EL TESTAMENT

Uns amics m’expliquen que fa uns dies han anat a cal notari per fer-se càrrec de l’herència del cap de família.

Aquest és un acte revestit no sé si de solemnitat però sí d’intimitat, ja que es tracta d’assumir la darrera voluntat de la persona finada i, d’alguna manera, respon a la manera que tenia aquesta persona de veure els seus.

La vídua i la descendència, tothom d’acord en tot, van entomar les disposicions del testador que van ser explicades fil per randa pel notari que, al seu torn, va respondre totes i cadascuna de les preguntes que la situació plantejava. Quan tot va quedar enllestit, es va procedir a la signatura.

Amb una salvetat. En la redacció del testament, el notari té per costum fer referència al testador més enllà de les dades prescrites per la documentació pública, tal com les seves aficions, ofici, biografia, etc. En el cas del testador esmentat, es va referir a la seva projecció pública i creativa, cosa que va ser molt ben rebuda per part de la família.

Però més enllà d’aixó, els va recitar una frase que el testador, gran admirador de Rusiñol, li havia recordat alguna vegada i que li havia fet introduir al testament, de manera que esdevenia més que adient per a la circumstància. És la màxima, o mal pensament, que diu allò que “No hi ha cap drama tan emocionant com la lectura d’un testament. I això que no hi ha el protagonista.” Em diuen que la descendència va signar els papers somrient i amb una fotografia del testador al davant. Autèntic.

EL MESTRE

Froilà Franco, en plena recerca a l'Arxiu Històric de Sitges.

Froilà Franco, en plena recerca a l’Arxiu Històric de Sitges.

La darrera vegada que el vaig veure va ser a la residència. Estava més prim però als ulls el mateix guspireig, mig alegria mig bonhomia, o totes dues coses amb escreix. Els darrers anys, quan veia algun conegut, quan explicava algunes de les coses que més goig li feien o recordava el que li agradava recordar Froilà Franco, el mestre, recobrava aquella alegria entotsolada que mai no va perdre del tot. Els anys li anaven passant i la salut se’n ressentia cada cop més. Quan la primavera passada el vaig trobar a la residència em vaig adonar que el temps és un gran escultor però els seus efectes en les persones no sempre són els de la benignitat de les arts.

Froilà Franco, nascut en terres lleoneses, va venir a Sitges fa unes quantes dècades com a mestre de l’escola Esteve Barrachina, on va passar per unes quantes generacions fins la seva jubilació el 1999. Com els bons mestres (no sé perquè sempre m’havia fet l’efecte de ser una versió hispànica de Mr. Chips) recordava tots i cadascun dels seus alumnes. I quan algun, o alguna, havia seguit la carrera de magisteri era tema de conversa segur. L’atzar va fer que coincidíssim en unes classes de català que havia impartit per als cursos de reciclatge del professorat de primària on ens havíem canviat els papers, ell d’alumne atent i avantatjat, amb el perfil del primer de la classe, i jo debutant de la professora que després d’alguna provatura mai més no vaig tornar a ser.

El que més em va impressionar d’en Froilà van ser dues coses. L’una, la seva total voluntat d’integració, traduïda en el pas del castellà al català parlat i escrit i en el seu interès participatiu per la vida cultural sitgetana i catalana. L’altra, la seva inqüestionable vocació docent. Va exercir i, de jubilat, va anar reconstruint diversos episodis de la història de l’educació pública, a Sitges i en altres indrets. Signava amb el nom i amb el qualificatiu de “El mestre”, que era tota una declaració de principis; així és com ha estat recordat aquests dies amb motiu del seu traspàs.

HAIKÚS DE LA LLUNA

Maria Girona, L'Alhambra.

Maria Girona, L’Alhambra.

1

La lluna em mira

i em somriu enfilada

en la nit meva.

2

La lluna em porta

per un riell llarguíssim

damunt la fosca.

3

La lluna em dóna

perles i lluentines

espurnes d’aigua.

4

La lluna em conta

històries de pirates,

vaixells i perles.

5

La lluna em mostra

l’atzavara florida

xiprers i roses.

6

La lluna em crida

que segui a l’escriptori

amb paper i tinta.

7

La lluna em guaita

mentre escric ben de pressa

versos que fugen.

Amb l’excusa d’un quadre de Maria Girona,

12.V.2015

REMOR DE ROSES I AMBRE UN CAPVESPRE D’OBLIT

Frèia Berg: Roses i ambre. Composició, 1 (2015)

Frèia Berg: Roses i ambre. Composició, 1 (2015)

REMOR DE ROSES I AMBRE

UN CAPVESPRE D’OBLIT

 

Les roses,

l’ambre,

l’oblit acomplert,

la llum tan clara.

 

Les roses,

l’ambre,

l’oblit esmorteït,

remor d’onades.

 

Les roses,

l’ambre,

l’oblit al solc

que fendeix l’aire.

 

Les roses m’aguarden,

la llum és ambre,

l’oblit marfós en plom,

la vida blana.

JOAQUIM BUDESCA O LA VISUALITAT ESSENCIAL DE LES FORMES DISSOLTES

10984238_1561972084090255_7823235247006990118_n

La mostra antològica que Joaquim Budesca presenta a la Galeria Agora aquest mes d’abril s’afirma mostrant el que constitueix la principal línia definidora de la seva trajectòria al llarg de la darrera dècada. Em refereixo al procés de depuració que lentament però persistent ha anat perfilant i perfeccionant fins arribar a una visualitat essencial de formes dissoltes definides pel color i per un traç que remet a anteriors estadis.

Budesca ha portat a terme una obra ingent des d’una arrelada i irrenunciable vocació artística, amb la passió de qui viu convençut que segueix la seva via i que la pròpia convicció esdevinguda recerca incessant marca l’evolució de les seves passes. El seu és un treball pacient, de l’artista que espera que la mirada de l’altre faci seu el repte visual que li proposa. Des de la figuració de fa unes dècades fins la dissolució osmòtica de les formes en la intensitat del color hi ha una llarga travessa d’afirmacions sense tempteigs.

pm-61696-large

És una evolució que es pot observar límpidament en la mostra que proposta: línies perfilades que donen cabuda al color, formes que es desfan i es refan en un endreçat aiguabarreig cromàtic, fragments triats per mostrar la intensitat de la realitat fragmentada, figuracions tot just apuntades per intensificar l’efecte del color. És, altrament, una pintura continguda, intensa però sense estridències, equilibrada.

L’obra que fa part de l’estètica de la figuració és evocadora i expressiva, amb un deix líric que l’acompanya en la travessa dels diferents àmbits i llenguatges. L’obra que neix de la figuració i en perd l’arquitectura formal en favor del guany de la massa delimitada, definida pel color persisteix en l’onada lírica i introspectiva de l’artista i en una intensitat captivadora. La visualitat essencial de les formes dissoltes ha guanyat, ara per ara, la partida.