Arxiu de la categoria: El Marge Llarg

Una poeta obscura (a propòsit de Felícia Fuster)

Publicat el per
Respon

El centenari de la poeta i pintora Felícia Fuster i Viladecans (Barcelona, 1921 – París, 2012) m’ha brindat l’ocasió de retornar a una figura poètica de singularitat volguda, construïda en un doble vector: la dicció i la pròpia identitat poètica. Aquest és el resum amb què a hores d’ara podria definir una trajectòria literària realitzada en una maduresa orientada cap a una etapa crepuscular. Al contrari del que succeeix amb altres personalitats que ja ho han donat tot en etapes anteriors, n’hi ha que emergeixen amb tota la força d’una eclosió llargament esperada quan ja tenen resolta la tensió entre la vida quotidiana i la vocació creativa. 

Felícia Fuster va veure el primer poemari publicat als 63 anys, una obra que va quedar finalista del Premi Carles Riba i que va cridar l’atenció de la poeta i escriptora Maria Mercè Marçal, que aquell any formava part del jurat. Va ser Marçal qui va avalar l’obra de Fuster escrivint-ne el pròleg. Des de 1984 fins 2010, en què es va aplegar tot el conjunt de l’obra poètica pròpia i les traduccions de poetes japonesos, Fuster va publicar set llibres de poemes que no van moure multituds però van marcar fita en la poesia catalana per la seva singularitat i per la influència que van exercir en poetes nascudes a partir de la dècada dels cinquanta. En una entrevista de 1988, Felícia Fuster declarava “no sé fer res més que pintar i escriure” quan, en realitat, el que deia era que no volia fer res més que pintar i escriure. 

La poesia de Fuster ve marcada per la singularitat, pel valor de la diferència. Per una originalitat que vol conservar en tot moment i que és una veu pròpia que no significa necessàriament innovació. Per una vida voluntàriament viscuda a l’estranger, allunyada de la societat literària del país. Per un decalatge generacional que comparteix amb altres dones poetes que, per circumstàncies vitals i personals, publiquen a destemps en relació amb la seva generació, com Mercè Rodoreda, Zoraida Burgos o Montserrat Abelló. 

El més destacable de la seva obra és la contínua construcció de la identitat poètica, construcció que basteix a força de voluntat expressiva. En el primer poemari, Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils, manifesta la constant de construcció i deconstrucció que és un contínuum de la seva poesia: “Visc / com un mosaic de sorra…”, i mostra el dubte existencial enfront de la possibilitat de ser “Llegidora / d’absències i naufragis / secreta com els límits que s’ignoren (…) Però / no sé què sóc, si no em deformo / dintre del mirall que em gronxa …”. 

La construcció de la identitat poètica es fonamenta en una dicció condensada, col·lapsada, el·líptica, despullada de tota expressió per posar en valor la intensitat de la sola paraula. És una construcció d’escriptura contradictòria perquè està feta a base de ruptures, d’exprimir i contorsionar l’expressió lèxicament i sintàcticament; de negació per afirmar, de constant encreuament de construcció i deconstrucció, de concatenació d’idees per mitjà de la repetició seqüencial de frases i expressions.

L’aparent simplicitat no és experimentació, sinó tria decidida. No té tant a veure amb una possible influència de la poesia japonesa, sinó amb la manera de construir d’una altra poeta que impressiona per fins a quin punt és capaç de despullar, de sincopar fins a la dissecció, paraules i significats per guanyar i comunicar intensitat expressiva. Em refereixo a la poeta russa Marina Tsvetaieva, que els anys setanta va ser objecte d’una notable recepció literària a França per mitjà de remarcables traduccions que Felícia Fuster degué conèixer.

Com si d’una declaració de principis es tractés, el poema Fosca (1988) és un autoretrat que situa la resta de la seva obra: “Obscura, / fosca em van fer, / embolcallada amb els secrets de la terra de sota. / (…) Un dia / m’he despertat com d’una mort petita, / intranscendent / (…) aquí on m’estic, nua de temps / amb la por d’esperar, per esperar-vos, ferotgement callada / obscura. / Fosca, meticulosament. I viva”. Tot per dir que se’ns mostra en renéixer des que ja no fa res més que pintar i escriure i que ens dóna a conèixer només la part que vol deixar emergir d’una identitat oculta. Quin enigma de fons, la poesia.

