Arxiu de la categoria: El Marge Llarg

MIKIS THEODORAKIS I LA MEDITERRÀNIA

Publicat el per
Respon

El primer que vaig fer quan vaig llegir la mort de Mikis Theodorakis fa uns pocs dies va ser veure la darrera escena de la pel·lícula Zorba el grec, en la que el gran Anthony Quinn ensenya a ballar el sirtaki a Alan Bates, aquest a punt de perdre l’encaracarament i la mitja abúlia pusil·lànime i covarda d’un escriptor mediocre que retorna a la Grècia dels ancestres… El mar de rerefons i la terra agresta i pelada de les escenes finals, sempre en blanc i negre, contrasten amb la primitiva vitalitat de Quinn i amb la magnífica música que immortalitzà el film, el sirtaki i el compositor i músic Mikis Theodorakis (Quíos, 1925 – Atenes, 2021). Aquesta música d’inici solemne i final vibrant s’arrapa a un paisatge que parla per sí sol de l’aspror del que havien estat la terra i la mar dels déus antics.

Després d’una infantesa entre els compassos i els acords de la música popular, d’una joventut de resistent contra el feixisme i el nazisme els anys quaranta, de la seva formació musical a París amb el músic Olivier Messiaen i la valoració del seu talent com a compositor de bandes sonores, ballets i suites que va fer el compositor Darius Milhaud els anys cinquanta,  Theodorakis va retornar a Grecia el 1960. El retrobament amb les arrels i la formació primigènia en la música popular va configurar definitivament la seva trajectòria musical. La lectura i amistat amb poetes  com Giorgos Seferis, Iakovos Kambanellis, Iannis Ritsos i Odisseas Elitis traslladada a esplèndides composicions musicals van apropar-los a la població, convertint algunes de les cançons en veritables himnes. A la mort de Seferis, en plena dictadura dels coronels, contra la que Theodorakis va lluitar aferrissadament, la gent acompanyà el fèretre del poeta al compàs d’una de les cançons més belles, “La platja,” esdevinguda himne de reivindicació col·lectiva de la tan necessària llibertat.

Theodorakis va ser un home del seu temps, compromès amb l’esquerra des de postulats comunistes, de vegades amb declaracions polèmiques i posicionaments discutibles. Va exercir els seus drets de ciutadà des de l’acció política en diverses ocasions, destacant la seva oposició a la junta militar que ostentà el poder de Grècia entre 1967 i 1974.  Combinà la política i les arts i va ser elegit diputat i nomenat ministre i va ser guardonat amb el Premi Lenin de la Pau. Prevaldrà, però, la seva ingent obra musical. Va composar simfonies, rapsòdies, música de càmara, concerts instrumentals, himnes, música per a ballets, òperes, arts escèniques – Camus, Walser, els clàssics grecs, Max Frish, Shakespeare… – i música per al cinema; a més de la de Zorba el Grec, la de Serpico, Les Troianes, o Estat de setge, entre altres. Va ser autor d’oratoris i marxes: sobre el Canto general de Pablo Neruda, la Marxa de l’esperit, d’Angelos Sikelianos, la Balada de Mathausen amb textos del poeta grec Iakovos Kambanellis, que hi havia estat internat, així com del “Cant olímpic” per als Jocs Olímpics de Barcelona el 1992 – no tot ho eren la Caballé i en Freddy Mercury; l’estiu de 1992 es va presentar a la Plaça del Rei, a Barcelona l’espectacle de Theodorakis per rememorar els antics jocs olímpics grecs.

Theodorakis va ser popularitzat als Països Catalans gràcies a Maria del Mar Bonet en diversos recitals i l’enregistrament “El·las”(1993). Són, a parer meu, les millors melodies del compositor amb els textos dels més grans poetes de la Grècia moderna. I la veu de Maria del Mar Bonet, de la que Theodorakis deia que semblava que cantés en grec perquè res no era de més en les adaptacions. Cançons que al seu país van popularitzar Maria Farantouri o Mario Frangoulis, entre molts altres. Me’n guardo algunes que m’acompanyen sempre : Omorfi Poli / Ciutat preciosa, Sto Perigiali to Kryfo / La platja de Giorgos Seferis, Se Potisa Rodostamo / Aigua de Roses, Nikta Mesa Sta Matia Su / La nit als teus ulls… Guarden l’arrel lírica de la música popular de la Mediterrània que Theodorakis va saber agermanar-la amb la poesia, una manera d’abastar l’eternitat on habitaven els déus i, alhora, de commoure els humans.

