Arxiu de la categoria: El Marge Llarg

EL NOSTRE PETROLI

Publicat el per
Respon

La vista espectacular des del Mirador del Museu de Maricel (2015). Fot. Joan Duran.

La vista espectacular des del Mirador del Museu de Maricel (2015). Fot. Joan Duran.

D’entre tot el que va dir Artur Mas dissabte passat als jardins del Casino Prado em vaig quedar amb una frase, millor dit, amb un titular que és el que és el que encapçala aquest Marge Llarg: el nostre petroli. El president de la Generalitat va remarcar la importància que té la cultura per a un poble, una societat i un país. Per als sitgetans, també. Perquè el nostre petroli és la cultura en les seves diverses manifestacions: la creativitat individual i col·lectiva, les manifestacions populars, la vida associativa de la pluralitat d’habitants de la Vila… i el patrimoni.

Sovint he pensat que no tothom té assumit que el patrimoni també forma part del nostre petroli. El balanç de la història del patrimoni sitgetà al segle XX, des de 1933 en què es va obrir el Cau Ferrat com a museu públic, mostra bastantes ombres enfront de la lluminositat que irradien les obres d’art, la literatura, l’imaginari popular, el patrimoni arquitectònic i el paisatge – que a Sitges és un element patrimonial de primera magnitud. Des d’aquell famós ‘no volem més museus’ a inicis dels anys vuitanta que va comportar la pèrdua d’un museu Lola Anglada i la possible conversió de Miramar en un Palazzo Grassi amb projecte i ambició com a palau de les arts, fins als anys en què Can Falç ha estat tancat, barrat i podrint-se per dintre amb l’agravant del projecte, afortunadament desestimat, d’enderrocar sense cap consideració la part antiga de l’edifici per fer-hi un cub de vidre i col·locar-hi a dins la Biblioteca, l’enfonsada de la casa de l’hortolà i l’edificació del que havia estat una part de l’hort reconvertida en el bar a l’aire lliure del Flamboyant. O la caterpillar que va arrassar l’hort divuitesc i el jardí romàntic de Can Falç per convertir-lo en una freda i despersonalitzada plaça dura. Aquests despropòsits, i uns quants més, tenen nom i sigles.

L'actor Nigel Planet contemplant els quadres del Greco al Museu del Cau Ferrat. (2015).

L’actor Nigel Planet contemplant els quadres del Greco al Museu del Cau Ferrat. (2015).

La consecució de l’% del Ministerio de Fomento per part de l’anterior govern municipal – que un tema que ens pertoca perquè el paguem amb els nostres impostos i si el govern espanyol fes més inversió pública a Catalunya encara hi tindríem més possibilitats com a país – i la finalització de la rehabilitació dels museus amb la decidida intervenció dels actuals equips de govern de la Diputació de Barcelona, que ha sufragat la part principal de la despesa, i de l’Ajuntament de Sitges ha suposat un punt d’inflexió cabdal per al present i futur desenvolupament del nostre petroli. Queda molta feina per fer i el següent gran repte, que és Can Falç, tot just acaba de començar. Perquè, per més important que sigui el nostre petroli, si no s’hi creu i si no s’hi obra en conseqüència és com si no en tinguéssim. I en aquesta legislatura creure-hi i donar-hi suport ha estat cabdal.

DSCN9357

El destinatari del nostre petroli és, en primer i primordial lloc, la ciutadania de Sitges al complet i amb tot tipus de públics. Des de les escoles fins als jubilats, des de les entitats i associacions fins a les empreses, des de tota mena d’individualitats fins les famílies i col·lectius. Sense tenir en compte la població de Sitges, que en una gran part n’és propietària pública, la seva percepció, estimació i sentit de pertinença, res no tindria cap sentit. Per aquest motiu durant aquests darrers tres anys i amb els museus tancats hem procurat oferir una programació d’activitats per mantenir les col·leccions actives, i amb els museus ja oberts l’estem incrementant.

