Arxiu de la categoria: Cultura

PREMI D’HONOR EN LILA: MARIA ANTÒNIA OLIVER, ESCRIPTORA

Publicat el per
Respon

PREMI D’HONOR EN LILA: MARIA ANTÒNIA OLIVER, ESCRIPTORA

mariaantonia_oliver_48e_premi_dhonor_roda22_foto_dani_codina_omnium_690

Sembla que la perspectiva de gènere avança, ni que sigui lentament, i que la visibilitat i, sobretot, el reconeixement de les dones vaig deixant de ser un deute flagrant i sempitern. Ho escric amb tota la satisfacció que sento perquè l’escriptora Maria Antònia Oliver ha estat guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que atorga un jurat nomenat per Òmnium Cultural. És un premi que no té trampes perquè els membres del jurat no obeeixen més que a la seva consciència – i s’hi discuteix força, i en dono fe pels anys que vaig tenir el privilegi de formar-ne part -. És un guardó  que no està envoltat de parafarnàlia mediàtica, que no té piles de llibres preparats per quan arribin les campanyes de sant Jordi o de Nadal i que no gaudeix de grans promocions editorials. És un premi d’arrel ètica i moral en un món cada vegada més convuls amb els valors cada vegada més en crisi.

El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes s’atorga cada any des de 1969, i de quaranta-vuit premiats, només quatre són dones. Quatre: Mercè Rodoreda, Teresa Pàmies,  Montserrat Abelló i, enguany, Maria Antònia Oliver. Només que es mirin les prestatgeries de les llibreries literàries –  aquelles que no estan farcides de llibres d’autoajuda – , per poc que tinguin de llibres de fons, salta a la vista la diversitat de gènere. Però davant d’una crítica cada vegada més inexistent i d’un estarsistem de les lletres fet pols per la irrupció mediàtica, costa de surar. I més quan de les lleixes ja es passa al sistema literari. Ha costat anys, convicció i molta energia reivindicatòria per recuperar escriptores com Rosa Leveroni, Rosa Maria Arquimbau, Anna Maria de Saavedra, Cèlia Viñas, Felícia Fuster o Maria Beneyto,  i encara. Costa introduir-les al medi docent,  als manuals i a les classes de literatura, més enllà dels cenacles i de les assignatures i màsters de literatura de gènere.

Costa incorporar les dones en tots els àmbits. Fer entendre que la paritat i les quotes són irrenunciables encara és objecte de discussions. En els àmbits de la governança del sector públic i del sector privat. O, sense anar més lluny, en aquest fenomen tan sovintejat com són les tertúlies: la proporció és una a quatre, dues a deu… Aprofundint, només cal fer un cop d’ull als centres de decisió. Tant és que es tracti de closos tancats com d’institucions democràtiques: el dèficit de la presència de les dones sempre és una evidència. Per contra, quan una professió es feminitza – és exercida per més dones que homes – baixa la seva cotització social i econòmica. Això al món occidental, perquè hi ha països i civilitzacions que, d’entrada, ja no reconeixen els drets de les dones com a drets  humans – suposant que també reconeguin, si més no sobre el paper, els drets humans.

Però tornem al lila, que és el color del feminisme i de les reivindicacions de les dones. Maria Antònia Oliver, escriptora de la Generació literària dels setanta, va publicar la primera novel·la als vint anys escassos. Després en van venir d’altres. A mi me agrada especialment una  novel·la que es titula Estudi en lila. Estudi en lilaOliver es va decantar aviat cap a la sèrie negra i va crear una detectiva que es deia Lònia Guiu. Reconec que el títol d’Estudi en lila m’hauria agradat inventar-lo jo, però me’l vaig fer meu i m’hi vaig crear l’imaginari i vaig adoptar la tinta de color lila per escriure. Llavors escrivia a mà i em dedicava a J. V. Foix i a algunes recerques que van acabar en llibres d’estudi i d’assaig. Amb el temps la tinta lila s’anava esborrant i la veritat és que guardo folis gairebé il·legibles. Però la tinta lila va anar més enllà d’aquells folis i va impregnar una visió de la literatura, de l’univers i de la vida que mai més no m’ha deixat. Fa uns dies, quan vaig llegir que la Premi d’Honor d’enguany era la Maria Antònia Oliver ho vaig anotar en lila al meu dietari, que ara és virtual, en un lila que no s’esborrarà, com tampoc s’esborra el compromís amb la causa. La de la literatura, i la de la visibilitat i el reconeixement de les dones.