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 10.09.2021

CENT ANYS DE ‘VENDIMIARI’, del poeta Trinitat Catasús

Publicat el per
Respon

El va escriure entre el setembre i l’octubre de 1920 a les envistes de les vinyes i del paisatge que envoltava el Mas Zeró, una vista gairebé idíl·lica i un lloc de repòs per al cos i l’esperit.  Trinitat Catasús (Sitges, 1886 -1940), professional de l’agronomia i home de cultura,  aprofitava la tranquil·litat estiuenca per donar forma poètica al devessall d’idees i sentiments que administrava no sempre endreçadament però que finalment traduïa en un equilibri aparent el que en la seva mirada interior eren passions intenses. Vendimiari (1921), el tercer dels seus llibres, ha complert cent anys amb la mateixa contenció, la mateixa tensió entre bellesa, paisatge i temps intactes. Exhaurida la primera edició, com la resta de les obres del poeta, el 2008 va ser reeditat per Llibres de Terramar, amb motiu de l’exposició organitzada al Retiro amb motiu de la 2a Festa de la Poesia a Sitges.

A. Mas i Fondevila, Retrat del poeta Trinitat Catasús. Sitges, 1917. Museu de Maricel

Catasús és autor de cinc llibres de poemes publicats, quatre en vida i un cinquè pòstumament, Per un petó (2017). Deixà obra esparsa per diverses publicacions del país i un conjunt d’inèdits que han de veure la llum en una recopilació definitiva i, fins a un cert punt, sorprenent. Vista retrospectivament la seva obra poètica, iniciada els dies del postmodernisme s’identifica amb el decurs de la poesia catalana de la primera meitat del segle vint des de la plenitud  del Noucentisme fins una deriva més existencial.

El primer poemari que va veure publicat, el 1915, va ser el regal de noces que li va oferir una agrupació diversa d’amics sitgetans que l’admiraven. Hi van aplegar el compendi atemporal del calendari sitgetà perque De l’hort i de la costa és, per damunt de tot, el llibre del gran imaginari poètic dels sitgetans. El contrast va arribar amb una avançada existencial i profundament introspectiva a Poemes del temps (1919). Robins de Magrana (1931) persisteix en el valor plàstic del paisatge mentre que es decanta per formats mètrics més lliures.

“Vendimiari” va ser l’obra que el va consagrar definitivament entre la plana major dels poetes noucentistes. “Poeta de setembre”, com el va qualificar el poeta i crític Tomàs Garcés, va configurar un llibre unitari, compacte, extremadament depurat. El temps i el paisatge formen una unitat harmònica, sense escletxes; s’hi recrea el pas dels dies de setembre establint el paral·lelisme de l’acció temporal en l’home a través del seu cicle vital inscrit en un ordre tant harmònic com indefugible. El contrapunt d’humanització es mostra en un deix de malenconia en el regust de la contemplació i d’enyor per la impossibilitat de fixar els instants de plenitud. La invocació a la claredat i a la llum, una constant que caracteritza i individualitza la poesia de Catasús, és contrapunt i element d’equilibri entre la mirada exterior i interior del poeta.

Del flanc del pur Setembre, joiosament rajares,
oh llibre beatíssim que em fuges tot trement!
Tens la monotonia d’aquelles hores clares
i un xic la fador crua d’un viure massa lent.

Exhales una aroma banal, de ruralia.
Cantant amb veu pretèrita, te’n vas tot sol i nu…
Tal volta això mant crític de gran sabiduria,
amb coses més acerbes dirà, parlant de tu.

Com que serà admirable i jo amo les belles
doctrines que professen els homes de talent,
reclòs dins mon silenci prenyat de meravelles,
acolliré benigne son mot d’ensenyament.

Però jo sóc un pobre poeta, i no altra cosa,
que mentre cullo els versos que sonen en mon pit
de tot l’altre m’oblido… Ma cambra blanca és closa.
Només té una finestra que s’obre a l’infinit.

Valgui de mostra i esquer un dels poemes més característics com és el “Proemi” que inicia el llibre, i que, com a tal, conté l’essència del poemari sencer: una finestra oberta a l’infinit que la poesia desvetlla.