0

El segon destinatari és la població visitant: passejants dels dies de cada dia i de cap de setmana, grups organitzats per a sortides de cultura i lleure, turistes de tota mena de països, turoperadors, empreses i tot allò que el turisme mou, que és molt i molt més del que de vegades imaginem. D’altres països i d’altres ciutats tenen el turisme cultural com una prioritat des de fa temps i a Sitges, que hem estat pioners en tantes coses que després hem descuidat, no ens podem permetre de perdre-hi pistonada perquè el nostre petroli és de primera qualitat. Reivindicar per a Sitges un desenvolupament econòmic basat en el turisme de qualitat no fa incompatible el lleure amb la cultura, sinó que són dos poderosos aliats. Les xifres del mateix moment en què acabo aquest Marge Llarg no ho desmenteixen: trenta-vuit mil cinc-cents cinc visitants i quatre-cents vuitanta-dos grups als museus des de la reobertura del Cau Ferrat i del Museu de Maricel, en temporada baixa. Només el mes d’abril hem comptat amb sis mil sis-cents trenta-tres visitant i cent dos grups.

Capella gòtica de l'antic Hospital de Sant Joan (2015). Fot. Joan Duran.

Capella gòtica de l’antic Hospital de Sant Joan (2015). Fot. Joan Duran.

El nostre petroli no contamina, no embruta, no fa malbé ni el medi ambient ni el paisatge, sinó que l’educa, l’embelleix i el dignifica. Només requereix que s’hi cregui i que, des dels diversos àmbits del sector públic i del sector privat, s’hi compti com un poderós actiu i es treballi en favor de la seva visibilitat i la seva sostenibilitat. Sumant amb els diversos actius dels anys precedents, al llarg dels darrers quatre anys hem treballat per aconseguir-ho, hem fet un cim i obrim nova etapa.

LA CREU DE LES BIBLIOTECÀRIES

Publicat el per
Respon

BiblioTec3

Femení plural, per majoria, i perquè el tant per cent de dones és i ha estat històricament molt superior al dels homes en l’ecosistema bibliotecari. És veritat que no és per culpa d’ells sinó de les circumstàncies, perquè la professió de bibliotecària ha estat històricament exercida per dones. Dones que volien treballar, que volien guanyar la independència econòmica, un estatus de superació social, estendre el seu compromís solidari, social o cultural vers la població d’una manera organitzada i socialment reconeguda. Eugeni d’Ors va orientar la creació de l’Escola Superior de Bibliotecàries vers la població femenina per tal de proveir professionalment la incipient xarxa de biblioteques populars que havien d’estendre les oportunitats educatives i culturals per tot el país. Els homes ja tenien, des de sempre, el seu àmbit d’oportunitats professionals; a les dones els costava molt. Succeïa el 1915. A finals del període d’entreguerres, les bibliotecàries, les infermeres i les mestres ja havien assolit un sector professional reconegut i amb una consolidada tradició.

bibliotecaries1945

Els diaris que les bibliotecàries escriven relatant la vida quotidiana de les biblioteques des dels anys de la Mancomunitat fins que ho van deixar de fer fa unes quantes dècades constitueixen documents insubstituïbles en tant que indicadors socioculturals. La vida vista, viscuda i experimentada rere el taulell de fusta des d’on acomplien la seva feina amb tanta senzillesa com dignitat. Com si fos el més natural del món: atendre lectors, procurar que la canalla no fes gaire soroll, aconseguir que diaris i revistes arribessin a mans de tothom que els sol·licitava, intentar tenir les darreres novetats que el públic volia llegir i, dues de les coses més importants: crear i fer créixer una col·lecció local en cada poble i mantenir una biblioteca de fons on s’acomplís una de les missions cabdals de la biblioteca: que tothom hi pogués trobar el que necessitava. L’explosió de la informació i del medi editorial i la irrupció dels quilos de paper en forma de llibre mediàtic han liquidat la biblioteca de fons i, amb ella, la funció educativa de base d’una biblioteca. Aquest és un dels llençols més lamentablement perduts de la bugada.

Malgrat els canvis de la societat de la informació, els canvis socials, els problemes de la sostenibilitat de la cultura i les crisis de definició del sector, les bibliotecàries constitueixen encara un dels primers referents culturals del país de la mateixa manera que les biblioteques configuren un dels primers indicadors de la solidesa infrastructural d’una societat.

