Arxiu de la categoria: CoNCA

La cultura de l’endemà que ja és aquí

Publicat el per
Respon

Dels estralls de la pandèmia hi ha calculats els danys en diversos sectors i a diversos nivells. Pel que fa a la cultura m’hi vaig referir recentment en l’article “La magnitud de la tragèdia (cultural)” des d’aquest setmanari, comentant diversos aspectes rellevants de l’estudi que va encomanar el Consell Nacional de la Cultura i les Arts referent a 2020. Però no tot és amidable en termes econòmics i en euros. A l’altra cara de la moneda existeix el vessant sociocultural i el del pensament crític. I és a aquest aspecte que avui vull fer referència.

Durant els mesos del primer confinament des del CoNCA es va decidir, entre altres coses, demanar el paper de cent cinquanta persones perquè donessin la seva visió crítica sobre com imaginaven la cultura de l’endemà de la pandèmia, quan s’anés recuperant la normalitat. La tria dels participants va comptar amb tots els elements de la diversitat generacional, estètica i professional. El resultat són desenes de veus actives que han generat una autèntic capital de pensament cultural, necessàriament crític per poder avançar i que ha de ser escoltat pels responsables de les polítiques culturals de tots els nivells de les administracions. D’entre les veus discordants, crítiques, lliures, decebudes, reivindicatives, inconformistes, esperançades, rebels, reflexives, convençudes, polèmiques, coherents, proactives, escèptiques, compromeses, conflictives, agitadores i  suggerents n’hi ha cinc del nostre entorn comarcal: l’artista Frederic Montornès, l’expert en cultura popular Jordi Cubillos, la promotora cultural Marijó Riba, l’arqueòleg Joan Garcia Targa i la directora del Museu Víctor Balaguer Mireia Rosich. El conjunt de les respostes constitueix una polifonia totalment allunyada de les temptacions del pensament únic.

Les veus advoquen per una cultura capil·lar, transformadora, plural, agitadora, descentralitzada, generosa, desinhibida, inclusiva, valenta, ecosocial, col·laborativa, revolucionària, propera, accessible, diversa, proactiva, perifèrica, compromesa, vivencial, valenta, àmplia, digital, educadora. Són conceptes que van més enllà de les definicions i demanen polítiques de canvi i pràctiques tangibles i eficients. Els factors marc passen pel reconeixement dels drets culturals, l’aposta pública pel pacte sociocultural, l’abolició de la precarietat partint d’una renda bàsica universal, la substitució de retòriques de polítics i de gurus per estructures i continguts de llarg abast; aquests són alguns dels enunciats irrenunciables. El músic Jordi Fàbregas, que va morir a principis d’any, va deixar escrita una frase lapidària: “Ens calen accions, no reaccions”. Les “150 veus. La cultura de l’endemà” constitueix a hores d’ara un manual de pensament crític on hi podem trobar tota mena de respostes en relació amb el moment present i amb la situació de les arts i la cultura. La versió digital, de lliure accés, és troba també al web del CoNCA, com la totalitat d’estudis i publicacions d’aquesta institució. El seu contingut ens enfronta a un punt d’inflexió, reflexió i interrogació convenient i inajornable.

L’endemà de la pandèmia ja és aquí i hem heretat tots els dèficits sense resoldre, ni tant sols sense haver estat posats en qüestió, alhora que ja s’ha iniciat el retorn a la normalitat amb diferents ritmes i cadències. Però les veus compromeses remarquen que la normalitat a la que es vol retornar no és la d’abans perquè, de normalitat en tenia ben poc. En té ben poc encara mentre es continuï vivint i exercint des de  la triple precarietat econòmica, social i professional. Una precarietat institucionalitzada, enquistada, endèmica, ja gairebé acceptada com una fatalitat. Una precarietat que es manifesta en mancances en cada àmbit, poble i ciutat perquè els costos de la cultura, els costos dels bàsics de la cultura no es reconeixen ni es doten en tota la seva extensió. 

També a Sitges, és clar. A partir d’aquí caldria fer un exercici d’auto-reconeixement:  l’anàlisi crítica de la situació de les estructures culturals públiques de Sitges, més enllà de les programacions temporals, d’aquelles que requereixen dotacions i inversions permanents en relació directa amb els costos de la cultura. Però posar-nos davant del mirall no sempre agrada, i més quan sabem que el retrat que en sortirà no és precisament el de la millor imatge. 

Original publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges , 28.05.2021

Accés a la publicació 150 veus. La cultura de l’endema

Accés al vídeo de la presentació a La Pedrera, 13 de maig de 2021.