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 3.09.2021

EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT

Publicat el per
Respon

Amb aquest títol de ressò monzonià – un dels reculls de relats més celebrats de Quim Monzó- ,  i amb l’aclariment de “Col·leccions d’un Museu d’Interès Nacional” el Museu Víctor Balaguer celebra amb una exposició de caràcter antològic el seu reconeixement com a museu d’interès nacional, qualificació màxima que pot obtenir un museu a Catalunya, que li va ser atorgat la tardor de 2019. La pandèmia que ens ho ha canviat tot va retardar aquesta mostra, que es va poder obrir  el 2020 i prorrogar al llarg de gairebé un any. Quan tanqui aquest proper 29 d’agost el Museu prepararà el seu tancament, previst amb una durada d’un any per tal de poder portar a terme les necessàries obres de climatització i control mediambiental.

La climatització dels museus catalans ha estat una de les fites més complexes d’assolir en relació, per exemple, amb els seus homòlegs francesos. A Sitges va costar molt de poder regularitzar el clima del Cau Ferrat i Maricel; Can Llopis està pendent d’enllestir unes obres que s’han perllongat excessivament; el Palau de Maricel encara espera disposar del projecte de rehabilitació integral  que comporti una posada al dia de la totalitat de les seves instal·lacions i  a Can Falç  el més calent és a l’aigüera. Per no parlar d’altres edificis patrimonials públics. El finançament infrastructural de les instal·lacions culturals és més dels problemes comuns a diverses poblacions, però és un fet que els municipis són reacis a invertir en instal·lacions ja existents i prefereixen dedicar els seus pressupostos a activitats de més lluïment. Com que el patrimoni no es queixa i la ciutadania no gaire, passen de puntetes per  l’obligació de mantenir i protegir el patrimoni cultural comú.

Tornant a Vilanova, “El perquè de tot plegat” és una exposició de mig format i de contingut modèlic. Des d’una perspectiva que integra diverses visions i replantejaments de les seves col·leccions s’hi explica la formació de la Biblioteca-Museu a partir de la visió de Víctor Balaguer – home de cultura àmplia i humanista, polític sagaç i amb una agenda de relacions que li van permetre bastir el seu projecte a pler – i de l’ingrés de les diferents col·leccions, tant les fundacionals com les més recents.

La mostra transcorre des del dipòsit del Museu del Prado – no em cansaré de repetir que El Prado de Vilanova és visita de culte… -, les col·leccions egípcia, d’Extrem Orient i Americana; la Pinacoteca del segle XIX, que només per ella mateixa, de visita obligada, permet impartir i gaudir de tot un curs d’història de l’art; l’Escola noucentista de Vilanova, el dit “Llegat de 1956” gràcies a la generositat de la senyora Victòria Gonzàlez, el nom de la qual cal incorporar a totes les guies i manuals, fins el llegat del Dr. Joaquim Molas i, plegades, justifiquen, si calgués fer-ho, el caràcter de museu d’interès nacional. La reobertura del museu prevista a finals de 2022 fa esperar una nova orientació, una nova visió que ja s’apunta a “El perquè de tot plegat”; la mirada cap a les dones artistes o vers l’orientalisme d’una banda i l’art colonial d’altra ho palesen.

Una darrera reflexió, breu per ara, és la comparativa entre l’origen i el desenvolupament dels museus vilanovins i els sitgetans més emblemàtics com són respectivament el Víctor Balaguer i el Cau Ferrat. Fundats i instituïts per dues personalitats de primer ordre en la història cultural, el primer motivat per un fort impuls educatiu i el segon des del culte a l’art total, han seguit camins paral·lels de vegades més allunyats i d’altres amb més aproximació. Avui dia un aspecte tan fonamental com la governança de totes dues institucions està a anys llum de distància, en part per la voluntat i circumstàncies dels respectius fundadors. Des de 2019 ambdós miren vers el futur des de situacions ben diferents, amb garanties d’una governança eficaç i consolidada el primer i amb una problemàtica de fons que situa la governança com un dels principals, o el més important problema del segon. La futura Llei de Museus que s’espera del nou govern ha de resoldre definitivament el marc funcional dels museus catalans, però mentrestant la vida continua i cal apuntar al futur amb voluntat d’encerts. Els museus s’ho mereixen i les dues poblacions que en són titulars, també.

