Arxiu de la categoria: El Marge Llarg

FLORS COM A LLIRIS. Presència de Maria Girona.

Publicat el per
1
Maria Girona, Flors com a lliris (1983).

Maria Girona, Flors com a lliris (1983).

Va pintar-les amb totes les tonalitats de la tendresa: rosats, blaus de divers caire, un verd que s’esvaeix i un rerefons tot just insinuat. El gerro és damunt d’una taula, el blau al dors i un altre blau enfosquit tot just per mantenir el contrast i perquè la resta de colors palesin una textura suau i intimista. Un textura un punt malencònica, però d’aquella malenconia que fa de bon deixar-s’hi anar. Com alguns poemes i algunes cançons. Flors com a lliris. La pintura de Maria Girona és una de les mostres més profundament i més sincerament líriques de les arts visuals contemporànies.

El quadre data de 1983 i forma part d’una història personal. Hi havia una noia que es delia per un quadre de Maria Girona i la seva parella, així que va poder, li va regalar el més poètic que va trobar triant-lo directament a l’estudi de l’artista. L’hi havia acompanyat una estimada amiga comuna de la mateixa generació que la pintora. Els darrers anys seixanta l’amiga havia passat una convalescència a Sitges, on Maria Girona la venia a visitar. Totes dues miraven la mar des d’un finestral del Passeig de la Ribera. Una tarda, amb una paperina i boletes de papers, aquarel·les i pastels Maria va construir un gran ram de flors a manera de collage per fer més alegre la paret de l’estança al caire del capvespre. El collage va habitar l’apartament de l’amiga fins que el va desfer pocs mesos abans de morir. El dia que va tancar l’apartament va donar el quadre a qui ja tenia penjat de feia temps les Flors com a lliris. Perquè et faci companyia. I n’hi va fer sobretot anys a venir en una llarga convalescència. Quan la parella de l’amiga va morir el seu retrat pintat per Maria Girona també va anar a prop de les Flors com a lliris. L’atzar i l’estimació ho havien fet possible.

L1120316 2

Maria Girona, Retrat d’Isabel M.

Aquesta és una història anònima que m’ha retornat la presència de Maria Girona aquest matí de diumenge, quan he llegit l’article que li ha dedicat el crític J. F. Yvars a manera de necrològica. La Maria ha marxat als noranta-dos anys, després de cinc anys de soledat per la mort del seu marit i company de tota la vida, el pintor i poeta Albert Ràfols-Casamada.

Maria Girona i Albert Ràfols Casamada

Maria Girona i Albert Ràfols Casamada

Van viure plegats l’aventura de la creativitat des de ben joves, cadascú seguint el seu camí a la recerca d’un llenguatge propi; s’havien conegut els anys quaranta i el 1950 van marxar plegats a París amb una beca del Cercle Maillol. Posteriorment, a Barcelona, van fundar l’escola Eina juntament amb altres artistes i hi van impartir classes i activitats de pedagogia de l’art.

que-del-Rafols-Casamada-Maria-Girona_ARAIMA20150309_0032_19

Maria Girona a la Galeria Tatiana Kourochkina (2010)

Com a artista, Maria Girona va haver de lluitar contra molts prejudicis. Malgrat ser una gran artista que va treballar en plena llibertat, sense defallir i sense concessions, la personalitat de Ràfols-Casamada l’eclipsava als ulls dels que no sabien veure més que la muller del pintor. La condició femenina, que comporta intrínsecament el risc de la invisibilitat en determinats àmbits, tampoc no l’ajudava. Un altre motiu de lluita va ser la del seu posicionament estètic en favor de la figuració, durant unes dècades en què va prevaler una forta i determinant tendència a la infravaloració de tot el que fos figuratiu, a la llum d’un cànon dubtosament progressista. Però malgrat tot, ella, que era una dona dolça i discreta dotada d’una fortalesa interior a tota prova, va sobreviure als prejudicis de gènere i estètics i va anar guanyant visibilitat al temps que la seva obra assolia un espai propi en el context artístic, valoració i prestigi. Va prosseguir la seva vocació artística amb total llibertat i va superar l’estadi de ser la companya d’un dels artistes abstractes més significatius de l’època.