En directe des de La Pedrera de Barcelona presentem el llibre ‘150 veus. La cultura de l’endemà’, que recopila cent cinquanta textos encarregats a personalitats de tots els sectors de la cultura durant els mesos de confinament domèstic i publicats a la secció #Culturaen300paraules del web del CoNCA.

EL MUSEU D’ARQUEOLOGIA DE CATALUNYA, AVALUAT… i algunes qüestions col·laterals

Publicat el per
Respon

Presentada l’Avaluació Estratègica del Museu d’Arqueologia de Catalunya el dijous 17 de juny de 2021 al MAC, en una sala amb força públic tot i les mesures de seguretat i una seixantena més que ho van seguir en estríming. Tant la pàgina web del CoNCA com twitter se n’han fet ressò i més n’hi hauria hagut d’haver. El MAC, museu de museus, és una de les infraestructures culturals d’àmbit nacional amb més trajectòria històrica i extensió territorial.

A grans trets i sense fer d’espòlier, els problemes del MAC són comuns als dels altres museus de caràcter nacional ja avaluats pel CoNCA: MNAC, MNACTEC i MACBA. Actualment s’esta avaluant el Museu d’Història de Catalunya i amb aquest seran els cinc museus de caràcter nacional que permetran mostrar la situació general dels museus de Catalunya. Problemes i reptes es resumeixen en dos grans àmbits:

  • les governances
  • el finançament

La resta respon a les casuístiques de cada tipologia de museu, sigui gran o petit.

Pel que fa al MAC, els principals aspectes de l’avaluació estratègica són:

La presentació va ser complementada per una taular rodona sobre Patrimoni i territori: el suport a l’acció local, en la que es van debatre qüestions com la validesa del treball en xarxes territorials i tempatiques per part dels museus, l’acció territorial prenent com a exemple el Museu de Lleida i la situació dels equips humans dels museus.

El debat va posar de manifest l’interès vers el MAC, les propostes de canvi per a millora i el seu futur dins del desenvolupament del Pla de museus 2030, però de forma col·lateral i centrada en la problemàtica general dels museus van sorgir temes cabdals, com:

  • les governances diverses, i més en el medi local;
  • la total insuficiència de mitjans econòmics tant per a inversions com per activitats i produccions;
  • l’ús dels museus com a mitjà d’educació i de creació de coneixement al marge de les institucions que en són directament responsables, com els Departaments d’Educació i d’Universitats, així com la poca atenció per part dels centres universitaris;
  • l’accés dels professinals als museus en tant que llocs de treball des d’una doble perspectiva. Una, la total dependència del sector públic i la funció pública, amb dinàmiques del tot inadequades per la seva lentitud, procediments i no reconeixement dels graus i diversitats de professionalització que els museus necessiten. L’altra, els criteris sovint arbitraris, gerencialistes i administrativistes, per a la selecció del personal directiu dels museus. A hores d’ara hi ha diversitat d’exemples de males pràctiques i convocatòries més que discutibles pel seu tancament dins la funció pública i la nul·la obertura vers el mercat de treball.
  • L’existència de graus, màsters i formació especialitzada dins del camp museològic contrasta amb les gairebé nul·les possibilitats d’incorporació als museus per part dels futurs professionals.

VÍDEO DE LA PRESENTACIÓ

Feu clic per accedir a Avaluacions-estrategiques-online-MAC.pdf

TEXT ÍNTEGRE DE L’ AVALUACIÓ ESTRATÈGICA DEL MUSEU D’ARQUEOLOGIA DE CATALUNYA

MICROCLIMA I MICROCOSMOS

Publicat el per
Respon

Un dels mèrits que la naturalesa ens ha regalat i que fins ara els sitgetans podem lluir i gaudir és el microclima. El Garraf que ancestralment havia fet de frontera i aturall, un enclau  de difícil pas, les “sendas del Garraf riscoso” que escrivia el poeta Cabanyes, d’un segle ençà ha anat perdent la feresa i transformant la impenetrabilitat en vies de trànsit incessant. La carretera de les Costes, el ferrocarril i l’autopista actuen a manera de trident de comunicabilitat, als que cal afegir les vies del senderisme i del gaudi del Parc Natural. Si bé Sitges ha crescut físicament en densitat de ciment i població, sobretot a partir de l’obertura de l’autopista – els porxos foradats que descriu el poeta Salvat-Papasseit evocant el viatge en tren de Barcelona a Sitges s’han multiplicat amb els vials soterrats dels túnels – i ja no ens queda ni un pam per urbanitzar, encara resta un àmbit en què la natura, ara per ara, es manté en el seu estat encara natural com és el del microclima.