La fotografia de l’homenatge a Felícia Fuster a l’IEC és de Carme Esteve

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 11.06.2021,

Una poeta obscura (a propòsit de Felícia Fuster)

#eBiblioCat = Lectura electrònica

Publicat el per
Respon

La pandèmia continua i aquesta tercera onada creix amb més virulència que les anteriors. Xifres canten però la situació ja estava cantada de fa setmanes vista la incompetència del govern, la seva manca de previsió, el tancament dels ulls davant de la realitat aplicant aquella dita tan nefasta de pa per avui i gana per demà. La manca de responsabilitats individuals i socials també és una trista realitat; ningú no garanteix la immunitat i ningú està exempt de contagi. És cert que la campanya de vacunació ha obert un fil d’esperança però és massa aviat per especular amb els resultats. 

Les primeres setmanes de pandèmia les vaig dedicar a establir paralel·lismes amb situacions similars a través de la pintura i la literatura. Brueghel el Vell i Miquel Serra en el primer àmbit i el Thomas Mann de La mort a Venècia en el segon. Avui canvio la perspectiva. La impossibilitat, o possibilitat reduïda d’accés a les biblioteques públiques ha comportat el benefici de la generalització i el creixement de l’accés a la lectura i al coneixement. L’oferta de la lectura electrònica via préstec remot va arrencar definitivament el  2014 i sis anys més tard ha superat totes les expectatives… degut al confinament. És cert que l’accés obert a la documentació – científica, administrativa, patrimonial – ja fa temps que és una realitat i que les bases de dades i els portals de materials digitalitzats proliferen pel cosmos de la xarxa, però traslladar la possibilitat d’accés a la lectura facilitant l’accés lliure i gratuït dels fons de les biblioteques públiques és un grau de millora qualitatiu extraordinari. 

Per a molts de nosaltres no hi ha res com accedir als prestatgeries de les biblioteques. Però quan aquesta possibilitat no existeix, o es troba limitada per les circumstàncies, el fet de poder disposar d’una col·lecció única de quinze mil títols de llibres, audiollibres, còmics, pel·lícules, música, bases de dades i portals accessibles a través de les biblioteques públiques catalanes és una oportunitat que no ens podem deixar perdre.  És accés lliure i gratuït que compleix i respecta els drets derivats de la propietat intel·lectual de les obres i, per tant, dels seus autors i traductors; aquest és un aspecte no gens menor  perquè l’explosió de productes culturals a les xarxes ha comportat una polèmica encara no tancada sobre els drets per part dels creadors i intèrprets de tota mena però que en el cas de les biblioteques es respecta des dels inicis de l’edició electrònica. 

La lectura electrònica es fa possible a partir de la producció editorial i com que  aquest és un procés relativament recent l’oferta digital no  és tan exhaustiva com la dels llibres en paper. Però en contrapartida disposa de novetats editorials de forma més ràpida, i, sobretot, ofereix una nova modalitat de lectura per a qualsevol públic. 

Entre els estudis d’urgència sobre l’impacte de la covid en el medi cultural destaca el del Servei de Biblioteques de la Generalitat fet en el període entre març i octubre de 2020, que indica  que el préstec digital s’ha valorat amb un 8,1 sobre cent i que ha estat utilitzat per un 83% dels usuaris de les biblioteques públiques de Catalunya. Actualment el préstec digital ha pujat a un 130% i se n’han realitzat un total de 466.000.

De fa poc m’he convertit en addicta a la lectura electrònica. De moment he exhaurit el màxim dels quatre llibres alhora que em poden presta. He llegit la magnífica novel·la de Sebastià Alzamora, “Els reis del món” i continuaré amb “El libro negro” de Vasili Grossman; tinc per consultar “Els fundadors” de Raül Garrigasait i “El senyal de pèrdua” de Maria Mercè Marçal”; estic fent cua per llegir “El fill del xofer”, de Jordi Amat i ja tinc uns quants títols reservats. No es perdin l’experiència. Que les limitacions i confinaments que ens assetgen no ens apaguin les ganes de disfrutar llegint. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 15 de gener 2021

