Arxiu de la categoria: El Marge Llarg

NATIVITAT AMB ÀNGEL I LLIBRES

Publicat el per
2

NATIVITAT AMB ÀNGEL I LLIBRES

 

nadala 2017 def 18_Página_1

 

Conversàvem amb un company de feina sobre la pintura gòtica. Ell, amb una opinió força dràstica sobre les obres d’un determinat enclau geogràfic. Jo, matisava sempre a favor: que si l’aparició de paisatges incipients, que si la composició del retaules, que si l’aparició de les ciutats al rerefons. I és que sempre m’ha agradat anar més enllà del tema principal, tant als retaules com en les pintures al fresc. M’interessa més què s’hi representa més enllà de les anunciacions, les adoracions dels reis, l’exaltació del santoral, les pietats, les nativitats. Mirar com un riu va fluint en l’intent de dominar la perspectiva, o com els merlets permeten apuntar torres i teulats amb algun portal semiobert a les muralles. O l’afuament dels xiprers i l’espessor de les arbredes. El rerefons dels retaules són relats que els artistes van deixar fixats per a qui els sabés o volgués llegir amb aquella voluntat expressiva atemporal de les obres d’art.  

La Nativitat amb àngel i llibres, que oficialment es titula La Mare de Déu amb el Nen acompanyats d’un àngel, i que és la imatge amb què els Museus de Sitges us desitgen molt bones Festes i un 2018 amb salut, llibertat, felicitat i progrés, n’és una de les més característiques. Forma part del Retaule de Sant Salvador (c. 1400), antigament situat a l’església parroquial d’Alzina de Ribelles, a Vilanova de L’Aguda (La Noguera, Lleida),  atribuït al mestre Jaume Cabrera. El retaule, esplèndid, forma part de la col·lecció del Dr. Jesús Pérez-Rosales i es troba al Museu de Maricel. Hi va entrar distribuït en les nou taules que el configuren i així es va mostrar fins 2010; durant les obres de rehabilitació del Museu va ser íntegrament restaurat i disposat com al retaule que havia estat pels restauradors del Museu Nacional d’Art de Catalunya, i és així com avui llueix al frontal de la Sala Gòtica, al costat del Retaule de la Mare de Déu (s. XIV). Cabrera no és pas un desconegut per als experts, i el fet que hi hagi obra conservada a la Seu de Manresa, al Museo Arqueológico Nacional de Madrid, Museu de Montserrat, Museu d’Art de Girona, església de Santa Maria de Sant Martí Sarroca, Museu Episcopal de Vic i Museu Nacional d’Art de Catalunya faciliten la seva identificació i estudi.

El rerefons de la taula no tracta de paisatges ni de rius ni de ciutats, sinó que respon al caràcter més aviat primitiu, d’acord amb l’evolució del gòtic del seu temps: és una pintura de tonalitats càlides, amb uns rerefons de caràcter arquitectònic ben treballats. Una visió, encara, des dels interiors, i un artista que no havia gosat situar la mirada enfora, per veure món. I, amb tot, l’escena és pintada amb una gran delicadesa: ni la Mare, ni el Nen ni l’Àngel estan descrits amb el hieratisme que potser hi correspondria, donades les característiques de l’artista, ni el fons arquitectònic respon als tòpics habituals; hi ha prestatgeries en forma de caixons d’on sobresurten quatre llibres, i l’àngel porta a la mà un ocellet –m’agrada pensar que és una oreneta… – per distreure el Nen, que avança la maneta per rebre la fragilitat alada de l’ocell. Tot és intimisme, com si l’escena obrís un compàs d’espera d’una quietud plàcida.

Amb la taula de la Nativitat amb àngel i llibres faig palès l’estat d’esperit amb què escric el Marge Llarg per a aquest Nadal, el vint-i-u de desembre al migdia. D’aquí a poques hores sabrem què ens espera en el futur més immediat: res no s’acaba i tot comença. Busco entre les nadales de J. V. Foix els versos que s’hi adiuen:

Res no s’acaba i tot comença.

