Arxiu de la categoria: El Marge Llarg

LES ARQUILLES DE CAN FALÇ

Publicat el per
Respon

_FH_3770_FH_3790

Un capvespre fosc de novembre de 1668 s’apropa a Sitges un reduït contingent de genets que, provinents del sudoest, cavalca vers la Vila. Vora el Pou Vedre, entre vinyes i horts, s’aturen cercant una de les cases dels afores, al camí Fondo on els han dit que els hostatjaran per passar la nit. Fan cara de cansats i el que sembla que mana, més que els altres. És un fugitiu i no és un qualsevol. És un destacat personatge de la cort espanyola dels Àustries, antic virrei de Nàpols i de Sicília que, enfrontat amb la Reina regent s’ha evadit de Consuegra, on l’havien confinat i, clandestinament, viatja a Catalunya, d’on havia estat també Virrei, a cercar el suport que li cal per tornar a Madrid amb trumfos a la mà i obtenir, potser, el càrrec de primer ministre. Sitges és una escala més important del que sembla perquè hi té un amic navegant, comerciant i capità de la infanteria espanyola renovada, un Serrallonga pur en paraules de l’historiador sitgetà Josep Carbonell i Gener, amb el qual ha coincidit a la Guerra dels Segadors, potser a la rendició de Barcelona o la de Sitges o potser quan havia estat Virrei un cop acabada la guerra.

Can Falç. Pintura mural del Saló Rosa (2014). Fot. Frèia Berg

Can Falç. Pintura mural del Saló Rosa (2014). Fot. Frèia Berg

L’home de Joan Josep d’Àustria a Sitges és el capità Joan Falç. Els fugitius localitzen la casa que, annexa, té una capella dedicada a la devoció de Sant Muç, on són rebuts amb tanta discreció com oberta complicitat; un lloc on poden descansar confiats i sense neguit. L’endemà al matí, segueixen el torrent de la Bassa Rodona fins a la platja i, davant de Can Falç, el capità els embarca en un petit vaixell que els du a tots fins a Castelldefels, on els esperen amb cavalls que, via Sant Feliu de Llobregat, arriben a Barcelona. Allà les institucions catalanes el reben i li fan festa, forcen la situació de fet, aconsegueixen que la Reina rebi de nou Joan Josep d’Àustria i li obren el camí cap a una presidència de govern que es farà esperar encara uns mesos. Una de tantes vegades que els catalans han volgut contribuir, en va, a reformar Espanya….

L’amistat del capità Falç amb el fugitiu, Joan Josep d’Àustria, fill bastard i reconegut de Felip IV, i germanastre d’un Carles II encara menor, personatge obertament detestat per la reina Marianna d’Àustria, data del temps en que, un cop capitulada Barcelona el 1652, Joan Josep d’Àustria havia esdevingut virrei de Catalunya i n’havia exercit durant tres anys. Però si Joan Josep d’Àustria havia de conservar a la memòria la figura del capità Falç havia de ser pel record del capvespre a Sant Muç o per la llum de la matinada de novembre sota la Punta, orsejant o remant costes amunt.

Portal d'entrada a Can Falç des de l'antic hort (juliol 2014). Fot. Frèia Berg.

Portal d’entrada a Can Falç des de l’antic hort (juliol 2014). Fot. Frèia Berg.

Temps després, una embarcació descarregava a la platja de Sitges, davant de Can Falç, una mercaderia especial: dues magnífiques arquilles del segle XVII de fusta i esmalts: manufactura napolitana, escut tallat amb l’àliga bicèfala, esmalts delicadíssims representant ermitans i profetes esdevingut sants. El fill del Rei les va enviar al capità Joan Falç per agrair-li la complicitat i el viatge. Són dos mobles nobles i sumptuaris que fan parella, un conjunt únic que, unit a la resta del mobiliari de la casa, contribueixen al seu gran valor històric i patrimonial.

_FH_3792

Les arquilles van quedar presidint el saló gran de Can Falç i mai més no se’n van moure, eternament arrogants en la seva bellesa antiga. Han sentit com cruixia el pas del temps al sòl, a l’embigat i a les parets; han vist com es degradaven les pintures al fresc i a l’arrambador i han viscut en carn pròpia el lent esllanguiment d’una gran casa pairal que fins els darrers moments mostrava la gran malenconia de l’abandonament a la fragilitat de la pròpia sort.

