Arxiu de la categoria: El meu dietari

#JUNTS, PER SITGES I PER CATALUNYA

Publicat el per
Respon

Escric aquest Marge Llarg en temps de descompte (la nit de dimecres 22) davant de les contingències d’aquests dies. Ahir els diputats i el senador presos van prendre possessió del seu escó amb una dignitat intacta i exemplar davant de l’ambient tavernari – l’expressió és del diputat pres Jordi Turull – que tractava d’impedir que s’escoltés la formalització del seu compromís amb els electors. Si la flamant presidenta del Congrés i el flamant president del Senat no posen fre a la incontinència verbal i gestual dels diputats del 155 la legislatura acabada d’inaugurar promet esdevenir el realiti xou de l’astracanada. Avui, mentre redacto, vaig llegint titulars sobre la possibilitat que els diputats i el senador presos siguin suspesos de les seves funcions, que és el que volen els del 155 i la disputa està en qui fa el paper de dolent, si el Congrés i el Senat o la judicatura.  Com si no s’hagués perpetrat prou injustícia als presos polítics catalans, obviant, a més, la presumpció d’innocència. Situacions com aquestes em retornen als meus vells i estimats clàssics castellans, Ramon Maria del Valle Inclán i Antonio Machado. L’un, per la creació de tot un gènere literari nascut de la realitat del país, com era, i és, l’esperpento. L’altre per la cobla de les dues Espanyes que glacen el cor. 

Votaré la candidatura del President Puigdemont, de Toni Comín i de Clara Ponsatí perquè són el referent del que podem arribar a fer junts per Catalunya: portar a Europa la lluita en favor dels drets fonamentals dels catalans per la via pacífica amb energia i sense defallir, amb dignitat i amb convicció, tal i com fins ara han desmostrat. Perquè puguin actuar com a membres de ple dret al Parlament Europeu sense suspensions ni represàlies i esdevinguin la veu d’un poble que lluita democràticament, votant, per la seva llibertat i els seus drets fonamentals.

He seguit la campanya de les eleccions municipals constatant els canvis de format. Xarxes socials, petits formats, el tu a tu, convocatòries centrals i finals, actuacions intensificades per tota la geografia del terme, debats, enquestes, correus electrònics, telefonades… amb tretze candidatures per triar.

El debat organitzat per Ràdio Maricel, que ja s’ha convertit en un clàssic, me’n va mostrar un retrat ben ajustat pel que fa a dialèctica, programa, habilitats discursives i precisió estratègica. Les meves reflexions d’aquests dies van  per la via dels fets, del coneixement directe de la gestió municipal i,  last but not leastpels equips de les candidatures.

He tingut ocasió de lamentar una vegada més el trencament de la unitat entre els sectors sobiranistes, fins el punt de que es pot donar la possibilitat d’instauració d’un tripartit municipal pel decantament vers el factor ideològic en detriment del factor sobiranista.  I, com diu el President Mas, que d’això en sap un niu, si sumen sumaran. Lamentant, d’altra banda, la inexistència de llistes obertes ni que sigui parcialment per incentivar la pluralitat d’opcions d’elecció. 

Però de dubtes, pocs, o cap. Votaré #Junts per Sitges  amb doble convicció vers les persones i l’equip: de quilòmetre zero, que vol dir proximitat i veïnatge, intergeneracional, format i preparat, amb experiència al sector públic i al sector privat,  amb feina feta a l’Ajuntament de provada eficàcia com la de la Mireia Rossell primer a Cultura i després a Serveis Socials, i la de Rosa Tubau, regidora de Cultura de la legislatura que ara acaba. La liquidació del forat de 70 milions d’euros que va deixar fa vuit anys el govern socialista ha estat un dels èxits del batlle Forns que ara permet abordar nous projectes –  com els del pla de serveis socials i el projecte d’habitatges públics de lloguer -i resoldre’n de pendents.

La candidatura que encapçala Mònica Gallardo ofereix credibilitat i innovació, manté una continuïtat sense rèmores ni llasts, focalitza el seu compromís perquè  Sitges esdevingui referent social, cultural i turístic del país i, com ha escrit algú a qui faig molt de cas, inspira tota la confiança. #Junts per Sitges i per Catalunya, a la Vila i a Europa.

Publicat, amb variants, a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 24.V.2019

SIS ACOTACIONS POSTELECTORALS

Publicat el per
Respon

    1. Cromofòbia groga

      La Junta Electoral Central (JEC) s’ha lluït acontentant el bloc del 155 i els seus atlàters i corifeus fins el punt de perdre la vergonya. De primer, fent retirar els llaços i tot el que fos groc de les façanes dels edificis públics. Després, fent despenjar-ne solucions alternatives i qualsevol altra manera que expressés la disconformitat amb un empresonament arbitrari i fora de tot sentit democràtic com és l’empresonament ‘preventiu’ per raons polítiques. Més, encara, davant del cas de l’empresonament també ‘preventiu’ de Sandro Rossell. ¿Qui retornarà li els dies de vida mancats de llibertat, qui pagarà per aquesta error, a qui es demanaran responsabilitats, i qui pot aturar la davallada galopant del descrèdit de l’estament judicial? Arrencant llaços i pancartes no s’amaga la realitat.

    1. Votació en groc

      Sí, vaig votar en groc. I m’alegro que ERC hagi guanyat les eleccions al Congrés de l’Estat espanyol. Però com a tantes altres persones que hem reclamat unitat i se’ns ha fet cas omís amb justificacions que al capdavall depenen de variants com vots emesos, tant per cent de participació, etcètera, m’hauria agradat poder votar una, o alguna llista unitària. Com a estratègia. Almenys, per al Senat. I no. Afegim-hi la pèrdua de pes, o el decantament, o totes dues coses, de les entitats sobiranistes. La voluntat de trencar la unitat en totes les convocatòries electorals s’ha fet palesa a les d’Espanya, Europa i els municipis. Continuarà.