Vénen mecànics de remença

Amb olis nous de llibertat;

Una Veu canta en recompensa:

Que a cal fuster hi ha novetat.

Des d’Alacant a la Provença

Qui mor no mor, si el son és clar

Quan neix la llum en el quintar.

Salut, llibertat, igualtat, fraternitat,  felicitat, progrés per al 2018 i els llargs anys a venir, amb els millors desigs.

Publicat  "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 22.XII.2017

 

 

EL CORRELLENGUA DE LOLA ANGLADA

Imatge

Respon

EL CORRELLENGUA DE LOLA ANGLADA

No té res d’estrany que els joves activistes de la CAL, entitat coordinadora d’associacions en favor de la llengua catalana, hagin dedicat el Correllengua d’enguany a Lola Anglada. El Correllengua, que es ve celebrant des de 1996, és un conjunt d’activitats que es van celebrant en diversos indrets del país per mostrar la vitalitat de la llengua catalana i la seva vinculació amb la cultura popular. Des d’inicis del segle XXI, a més, es dedica cada any a homenatjar a personatges significats de la cultura que hagin mantingut el seu compromís amb la llengua pròpia.  Es compleixen cent vint-i-cinc anys del naixement de Lola Anglada i l’efemèride compta, però ella hi figura enguany per mèrits propis, i molts.  

Lola Anglada (1892 – 1984), dona, artista i compromesa és una personalitat de la història cultural catalana del segle XX.  Amb aquell esguard entre lànguid i innocent que va conservar tota la vida, la veu vellutada, uns ulls de color de mar clara, el cabell onduladament esbullat que no sabies si era el resultat d’una permanent volgudament desdibuixada o d’una naturalitat atemporal. Lola Anglada, dona, artista i compromesa: tres vessants que es congrien en una individualitat que forma part de l’imaginari i del patrimoni col·lectiu del país. Va dibuixar, va escriure, va pintar murals, va confeccionar rajoles de ceràmica, va ser amiga dels seus amics i es va dedicar de ple a les arts sense voler saber res del que se suposava que havia de ser la vida d’una dona del seu temps: “Em planyo i planyo els meus, car sóc una novetat per a ells; habituats a la rutina d’una vida burgesa, jo els vinc a trencar llur vida fàcil i planera”, escrivia el 1921.

P1070165

Lola Anglada, Veremadora reposant (c. 1925). Museu de Maricel, Sitges. Dipòsit de la Diputació de Barcelona

En certa manera, la Lola va crear el seu personatge. “Jo m’he fet sola; els artistes de naixença no necessitem mestres”, evocava el 1981. Les memòries de Lola Anglada que Núria Rius Vernet i Teresa Sanz Coll van publicar el 2015 en una acurada edició de la Diputació de Barcelona narren el transcurs d’una existència que va voler cobrar-se la vida pròpia i que ho va aconseguir.

 

Abrandada amb un punt de sincera ingenuïtat i apassionada sense límits pel país, l’actitud vital i intel·lectual de la Lola la va portar a la defensa a ultrança d’aquells que, com ella, hi dedicaven tanta estimació com energies. L’amistat amb Francesc Macià al París de 1924 va ser determinant: “Jo sento un entusiasme, un desig d’agermanar-me amb els que, com Francesc Macià lluiten i es sacrifiquen per la pàtria. Perquè jo no sé viure sense una lluita (…) M’ho proposo per Catalunya, perquè puc comptar amb mi, amb la meva prudència, amb la meva serenitat, amb el meu entusiasme, amb la meva rebel·lia, amb el bon desig de tot bon patriota que anhela la llibertat per la pàtria esclavitzada.”

Va viure a pler la Catalunya republicana: “Mai com en temps de la República m’he sentit viure a casa nostra (…) Potser perquè ens trobàvem alliberats de les cadenes de l’esclavitud i perquè teníem el nostre idioma, pàtria i bandera”. El compromís la va portar a col·laborar amb publicacions del catalanisme radical, a demanar l’amnistia per als integrants del Complot de Garraf, a afiliar-se al sindicat de dibuixants de la UGT durant la Guerra Civil i a col·laborar amb el Comissariat de Propaganda creant una figura entranyable: “El més petit de tots”.