En aquest inici de recuperació de Can Falç les arquilles de Joan Josep d’Àustria han estat les obres més emblemàtiques. Retornat el seu esplendor a mans del restaurador Marc Fabra, estudiades acuradament per la historiadora de l’art experta en mobiliari Mònica Piera i esdevingudes la primera Peça del Mes de Can Falç als Museus de Sitges, formen part de l’exposició permanent de la sala dedicada als estils barroc i neoclàssic del Museu de Maricel.

Joan Batlle i Amell, Platja de Sitges, al seu emplaçament original de Can Falç. Actualment al Museu de Maricel, a la sala de l'Escola Luminista. Fot. Frèia Berg.

Joan Batlle i Amell, Platja de Sitges, al seu emplaçament original de Can Falç. Actualment al Museu de Maricel, a la sala de l’Escola Luminista. Fot. Frèia Berg.

Ben aviat les acompanyarà una part del gran cadirat disposat al voltant de la sala noble de Can Falç, encara en restauració, a prop de la vista de la Platja de Sitges del pintor Joan Batlle Amell, també procedent de Can Falç, que figura a la sala dedicada als pintors de l’Escola Luminista. Les arquilles són, avui, el símbol de Can Falç en clau de passat i en expectativa de futur.

EL NOSTRE PETROLI

Publicat el per
Respon

La vista espectacular des del Mirador del Museu de Maricel (2015). Fot. Joan Duran.

La vista espectacular des del Mirador del Museu de Maricel (2015). Fot. Joan Duran.

D’entre tot el que va dir Artur Mas dissabte passat als jardins del Casino Prado em vaig quedar amb una frase, millor dit, amb un titular que és el que és el que encapçala aquest Marge Llarg: el nostre petroli. El president de la Generalitat va remarcar la importància que té la cultura per a un poble, una societat i un país. Per als sitgetans, també. Perquè el nostre petroli és la cultura en les seves diverses manifestacions: la creativitat individual i col·lectiva, les manifestacions populars, la vida associativa de la pluralitat d’habitants de la Vila… i el patrimoni.

Sovint he pensat que no tothom té assumit que el patrimoni també forma part del nostre petroli. El balanç de la història del patrimoni sitgetà al segle XX, des de 1933 en què es va obrir el Cau Ferrat com a museu públic, mostra bastantes ombres enfront de la lluminositat que irradien les obres d’art, la literatura, l’imaginari popular, el patrimoni arquitectònic i el paisatge – que a Sitges és un element patrimonial de primera magnitud. Des d’aquell famós ‘no volem més museus’ a inicis dels anys vuitanta que va comportar la pèrdua d’un museu Lola Anglada i la possible conversió de Miramar en un Palazzo Grassi amb projecte i ambició com a palau de les arts, fins als anys en què Can Falç ha estat tancat, barrat i podrint-se per dintre amb l’agravant del projecte, afortunadament desestimat, d’enderrocar sense cap consideració la part antiga de l’edifici per fer-hi un cub de vidre i col·locar-hi a dins la Biblioteca, l’enfonsada de la casa de l’hortolà i l’edificació del que havia estat una part de l’hort reconvertida en el bar a l’aire lliure del Flamboyant. O la caterpillar que va arrassar l’hort divuitesc i el jardí romàntic de Can Falç per convertir-lo en una freda i despersonalitzada plaça dura. Aquests despropòsits, i uns quants més, tenen nom i sigles.

L'actor Nigel Planet contemplant els quadres del Greco al Museu del Cau Ferrat. (2015).

L’actor Nigel Planet contemplant els quadres del Greco al Museu del Cau Ferrat. (2015).

La consecució de l’% del Ministerio de Fomento per part de l’anterior govern municipal – que un tema que ens pertoca perquè el paguem amb els nostres impostos i si el govern espanyol fes més inversió pública a Catalunya encara hi tindríem més possibilitats com a país – i la finalització de la rehabilitació dels museus amb la decidida intervenció dels actuals equips de govern de la Diputació de Barcelona, que ha sufragat la part principal de la despesa, i de l’Ajuntament de Sitges ha suposat un punt d’inflexió cabdal per al present i futur desenvolupament del nostre petroli. Queda molta feina per fer i el següent gran repte, que és Can Falç, tot just acaba de començar. Perquè, per més important que sigui el nostre petroli, si no s’hi creu i si no s’hi obra en conseqüència és com si no en tinguéssim. I en aquesta legislatura creure-hi i donar-hi suport ha estat cabdal.