    2. Maneres d’unitat.

      Els partidaris de llistes separades argumenten que amb la separació s’hi guanya. A la vista dels darrers estudis dels resultats electorals de diumenge passat veig que aquest és un dels dogmes que ha caigut. Aquesta és una primera reflexió. La segona: sobre la unitat d’estratègies. Em sembla més que una ingenuïtat pensar que, vistos els resultats d’aquest posicionament al Parlament de Catalunya, i al mateix Govern, per no dir en altres àmbits més propers, on la unitat estratègica ha brillat per la seva absència (recorden què va passar, el 30 de gener de 2018, per exemple?) em sembla una ingenuïtat pensar que ara sí que s’establiran unitats estratègiques. Aviat ho sabrem.

    1. Parc Juràssic, I.  

      Constatar que, després dels avenços tecnològics en l’administració pública on, per exemple, pots consultar des de casa la teva situació laboral respecte la Seguretat social, o la teva relació amb Hisenda, l’estructura electoral encara es fia del tot al paper i al bolígraf és com tornar al parc juràssic de l’administració pública espanyola de 1977. I això que la bona voluntat dels membres de les meses electorals ha quedat més que demostrada després de quaranta dos anys. 

  1.  Parc Juràssic, II. Sabent, com els mitjans (alguns, no tots) s’han ocupat de fer saber,  que la major part d’electors residents fora de l’Estat espanyol encara té garantit el dret de vot o, que per fer-ho i assegurar-ser’n, ha de demanar vacances a la feina i venir personalment, em sembla el retorn als neandertals. Després d’haver informatitzat hisenda, la policia, fins i tot els jutjats – els últims del furgó de cua, per ara, – ¿volen dir que no caldria posar-se les piles per facilitar la feina, si més no, als primers que l’han de fer al llarg de tot un dia, i als que tenen tot el dret de vot visquin on visquin? Si en té de feina, la JEC, si vol fer la que ha de fer…
  1. La cirereta.  No em refereixo a la tonada que ara mateix m’he baixat des de l’Escola de Grallers de Sitges per alegrar-me el migdia (un toc de gralla pel maig és una alegria…) sinó al vet de la JEC per al President Puigdemont i els consellers Comín i Ponsati. Contra tota pràctica democràtica i a favor dels de sempre. I ho pregonen amb premeditació i alevosia l’endemà de les eleccions, no hagués estat el cas de… En fi, sobren qualificatius. A hores d’ara aquest serial encara no s’ha acabat però jo he signat totes les reivindicacions a favor del President Puigdemont que he tingut a l’abast. Pensant en groc…

LA VEU QUE M’ACOMPANYA (Suite de Terramar, II)

Publicat el per
Respon
La veu que m’acompanya. Suite de Terramar, II. Fot. Frèia Berg (2019)

Visió de conjunt passeig avall. No va cap al sud, sinó mar endins. Mirada a la carena. La remor dels còdols cada vegada és més insistent, fins arribar a la riera. La veu del mar cada vegada és més present i més insistent. Em crida perquè l’escolti. Penso en el poema de Joan Vinyoli. No el de la mar fosca, sinó la veu del mar. Talment. La veu que m’acompanya.

Diria que no tinc por,

que, d’ella, en vaig encenalls.

Tot crema i jo ho miro, mut,

sense escarafalls:

els blats i les palleres

de la meva joventut.

Calla, dolor:

sóc ja de mi sols una resta,

però encar

és íntima festa

sentir, de lluny, la veu del mar.

Mrs. Robinson

Publicat el per
Respon
La icona del film…

Cinquanta anys d’El graduat, El graduado quan es va estrenar. Inoblidable la música de Simon& Garfunkel. Inoblidables algunes escenes. Aguanta, avui, el film? Sens dubte. Manté el valor iconografic de tota una època, d’un retrat de la societat benestant nordamericana, la magnífica interpretació de la inoblidable, la gran Ann Bancroft. I l’impacte que em van fer les seves confessions. Per això vaig dedicar un poema a Mrs. Robinson, que va sortir publicat per primer cop al meu llibre París-Viena (2002).

Va estudiar art, li va dir.

MRS. ROBINSON

Ni algun remot desig

de la contemplació de l’art

fou prou consol

i per això l’habitava l’infern de la reconeixença.

(Mrs. Robinson,

odio en tu aquest mirall 

indefugible i tràgic. No s’hi valen cançons

TERRAMAR: UN PROJECTE PER AL SITGES DEL SEGLE XX (Conferència: enregistrament i imatges)

Publicat el per
Respon

Aquesta va ser la conferència inaugural del Centenari de la ciutat-jardí de Terramar, que vaig fer a l’hotel Me Terramar, 29 de març de 2019.

Gràcies a Ràdio Maricel podeu escoltar la conferència, a la que l’emissora també ha afegit el document amb les imatges que la van acompanyar.

Escolteu la conferència de Vinyet Panyella

Descarregueu-vos el document amb imatges de la conferència

També em va fer molt de goig poder presentar l’edició facsímil de la revista Terramar. Publicació quinzenal d’art, lletres i deports (1919-1920), amb un estudi que vaig realitzar com a pròleg. És una publicació que parla del Sitges de 1920, i que mostra poemes i textos d’avanguarda amb arts plàstiques i pensament urbanístic noucentista. Una combinatòria que va contribuir a construir el Sitges d’entreguerres i del segle XX. La revista, una edició acurada i amb coberta dura, es pot adquirir a La Puntual, la botiga dels Museus de Sitges, per 20 €.