LA FESTA MAJOR D’ÀNGEL GANIVET (Calendari de visites, agost 1897)

Sitges arde en fiestas”. La frase amb què l’escriptor i diplomàtic Angel Ganivet (Granada, 1865 – Riga, 1898) descriu la impressió de l’esclat de la Festa Major ha passat a formar part dels tòpics locals. Hi va arribar el dia 16 d’agost procedent de Barcelona, “huyendo de la ciudad (…) a estas arrinconadas playas en busca de quietud y silencio”.Era un intel·lectual brillant i un home de emocionalment inestable. Com a diplomàtic estava destinat a Riga, i ja havia publicat obres com Granada la Bella i Idearium español (1897); a Sitges enllestí els textos de El Libro de Granada  (1899).

Retrat d’Àngel Ganivet, per José Ruiz de Almodóvar (col. particular)

Hostatjat a can Carcolse, va passar uns primers dies de tranquil·litat, fins que les gralles i els morterets de la vigília el van sobresaltar, trobant-se amb una Vila transformada en un esclat de música, color i festa: “Son los atronadores morterets y el esventament de les campanes que anuncian la Festa Major de Sant Bartomeu, los terribles gigantones, las comparsas o mojigangas que recorrren las calles tocando y bailando con bastones, cintas o látigos; los mismos diablos del infierno que van sonando la lata atronadora y arrojando fuego por los cuatro costados”.

En aquella estada sitgetana Ganivet va topar amb dos importants esdeveniments, dels quals en va remarcar especialment un:  “Entre estas diversiones populares, sencillas por el sentimiento que las inspira y abigarradas por los colorines con que se adornan los músicos y danzantes, y entre varios festejos más o menos convencionales y de relumbrón, sorprende al forastero una inesperada ceremonia: la de señalar el sitio en que ha de emplazarse la estatua del gran artista Doménico Theotocópuli El Greco”.

A. Mas i Fondevila, Monument al Greco. Sitges, 1898. MNAC

La  col·locació de la primera pedra del Monument al Greco, que va comptar amb dos vibrants discursos del polític i estiuejant ocasional Nicolás Salmerón i Santiago Rusiñol, va comportar la trobada entre Rusiñol i Ganivet, que ja es coneixien d’oïdes perquè tenien amistats comunes a Granada. Fruit de la trobada és l’article que Ganivet va escriure sobre “El Cau Ferrat” a la premsa granadina, reproduït a La Vanguardia (18.09.1898) i a La Voz de Sitges.

L’altre esdeveniment va ser l’estrena dels nous gegants de la Vila, dissenyats per l’artista Lluís Labarta. Ganivet no era especialment procliu a la cultura popular però pel que sembla els nous Gegants li van cridar força l’atenció per la novetat i les dimensions.

Festa Major de 1897. Biblioteca Santiago Rusiñol

Tots dos esdeveniments tenen continuïtat al Sitges d’avui i atreuen propis i forans pel culte a les arts i a la bellesa com és el cas del Greco, del Cau Ferrat, i dels Gegants de la Vila.

Festa Major de 1897. Biblioteca Santiago Rusiñol

Publicat a L’Eco de Sitges, 20.08.2020

Més sobre el tema:

Angel Ganivet. “Cau Ferrat” en El Defensor de Granada, 4.IX.1897. Publicat posteriorment a La Vanguardia (18.IX.1897) i a La Voz de Sitges (19.IX.1897)

Vinyet Panyella. “El Penúltimo verano de Ángel Ganivet”. Ángel Ganivet y Santiago Rusiñol, el encuentro entre dos personalidades finiseculares. Granada : Universidad de Granada , 1998 , 317]-338.

Vinyet Panyella, “Els dies sitgetans d’Àngel Ganivet (estiu de 1897)” La Xermada, núm. 9 (tardor 1998.

El Greco a Sitges. Cent anys. Sitges: Ajuntament, 1998.

NO ÉS LA PRIMERA VEGADA. JA HI TORNAREM. Festa Major de Sitges 2021

La sortida d’Ofici de la Festa Major, 2019. Fot. Frèia Berg

Jo també pensava que aquest estiu tot aniria millor i que no hi hauria més onades de pandèmia. Confiava en la ciència i en la responsabilitat de la gent gairebé a parts iguals. La realitat demostra que es pot confiar força més en la ciència que en la responsabilitat si atenem el que s’ha vist als carrers, terrasses i locals de Sitges: atapeïts, descontrolats i sobreeixint de gent sense mascareta, ni distància, ni el més mínim compliment de les normes sanitàries. Aquesta cinquena onada que és com una mena de monstre del llac Ness d’esquena infinitament ondulada no deixa entrellucar en quina fase del total de les ondulacions vivim ni tampoc què ens espera a curt i mig termini. Mentrestant s’ha vist de tot: existeix un alt tant per cent de persones vacunades; s’organitzen maratons per vacunacions sense cita prèvia; hi ha concentracions de gent irresponsable i insolidària; als hospitals, persones ja vacunades han ingressat amb la Covid, algunes de les quals no n’han pogut sortir en vida. 