Unknown

La Creu de Sant Jordi que els ha estat lliurada col·lectivament i que ha rebut l’actual Facultat de Biblioteconomia i Documentació, “en el marc de l’Any de les Biblioteques, que coincideix amb el centenari de la creació de la Xarxa de Biblioteques Populars de la Mancomunitat de Catalunya i de l’Escola Superior de Bibliotecàries, de la qual la Facultat és hereva, per la continuïtat d’uns estudis ben implicats en la transformació d’una professió que ha sabut adaptar-se a les necessitats de la societat” és un reconeixement d’aquells que fa sentir el doble orgull de formar part d’un país i d’un col·lectiu professional que ha donat el millor que tenia per transmetre cultura, educació i lleure a la població des de fa un segle. I que, quan ha arribat l’hora, no s’ha estat de manifestar i exercir el seu compromís amb la democràcia i el catalanisme.

Femení i plural. LA  Per celebrar aquest guardó dedico aquest Marge Llarg a la memòria de dues bibliotecàries, de diferents generacions, que ja no el podran celebrar.

Lola Mirabent, amb un ram d'heures.

Lola Mirabent, amb un ram d’heures.

L’una és la Lola Mirabent, que durant cinquanta anys llargs va vetllar infatigablement per la biblioteca de Sitges, va construir una Col·lecció Local com poques i quan va rebre l’ordre de ‘liquidar’ els llibres que tenien més de no sé quants anys va practicar la desobediència professional en bé de tots i de la rica biblioteca de fons formada a còpia d’anys i d’esforç.

Montserrat Sebastià

Montserrat Sebastià

L’altra és la meva companya d’estudis, preocupacions i fins i tot petites conspiracions professionals Montserrat Sebastià, que va lluitar per la seva dignitat en un entorn advers i fins i tot hostil amb una fidelitat infinita als principis d’ètica professional. Bibliotecàries com aquestes, i com tantes altres, són les que dignifiquen un guardó com la Creu de Sant Jordi.

Modernisme contra Noucentisme en autoretrats generacionals

Publicat el per
Respon
En Xavier Bru de Sala i jo en ple debat. Fot. Anna Forestier

En Xavier Bru de Sala i jo en ple debat. Fot. Anna Forestier

No agrairé mai prou a Francesc Bellmunt, president del Cercle de Cultura, que fa uns mesos em fes una proposta aparentment innocent i amb una càrrega notable de verí. Cal debat en l’àmbit cultural com a eina de reflexió de present i com a base de projecció per al futur i, en aquesta comesa, el Cercle de Cultura organitza periòdicament cicles de taules rodones i debats sobre qüestions de projecció actual. El darrer, que ha tingut com a motiu la contraposició entre Modernisme i Noucentisme, ha vingut a plantejar com a qüestió de fons el lloc de la cultura ara i aquí en el moment present de la Segona transició.

En Bellmunt ens va encarregar el debat a en Xavier Bru de Sala i a mi i el paper de moderador a en Miquel Bofill. Mentre nosaltres exposàvem i contraposàvem idees i experiències i una trentena llarga de persones prèviament inscrites intervenien, puntualitzaven i qüestionaven, Bellmunt ho anava filmant per penjar els resultats al web que d’aquí a uns dies figurarà en l’apartat de Documentació del Cercle de Cultura.

Partíem d’un resum de ponència que vam presentar fa uns dies i que ens ha servit per centrar l’eix de la respectiva exposició d’idees però, abans, Bofill ens ha induït a l’autoretrat generacional cercant el tret de sortida del respectiu interès pel tema, independentment fóssim Modernistes, Noucentistes o totes dues coses – com és el meu cas personal.

En Miquel Bofill moderant, en Xavier Bru de Sala pensava i jo mirava papers... Fot. Anna Forestier.

En Miquel Bofill moderant, en Xavier Bru de Sala pensava i jo mirava papers… Fot. Anna Forestier.

Un exercici útil però, sobretot, interssant. Perquè mentre Bru de Sala explicava els seus orígens educatius a l’Escola del Mar, el seu pas per la universitat, l’experiència al costat d’Emilie Noulet vídua Carner al Brusel·les dels anys setanta, les coneixences dels darrers grans escriptors catalans d’entreguerres i postguerra – un J. V. Foix, un Joan Fuster, un Salvador Espriu, un Joan Oliver… – i com s’havia anat configurant la seva visió del tema – principalment literària -, jo passava la moviola anys enrere.