Maria Girona, pintora

Maria Girona, pintora

Maria Girona, que va pintar molts interiors, va entreveure com ningú la poètica de les finestres obertes a la llum i als paisatges, fos des de Cadaqués, Nova York, Paris o el menjador de casa seva. Un àmbit intimista on alguna tarda va pintar unes Flors com a lliris que en aquest apuntament de primavera evoquen la seva presència.

 

VISTA DE GÈNERE, PERSPECTIVA NECESSÀRIA

Publicat el per
Respon

Ramon Casas, Noia llegint (c. 1890). Museu del Cau Ferrat, Sitges

Toca per les dates però toca, sobretot, perquè és un tema tòpic i recurrent. La invisibilitat de les dones, el sostre de vidre i la necessària i imprescindible paritat són tres de les qüestions que encara necessiten recordatori per palesar que no s’ha arribat, ni de bon tros, a la necessària igualtat de gèneres.

És cert que hi ha qüestions molt més candents que les que preocupen a una part de la societat universal, perquè n’hi ha llocs on els drets de les dones no formen part dels drets humans – suposant que en aquests llocs es reconeguin i s’adopti la Declaració Universal dels Drets Humans que, en tant que és declaració de mínims, hauria de ser d’universal i humana aplicació.

images

Unknown

De fet, sempre es parla de perspectives de gènere aplicades a l’art, a la cultura, a la política o al món dels negocis en la denominada societat occidental penso que, per comparació en el que succeeix en altres indrets d’aquest món convuls i de xoc de civilitzacions, potser es parla de frivolitats. Però no és així, perquè la trajectòria de respecte i de reconeixement dels drets de les dones ha estat llarga i diversa.

En cada estadi de la civilització ha calgut vèncer dificultats diferents condicionades per segles d’història. Amb tot, dol haver de recordar tant sovint en ple segle XXI que els drets de les dones són drets humans.

És des d’aquesta treballadores-incendisocietat occidental per denominació, privilegiada per comparació i lliure per convicció que quan arriba el vuit de març es commemora el Dia Internacional de les Dones i la seva llarga història de reivindicacions en favor de la millora de les condicions, sociolaborals, i de l’obtenció del dret de vot i de la igualtat de drets. Aquestes reivindicacions, elementals per a qualsevol societat que es consideri democràtica, han transcorregut per tota mena d’opressions, incomprensions i limitacions. I, una vegada guanyades, l’ús que en pugui fer cadascuna queda condicionat pels usos i costums dels diferents països o sectors socials. L’exercici individual dels drets aconseguits col·lectivament és un capítol subsegüent.

La perspectiva de gènere, concepte que sorgeix de la Quarta Conferència Mundial sobre les Dones celebrada al Pekin de 1995, incorpora un nou punt de vista que és el de la percepció social de les dones i una forma d’autopercepció femenina basada en la doble realitat de les construccions socials. Aquella conferència, de vocació i convocatòria planetària, va aplegar dones d’arreu del món en delegacions oficials o alternatives i va implantar aquest concepte en favor del canvi de percepció social de les dones i el seu rol, presència i visibilitat. És una eina d’autoreconeixement que constata la doble realitat masculina i femenina de la història i de la quotidianitat. Ha esdevingut un instrument metodològic i estratègic en favor de l’objectius innegociable de la igualtat. La igualtat no és una fita sinó un dret. És per això que m’agrada referir-me a la perspectiva de gènere i que trobo que la seva aplicació, com a mètode i estratègia, és imprescindible.

images-1

 Com que una imatge val més que mil paraules i un poema és un conjunt d’imatges em remeto als versos de la poeta nordamericana Muriel Rukeyser (1913-1980) i al poema Mite, traduït per Montserrat Abelló per apel·lar a la perspectiva de gènere:

Molt després que Èdip, vell i cec anés pels
camins. Va sentir una olor familiar. Era
l’Esfinx. Èdip li va dir, “Vull fer-te una pregunta.
Per què no vaig reconèixer la meva mare?” “Vas donar
la resposta equivocada”, contestà l’Esfinx. “Però, això era el que feia que tot fos possible”, va dir Èdip. “No”, féu ella. “Quan vaig preguntar què camina amb quatre potes al matí, dues al migdia, i tres al vespre, em vas contestar. L’home. No en vas dir res , de la dona”.
“Quan es diu Home”, contestà Èdip, “s’inclou la dona també. Tothom ho sap això”. Ella va dir, “Això és el que
et penses”.