De cara a la Festa Major el panorama és insòlit. Estem millor que l’any passat perquè hi ha hagut el coratge i les ganes de complir, almenys amb una part del programa, seguint les normes de salut pública però encara som lluny de la normalitat. Entre tocs de queda, restriccions i recomanacions per fer la cultura segura –i la Festa Major és una de les grans i millors manifestacions de la cultura popular­–, s’han arbitrat mesures com l’exhibició dels balls en diversos indrets, amb aforament limitat i sol·licitud d’entrades; s’han celebrat exitosament les Barraques 2021 i es mantenen els macroconcerts al Pla de Santa Bàrbara amb reserva prèvia; es modifica el desenvolupament del Castell de Foc –a hores d’ara un dels secrets més ben guardats– i s’han suprimit actes com les ballades de sardanes, cercaviles, i tot el que ha semblat que podia comportar afluència massiva de públic… i quin contrast amb el panorama habitual dels carrers! 

Tindrem una Festa Major per viure com les circumstàncies ens permetin, però és segur que sentirem els tocs de gralla, els bastons, els picarols, les carretilles, els timbals i l’olor de la pólvora. De lluny o de prop podrem veure els Gegants, el Drac, l’Àliga, els ceptrots dels Llucifers, la Bandera de Sant Bartomeu i la imatge de sant patró. Les coses no sortiran a gust de tothom, però no tinc cap dubte de la voluntat de fer les coses el millor possible i dels exercicis de paciència i d’adaptabilitat de la Comissió de Festa Major i dels protagonistes de la Festa perquè res no els haurà estat fàcil. 

En circumstàncies històriques especialment greus tampoc no vam tenir Festa Major. El 1898 es va suspendre per causa de la guerra de la independència de Cuba; el 1921 un grup de veïns de la Vila va demanar a l’Ajuntament que fos suspesa amb motiu de la crisi causada per la guerra del Marroc “agreujada amb la incorporació de varis compatricis als exèrcits”, sol·licitud que no va ser atesa. Durant els anys de la Guerra Civil la Festa Major era recordada amb tristesa i nostàlgia; en dona testimoni la memorialística local de Bonaventura Julià i Masó: “Impossible oblidar avui la festivitat de sant Bartomeu, transcorreguda enguany en un ambient de molta tristesa” (1936), “Festa de sant Bartomeu. Es va fer de dia amb agradable oreig però amb enorme pesar enfront dels records d’anàloga solemnitat local en anys més venturosos” (1937), “Solemnitat de sant Bartomeu. Sense les tradicionals funcions religioses i nomes amb inesborrables records d’altres èpoques en aquesta data” (1938). Des dels camps de concentració espanyols de Santoña, el Burgo de Osma o  Miranda de Ebro els presos sitgetans recordaven la diada, segons vaig sentir recordar per part de dos d’ells, evocant un improvisat ball de bastons el dia de sant Bartomeu. 

No, no és la primera vegada que ens quedem sense Festa Major. Anys a venir també nosaltres recordarem aquestes llargues onades de pandèmia que enguany ens han portat a una Festa Major adaptada i que ens han fet més forts en la voluntat de tornar-hi. Perquè, ni que sigui de mica en mica, sense cap mena de dubte, hi tornarem. 

Bona Festa Major!

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 20.08.2021

CARNAVAL 2021 : MÀSCARA MARICEL i PROCLAMA

És el meu talismà carnavaler. La Màscara Maricel me la va fer l’artista i orfebre Montse Curtidada el 2013. És peça única, conservada amb tota cura al llarg de l’any per poder-la lluir els dies que toca. Amb un calendari de festes tan estrany com estem vivint, estic pensant de posar-me-la diumenge per anar a votar i deixar constància de la data. I el Dimecres de Cendra la desaré, a l’espera que l’any vinent pugui sortir amb tota normalitat.

Màscara Maricel, 2013, obra de Montse Curtiada.

Dos altres apunts. Un, el quadre de Fortuny del Carnaval al corso de Roma davant l’església de San Carlo Borromini, pintat cap al 1874, al frontispici d’aquesta pàgina. Dos: la proclama d’enguany:

La colla NO-KALIA penja el cartell del Xató de Sitges a l’entrada de l’Ajuntament de Vilanova

EL XATÓ SERÀ SEMPRE NOSTRE!

PAISATGES DE PESSEBRE AMB VERSOS (Carneriana, 5)

“Un àngel posa avui, visible sota el vel,
una mica de tast d’infantesa i de cel
al que dormi en el cor, en la plata, en la gerra.
 
Els núvols passen baixos, amb entremig de blau;
de sota els arbres puja, brandant, boira suau;
es mesclen els alens del cel i de la terra.”