INCERTESES I ESPERANCES

Publicat el per
Respon

Vaig començar l’any com tanta gent, amb el Concert de Cap d’Any ofert pel Musikverein de Viena sota la direcció del gran Riccardo Muti, que no va perdre l’ocasió per fer un apassionat al·legat en favor de la importància de la música i de la cultura per a la humanitat. Un discurs que s’ha fet viral per la reivindicació valenta i compromesa de Muti que, tocant la vuitantena, està en plena forma musical i personal. Muti, els músics de la Filharmònica vienesa i la sala buida de públic simbolitzen avui l’any que ens espera:  un 2021 acabat d’inaugurar amb el llast de  totes les incerteses i totes les esperances del moment. Davant del got mig buit o mig ple hem de fer front a tres centenars llargs de dies que vindran farcits de dubtes i il·lusions i que només la nostra capacitat d’afrontar-los aniran desvetllant. La perspectiva és la de qui contempla com les Parques descabdellen els fils de la humanitat i el de la nostra vida en particular.

Imatges del concert preses en directe… des de casa

Només amb set dies d’existència hem vist com per enèsima vegada la incompetència de l’autoritat (és un dir) sanitària del govern ha decretat un confinament que no discutiré per necessari sinó per insuficient i arbitrari, com la major part de les mesures que pren el Departament de Salut. Ho sento, i molt, pels professionals que lluiten en el doble front dels hospitals, residències i centres sanitaris, i el de la paret de ciment del departament esmentat. La indecisió, les contradiccions i la incompetència sumades mai no havien causat tants estralls: persones mortes, malaltes, contaminades, confinades preventivament, negocis arruïnats, economies malmeses. Només hauria calgut escoltar els professionals de la medicina i la salut i mirar als països on la pandèmia ha causat menys malaltia i menys mort – no se n’ha salvat cap, de país – per encaminar les decisions vers les vies que han reeixit. Només se m’acut el títol d’un llibre de Sergi Pàmies, T’hauria de caure la cara de vergonya, per adreçar-lo als incompetents del govern, però encara el trobo massa fluix i no sé fins on arriba la seva capacitat d’avergonyir-se de la seva pèssima gestió.

Després vénen les responsabilitats de l’altra banda, les personals i les col·lectives de la nostra societat. Aquí també hi ha hagut de tot, des de persones i establiments altament responsables fins els irresponsables de jutjat de guàrdia, i no em refereixo només als de la rave de Llinars;  perquè d’exemples d’aquesta mena tothom n’ha vist i Sitges no és cap excepció. Tanta irresponsabilitat em fan reflexionar sobre quina mena de gent som – invoco el títol d’un interessant assaig de Gaziel – i quina mena de societat hem construït a partir dels fonaments educatius. Més que lamentacions el que cal és introduir mecanismes de canvi i transformació a favor dels valors de responsabilitat i solidaritat a favor de la comunitat.

Mirant enfora he tornat a repetir l’experiència de l’11-S: veure un atac en directe i seguir-lo en temps real. La desaforada agressivitat del president Donald Trump va culminar anit amb l’assalt al Congrés dels EUA per tal d’impedir la certificació del triomf electoral del president electe, Joe Biden.

De les xarxes socials

Al cap de quatre hores la guàrdia nacional havia aconseguit desallotjar els assaltants i mentre redacto aquest article es parla de destituir Trump, que s’ho ha guanyat a pols, ni que sigui pels pocs dies de mandat que li resten, mentre persones tan diferents com el demòcrata Jimmy Carter com el republicà Arnold Schwarzenegger han condemnat sense reserves el seu comportament. El tema dóna per molt, però em quedo amb la idea que Trump ha portat la seva follia pel poder molt més enllà dels límits que caldria esperar d’un cap d’estat i la voluntat palesa pels representants del Congrés en voler certificar el triomf de Biden la mateixa nit de l’assalt.

Incerteses i esperances, però prefereixo seguir veient el vas mig ple.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 8 de gener 2021

PAISATGES DE PESSEBRE AMB VERSOS (Carneriana, 5)

Publicat el per
Respon 
“Un àngel posa avui, visible sota el vel,
una mica de tast d’infantesa i de cel
al que dormi en el cor, en la plata, en la gerra.
 
Els núvols passen baixos, amb entremig de blau;
de sota els arbres puja, brandant, boira suau;
es mesclen els alens del cel i de la terra.”