DSCN9357

El destinatari del nostre petroli és, en primer i primordial lloc, la ciutadania de Sitges al complet i amb tot tipus de públics. Des de les escoles fins als jubilats, des de les entitats i associacions fins a les empreses, des de tota mena d’individualitats fins les famílies i col·lectius. Sense tenir en compte la població de Sitges, que en una gran part n’és propietària pública, la seva percepció, estimació i sentit de pertinença, res no tindria cap sentit. Per aquest motiu durant aquests darrers tres anys i amb els museus tancats hem procurat oferir una programació d’activitats per mantenir les col·leccions actives, i amb els museus ja oberts l’estem incrementant.

0

El segon destinatari és la població visitant: passejants dels dies de cada dia i de cap de setmana, grups organitzats per a sortides de cultura i lleure, turistes de tota mena de països, turoperadors, empreses i tot allò que el turisme mou, que és molt i molt més del que de vegades imaginem. D’altres països i d’altres ciutats tenen el turisme cultural com una prioritat des de fa temps i a Sitges, que hem estat pioners en tantes coses que després hem descuidat, no ens podem permetre de perdre-hi pistonada perquè el nostre petroli és de primera qualitat. Reivindicar per a Sitges un desenvolupament econòmic basat en el turisme de qualitat no fa incompatible el lleure amb la cultura, sinó que són dos poderosos aliats. Les xifres del mateix moment en què acabo aquest Marge Llarg no ho desmenteixen: trenta-vuit mil cinc-cents cinc visitants i quatre-cents vuitanta-dos grups als museus des de la reobertura del Cau Ferrat i del Museu de Maricel, en temporada baixa. Només el mes d’abril hem comptat amb sis mil sis-cents trenta-tres visitant i cent dos grups.

Capella gòtica de l'antic Hospital de Sant Joan (2015). Fot. Joan Duran.

Capella gòtica de l’antic Hospital de Sant Joan (2015). Fot. Joan Duran.

El nostre petroli no contamina, no embruta, no fa malbé ni el medi ambient ni el paisatge, sinó que l’educa, l’embelleix i el dignifica. Només requereix que s’hi cregui i que, des dels diversos àmbits del sector públic i del sector privat, s’hi compti com un poderós actiu i es treballi en favor de la seva visibilitat i la seva sostenibilitat. Sumant amb els diversos actius dels anys precedents, al llarg dels darrers quatre anys hem treballat per aconseguir-ho, hem fet un cim i obrim nova etapa.

LA CREU DE LES BIBLIOTECÀRIES

Publicat el per
Respon

BiblioTec3

Femení plural, per majoria, i perquè el tant per cent de dones és i ha estat històricament molt superior al dels homes en l’ecosistema bibliotecari. És veritat que no és per culpa d’ells sinó de les circumstàncies, perquè la professió de bibliotecària ha estat històricament exercida per dones. Dones que volien treballar, que volien guanyar la independència econòmica, un estatus de superació social, estendre el seu compromís solidari, social o cultural vers la població d’una manera organitzada i socialment reconeguda. Eugeni d’Ors va orientar la creació de l’Escola Superior de Bibliotecàries vers la població femenina per tal de proveir professionalment la incipient xarxa de biblioteques populars que havien d’estendre les oportunitats educatives i culturals per tot el país. Els homes ja tenien, des de sempre, el seu àmbit d’oportunitats professionals; a les dones els costava molt. Succeïa el 1915. A finals del període d’entreguerres, les bibliotecàries, les infermeres i les mestres ja havien assolit un sector professional reconegut i amb una consolidada tradició.

bibliotecaries1945

Els diaris que les bibliotecàries escriven relatant la vida quotidiana de les biblioteques des dels anys de la Mancomunitat fins que ho van deixar de fer fa unes quantes dècades constitueixen documents insubstituïbles en tant que indicadors socioculturals. La vida vista, viscuda i experimentada rere el taulell de fusta des d’on acomplien la seva feina amb tanta senzillesa com dignitat. Com si fos el més natural del món: atendre lectors, procurar que la canalla no fes gaire soroll, aconseguir que diaris i revistes arribessin a mans de tothom que els sol·licitava, intentar tenir les darreres novetats que el públic volia llegir i, dues de les coses més importants: crear i fer créixer una col·lecció local en cada poble i mantenir una biblioteca de fons on s’acomplís una de les missions cabdals de la biblioteca: que tothom hi pogués trobar el que necessitava. L’explosió de la informació i del medi editorial i la irrupció dels quilos de paper en forma de llibre mediàtic han liquidat la biblioteca de fons i, amb ella, la funció educativa de base d’una biblioteca. Aquest és un dels llençols més lamentablement perduts de la bugada.