LA MÉS MODERNISTA, LA MÉS EMBLEMÀTICA

Publicat el per
Respon

 

L1150794

Ramon Casas i Miquel Utrillo, propietari i director de la revista, en la caracterització plasmada a les rajoles de ceràmica pintades per Casas amb el títol genèric de Els adelantos del segle XX.  Pèl & Ploma n’era un…

LA MÉS MODERNISTA, LA MÉS EMBLEMÀTICA

Encara que escrit en broma

és molt sèrio el PÈL & PLOMA

 Pèl & Ploma, la revista de Ramon Casas i Miquel Utrillo, és reconeguda i admirada com la millor i la més emblemàtica revista del Modernisme peninsular i una de les més significatives d’Europa. Va néixer al redós de Els 4Gats el 1899, i el seu final, anunciat a la darrera pàgina del darrer número el mateix any que Els 4Gats tancaven les portes (1903) marca la fi de la gran època del Modernisme. Se’n van publicar un total de cent números, tots ells d’una qualitat de contingut, disseny i forma excepcionals.

Subscriptors, amics, lectors i partidaris l’esperaven amb deler i molts d’ells la guardaven acuradament, de forma que encara ara de tant en tant en surten exemplars entre algunes prestatgeries familiars, tallers d’artistes o ja no diguem de col·leccionistes. Per bé que fa uns anys se’n va editar una edició facsímil, els números originals conserven el valor afegit i l’atractiu d’una qualitat immillorable  i d’un disseny impecable i modern. Pèl & Ploma és el producte ideal per als experts en arts gràfiques i hemeroteques i l’objecte que atreu la vista i el tacte.

El títol és un dels grans mites del Modernisme. Va néixer després d’una breu aventura titulada Quatre Gats, originada a la cerveseria homònima, amb la intervenció directa d’Utrillo i Ramon Casas i la direcció de Pere Romeu. Pel & Ploma va congriar i consolidar l’ambició, la connexió internacional, el reconeixement a les personalitats més interessants del moment i als artistes emergents – Picasso, Nonell, Mir, Canals o Joaquim Torres-Garcia,  entre altres – i les ganes de fer una revista com es feien a Europa – sempre amb l’ideal de la llibertat i de la modernitat per única bandera.

Ramon Casas, RC entre Miquel Utrillo i Leandre Galceran, c.1899, publ P&P, MNAC, 027827-D

Ramon Casas,”Miquel Utrillo, Ramon Casas i Leandre Galcerán” tres protagonistes de Pèl & Ploma (1899)

Totes les motivacions, tots els objectius es van acomplir amb escreix. El tàndem de Ramon Casas – el del pèl dels pinzells, i el que finançava econòmicament el projecte – i de Miquel Utrillo – el de la ploma d’escriure prolíficament amb elegància i un toc d’ironia -, va aconseguir elaborar i mantenir un producte d’excel·lència fins el darrer moment. Tots dos hi van projectar el millor de la seva respectiva personalitat. Ramon Casas s’hi va mostrar com el dibuixant retratista i cartellista que dominava l’ofici i l’exercia de forma tan incansable com magistral.

ramon-casas-186619323-13-638

Utrillo, director de la revista i durant el primer any únic redactor –  hi guanyà el prestigi de crític i d’expert reunint el bo i millor de la cultura artística moderna del moment. Hi va introduir  les seves coneixences– Alfred Stevens, Henry Roujon, Whistler, Toulouse-Lautrec, Gauguin o Anders Zorn -,  els més remarcables personatges que freqüentaren els 4Gats i les plomes més brillants del darrer Modernisme literari. Va albirar l’adveniment de noves estètiques – el Fauvisme, el Noucentisme… – mantenint la fidel complicitat als valors de la modernitat coetània, com Rusiñol,  Casas, Zuloaga, Pichot, Sorolla, Josep Lluís Pellicer, Eliseu Meifrèn o Josep Llimona en el domini de l’art; la música d’Enric Morera, Amadeu Vives, Vincent d’Indy i Joan Gay; la poesia de Joan Maragall i Eduard Marquina. Tampoc no va oblidar els clàssics com Velázquez, invocat des del primer número amb motiu “dels tres-cents anys de la immortalitat del pintor”.

images-5

             Pèl & Ploma retorna enguany amb més força perquè és un producte artístic sorgit de la generositat i de la convicció de Ramon Casas. L’excusa juganera que tenia molts originals per treure va ser una bona troballa per justificar, si calia, una aventura que ens ha transmès el millor d’una època tan intensa com apassionant.