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 27.08.2021

NO ÉS LA PRIMERA VEGADA. JA HI TORNAREM. Festa Major de Sitges 2021

Publicat el per
Respon
La sortida d’Ofici de la Festa Major, 2019. Fot. Frèia Berg

Jo també pensava que aquest estiu tot aniria millor i que no hi hauria més onades de pandèmia. Confiava en la ciència i en la responsabilitat de la gent gairebé a parts iguals. La realitat demostra que es pot confiar força més en la ciència que en la responsabilitat si atenem el que s’ha vist als carrers, terrasses i locals de Sitges: atapeïts, descontrolats i sobreeixint de gent sense mascareta, ni distància, ni el més mínim compliment de les normes sanitàries. Aquesta cinquena onada que és com una mena de monstre del llac Ness d’esquena infinitament ondulada no deixa entrellucar en quina fase del total de les ondulacions vivim ni tampoc què ens espera a curt i mig termini. Mentrestant s’ha vist de tot: existeix un alt tant per cent de persones vacunades; s’organitzen maratons per vacunacions sense cita prèvia; hi ha concentracions de gent irresponsable i insolidària; als hospitals, persones ja vacunades han ingressat amb la Covid, algunes de les quals no n’han pogut sortir en vida. 

De cara a la Festa Major el panorama és insòlit. Estem millor que l’any passat perquè hi ha hagut el coratge i les ganes de complir, almenys amb una part del programa, seguint les normes de salut pública però encara som lluny de la normalitat. Entre tocs de queda, restriccions i recomanacions per fer la cultura segura –i la Festa Major és una de les grans i millors manifestacions de la cultura popular­–, s’han arbitrat mesures com l’exhibició dels balls en diversos indrets, amb aforament limitat i sol·licitud d’entrades; s’han celebrat exitosament les Barraques 2021 i es mantenen els macroconcerts al Pla de Santa Bàrbara amb reserva prèvia; es modifica el desenvolupament del Castell de Foc –a hores d’ara un dels secrets més ben guardats– i s’han suprimit actes com les ballades de sardanes, cercaviles, i tot el que ha semblat que podia comportar afluència massiva de públic… i quin contrast amb el panorama habitual dels carrers! 

Tindrem una Festa Major per viure com les circumstàncies ens permetin, però és segur que sentirem els tocs de gralla, els bastons, els picarols, les carretilles, els timbals i l’olor de la pólvora. De lluny o de prop podrem veure els Gegants, el Drac, l’Àliga, els ceptrots dels Llucifers, la Bandera de Sant Bartomeu i la imatge de sant patró. Les coses no sortiran a gust de tothom, però no tinc cap dubte de la voluntat de fer les coses el millor possible i dels exercicis de paciència i d’adaptabilitat de la Comissió de Festa Major i dels protagonistes de la Festa perquè res no els haurà estat fàcil. 

En circumstàncies històriques especialment greus tampoc no vam tenir Festa Major. El 1898 es va suspendre per causa de la guerra de la independència de Cuba; el 1921 un grup de veïns de la Vila va demanar a l’Ajuntament que fos suspesa amb motiu de la crisi causada per la guerra del Marroc “agreujada amb la incorporació de varis compatricis als exèrcits”, sol·licitud que no va ser atesa. Durant els anys de la Guerra Civil la Festa Major era recordada amb tristesa i nostàlgia; en dona testimoni la memorialística local de Bonaventura Julià i Masó: “Impossible oblidar avui la festivitat de sant Bartomeu, transcorreguda enguany en un ambient de molta tristesa” (1936), “Festa de sant Bartomeu. Es va fer de dia amb agradable oreig però amb enorme pesar enfront dels records d’anàloga solemnitat local en anys més venturosos” (1937), “Solemnitat de sant Bartomeu. Sense les tradicionals funcions religioses i nomes amb inesborrables records d’altres èpoques en aquesta data” (1938). Des dels camps de concentració espanyols de Santoña, el Burgo de Osma o  Miranda de Ebro els presos sitgetans recordaven la diada, segons vaig sentir recordar per part de dos d’ells, evocant un improvisat ball de bastons el dia de sant Bartomeu. 

No, no és la primera vegada que ens quedem sense Festa Major. Anys a venir també nosaltres recordarem aquestes llargues onades de pandèmia que enguany ens han portat a una Festa Major adaptada i que ens han fet més forts en la voluntat de tornar-hi. Perquè, ni que sigui de mica en mica, sense cap mena de dubte, hi tornarem. 

Bona Festa Major!