Encara em fa l’efecte de sentir com Montserrat Abelló el llegia amb la seva veu de vellut noblement envellit, riallera, afable i un punt sorneguera. Em va impressionar des de la primera vegada que el vaig escoltar i és el millor exemple que podria trobar per explicar que la realitat sempre té dos punts de vista, i que el de les dones no només existeix sinó que n’hem de prendre consciència i l’hem de fer visible.

 

Vinyet Panyella

https://quaderndeterramar2018.wordpress.com

BRUNO, O LA REPRESENTACIÓ METAFÍSICA DE SITGES

Publicat el per
Respon

 

Fot. J. M. Alegre

Fot. J. M. Alegre (2015)

Hi ha paisatges que han acabat per posseir els artistes. Per fer-se omnipresents en la globalitat de la seva obra fins engolir-la, transformar-la i atorgar-li un caient característic en el que el paisatge, fons i forma, s’hi estableix de manera indestriable i permanent. No únicament el paisatge per sí mateix, una determinada manera de veure i entendre el paisatge.

 Suceeix amb la badia de Portlligat en la pintura de Salvador Dalí, i s’esdevé, i no crec que sigui únicament per influència estètica, en la pintura de Bruno. El fet que es parli del Bruno surrealista reenvia, crec, més a la idea del llenguatge plàstic i de la tècnica que a la de l’exploració primigènia i primordial dels abismes del subconscient. És per això que entre Bruno i Dalí, o Dalí i Bruno, la distància es fa més propera per la suggestió del paisatge que per l’adscripció al calaix de les classificacions. Cosa que, a més, no deixa d’estar exempta del risc de l’anacronia.

La llum de Sitges, d’intensa reverberació a la superfície daurada de la platja o en la plana marítima, ha estat motiu de recerca i fixació per part dels artistes que des de mitjans del segle XIX. De Felip Massó a Agustí Albors, passant pel Realisme i el Naturalisme, el Modernisme i el Simbolisme, el Noucentisme, la Nova Objectivitat i els realismes del segle XX, la nomenclatura és extensa i amb molts aspectes a desvetllar i revelar.

Bruno, "Autoretrat". Fot. J. M. Alegre (2015).

Bruno, “Autoretrat”. Fot. J. M. Alegre (2015).

“La llum dels quadres la porto dins”, manifestava. El fet que fos un personatge fàcilment identificable pels seus usos i costums, com l’anar en bicicleta, participar en activitats cíviques i culturals, tenir opinió pròpia i convençuda sobre les coses, el configurava com un ésser característic. Endins, però, hi havia l’artista. El que mirava amb els ulls de la ment, com diria en Foix, la llum dels quadres. Prenent Bruno com un dels darrers realistes ficcionals sitgetans del segle XX observem la interacció de la llum en el paisatge i la transformació que en resulta quan l’artista, a més, apel·la al fantàstic, oníric i fantasmagòric. Aquests elements d’inspiració o d’invocació prenen formes i es manifesten en composicions en les que l’espectador contempla o evoca orígens i versemblances.