Ara per ara ens envolta una atmosfera subjecta a les incidències del canvi climàtic, al greu atemptat de la contaminació i al poc respecte dels humans pel medi ambient, però que aguanta l’esma de conservar-nos en un microclima de reconeguda presència. Ho constatem quan veiem el contrast entre el temps anunciat pel telenotícies i el que veiem de casa estant, o quan venim d’una Barcelona ennuvolada i encalitjada i albirem un cel ben blau quan el darrer túnel ens aboca a les immediacions d’Aiguadolç. Fins el dia que la mare terra s’acabi encabronant definitivament i no miri prim enviant-nos temporals, huracans i altres malures pel maltractament continuat. Mentrestant, el microclima existeix.

L’aiguamoll de Terramar. Fot. Lluc Alzinet, 2020

Des d’un punt de vista sociocultural Sitges és un microcosmos. Encara ho és, tot i el creixement físic desfermat. Esgotades les darreres hectàrees destinades a la proliferació del totxo i del ciment no ens queda més que procurar que la densitat i l’alçada de les construccions existents deixi també de créixer i de mostrar unes visions tan suburbials i adotzenades com són les que es veuen des dels terrats del nucli urbà. Des d’un punt de vista sociocultural encara es manté una determinada imatge de microcosmos, ara en vies de fragmentació. Hi pensava fa poc en presentar l’ Informe anual sobre l’estat de la cultura i les arts 2019 elaborat pel CoNCA a la Comissió de Cultura del Parlament a la vista de les estadístiques i dels indicadors.  Les macroxifres són certes, per bé que els indicadors palesen llacunes, mancances i diversitats que progressivament s’aniran homologant en relació amb el seu triple abast institucional, territorial i sectorial. 

Però, ¿on són les xifres dels microcosmos culturals de cada lloc on fóra possible articular-les? Per la seva estructura sociocultural Sitges té totes les característiques per esdevenir un laboratori d’experimentació i d’innovació amb projecció més enllà de l’estricte terme. Les institucions, el patrimoni, la vida associativa, la cultura popular i les festes són cinc tentacles de llarg abast cronològic amb projecció de futur. El medi educatiu fóra l’altre àmbit de referència perquè educar en la cultura és una de les prioritats, si més no teòriques, del segle. L’economia basada en el turisme i els serveis oferiria àmplies i infinites possibilitats de desenvolupament en relació amb els dos altres medis esmentats. I Sitges té les característiques demogràfiques, socials, territorials i institucionals adients per posar en marxa un conjunt d’interrelacions per establir, desenvolupar, experimentar i projectar uns paràmetres d’innovació orientats, en primer lloc, a la població i, per extensió, a tota mena de visitants. Però per no tenir, no tenim ni dades ni xifres, ni tampoc una analítica completa i àmplia de la situació capaç d’interrelacionar els tres àmbits esmentats. La contínua disrupció entre polítiques culturals d’abast divers hi fa la resta. 

Sitges des de Terramar. Fot. Lluc Alzinet, 2020

Escric aquest Marge Llarg entre el desig i la voluntat que no sigui ni un soliloqui ni un brindis al sol. Però és que, em disculparan, quan m’enfronto al cúmul de literatura ingent sobre polítiques, situacions, estadístiques, relatoris, assaigs i articles referents a la interrelació entre cultura i societat no puc deixar de pensar en Sitges. Si té microclima, ¿no ens podríem plantejar esdevenir un microcosmos en els àmbits que poden constituir una millora social i econòmica? La cultura, ja ho saben, n’és un fonament.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 18 de desembre 2020

L’estat de la cultura el 2019

Publicat el per
Respon

Les conclusions que se n’extreuen, reflectides en l’apartat de cultura en dades, senyalen que la relativa recuperació inicial del sector editorial, de la discografia i del videojoc  s’estronquen; que es produeixen estancaments com la despesa familiar en la cultura i el lleure i les xifres dels teatres amb 3,5 milions d’espectadors i dels museus 26 amb milions de visites; que hi ha caigudes en picat com la quota de pantalla del cinema en català; que al país comptem amb 400.000 persones associades en entitats  culturals i recreatives, un medi que viu entre el canvi i la renovació; que el conjunt d’administracions operatives en l’ecosistema cultural de Catalunya (govern català, administracions locals i supralocals i Estat espanyol) arriben a la despesa de 140 euros per persona; que si la Generalitat arribés a dotar el 2% del seu pressupost a Cultura en lloc del 0,9% actual arribaríem a la ràtio de 200 euros per persona igualant diversos països europeus. Aquesta és una radiografia de síntesi de la situació.