El retorn a Josep Carner per aquestes dates de Nadal em porta a rellegir i assaborir les seves nadales. En tant que gènere focalitzat en la temàtica de Nadal i tot el seu sistema de referències – àngels, paisatge, suro, desembre, fred, flama, molsa, neu, estels, pastors, infantesa…  – Carner és ric en tots els seus vessants i matisos. Des de la “Nova cançó del Desembre congelat”, fins el conegut “Rústec villancet” que, amb música de Lluís M. Millet, és una de les tonades més conegudes gràcies a la interpretació de l’Orfeó Català. Carner va escriure nadales enmig de les circumstàncies personals i col·lectives més diverses amb les tonalitats i registres que en cada moment li foren més suggerents: cançons, cants, balades – “Balada de Nadal per canta-la els pirates de la mar” – o el “Nadal 1943 al tròpic”. Dins del seu vagareig pel pas de l’any – el pas del temps és una modalitat de guia per llegir la poesia de Josep Carner – els mesos en general, i el desembre en aquest cas concret, són parades i estances per a la construcció del poema. El temps, més que el paisatge, determina un inici de configuració; la paraula poètica el construeix.

Els àngels de la glòria, de Ramon Amadeu. Col·lecció Jordi Pañella i Virella, Sitges.

Els versos que encapçalen l’article pertanyen al poema “Desembre pairal”. Com en d’altres dels que va escriure, el rerefons paisatgístic remet al del pessebre en el qual els àngels hi tenen una presència predominant per tal com fan d’enllaç entre la condició terrenal i la divina, missatgers i emissaris, guies que amb la complicitat dels estels condueixen pastors i reis a la Cova. En aquest poema l’àngel fa d’enllaç entre el cel i la terra. Un cel blau de pessebre que sorgeix d’entre les branques que figuren ser arbres i que el poeta evoca, des de l’imaginari, entre la boira i la llum, en la sentor de l’hivern.

Naixement provençal. Col·lecció Jordi Pañella i Virella, Sitges.

Des de la lleialtat carneriana no puc deixar d’evocar avui un altre poema, en aquest cas d’un poeta amic i admirador que, inicialment darrera les seves passes al llarg del calendari i del pas de l’any, va construir un llenguatge poètic directament deutor i fortament entroncat amb el paisatge de Sitges, com és el poeta Trinitat Catasús (1887-1940). Tres anys més jove que Carner forma part de la primera generació del noucentisme, per bé que Catasús s’inicia a la poesia postmodernista amb una clara aposta estètica dins del noucentisme literari; d’aquí la influència de Josep Carner. El poema “Desembre”, integrat al recull del seu primer poemari, De l’hort i de la costa (1915), evoca alhora temps i paisatge des de la visió del pessebre:

 Visió de ramades
 damunt del pujol;
 rondalles contades
 a posta de sol.

 Any que va morint
 d’una mort molt dolça;
 gebrades, cobrint
 el verd de la molsa. 
Pastora provençal. Col·lecció Jordi Pañella i Virella, Sitges

Nadal és temps de pessebres i res més adient aquests dies que l’homenatge al mestre pessebrista Josep Aleacar esdevingut recentment a la Plaça dels Artistes. La seva trajectòria i dedicació han estat reconegudes com un exemple de creativitat artística i com un exemple de la voluntat de continuar i transmetre una tradició que perdura en els nostres dies i es projecta vers el futur. Ell, juntament amb el recordat Arcadi Amorós i el Grup Pessebrista de Sitges, mereixen tot el reconeixement i el recolzament per aquesta tasca entranyable i tan aparentment senzilla com la creació del petit univers que són els pessebres i tan arrelada en les diverses modalitats de països, tradicions i cultures.

Acabo aquest Marge Llarg desitjant el millor Nadal que puguem passar en les presents circumstàncies, tan difícils. Que, almenys, àngels, estels, nadales, cançons i pessebres ens el facin una mica més dolç. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 18 desembre 2020

L’estat de la cultura el 2019

Les conclusions que se n’extreuen, reflectides en l’apartat de cultura en dades, senyalen que la relativa recuperació inicial del sector editorial, de la discografia i del videojoc  s’estronquen; que es produeixen estancaments com la despesa familiar en la cultura i el lleure i les xifres dels teatres amb 3,5 milions d’espectadors i dels museus 26 amb milions de visites; que hi ha caigudes en picat com la quota de pantalla del cinema en català; que al país comptem amb 400.000 persones associades en entitats  culturals i recreatives, un medi que viu entre el canvi i la renovació; que el conjunt d’administracions operatives en l’ecosistema cultural de Catalunya (govern català, administracions locals i supralocals i Estat espanyol) arriben a la despesa de 140 euros per persona; que si la Generalitat arribés a dotar el 2% del seu pressupost a Cultura en lloc del 0,9% actual arribaríem a la ràtio de 200 euros per persona igualant diversos països europeus. Aquesta és una radiografia de síntesi de la situació.

Article sencer a L’estat de la cultura el 2019

Una de les recents reunions telemàtiques del CoNCA amb els sectors culturals (2020)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 20 de novembre 2020