5310petittots

La derrota va ser per a ella el pas a una etapa de foscor, d’oblit, de clandestinitat i d’exili interior, perquè no va voler marxar de Catalunya encara que les autoritats franquistes la titllessin de roja i separatista. Els anys del franquisme van ser d’opressió, de soledat i de resistència. “M’he inventat una vida que em fa feliç, per això tant se me’n dona viure ignorada”.  Va girar els ulls enrere per reconstruir la història il·lustrada de la ciutat ideal, les Visions de Barcelona, tan anacròniques com entranyables.

I va arribar el moment de les nines, quan el 1961 les va oferir a la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Sitges, que les va instal·lar als baixos del Palau de Maricel fins el 1972, que es van instal·lar al Museu Romàntic, i a ella, la Lola,  la casa de darrera Maricel que va habitar uns quants dels anys seixanta.

 

La va cuidar i decorar amb amor i amb tota la dedicació que li demanava aquell indret que havia de ser un aixopluc de pau i de creativitat. “Dibuixo, pinto, cuino, escric i faig les feines de la casa”, explicava a en Tarzan en l’entrevista que li va fer el 1964 per a aquest setmanari.

Hauria pogut afegir que, a més, algunes tardes feina berenar a una nena del barri que entrava a casa seva per veure les pintures de les parets i la gran taula amb molts llapissos de colors que tenia al seu estudi.

Lola Anglada, s titol, Nena davant de mar

Perquè hi ha, també, una visió de Lola Anglada de Sitges estant que és la que encara ens fa estar en deute amb l’artista, la dona, la persona compromesa amb el país. Aquests dies, gràcies al Correllengua n’hem recuperat una part.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 27.X.2017

 

 

 

CAMPDÀSENS, AMB UNA MIRADA A LES ÀLIGUES

Publicat el per
Respon

CAMPDÀSENS, AMB UNA MIRADA A LES ÀLIGUES

Nosaltres provenim, per part de la família paterna, de l’antiga masia de Les Àligues, a la carena d’entre el fondo del Tro i el fondo de Montseva, Garraf endins. Això és el que el meu avi Isidro i el meu pare m’havien explicat, sobretot el meu pare. No és que fos gaire caminador però sí que era home més de muntanya que de mar. Li agradava pujar a l’ermita de la Trinitat – on el cel és més blau i des d’on es veu la mar més blava – i mirar muntanyes endins.

P1060236

Els meus van baixar a Sitges a mitjan segle XIX, any amunt any avall, i el besavi Magí havia passat pel Corral de la Vila, d’on conservem unes quantes anècdotes de família dignes de millor prosa. Els meus cosins més gran segur que saben més històries que les que sé jo, però el que sí és ben cert és que la procedència de Les Àligues és idea compartida per tots. 

http://lovesitges.blogspot.comhttp://a-gaudi.blogspot.comhttp://jmfotos.blogspot.com
http://lovesitges.blogspot.comhttp://a-gaudi.blogspot.comhttp://jmfotos.blogspot.com
http://lovesitges.blogspot.comhttp://a-gaudi.blogspot.comhttp://jmfotos.blogspot.com
http://lovesitges.blogspot.comhttp://a-gaudi.blogspot.comhttp://jmfotos.blogspot.com

La masia dels nostres orígens i el bosquet que l’envoltava van ser devorats per la pedrera de Vallcarca entre el 2004 i el 2010 i avui només en resten més que l’espai buit i el record. Anys enrere, el dia de la Festa Major de Campdàsens, quan els cotxes s’enfilaven en corrua camí amunt vers el darrer tram abans d’arribar a la plana, mirava d’esquitllentes avall, per si entreveia alguna paret enrunada. La casa i la terra mai no havien estat nostres i havien anat canviat de mans fins el seu destí final. Però sí que és cert que  existia, i existeix,  un cert sentiment de pertinença que ens relliga a la terra, un sentiment de vinculació als ancestres – uns éssers remots però no del tot estranys dels quals descendien els meus rebesavis, besavis i avis. Eren aquells que vivien al ritme de la llum del sol, del pas de les estacions, de l’economia d’escassa subsistència, del silenci immens i aclaparador que marcava el pas de les hores i dels dies muntanyes endins. 