Article sencer a L’estat de la cultura el 2019

Una de les recents reunions telemàtiques del CoNCA amb els sectors culturals (2020)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 20 de novembre 2020

UNA (BREU) APAGADA CULTURAL

Publicat el per
Respon

Des de que va començar la pandèmia un dels sectors més afectats ha estat el medi cultural. No només les indústries, que són el conjunt més present als mitjans, sinó també el medi associatiu, la cultura popular, les petites empreses de serveis, els autònoms que treballen quan el medi els dóna feina, les institucions que programen activitats i obren la porta cada dia com són els museus, els arxius, les biblioteques. L’empobriment per manca d’ingressos, el que se’n diu el lucre cessant, i la manca de feina i de contractació, així com la supressió de les activitats configura un quadre que suma precarietat sobre precarietat..

A hores d’ara crec, o vull creure, que tothom mínimament sensible davant del valor social de la cultura té plena consciència del desastre i que, alhora, valora les ofertes existents des de la xarxa. Amb l’atenció posada a la generació dels drets de propietat intel·lectual, perquè els drets s’han de respectar i la pirateria és un frau. 

De Catalunya estant, atenent les reivindicacions dels sectors, el Departament de Cultura de la Generalitat ha posat en marxa un primer paquet de mesures d’ajuts i crèdits. El CoNCA, des de les seves funcions de mediació i acompanyament ha donar a conèixer el comunicat “Per un programa de supervivència cultural i artística de Catalunya” i ha proposat un conjunt de “Mesures urgents” adreçades a les administracions locals i supralocals, a la Generalitat i al govern de l’Estat. Són vies de sortida des de l’emergència. Alhora, el CoNCA ha posat en marxa un Canal Emergència d’acompanyament i assessorament enfront de la problemàtica que ha generat la pandèmia obert a totes les persones, entitats i empreses que configuren el sistema cultural del país i que des del primer moment de la seva obertura el passat 15 d’abril està essent àmpliament consultat.

Pel que fa a l’Estat no són utopies sinó reivindicacions de caràcter general. El CoNCA demana l’ajornament i facilitats de pagament de les liquidacions de l’Impost del Valor Afegit del 1r i 2n trimestre; l’ ajornament i facilitats de pagament de les quotes de Seguretat Social de les persones acollides al Règim Especial de Treballadors Autònoms i, en tercer lloc, que s’impulsi una prestació excepcional durant el període de confinament per a les persones del medi cultural i creatiu que s’han quedat a l’atur, i que no compleixen els requisits complets per accedir-hi.

La sorpresa ha estat majúscula quan el flamant Ministro de Cultura i Deportes del Gobierno de España va manifestar que no tenia res pensat al respecte la cultura, citant a manera de justificació la prioritat de la salut enfront del cinema amb una frase del gran Orson Wells -que es deu estar regirant a la tomba. Tot el contrari del govern alemany, que ha inclòs la cultura entre els béns de primera necessitat. La resposta a nivell estatal no s’ha fet esperar, des de la dimissió que li ha demanat l’Acadèmia Catalana de la Música a la carta airada d’un conegut director teatral. El CoNCA ha publicat el comunicat “Així no, senyor ministre”, en el que manifesta “que el Ministre ha demostrat un profund desconeixement de la situació del sector cultural i li demanem una rectificació immediata i la posada en marxa de mesures urgents que responguin a les necessitats d’emergència del sector cultural, independentment de la resolució de la crisi sanitària que, evidentment, tots desitgem.”

Una altra iniciativa ha estat la convocatòria d’una apagada cultural el 10 i l’11 d’abril. M’hi he afegit per solidaritat i amb ganes de sumar-me a la protesta col·lectiva. Dos dies de no piular, de no penjar articles, de no compartir informació cultural. Em sembla un despropòsit massa gran i massa vergonyós que tot un ministre hagi tingut tan poca visió política, traduïda en prepotència i menyspreu. Amb tot, després d’un dia i mig l’ #apagadacultural i la #culturaenvaga a internet fos desconvocada per algunes entitats per donar un vot de confiança (?) al Gobierno després que  la Ministra d’Hisenda hagués dit a corre-cuita que sí, que s’hi reunirien amb els sectors implicats.  Té gust de massa poc. Per si de cas, la meva vaga ha durat dos dies sencers. Què menys.  

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 17.04.2020