anys abans amb el Premi Nobel de Literatura, de manera que el llibreter es va estranyar que li preguntés on guardaven els llibres de poesia. Com sempre, al racó del fons de les llibreries, això és característica universal. El nom de Hikmet m’era vagament conegut, però, llegits a l’atzar uns quants versos, vaig decidir que era el llibre que m’havia d’emportar.

L1090133

Posta de sol a Kusadasi (2009). Fot. Frèia Berg

Els dies que van succeir es van esdevenir en una casa d’estiueig de Kusadasi, on vaig experimentar el contrast entre una planificació urbanística moderna i el veïnat que convivia amb el bestiar. Alternava la lectura de De part de la princesa morta, de Kenizé Mourad, amb la del poeta del que anava traduïnt alguns textos al català.

L1090240Hi ha escriptors que, malgrat els exilis i persecucions, pertanyen al seu poble i el seu poble s’hi reconeix. Per això em va impressionar fortament que a Selçuk, el poble on la tradició assenyala la tomba de sant Joan Evangelista, al restaurant on ens vam anar a refer de la calor i de la gana dues fotografies presidissin ostensiblement les parets del local.

L1090236

Mustafa Kemal Atatürk servit pel besavi del restaurant , de Selçuk. La foto està presa de la que hi havia penjada a la paret. (Fot. Frèia Berg)

Una era de Mustafà Kemal Atatürk, el fundador de la Turquia moderna – un besavi del propietari del restaurant l’havia servit com a cambrer.

L’altra, de Nazim Hikmet, acompanyant un dels seus poemes.

L1090233

Fotografia i poema de Nazim Hikmet, a la paret del restaurat de Selçuk (2009). Fot. Frèia Berg, que no ho va saber reproduir millor.

Aquests dies hi he tornat a pensar, i n’he recuperat un dels que llavors vaig traduir. Es titula “TU”, i fa encara més entenedora la simbiosi entre els  poetes i els pobles.

Tu ets un camp,

      jo sóc el tractor.

Tu ets els papers,

      jo sóc la màquina d’escriure.

Muller meva, mare del meu fill,

ets una cançó –

       i jo sóc la guitarra.

Quan fa calor, el lent del sud porta la nit humida –

      tu ets la dona caminant vora l’aigua

      que esguarda entre besllums.

Jo sóc aigua,

      tu te n’abeures.

Sóc el passavolant de carretera,

      tu ets qui obre la finestra

             i em fas senyals.

Tu ets la Xina,

      jo sóc l’exèrcit Mao Zedong.

Tu ets una noia filipina de catorze anys,

      jo et salvo de l’engrapada d’un mariner americà.

Tu ets un poble de muntanya

      a Anatòlia,

tu ets la meva ciutat,

      la més bella i la mes malhaurada.

Tu ets un plor que demana ajuda – vull dir, ets el meu país;

      les passes que corren vers tu són les meves.

 

(“El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 22.I.2016)