 

Potser és per tot plegat que Campdàsens i la seva Festa Major la vivim d’una forma més primitiva, més tel·lúrica, tal com els Amics del Garraf l’han  reestablerta com una festa del calendari sitgetà. Potser és per tot plegat que se’m presenta com una festa diferent.

Perquè és a Campdàsens on els que hi pugem hi trobem tot el que ens pot quedar de l’antiga relació amb la terra i amb el paisatge i que és una important part del nostre imaginari personal i, segons com, compartit i col·lectiu. Quan hi reflexiono, no puc evitar el retorn del pensament a Les Àligues, als orígens.

Can Lluçà 2017L1230589

És el que, al cap i a la fi, he volgut palesar al poema de la Festa Major de Campdàsens per ser llegit a Can Lluçà que enguany em van demanar els Amics del Garraf, un dels reptes més difícils per acordar-hi poesia i veritat.

 

 

Ens queden les arrels quan tot desapareix,

s’alcen muralles de ciment,

i es perden els bancals fressats pels segles.

 

Ens queden els paisatges quan es mor la natura

i ens salva el gest d’antiga germanor

quan compartim la festa, memòria i ritual.

 

Hem viscut les edats de ferro i bronze

que han devorat la pedra i els camins

d’on havíem nascut, d’on proveníem.

 

Ens queden els turons que afiten l’horitzó,

els límits coneguts d’una masia estant

d’on vam baixar un dia sense mirar endarrere.

 

El gris de la carena es fa de plata

quan la llum la voreja de través

i el marge llarg emprèn la via avall.

 

Nosaltres cerquem tot el que resta

entre pedra i verdor, a manera de crida

que ens convoca i acull per celebrar el que som

 

en companyia dels que hi som, dels que han vingut,

dels que reposen i ens esguarden benèvols

amb un somriure de pols esbatanada.

 

Ens queden les arrels quan tot desapareix

i a l’hora dels adéus quan acaba la festa

sentim com ens relliguen imperceptiblement

 

invisibles i fortes, terra endins, a un recer,

a una mar que s’estén fins on els ulls arriben,

perquè ens queden els noms, el record i el paisatge.

CORPUS: LA FESTA, I EL LLIBRE.

Publicat el per
Respon

CORPUS: LA FESTA, I EL LLIBRE

corpuseduardtomas

“Un Corpus que ha sabut conservar els elements essencials i històrics de la festa, elements que són testimonis que ens permeten reviure la llarga tradició del Corpus sitgetà, rejovenit amb diversitat de novetats i d’actes, que mantenen la festa viva i actual, fent que sigui un dels esdeveniments imprescindibles del calendari sitgetà”. Aquest és el darrer paràgraf amb què Eduard Tomàs i Sanahuja clou el llarg i laboriós estudi sobre Corpus: la festa. Història i evolució del Corpus de Sitges (1360-2017). Més de sis segles avalen una festivitat que ha perdurat malgrat tots els malgrats que configuren la història de les viles i els pobles.

35223980842_d4725ebf05_o

L’altar del Cap de la Vila de 2017 ha estat encomant al Club de Rugbi sitgetà

Som afortunats, els sitgetans, perquè des d’ara disposem d’un dels treballs més complets i rigorosos sobre les nostres festes. És un llibre que suma amb altres obres que l’han precedit en la recerca i estudi de les manifestacions de la nostra cultura popular. És, també, una obra imprescindible per conèixer la manera de ser dels sitgetans que al llarg de més de sis-cents anys d’història hem anat vivint, discutint, creant, construint una de les tradicions més arrelades que encara avui ens defineix. L’obra és el volum setè de la Sèrie Major del Grup d’Estudis Sitgetans i ha estat publicada gràcies a la Regidoria de Cultura, Tradicions i Festes.