 

FONAMENTS I UTOPIES. LES BASES DE GRAMENET

Publicat el per
Respon

11058615_1054153727935921_5193220739477615142_n

És Onze de Setembre i enguany la Diada es converteix en una data important i decisiva. Al llarg dels darrers anys ha esdevingut més i més reivindicativa, fins el punt de situar-nos on som ara: a l’inici de la Via Lliure a la República Catalana. És cert que no tothom hi està d’acord i que els “predicadors de la submissió”, com els ha denominat en un recent article la professora i assagista Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, s’estimarien més una diada de celebració folklòrica, una Catalunya instal·lada en la ficció de la dita Espanya plural. I no: la celebració de l’Onze de Setembre és la reivindicació d’un país on volem viure en llibertat, progrés i justícia social en el context d’una Europa plural i democràtica. Una utopia que té fonaments.

Les Bases de Gramenet, recentment presentades i que ja compten amb milers de signatures, constitueixen un altre fonament imprescindible, perquè tracten de la importància de l’educació i la cultura. Elaborades des de l’Assemblea Nacional de Catalunya, i amb el nom de Gramenet en homenatge a les dinou escoles públiques de Santa Coloma de Gramenet que van estrenar el Programa d’Immersió Lingüística el 1983, sintetitzen els deu punts de partida per a l’educació i la cultura de la República Catalana. Les transcric textualment com a una de les contribucions a aquest Onze de Setembre en favor de la llibertat i del progrés social. 

BASES DE GRAMENET

BASES PER A L’EDUCACIÓ I LA CULTURA DE LA REPÚBLICA CATALANA

 L’ANC vol expressar la convicció que amb un Estat independent l’educació i la cultura podran contribuir decididament al ple desenvolupament dels ciutadans i que, d’aquesta manera, enriquirem l’aportació catalana al món.

La cultura catalana ha resistit durant anys els diversos embats de minorització, ha perviscut als intents d’anorrear-la i ha avançat permeable i en constant evolució fins avui. Igualment, l’escola catalana ha lluitat per mantenir la qualitat i la modernitat pedagògiques i ha tingut un paper clau a l’hora d’educar i bastir una societat cohesionada, democràtica i lliure. 

Amb el convenciment, doncs, que la cultura i l’educació són pilars fonamentals per al ple desenvolupament humà i per a tota societat avançada, els deu punts següents volen contribuir a assentar les bases educatives i culturals de la nova república catalana.

1. L’educació i la cultura són drets bàsics dels ciutadans i han de quedar establerts en la Constitució catalana.

2. L’educació i la cultura són fonamentals en tot estat democràtic, indispensables per a la igualtat i la llibertat dels individus i de la societat.

3. L’educació i la cultura són béns comuns que cal preservar. El seu desenvolupament es basa en la responsabilitat compartida de les institucions, les organitzacions de la societat civil i la ciutadania.

4. La cultura catalana ha d’incloure i acollir les diverses expressions culturals que coexisteixen al nostre territori, perquè la identitat és un procés en construcció.

5. El català és la llengua pròpia de Catalunya i com a tal ha de gaudir de l’estatus i el rol que li correspon com a llengua d’estat. En conseqüència, ha de ser la llengua vehicular de tot el sistema educatiu, inclòs l’universitari. Totes les llengües, independentment dels parlants que tinguin, són patrimoni cultural de la humanitat, cal preservar-les i tenir-hi una actitud respectuosa.  

6. Catalunya ha de col·laborar amb institucions i agents culturals de tots els territoris de parla catalana per la vitalitat i la projecció de la llengua compartida i la cultura que s’hi expressa.

7. Les institucions i els agents culturals de Catalunya han de participar activament en els organismes i les xarxes culturals internacionals, i han de contribuir especialment en la protecció i la promoció de la diversitat cultural i lingüística del món.

8. El sistema educatiu català ha de cercar la plena competència dels seus alumnes en tots els àmbits curriculars de coneixement i ha de tenir per objectiu situar Catalunya al nivell dels països capdavanters de l’OCDE.

9. L’educació i la cultura han de ser eines per fer front a situacions de discriminació i per això cal que garanteixin, a tota la ciutadania, la plena equitat en l’accés, potenciant la capacitat d’autoformació i educació no formal, essencials pel desenvolupament al llarg de la vida.

10. Només una aposta decidida per l’educació i la cultura que estableixi complicitats i sinergies estratègiques i estructurades entre ambdós àmbits, contribuirà al ple desenvolupament individual i comú dels ciutadans.