Malgrat els canvis de la societat de la informació, els canvis socials, els problemes de la sostenibilitat de la cultura i les crisis de definició del sector, les bibliotecàries constitueixen encara un dels primers referents culturals del país de la mateixa manera que les biblioteques configuren un dels primers indicadors de la solidesa infrastructural d’una societat.

Unknown

La Creu de Sant Jordi que els ha estat lliurada col·lectivament i que ha rebut l’actual Facultat de Biblioteconomia i Documentació, “en el marc de l’Any de les Biblioteques, que coincideix amb el centenari de la creació de la Xarxa de Biblioteques Populars de la Mancomunitat de Catalunya i de l’Escola Superior de Bibliotecàries, de la qual la Facultat és hereva, per la continuïtat d’uns estudis ben implicats en la transformació d’una professió que ha sabut adaptar-se a les necessitats de la societat” és un reconeixement d’aquells que fa sentir el doble orgull de formar part d’un país i d’un col·lectiu professional que ha donat el millor que tenia per transmetre cultura, educació i lleure a la població des de fa un segle. I que, quan ha arribat l’hora, no s’ha estat de manifestar i exercir el seu compromís amb la democràcia i el catalanisme.

Femení i plural. LA  Per celebrar aquest guardó dedico aquest Marge Llarg a la memòria de dues bibliotecàries, de diferents generacions, que ja no el podran celebrar.

Lola Mirabent, amb un ram d'heures.

Lola Mirabent, amb un ram d’heures.

L’una és la Lola Mirabent, que durant cinquanta anys llargs va vetllar infatigablement per la biblioteca de Sitges, va construir una Col·lecció Local com poques i quan va rebre l’ordre de ‘liquidar’ els llibres que tenien més de no sé quants anys va practicar la desobediència professional en bé de tots i de la rica biblioteca de fons formada a còpia d’anys i d’esforç.

Montserrat Sebastià

Montserrat Sebastià

L’altra és la meva companya d’estudis, preocupacions i fins i tot petites conspiracions professionals Montserrat Sebastià, que va lluitar per la seva dignitat en un entorn advers i fins i tot hostil amb una fidelitat infinita als principis d’ètica professional. Bibliotecàries com aquestes, i com tantes altres, són les que dignifiquen un guardó com la Creu de Sant Jordi.

Modernisme contra Noucentisme en autoretrats generacionals

Publicat el per
Respon
En Xavier Bru de Sala i jo en ple debat. Fot. Anna Forestier

En Xavier Bru de Sala i jo en ple debat. Fot. Anna Forestier

No agrairé mai prou a Francesc Bellmunt, president del Cercle de Cultura, que fa uns mesos em fes una proposta aparentment innocent i amb una càrrega notable de verí. Cal debat en l’àmbit cultural com a eina de reflexió de present i com a base de projecció per al futur i, en aquesta comesa, el Cercle de Cultura organitza periòdicament cicles de taules rodones i debats sobre qüestions de projecció actual. El darrer, que ha tingut com a motiu la contraposició entre Modernisme i Noucentisme, ha vingut a plantejar com a qüestió de fons el lloc de la cultura ara i aquí en el moment present de la Segona transició.

En Bellmunt ens va encarregar el debat a en Xavier Bru de Sala i a mi i el paper de moderador a en Miquel Bofill. Mentre nosaltres exposàvem i contraposàvem idees i experiències i una trentena llarga de persones prèviament inscrites intervenien, puntualitzaven i qüestionaven, Bellmunt ho anava filmant per penjar els resultats al web que d’aquí a uns dies figurarà en l’apartat de Documentació del Cercle de Cultura.

Partíem d’un resum de ponència que vam presentar fa uns dies i que ens ha servit per centrar l’eix de la respectiva exposició d’idees però, abans, Bofill ens ha induït a l’autoretrat generacional cercant el tret de sortida del respectiu interès pel tema, independentment fóssim Modernistes, Noucentistes o totes dues coses – com és el meu cas personal.