El retorn a Josep Carner per aquestes dates de Nadal em porta a rellegir i assaborir les seves nadales. En tant que gènere focalitzat en la temàtica de Nadal i tot el seu sistema de referències – àngels, paisatge, suro, desembre, fred, flama, molsa, neu, estels, pastors, infantesa…  – Carner és ric en tots els seus vessants i matisos. Des de la “Nova cançó del Desembre congelat”, fins el conegut “Rústec villancet” que, amb música de Lluís M. Millet, és una de les tonades més conegudes gràcies a la interpretació de l’Orfeó Català. Carner va escriure nadales enmig de les circumstàncies personals i col·lectives més diverses amb les tonalitats i registres que en cada moment li foren més suggerents: cançons, cants, balades – “Balada de Nadal per canta-la els pirates de la mar” – o el “Nadal 1943 al tròpic”. Dins del seu vagareig pel pas de l’any – el pas del temps és una modalitat de guia per llegir la poesia de Josep Carner – els mesos en general, i el desembre en aquest cas concret, són parades i estances per a la construcció del poema. El temps, més que el paisatge, determina un inici de configuració; la paraula poètica el construeix.

Els àngels de la glòria, de Ramon Amadeu. Col·lecció Jordi Pañella i Virella, Sitges.

Els versos que encapçalen l’article pertanyen al poema “Desembre pairal”. Com en d’altres dels que va escriure, el rerefons paisatgístic remet al del pessebre en el qual els àngels hi tenen una presència predominant per tal com fan d’enllaç entre la condició terrenal i la divina, missatgers i emissaris, guies que amb la complicitat dels estels condueixen pastors i reis a la Cova. En aquest poema l’àngel fa d’enllaç entre el cel i la terra. Un cel blau de pessebre que sorgeix d’entre les branques que figuren ser arbres i que el poeta evoca, des de l’imaginari, entre la boira i la llum, en la sentor de l’hivern.

Naixement provençal. Col·lecció Jordi Pañella i Virella, Sitges.

Des de la lleialtat carneriana no puc deixar d’evocar avui un altre poema, en aquest cas d’un poeta amic i admirador que, inicialment darrera les seves passes al llarg del calendari i del pas de l’any, va construir un llenguatge poètic directament deutor i fortament entroncat amb el paisatge de Sitges, com és el poeta Trinitat Catasús (1887-1940). Tres anys més jove que Carner forma part de la primera generació del noucentisme, per bé que Catasús s’inicia a la poesia postmodernista amb una clara aposta estètica dins del noucentisme literari; d’aquí la influència de Josep Carner. El poema “Desembre”, integrat al recull del seu primer poemari, De l’hort i de la costa (1915), evoca alhora temps i paisatge des de la visió del pessebre:

 Visió de ramades
 damunt del pujol;
 rondalles contades
 a posta de sol.

 Any que va morint
 d’una mort molt dolça;
 gebrades, cobrint
 el verd de la molsa.
Pastora provençal. Col·lecció Jordi Pañella i Virella, Sitges

Nadal és temps de pessebres i res més adient aquests dies que l’homenatge al mestre pessebrista Josep Aleacar esdevingut recentment a la Plaça dels Artistes. La seva trajectòria i dedicació han estat reconegudes com un exemple de creativitat artística i com un exemple de la voluntat de continuar i transmetre una tradició que perdura en els nostres dies i es projecta vers el futur. Ell, juntament amb el recordat Arcadi Amorós i el Grup Pessebrista de Sitges, mereixen tot el reconeixement i el recolzament per aquesta tasca entranyable i tan aparentment senzilla com la creació del petit univers que són els pessebres i tan arrelada en les diverses modalitats de països, tradicions i cultures.