I he acabat confessant que jo era una noia de poble que als matins estudiava per ser bibliotecària i a les tardes anava a la universitat perquè no em volia quedar amb una carrera de grau mig, però que els meus inductors i mestres no formaven part d’aquest àmbit. Qui em va portar a la literatura van ser, per raons diferents, en David Jou i en Josep M. Castellet. En David Jou perquè en el seu aprenentatge i accelerada maduresa poètica em portà a veure Espriu i plegats també vam anar diverses vegades a can J. V. Foix – on jo anava apuntant tot el que deia per a un futur i finalment nonat estudi sobre les avantguardes. J. M. Castellet perquè, al llarg de la seva etapa sitgetana, va esdevenir el meu autèntic mestre i guia de lectures literàries i visions crítiques. Escriure va venir més tard, quan ja havia llegit molt.

Cartell de Miquel Utrillo per a la representació d'Ifigènia a Tàuride, de Goethe, traduïda per Joan Maragall, el 1898. Premonició de canvis...

Cartell de Miquel Utrillo per a la representació d’Ifigènia a Tàuride, de Goethe, traduïda per Joan Maragall, el 1898. Premonició de canvis…

El meu decantament vers el Modernisme i el Noucentisme tampoc no tenia res a veure amb els meus mentors. Vaig arribar al Modernisme de la mà de Rusiñol, una mà que quan la prens per primera vegada et pren i no et deixa anar mai més. Vaig arribar al Noucentisme a través de la pintura de Joaquim Sunyer però, sobretot, gràcies a l’encàrrec de la cronologia per la catàleg de l’exposició El Noucentisme, un projecte de modernitat (1994). La meva identitat sitgetana té molt, molt a veure amb aquests dos grans períodes de la història cultural del nostre país perquè el microcosmos de Sitges ho tenia, ho té tot.

Entre mig i un segle després la recepció de Modernisme i Noucentisme ha estat ben diferent. La del Modernisme, per raons cronològiques, va ser una recepció acomplerta. La del Noucentisme va quedar a mig fer perquè la guerra civil va estroncar un cicle evolutiu històric i estètic. Tant un com l’altre plantegen a hores d’ara grans qüestions, com una nova i necessària visió del Modernisme que superi el clixé dels anys setanta, o la necessitat de fer front al Noucentisme des d’una visió integral de la cultura i sense els prejudicis i tòpics habituals.

Però traslladant el debat cultural als nostres dies, l’escriptor Julià de Jòdar va clavar la qüestió: si en temps de modernistes i noucentistes els intel·lectuals i els creadors comptaven en la construcció del país i, en definitiva, eren visibles tant ells com les seves aportacions, on són en aquests moments en que es treballa en la construcció d’estructures d’estat? Perquè qui la capitalitza són juristes, economistes i periodistes en una escala de valors variables.

On és, la cultura, doncs? Continuarà…

La rosa de foc o el Modernisme és revolta

Publicat el per
Respon
Santiago Rusiñol, Grand Bal. Amb Madeleine de Boisguillaume com a model (1891). Colección Masaveu

Santiago Rusiñol, Grand Bal. Amb Madeleine de Boisguillaume com a model (1891). Colección Masaveu

Perquè l’abril és mes de roses o per una feliç coincidència, a les envistes de Sant Jordi s’ha inaugurat una exposició que invoca els passatges més artísticament fecunds i socialment més conflictius de la Barcelona del Modernisme: La rosa di fuoco. Ha tingut lloc en una de les ciutats més belles i literàries d’Itàlia com és Ferrara – la de l’Ariosto, la de Torcuato Tasso, la de Giorgio Bassani. Una ciutat on la tradició artística dels pintors renaixentistes d’affreschi i dels moderns Boldini, Chirico o de Pisis se suma a un dels conjunts arquitectònics més respectats de la civilització europea. En justa correspondència la ciutat de Ferrara és Patrimoni de la Humanitat.