Fot. J. M. Alegre (2015)

El desdoblegament de les tonalitats cromàtiques de l’horitzó, la superfície llisa de la mar, la corba geogràfica que marca la badia sitgetana, un esquelet de barca amb ombra- que, finalment, incorpora a la seva signatura, la Punta Ferrosa i el Cap dels Grills i una clara invasió del pas del temps que tot ho condensa on les coses neixen i moren configuren l’univers de Bruno. Un univers que, a més, de vegades mostra de manera obertament explícita quan hi incorpora la gran icona del paisatge sitgetà que és la Punta però que, d’altres, ens proposa a manera d’enigma perquè és la superfície plana per on transcorren els elements vitals i onírics de la vida de l’artista sempre en transformació. Un univers que plasma en múltiples ocasions, siguin 0lis, cartells d’esdeveniments, soliloquis d’artista que esdevenen quadres, dibuixos de llum i ombres en blanc i negre de traç afinat.

La immersió i transformació del paisatge i de la llum, és una lectura d’estil de l’obra de Bruno. Ell ha sabut expressar magistralment i com ningú el gran espai metafísic dels límits de Sitges. Uns límits tan precisos i ben tallats com la línia de l’horitzó que divideix i assenyala l’àmbit dels dos blaus. La seva ha estat una expressió nítida, determinant, profundament enigmàtica. Retratant la implacable serenitat de la mar i del cel hi ha traslladat tots els interrogants de l’ésser contemporani davant de la contemplació de la bellesa més absoluta. El seu ha estat un finestral de gran amplària, i d’una profunditat que no ens volia ocultar.

Vista d'una de les sales de l'exposició a Miramar, febrer 2015. Fot. J. M. Alegre (2015)

Vista d’una de les sales de l’exposició a Miramar, febrer 2015. Fot. J. M. Alegre (2015)

L’exposició antològica que li ha dedicate la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Sitges, sàviament comissariada per Joan Pi, amb la col·laboració del dissenyadodr Xavier Pascual, ofereix l’oportunitat del retorn a l’artista i a la visió del paisatge de Sitges en clau d’un espai metafísic i a l’ombra de la seva llum interior.

SITGES PLATÓ. Un poble de pel·lícula

Publicat el per
Respon

Sitges plató

La trilogia de la història del cinema a Sitges es completa amb la recent publicació de Francesc Borderia sobre Sitges en tant que escenari de rodatge. Sitges plató. Després de El Retiro: cent anys de cinema (2009) i de Històries dels cinemes sitgetans (2011) arriba el tercer volum de la particular enciclopèdia cinematogràfica de Francesc Borderia sobre l’aportació del paisatge sitgetà al cinema Conradouniversal. Paisatge i, sovint, figures, perquè també entre els figurants hi ha hagut alguns centenars de figurants entre els habitants de la Vila, alguns amb nom propi; amb tot, el capítol que se’ls dedica és dels més despersonalitzat que es recorda.

Sitges plató de cinema és un recorregut per la filmografia produïda principalment entre els anys cinquanta i setanta que forma part dels records d’infantesa i joventut de l’autor. Borderia confessa obertament que la major part de títols que rememora «són fruit dels records que porto a dins des de la meva infantesa», als que s’afegeixen el noticiari de El Eco de Sitges i les converses amb amics i coneguts. Una vegada més, l’autor de la sèrie d’articles setmanals Des de la meva blanca pantalla publicats puntualment en aquest setmanari narra els records cinematogràfics en plàcid aiguabarreig amb la memòria personal. D’aquí que l’obra que en sorgeix ofereixi, alhora, records i evocacions personals entremesclada amb la crònica cinematogràfica i el seu extens saber sobre les circumstàncies de tot plegat.

El Sitges que esdevé plató cinematogràfic abasta paisatges exteriors i interiors. Sense oblidar mai l’inefable perfil de la postal, la Punta, Davallada, la platja de Sant Sebastià, l’Hospital de Sant Joan, Can Fals, el Cap de la Vila, el carrer de Sant Francesc, el carrer Major, el Racó de la calma, la Confiteria Massó, Terramar, l’Hotel Tròpic – la primera denominació de l’Hotel Romàntic – , el Xiringuito, el Cau Ferrat… No hi falta res en aquests indrets, alguns dels quals ens perm1eten recordar tal com érem. Però, curiosament, el nom de Sitges no solia sortir als crèdits. La Vila havia passat per diverses màscares i identitt de país petit europeu. Vam ser Cadiz,; en més d’una ocaió Can Falç per un cortijo sevillà; se’ns va confondre voluntàriament amb Menorca, evocant els altres blancs que, juntament amb els negres, arriben al tòpic de la blancor andalusa.