En Miquel Bofill moderant, en Xavier Bru de Sala pensava i jo mirava papers... Fot. Anna Forestier.

En Miquel Bofill moderant, en Xavier Bru de Sala pensava i jo mirava papers… Fot. Anna Forestier.

Un exercici útil però, sobretot, interssant. Perquè mentre Bru de Sala explicava els seus orígens educatius a l’Escola del Mar, el seu pas per la universitat, l’experiència al costat d’Emilie Noulet vídua Carner al Brusel·les dels anys setanta, les coneixences dels darrers grans escriptors catalans d’entreguerres i postguerra – un J. V. Foix, un Joan Fuster, un Salvador Espriu, un Joan Oliver… – i com s’havia anat configurant la seva visió del tema – principalment literària -, jo passava la moviola anys enrere.

I he acabat confessant que jo era una noia de poble que als matins estudiava per ser bibliotecària i a les tardes anava a la universitat perquè no em volia quedar amb una carrera de grau mig, però que els meus inductors i mestres no formaven part d’aquest àmbit. Qui em va portar a la literatura van ser, per raons diferents, en David Jou i en Josep M. Castellet. En David Jou perquè en el seu aprenentatge i accelerada maduresa poètica em portà a veure Espriu i plegats també vam anar diverses vegades a can J. V. Foix – on jo anava apuntant tot el que deia per a un futur i finalment nonat estudi sobre les avantguardes. J. M. Castellet perquè, al llarg de la seva etapa sitgetana, va esdevenir el meu autèntic mestre i guia de lectures literàries i visions crítiques. Escriure va venir més tard, quan ja havia llegit molt.

Cartell de Miquel Utrillo per a la representació d'Ifigènia a Tàuride, de Goethe, traduïda per Joan Maragall, el 1898. Premonició de canvis...

Cartell de Miquel Utrillo per a la representació d’Ifigènia a Tàuride, de Goethe, traduïda per Joan Maragall, el 1898. Premonició de canvis…

El meu decantament vers el Modernisme i el Noucentisme tampoc no tenia res a veure amb els meus mentors. Vaig arribar al Modernisme de la mà de Rusiñol, una mà que quan la prens per primera vegada et pren i no et deixa anar mai més. Vaig arribar al Noucentisme a través de la pintura de Joaquim Sunyer però, sobretot, gràcies a l’encàrrec de la cronologia per la catàleg de l’exposició El Noucentisme, un projecte de modernitat (1994). La meva identitat sitgetana té molt, molt a veure amb aquests dos grans períodes de la història cultural del nostre país perquè el microcosmos de Sitges ho tenia, ho té tot.

Entre mig i un segle després la recepció de Modernisme i Noucentisme ha estat ben diferent. La del Modernisme, per raons cronològiques, va ser una recepció acomplerta. La del Noucentisme va quedar a mig fer perquè la guerra civil va estroncar un cicle evolutiu històric i estètic. Tant un com l’altre plantegen a hores d’ara grans qüestions, com una nova i necessària visió del Modernisme que superi el clixé dels anys setanta, o la necessitat de fer front al Noucentisme des d’una visió integral de la cultura i sense els prejudicis i tòpics habituals.

Però traslladant el debat cultural als nostres dies, l’escriptor Julià de Jòdar va clavar la qüestió: si en temps de modernistes i noucentistes els intel·lectuals i els creadors comptaven en la construcció del país i, en definitiva, eren visibles tant ells com les seves aportacions, on són en aquests moments en que es treballa en la construcció d’estructures d’estat? Perquè qui la capitalitza són juristes, economistes i periodistes en una escala de valors variables.

On és, la cultura, doncs? Continuarà…

La rosa de foc o el Modernisme és revolta

Publicat el per
Respon
Santiago Rusiñol, Grand Bal. Amb Madeleine de Boisguillaume com a model (1891). Colección Masaveu

Santiago Rusiñol, Grand Bal. Amb Madeleine de Boisguillaume com a model (1891). Colección Masaveu

Perquè l’abril és mes de roses o per una feliç coincidència, a les envistes de Sant Jordi s’ha inaugurat una exposició que invoca els passatges més artísticament fecunds i socialment més conflictius de la Barcelona del Modernisme: La rosa di fuoco. Ha tingut lloc en una de les ciutats més belles i literàries d’Itàlia com és Ferrara – la de l’Ariosto, la de Torcuato Tasso, la de Giorgio Bassani. Una ciutat on la tradició artística dels pintors renaixentistes d’affreschi i dels moderns Boldini, Chirico o de Pisis se suma a un dels conjunts arquitectònics més respectats de la civilització europea. En justa correspondència la ciutat de Ferrara és Patrimoni de la Humanitat.