 La rosa di fuoco és l’exposició que la fundació Arte a Ferrara i la Galleria d’Arte Moderna e Contemporanea de la ciutat han organitzat en el marc de la programació per al bienni 2015-2016, al costat de les exposicions Boldini-Pisis, De Chirico a Ferrara 1915-1918 – pura metafísica… -, i la commemorativa del 500 aniversari de l’Orlando furioso. Pot sobtar una nova mostra amb un tema tan sovintejat com el modernisme. Des de fa anys i cíclicament, el Modernisme és tòpic i excusa per a manifestacions més promocionals que culturals de la Barcelona contemporània des de la celebració dels Jocs Olímpics del 1992. La identificació de Barcelona amb el Modernisme, Picasso i Gaudí ha gaudit d’una onada expansiva universal i, alhora, ha comportat un reduccionisme simplificador de la riquesa històrica i cultural de la ciutat que ha estat construït a gust dels turoperadors per al consum massiu de la ciutat. Però, amb tot, el substrat és potent i atractiu i això fa possible que s’esdevingin interpretacions com La rosa di fuoco.

 El repte d’entomar un tema fressat a bastament per mostrar-lo amb la coherència d’un discurs sòlid, coherent i arriscat ha estat magníficament acomplert per la visió de Tomàs Llorens, comissari de la mostra juntament amb Boye Llorens. En la presentació efectuada la vigília de l’obertura, Llorens va traçar un recorregut pels àmbits de la mostra entrellaçats amb la vida pública i privada d’una ciutat en plena eclosió de modernitat, fruit de la revolució industrial. Partint d’aquesta realitat i de la idea expressada per l’escriptor belga Émile Verhaeren sobre les viles tentaculars i els camps al·lucinats, Llorens organitza el discurs de l’exposició en diversos àmbits en un trajecte que s’inicia amb la visió de l’arquitecte Gaudí i finalitza amb la visió dels miserables i de la conflictivitat social, passant per la presentació de l’espai públic i l’espai privat, la passió wagneriana que vincula la música i la natura, la dona fatal i la Setmana Tràgica.

 Pintura, escultura, dibuix, fotografia, cartellisme i arts de l’objecte són els llenguatges artístics amb què es presenten les obres de Gaudí, Eusebi Arnau, Adolf Mas, Miquel Blay, Santiago Rusiñol, Lluís Masriera, Ramon Casas, H. Anglada Camarasa, Lluís Graner, Joaquim Mir, Isidre Nonell, Ricard Canals, Adrià Gual, Miquel Utrillo, Joaquim Sunyer, Carles Mani i Picasso, entre altres. Les obres procedeixen de col·leccions públiques d’Europa (Tate Gallery, Musee d’Orsay, Musée National de l’Art Moderne de la Ville de Paris, Musée National Picasso…) i Amèrica (Philadelphia Museum of Art). Els fons d’art extraordinaris dels museus catalans – MNAC, Museu Picasso de Barcelona, MNCARS, Museo Thyssen-Bornemisza, IVAM, el Museu de la Garrotxa o el Museu d’Art Jaume Morera (Lleida) … -, sàviament i exquisidament triats, hi aporten un important contingent, així com per part de col·leccions privades. Del Museu del Cau Ferrat hi han viatjat dues de les seves obres més emblemàtiques: el Ball del Moulin de la Galette, de Ramon Casas, i La morfina, de Santiago Rusiñol.

 La rosa de foc no és un títol gratuït ni esteticista sinó que respon a la crua realitat de la conflictivitat social que va portar Barcelona a l’esclat d’una violència extrema el 1909, quan el Modernisme ja feia dies que havia entonat el cant del cigne. Però restaven les obres i els conflictes havien anat en creixement. L’exposició es clou en una sala on les obres de Picasso i Nonell – un Nonell dimensionat amb precisió reivindicadora – són l’exponent artístic de la Barcelona dels miserables; misèria en blau picassià i en roig ribetejat d’obscur en el traç de l’artista que va mostrar a Barcelona el rostre de la pobresa i la marginació. La lectura de conjunt palesa com el Modernisme és, sovint, revolta. Un revolta de roses de foc.