La nòmina de directors i actors és interminable. Entre els primers, Herbert Wilcox, Ignacio F. Iquino, Antonio Roman, Hugo Fregonese, Narciso Ibañez Serrador, Luis García Berlanga, Josep M. Forqué, Vicente Aranda, Jaime de Armiñán, Fernando Merino, Francesc Bellmunt, Enrico Coletti, entre altres. Els actors que ha deambulat pels carrers de Sitges, alguns han esdevingut mites i d’altres reposen al pou dels oblits: Errol Flynn, Douglas Fairbanks pare i fill, Juanito Valderrama, Dolores Abril, Silvia Solar, Conrado San Martin, Elena Espejo, Joan Fontaine – la inoblidable protagonista de Rebeca… – , Louis Jourdan, Agnes Moorehead, John Weissmüller, Anthony Perkins, Anthony Hopkins, Robert Wise, Quentin Tarantino, Buster Keaton, Robert Mitchum, Gregory Peck, Robert de Niro, Mario Cabré, Maribel Verdú, Sara Montiel, José Luis López Vázquez, Lali Soldevila, Michel Piccoli, Marisol, José Luis Ozores, Howard Keel, Alfredo Landa, … i Santiago Rusiñol, artista ocasional, entre altres.

Sitges plató de cinema ha estat prologat per Joan Yll fent la ficció de seguir una seqüencia cinematogràfica immers en el paisatge sitgetà i amb un final d’esperit crític: «La gran pel·lícula de Sitges, la que van començar a escenificar els nostres avantpassats, la trampegem nosaltres, i les generacions venidores no es podran adormir en els llorers si volen que aquest indret segueixi essent un poble de pel·lícula, amb tots els elements i responsabilitats que cal aportar per tal de que l’obra es trobi sempre entre les millors.» Ara per ara som un poble de pel·lícula en el que la realitat sempre supera la ficció.

Carta al pare

Publicat el per
8
El pare i jo, el 2008.

El pare i jo, el 2008.

Estimat pare,

 Aquesta és una carta que t’escrivim totes quatre de comú acord, com sempre estem en tot el que es refereix a tu. Sabem que ens mires des d’un altre lloc en companyia de tots els que, com tu, ens han anat deixant. Al primer sopar de germanes que vam fer després del teu comiat per parlar i resoldre coses de la vida pràctica, et vam dedicar un brindis mirant cap a Sant Sebastià. Et vam dedicar el brindis i el sopar amb el mateix humor, prim com un vidre, amb que estant tu de cos present ens va agradar imaginar que t’havien vingut a rebre els avis, en Ramon i l’Agustineta, la Lolita, en Juli Delclòs i en Magí Mirabent, mossèn Godayol i mossèn Pasqual, la Toia Peris, la Toni Puighibet i la Montserrat Mirabent, la Carmeta mare, la Carmeta filla i en Quildo Sabaté, la Pepita Alsina, les tres generacions de la família Muns, en Janio Martí, el mestre Saderra Puigferrer i el mestre Cohí i Grau i el senyor Lliurat, el mestre Torrents i el mestre Pallarès i, en fi, tots els que et vas estimar en vida i vas veure marxar i que formen una llista llarga. Entre algunes de les coses que vam decidir va ser escriure’t aquesta carta i colar-la al Marge Llarg, perquè jo no sabia com posar-m’hi després de la campana de la setmana passada, quan et feia companyia a l’Hospital de Sant Camil.