 La rosa di fuoco és l’exposició que la fundació Arte a Ferrara i la Galleria d’Arte Moderna e Contemporanea de la ciutat han organitzat en el marc de la programació per al bienni 2015-2016, al costat de les exposicions Boldini-Pisis, De Chirico a Ferrara 1915-1918 – pura metafísica… -, i la commemorativa del 500 aniversari de l’Orlando furioso. Pot sobtar una nova mostra amb un tema tan sovintejat com el modernisme. Des de fa anys i cíclicament, el Modernisme és tòpic i excusa per a manifestacions més promocionals que culturals de la Barcelona contemporània des de la celebració dels Jocs Olímpics del 1992. La identificació de Barcelona amb el Modernisme, Picasso i Gaudí ha gaudit d’una onada expansiva universal i, alhora, ha comportat un reduccionisme simplificador de la riquesa històrica i cultural de la ciutat que ha estat construït a gust dels turoperadors per al consum massiu de la ciutat. Però, amb tot, el substrat és potent i atractiu i això fa possible que s’esdevingin interpretacions com La rosa di fuoco.

 El repte d’entomar un tema fressat a bastament per mostrar-lo amb la coherència d’un discurs sòlid, coherent i arriscat ha estat magníficament acomplert per la visió de Tomàs Llorens, comissari de la mostra juntament amb Boye Llorens. En la presentació efectuada la vigília de l’obertura, Llorens va traçar un recorregut pels àmbits de la mostra entrellaçats amb la vida pública i privada d’una ciutat en plena eclosió de modernitat, fruit de la revolució industrial. Partint d’aquesta realitat i de la idea expressada per l’escriptor belga Émile Verhaeren sobre les viles tentaculars i els camps al·lucinats, Llorens organitza el discurs de l’exposició en diversos àmbits en un trajecte que s’inicia amb la visió de l’arquitecte Gaudí i finalitza amb la visió dels miserables i de la conflictivitat social, passant per la presentació de l’espai públic i l’espai privat, la passió wagneriana que vincula la música i la natura, la dona fatal i la Setmana Tràgica.

 Pintura, escultura, dibuix, fotografia, cartellisme i arts de l’objecte són els llenguatges artístics amb què es presenten les obres de Gaudí, Eusebi Arnau, Adolf Mas, Miquel Blay, Santiago Rusiñol, Lluís Masriera, Ramon Casas, H. Anglada Camarasa, Lluís Graner, Joaquim Mir, Isidre Nonell, Ricard Canals, Adrià Gual, Miquel Utrillo, Joaquim Sunyer, Carles Mani i Picasso, entre altres. Les obres procedeixen de col·leccions públiques d’Europa (Tate Gallery, Musee d’Orsay, Musée National de l’Art Moderne de la Ville de Paris, Musée National Picasso…) i Amèrica (Philadelphia Museum of Art). Els fons d’art extraordinaris dels museus catalans – MNAC, Museu Picasso de Barcelona, MNCARS, Museo Thyssen-Bornemisza, IVAM, el Museu de la Garrotxa o el Museu d’Art Jaume Morera (Lleida) … -, sàviament i exquisidament triats, hi aporten un important contingent, així com per part de col·leccions privades. Del Museu del Cau Ferrat hi han viatjat dues de les seves obres més emblemàtiques: el Ball del Moulin de la Galette, de Ramon Casas, i La morfina, de Santiago Rusiñol.

 La rosa de foc no és un títol gratuït ni esteticista sinó que respon a la crua realitat de la conflictivitat social que va portar Barcelona a l’esclat d’una violència extrema el 1909, quan el Modernisme ja feia dies que havia entonat el cant del cigne. Però restaven les obres i els conflictes havien anat en creixement. L’exposició es clou en una sala on les obres de Picasso i Nonell – un Nonell dimensionat amb precisió reivindicadora – són l’exponent artístic de la Barcelona dels miserables; misèria en blau picassià i en roig ribetejat d’obscur en el traç de l’artista que va mostrar a Barcelona el rostre de la pobresa i la marginació. La lectura de conjunt palesa com el Modernisme és, sovint, revolta. Un revolta de roses de foc.