TRES CISTELLES

Publicat el per
Respon
Caramelles la nit de Pasqua 2015. Fot. Albert Roca

Caramelles la nit de Pasqua 2015. Fot. Albert Roca

Per als sitgetans, normalment, el cicle de l’any es divideix en dos: el de la Festa Major i de Carnaval. Però hi ha qui, entremig hi suma altres cicles. El mestre Pañella n’era un. Cap al setembre fins a les envistes de Nadal es dedicava a les figures de pessebre. Passat Nadal a casa seva es començaven a sentir les notes netes i clares d’un piano que encetava melodies noves. El temps s’acarava a la Pasqua, encara que el gener i el febrer fossin setmanes de tardes fosques i fredes. Però no hi feia res: assegut al piano, i del piano a l’escriptori, anava assajant de compondre nota rere nota i les transcrivia al paper de música.

No sabria dir si primer era la música o la lletra. Tant podia ser que es deixés sorprendre per uns compassos sorgits de la seva imaginació i de la seva sensibilitat com que hagués trobat un poema – de Joan Salvat-Papasseit o de Josep M. de Sagarra, per exemple – que l’hagués inspirat una americana, un vals, una sardana. Altres vegades eren alguns dels seus amics que li portaven lletres o ell que, a mig enllestir la melodia, els demanava una lletra per cantar. Josep M. Soler i Soler, Enric Hill Martorell, Agustí Albors, Toni Pañella, Lali Vergés, David Jou, Pere Carbonell i Grau, J. A. Ricart i Forment, i fins i tot Benet Centaure i Tomàs Ribot en són alguns dels autors.

Entre Nadal i Carnaval el mestre Pañella es dedicava en cos i ànima a compondre les Caramelles que cada any havia de cantar la Colla del Patronat, predecessora de les actuals Caramelles Sitgetanes. El dimecres després del de Cendra començaven els assaigs que duraven fins el mateix vespre del Dissabte de Glòria. Els dilluns, dimecres i divendres d’hivern enfilava carrer Major avall cap a les deu del vespre i tornava al cap d’un parell d’hores. A mida que passaven les setmanes anava comentant les novetats: que si un músic més, que si tal i tal s’havien incorporat a la Colla, que si ja eren més que l’any anterior, que si enguany afinaven prou, que si el solo el faria en Juli Delclòs… Així durant cinquanta anys, que és com dir tota una vida.

10958938_10205023993352059_8167021153715054536_n

Per més que entre les tres colles es mantenia una sana rivalitat, el mestre Pañella va mantenir sempre una excel·lent relació amb el Prado i amb el Retiro i els mestres Torrents i Pallarès, respectius directors. Tots tres han deixat un llegat impagable de música popular sitgetana d’impossible oblit. Quan el mestre Pallarès va faltar, el mestre Pañella va assajar durant anys la Colla del Retiro amb afecte i dedicació. Hi anava els dimarts i els dijous i, així, durant tota la Quaresma feia setmana. Els dies de la setmana i les tardes dels diumenges els passava entre el piano i l’escriptori, perquè a més de la partitura escrivia la instrumentació per a cadascun dels músics: fiscorn, trompeta, contrabaix, violí… Anava omplint partitures amb les notes del piano, netes i clares. Va esperar complir els cinquanta anys dirigint Caramelles i va llegar la batuta a en Joan Pinós, content d’haver trobat un successor tan jove i entusiasta com ell quan havia començat.

Quan sonaven les primeres notes la nit de Dissabte de Glòria el mestre Pañella dirigia deixant-se endur per la melodia però mantenint ferm el ritme i el gest. Durant, les cantades de vegades tancava els ulls per sentir la música amb més intensitat. Talment com molts recordaran i com mostrava la fotografia que publicava L’Eco de la setmana passada, mostrant-lo amb una de les seves expressions més autèntiques quan dirigia música.

11136774_809141569171069_608674439933445815_n

Per totes aquestes coses la família del mestre Pañella – el seu germà; la seva muller i les filles, gendres i néts – va viure una molt especial Nit de Caramelles el passat Dissabte de Glòria, quan les tres cistelles de la colla es retallaven al cel de Pasqua, mentre els cantaires i els músics interpretaven les seves cançons i a la paret de casa seva es va descobrir una placa que recorda aquesta entranyable trajectòria. L’homenatge de dissabte i les cantades de dilluns, just dos mesos més tard del seu comiat, formen part d’un passatge que la família Pañella Balcells recordarà per sempre més amb emoció i sincer agraïment.