Dir Corpus, a Sitges, significa un conglomerat d’esdeveniments, manifestacions i activitats, que conflueixen en el temps i que eclosionen al llarg d’una setmana intensa en emocions i vivències. Tant per a qui ho viu activament en qualsevol dels aspectes que configuren la festa, com per a qui espera el pas dels Gegants a toc de processó pels carrers de Sitges amb el Drac i l’Àliga amb clavells a la boca en lloc de carretilles, o qui s’embadaleix contemplant la infinita bellesa de l’esclat dels clavells en una exposició única en el món. Com tota festa, Corpus compta amb participants actius i passius i tots plegats sumen – sumem- per a una tradició que ha lluitat per reformar-se, reinventar-se i afermar-se garantint un futur que no desmenteix ni es desentén del seu passat.

Aquesta és la lliçó, o una de les lliçons, de l’obra d’Eduard Tomàs. És un compendi d’història global– religiosa, política, festiva, veïnal on el Corpus de Sitges queda perfectament enquadrat en els avatars litúrgics i sociopolítics des de 1360 fins avui mateix. Tomàs aborda capítol per capítol tota la casuística que envolta la Festa en les seves diverses circumstàncies. És un llibre que constitueix un referent indispensable per conèixer i saber de Sitges per i des de dintre.

No vull deixar d’agrair, la gran exigència que palesa l’abast de l’obra i l’enorme rigor que l’acompanya des de la primera fins la darrera pàgina. A tall d’exemple, les quatre-centes cinquanta-nou anotacions a peu de pàgina, una bibliografia àmplia, exhaustiva i actualitzada, i la documentació de cadascuna de les fotografies, denoten fins a quin punt Eduard Tomàs aconsegueix l’excel·lència en aquest estudi del nostre imaginari popular i col·lectiu.

Sóc d’aquelles persones que esperen el pas de la processó de Corpus al Racó de la Calma. El toc de processó es barreja amb el xisclet de les orenetes que van de terrat en terrat, un vol d’ocells emmarcat pel blau del cel de Sitges els darrers dies de la primavera. Quan la processó ha passat i el seguici ha esborrat el perfil de les flors de les catifes, només en queda una sentor inconfusible que es va perdent amb el pas de la tarda mentre també es va perdent el toc de les les gralles. És llavors quan, per a nosaltres, els sitgetans, l’estiu es comença a obrir pas. Ara podem disfrutar d’un compendi que ens explica com aquesta cerimònia s’ha anat congriant, any rere any, fins arribar als nostres dies en una esplèndida plenitud.

PLACE DES VOSGES

Publicat el per
1

PLACE DES VOSGES

IMG_6977

Frèia Berg, Place des Vosges, 1 (2017)

Place des Vosgues, o itinerari d’una turista apassionada. Perquè si hi ha un lloc en el món  on sempre faig cap irremissiblement quan sóc a Paris és aquesta plaça. Quadrada, geomètrica, de color de totxana, amb un jardí central en format de parc enreixat, acollidora i de tonalitats canviants segons les èpoques de l’any i la claror de l’hora, la Place des Vosgues és la més antiga de Paris. Construïda el segle XVlI per festejar les noces de Lluis XIII amb Anna d’Àustria, la plaça va rebre la denominació llavors honorífica de reial. La denominació definitiva, després de diversos canvis, data de 1800 en honor de la regió dels Vosges, la primera que va pagar els impostos a la Revolució Francesa i que va enviar un contingent a París per lluitar per la causa. Des dels primers moments el jardí, amb les seves estàtues, fonts, gespa i arbrat, va ser protegit per un reixat que s’acorda amb l’estètica del conjunt. 