Acabo aquest Marge Llarg desitjant el millor Nadal que puguem passar en les presents circumstàncies, tan difícils. Que, almenys, àngels, estels, nadales, cançons i pessebres ens el facin una mica més dolç. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 18 desembre 2020

MICROCLIMA I MICROCOSMOS

Publicat el per
Respon

Un dels mèrits que la naturalesa ens ha regalat i que fins ara els sitgetans podem lluir i gaudir és el microclima. El Garraf que ancestralment havia fet de frontera i aturall, un enclau  de difícil pas, les “sendas del Garraf riscoso” que escrivia el poeta Cabanyes, d’un segle ençà ha anat perdent la feresa i transformant la impenetrabilitat en vies de trànsit incessant. La carretera de les Costes, el ferrocarril i l’autopista actuen a manera de trident de comunicabilitat, als que cal afegir les vies del senderisme i del gaudi del Parc Natural. Si bé Sitges ha crescut físicament en densitat de ciment i població, sobretot a partir de l’obertura de l’autopista – els porxos foradats que descriu el poeta Salvat-Papasseit evocant el viatge en tren de Barcelona a Sitges s’han multiplicat amb els vials soterrats dels túnels – i ja no ens queda ni un pam per urbanitzar, encara resta un àmbit en què la natura, ara per ara, es manté en el seu estat encara natural com és el del microclima.

Ara per ara ens envolta una atmosfera subjecta a les incidències del canvi climàtic, al greu atemptat de la contaminació i al poc respecte dels humans pel medi ambient, però que aguanta l’esma de conservar-nos en un microclima de reconeguda presència. Ho constatem quan veiem el contrast entre el temps anunciat pel telenotícies i el que veiem de casa estant, o quan venim d’una Barcelona ennuvolada i encalitjada i albirem un cel ben blau quan el darrer túnel ens aboca a les immediacions d’Aiguadolç. Fins el dia que la mare terra s’acabi encabronant definitivament i no miri prim enviant-nos temporals, huracans i altres malures pel maltractament continuat. Mentrestant, el microclima existeix.

L’aiguamoll de Terramar. Fot. Lluc Alzinet, 2020

Des d’un punt de vista sociocultural Sitges és un microcosmos. Encara ho és, tot i el creixement físic desfermat. Esgotades les darreres hectàrees destinades a la proliferació del totxo i del ciment no ens queda més que procurar que la densitat i l’alçada de les construccions existents deixi també de créixer i de mostrar unes visions tan suburbials i adotzenades com són les que es veuen des dels terrats del nucli urbà. Des d’un punt de vista sociocultural encara es manté una determinada imatge de microcosmos, ara en vies de fragmentació. Hi pensava fa poc en presentar l’ Informe anual sobre l’estat de la cultura i les arts 2019 elaborat pel CoNCA a la Comissió de Cultura del Parlament a la vista de les estadístiques i dels indicadors.  Les macroxifres són certes, per bé que els indicadors palesen llacunes, mancances i diversitats que progressivament s’aniran homologant en relació amb el seu triple abast institucional, territorial i sectorial. 

Però, ¿on són les xifres dels microcosmos culturals de cada lloc on fóra possible articular-les? Per la seva estructura sociocultural Sitges té totes les característiques per esdevenir un laboratori d’experimentació i d’innovació amb projecció més enllà de l’estricte terme. Les institucions, el patrimoni, la vida associativa, la cultura popular i les festes són cinc tentacles de llarg abast cronològic amb projecció de futur. El medi educatiu fóra l’altre àmbit de referència perquè educar en la cultura és una de les prioritats, si més no teòriques, del segle. L’economia basada en el turisme i els serveis oferiria àmplies i infinites possibilitats de desenvolupament en relació amb els dos altres medis esmentats. I Sitges té les característiques demogràfiques, socials, territorials i institucionals adients per posar en marxa un conjunt d’interrelacions per establir, desenvolupar, experimentar i projectar uns paràmetres d’innovació orientats, en primer lloc, a la població i, per extensió, a tota mena de visitants. Però per no tenir, no tenim ni dades ni xifres, ni tampoc una analítica completa i àmplia de la situació capaç d’interrelacionar els tres àmbits esmentats. La contínua disrupció entre polítiques culturals d’abast divers hi fa la resta. 

Sitges des de Terramar. Fot. Lluc Alzinet, 2020

Escric aquest Marge Llarg entre el desig i la voluntat que no sigui ni un soliloqui ni un brindis al sol. Però és que, em disculparan, quan m’enfronto al cúmul de literatura ingent sobre polítiques, situacions, estadístiques, relatoris, assaigs i articles referents a la interrelació entre cultura i societat no puc deixar de pensar en Sitges. Si té microclima, ¿no ens podríem plantejar esdevenir un microcosmos en els àmbits que poden constituir una millora social i econòmica? La cultura, ja ho saben, n’és un fonament.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 18 de desembre 2020