Vista des de la finestra de l'Hospital Sant Camil, 5 de febrer 2015

Vista des de la finestra de l’Hospital Sant Camil, 5 de febrer 2015

 Vas tancar els ulls en una habitació que tenia una vista esplèndida. Al davant, la llarga carena que va del Montgròs al Picorb i una llenqueta de mar que es veia al fons de tot. Quan s’anava fent de nit la Carmen et va fer adonar que sortia la lluna. Després de tant en tant obries els ulls i miraves finestra enllà; havien sortit totes les estrelles i jo crec que el panorama t’agradava perquè les miraves sovint. Em deies que no tenies fred però et trobava tan glaçat que vaig demanar que et posessin un parell de flassades. I et vas extingir tranquil·lament, amb aquella dolcesa que era tan teva i que encara em sembla veure’t assegut al silló de l’entrada de casa, definitivament buit.

Celebrant el 75è aniversari de Calçats Pañella, el desembre de 2008.

Celebrant el 75è aniversari de Calçats Pañella, el desembre de 2008.

Parlar del buit és, en aquest cas, un tòpic, però també és una manera de dir. Totes quatre vam anar rememorant el que havíem viscut els darrers dies: l’última estada a l’hospital, les converses amb els metges, els moments en què totes quatre i la mare et vam fer companyia quan tu ja no ens podies veure ni sentir, les teves disposicions que vam complir religiosament – i mai millor dit – amb la col·laboració de mossèn Pausas i d’en Joan Pinós. Ens va emocionar escoltar una de les teves caramelles mentre tu entraves a la Parròquia i anar fent el seguici cap a Sant Sebastià al ritme de la marxa fúnebre del mestre Pallarès, veure l’església plena de gent amb tota la nostra família i els teus amics i coneguts, i les flors, i els condols sincers i sentits que hem anat rebent com la darrera penyora de l’estimació que vas guanyar al llarg de tota una vida de generositat i entrega. Guardem bé aquestes impressions i emocions que ens han quedat per anar desgranant-les al ritme del temps.

El jove director de les Caramelles del Patronat, amb poc més de vint anys.

El jove director de les Caramelles del Patronat, amb poc més de vint anys.

A la cerimònia de comiat i aquests dies hem rememorat les teves activitats incansables: a les associacions religioses, a la Parròquia i a l’administració del Vinyet; els cinquanta anys de Caramelles al Patronat i els anys que vas col·laborar tant de grat amb les del Retiro; el gran amor a la música i la sensibilitat amb què interpretaves i composaves – aquella claredat de les notes del piano que sentíem a casa des dels dies del bressol… – ; les figures de pessebre que mai cap filla va atrevir-se a treure del seu lloc i que, per estrany que sembli, no van ser objecte de cap desperfecte; els motllos de guix, el forn de coure i els estris d’emmotllar-les i pintar-les i les llarguíssimes hores que hi vas dedicar. Tu anaves fent tot això com si fos el més normal del món, sense donar-li més importància, només fent palès com ho disfrutaves.Tot plegat també forma part de la nostra vida.

"Quatre filles i una mare..." el 1966.

“Quatre filles i una mare…” el 1966.

Però el que té més valor és haver pogut disfrutar-te de casa estant com a pare. Va ser un autèntic privilegi. Quan la mare et va veure descansant per sempre et va acaronar i el primer que li vam sentir a dir va ser seixanta-dos anys. Són el balanç de tota una vida de família que ens has regalat dia per dia, en totes les edats i condicions. Vam aprendre de tu, entre altres coses, el valor que, sense predicar, practicaves fent-nos partíceps de la molta estima que senties per la vida familiar. De la importància que li donaves quan ens parlaves dels ancestres de Les Àligues i del nostre extens parentiu fins la tendresa amb què miraves els teus tres besnéts.

L'avi Jordi i tots els seus néts i néta per Nadal de 2013.

L’avi Jordi i tots els seus néts i néta per Nadal de 2013.

Ens queda tot el que hem viscut amb tu i el que des d’ara anirem recordant perquè d’aquesta manera continuaràs vivint entre nosaltres malgrat el buit que ens has deixat. Perquè, tot i així, l’estimació guanya la partida, i serà per sempre. Gràcies, pare, de part de la Vinyet, l’Adela, la Carmen (Tigris) i la Ioia.

Jordi Pañella. Fot. Frèia Berg (gener, 2015)

Jordi Pañella. Fot. Frèia Berg (gener, 2015)