700px-Vosges-panoramica

Em vaig enamorar de la Place des Vosges a través d’un quadre de Maria Girona. I em vaig enamorar de la pintura de Maria Girona gràcies a aquests quadre i a d’altres que vaig veure a casa d’una amiga seva, la Isabel M. Totes dues havien passat una temporada a Sitges a primers dels anys seixanta a l’Hotel San Jorge, a la Ribera, davant de mar. La Isabel passava una convalescència de postoperatori i la Maria, que era amiga seva, la venia a veure sovint i li pintava rams de flors embolcallades en un cucurutxo de paper

L1120316

Maria Girona, Retrat d’Isabel M. 

perquè li fessin companyia. Ara tinc la sort que un d’aquests cucurutxos de flors em fa companyia a mi, juntament amb el retrat de la Isabel M., i La place des Vosges la conserva una amiga de totes plegades. Doncs jo em vaig enamorar d’un lloc que mai no havia vist la primera vegada que vaig anar a casa de la Isabel M, que el tenia al menjador de parets pintades de gris clar i el quadre, allargassat com la plaça, ocupava un lloc central de l’estança. S’hi veien les cases, arrenglerades, i al davant l’arbrat inconfusible que mai no les oculta i l font d’enmig del parc. Una simetria  molt personal, profundament lírica, com tota l’obra de Maria Girona. De ben jove va ser becada durant quatre anys a París i se’n va endur, a més dels records, les imatges que havia volgut fer seves per sempre més. 

IMG_6981

Frèia Berg, Place des Vosges, 2 (2017)

No vaig parar fins que, quan vaig fer el meu primer viatge a París, vam fer cap a la Place des Vosges. Era un dia de finals d’agost, una calor de migida imponent i continental. A peu, caminant per un Marais encara no del tota comercialitzat i amb un toc de barri entre la rehabilitació, la protecció arquitectònica i ambiental i la pervivència d’establiments que les havien vist de tots colors, em va semblar que la plaça m’embolcallava. Com ho va fer – o, almenys  m’ho va semblar – fa poques setmanes un altre migdia, encalitjat i de pluja empolsinada. Vaig repetir el ritual de sempre:  rue des Francs Bourgeois avall fins a la plaça, tombar a la dreta, veure que el restaurant de sempre encara hi és i ni tant sols ha canviat les taules i cadires de fusta ni l’especialitat gastronòmica, i enfilar sota la porxada per l’altra banda per fer tot el recorregut el voltant. De tant en tant, apropar-me al reixat per mirar el parc dels dels diversos angles, passar per dintre, tornar a sortir i continuar sota la porxada per tot el perímetre.  Constatar que no hi ha grans variants, que l’entrada a la casa-museu de Victor Hugo és la mateixa, que el parell de galeries d’art encara hi són, que els portals de les grans mansions  – els ‘hotels’, que en diuen els parisencs – continuen essent relativament discrets i sempre ben conservats, deixant pas a patis immensos i senyorials i a un gran nombre de dependències. Un exterior subtilment fortificat que oculta interiors majestuosos, amplíssims, que des de fora intuïm i somniem. 

Frèia Berg, Place des Vosges: el restaurant (2017)
Frèia Berg, Place des Vosges, els porxos (2017)

Els estudiants que s’aixoplugaven als porxos, asseguts a terra, envoltats de motxilles i tots megaconnectats als mòbils i tauletes mentre endrapaven croissants farcits i sandvitxos casolans feien temps per accedir qui sap a quins interiors. Però la plaça i els porxos eren nets perquè algú tenia cura de recordar-los que hi havia llocs per a deixalles. Estic convençuda que a cap dels estudiants i als pasavolants els hauria passat per la imaginació orquestrar un comiat de solteria tan cutre com els que es veuen de Pirineus en avall per sota d’aquells porxos.  Per descomptat que no hi havia cap mena de venda no autoritzada, però sí que hi havia un parell de pintors i aquarel·listes amb la mercaderia a punt. La preservació de l’espai públic, vaig pensar, forma part d’una determinada manera de veure el món, assumir-lo i d’administrar-lo. 

IMG_6976

Frèia Berg, Place des Vosges, 3 (Le drapeau chez les Hugo) (2017)

I, sí, em vaig deixar embolcallar, un any més, una vegada més, feliç, per “l’entourage” de la Place des Vosges. Per la realitat que veia, per la que havia viscut diverses vegades, i pel record a través de la visió del quadre de Maria Girona. Així és com l’art prefigura sovint les nostres vivències. Si algun dia em perdo, m’hi poden anar a cercar.