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 20.08.2021

LA DEBUTANT

Publicat el per
Respon
Serena Sáenz, al seu debut al Palau de la Música el 2020

Confesso que em feia una certa mandra assistir a la representació de Lucia de Lamermoor al Liceu el passat dimecres. Se sumaven la calor, el temor a la cinquena onada –sé de gent vacunada que ha contret la Covid-19 i que són a l’hospital…– , el record d’una representació no gaire reeixida de la darrera Lucia que vaig veure i les crítiques no gaire favorables a la d’enguany. Però només de pensar en el gran esforç que ha fet el Liceu per mantenir la programació, posant a la pràctica i amb rigor la consigna que “la cultura és segura”, i en la sensació de benestar i d’oblit de la resta del món a mida que es van apagant les llums del gran teatre i arrenca l’orquestra… En fi, que el vespre del dimecres va ser memorable. Altrament, no m’hauria perdonat mai haver-me deixat endur per la desídia perquè vaig gaudir d’una oportunitat única: assistir a l’actuació al Liceu de la soprano debutant.

Ens ho va anunciar el periodista a l’inici de la representació. A causa de la indisposició de la titular la substituïa la soprano catalana Serena Sáenz i era el seu debut al Teatre del Liceu. Formada als cors infantil i juvenil del Palau de la Música i al Conservatori del Liceu, així com en ballet clàssic i contemporani Serena Sáenz (Barcelona, 1994) forma part actualment de la Staatsoper Unter den Linden de Berlín. La seva és una carrera de treball, constància, èxit i consolidació. El 2018 va rebre el Premi Mozart i el de l’Accademia Chigiana de Siena al Concurs International Tenor Viñas (Barcelona), que va incorporar a altres guardons com l’International Gesangswettbewerb Ferruccio Tagliavini (Àustria), el Concours International de Chant  (Mâcon) o el tercer premi del Concurs Mirabent Magrans (Sitges). Segons les seves declaracions, els premis atorguen visibilitat i oportunitats: “Cada pas per un concurs és una experiència que et fa créixer com a cantant i com a persona. No és tant que el premi et pugui donar l’èxit, sinó com afrontar els reptes que jo mateixa em proposo; la preparació i el temps que hi dedico per poder assolir aquest repte no tenen preu. Per a mi la manera d’avançar és tenir un objectiu clar i sens dubte els concursos ho aconsegueixen”.

Al Liceu, #culturasegura

L’expectació era gran i Sáez la va compensar amb escreix des de la primera cavatina, que va ser llargament saludada amb un llarg aplaudiment acompanyat dels primers bravos. A mesura que l’òpera avançava ella anava esvaint els dubtes, si algú en tenia, del seu art i el seu ofici. El moment culminant de l’ària Il doce suono coneguda com l’ària de la follia va desencadenar l’entusiasme del públic per una actuació de filigrana entre la veu de la soprano i la flauta amb qui dialogava. Quan el teló es va aixecar a l’hora de les salutacions la salva d’aplaudiments va ser amb el públic dempeus des de la platea fins el cinquè pis durant una llarga estona. A mi em va agradar imaginar que hi havia els seus familiars, amics, companys d’estudis i d’ofici. 

L’ària d’Edgardo Tomba degli avi mei, interpretada pel tenor Javier Camarena –declarat el millor cantant 2021 per l’Opera Awards– va rebre una càlida recompensa d’aplaudiments. I, en un altre ordre de coses, va ser d’agrair la posada en escena de la directora Wysocka, ambientant la tragèdia als Estats Units dels anys seixanta amb pistoles, un cadillac blanc, un Edgardo amb caçadora negra de pell, i una Lucia que al primer acte, amb un vestidet rosa, semblava més la Natalie Wood de West Side Story que la meva admirada Jackie Kennedy. Confesso, també, que en arribar a casa vam brindar amb un cava fresquet pel debut de la Serena Sáenz. 

Una imatge de la representació.


Vull cloure aquest Marge Llarg amb un triple al·legat: d’agraïment al Concurs Mirabent Magrans per la seva digna i constant trajectòria a favor dels joves cantants i intèrprets; de suport als intents per part dels Amics de l’Òpera de Sitges per organitzar un festival d’òpera que enguany comença a caminar i que mereix tot l’èxit, i de petició expressa a l’Ajuntament de Sitges, i en concret, a la Regidoria de Cultura per tal que presti tot el suport a la música clàssica en general i a l’òpera en concret, perquè a Sitges també hi ha artistes, cantants i, sobretot, un públic que ho espera.

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges 23.07.2021