POLÍTIQUES CULTURALS EN TEMPS DE CRISI, O L’EXEMPLE DE FRANÇA.
De tant en tant no puc evitar declarar-me admiradora de de la política cultural de França. Genèricament i concretament. Genèricament perquè, per més que les crisis hagin malmès l’estat del benestar i la seva sovint grandiloqüència, el pòsit del que queda és sòlid i està ben travat. Concretament, per raó de diversos aspectes dels que més voldríem aquí. D’una banda per la formació que reben els agents de la cosa pública – funcionariat i equivalents – per mitjà de la prestigiosa escola nacional d’administració, l’ ENA que tants alts càrrecs i polítics ha donat, entre els que són més importants els que no es veuen – però hi són i fan la feina – que no pas els que sovint posen davant dels mitjans. Sempre m’ha fet sana enveja la solidesa de pedra picada que mostren les estructures d’Estat del país veí. No comparteixo el seu esperit jacobí ni la sovintejada reticència d’alguns sectors enfront de les cícliques descentralitzacions anunciades, però en conjunt la solidesa i la professionalitat són envejables. Qui diu l’ ENA diu altres institucions acadèmiques i educatives de sectors administratius i professionals del sector públic.
Un àmbit de la política cultural francesa de resultats exemplars és l’aposta que els darrers anys ha fet en favor dels museus. No em refereixo al Louvre, ni a Orsay, ni a cap de les grans estructures de cita parisenca ineludible, sinó a l’exemple de diversos museus ben allunyats del radi de la capital, com són els del sud de França, d’Occitània a Provença. Les crisis dels darrers quinze anys han comportat una decidida aposta en favor dels museus i del patrimoni en la seva dimensió de conservació i d’accés a la cultura. Remodelació i posada al dia d’edificis, digitalització de col·leccions, increment de les propostes educatives, reubicació de col·leccions, dipòsits dels grans museus parisencs als museus del territori, aliances entre el sector públic i privat en favor de museus monogràfics d’artistes i una decidida i regular política de producció i circulació d’exposicions permeten que un ampli sector meridional de la Mediterrània Nord gaudeixi actualment d’una oferta que fa poc més d’una dècada era impensable.
Dos dels museus més emblemàtics, com són el Museu Granet d’Aix-en-Provence o el Museu Fabre de Montpeller han estat objecte de sengles ampliacions i posades al dia d’instal·lacions i col·leccions que han comportat una nova reivindicació d’artistes i de fons propis. L’actual exposició dedicada al protoimpressionista montpellerí Frédéric Bazille al Museu Fabre de Montpeller, modèlica, consisteix entre altres coses a fer veure al públic una part de la col·lecció permanent des de nous paràmetres. La que el Museu Granet dedica al pintor marsellès Charles Camoin presentada en el contex de la llum del Sud és un altre exemple de diàleg entre els valors “locals” – en aquest cas, el paisatge local i el gran Cézanne –en un context d’influències i escenaris comuns.
Charles Camoin, Lola sur le balcon (1920). Col. Part.
Hi ha més exemples, com el Museu Soulages a Rodez d’art contemporani, situat en un magnífic edifici obra de l’estudi d’arquitectes catalans RCR, d’Olot. El museu que fa que la població de Rodez hagi esdevingut un lloc de peregrinació a l’encalç de l’art contemporani, on actualment s’hi mostra l’exposició Picasso au Musée Soulages. O la instal·lació de la Col·lecció Jean Planque, d’art modern i contemporani, dipòsit gestionat pel Museu Granet i instal·lat a la capella dels Penitents Blancs restaurada expressament per a aquest propòsit. I, encara a Aix, la recent rehabilitació i obertura del gran edifici del Centre Cultural Caumont, vinculat a la fundació i xarxa d’edificis patrimonials i singulars francesa Culturespaces, dedicat a centre d’activitats culturals. A Marsella, una ambiciosa operació urbanística en un sector de l’antiga zona portuària vora al Fort Saint-Jean, coincident amb la capitalitat europea de la cultura, ha comportat l’edificació del complexe del Museu de les Civilitzacions d’Europa i la Mediterrània, MUCEM, un ambiciós projecte posat en marxa el 2013.
Aquestes novetats i d’altres, configuren els territoris occitans i provençals com un interessant pol on l’aposta per la cultura – amb totes les contradiccions que calgui – ha culminat en un atractiu panorama de visites per a tot tipus de públics. La retroalimentació cultural per a la població local i regional i, com a derivat, l’atractiu del turisme cultural en ple desenvolupament i jugat amb ambició constitueixen, a hores d’ara, una realitat reeixida i molt interessant. A copiar en tot allò que sigui copiable.
Per a això, d’entrada, una condició és necessària: creure en la cultura com a valor de transformació, d’educació i de desenvolupament econòmic. Són tres principis totalment complementaris i gens excloents que els responsables del sector públic han de saber administrar . Viatjar cura manies, eixampla horitzons i desvetlla realitats per qui les vol veure. I sempre és un estímul. Sobretot, quan veiem que són realitats a les quals també podem aspirar.
Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 29 de juliol de 2016
Hi ha escriptors que, malgrat els exilis i persecucions, pertanyen al seu poble i el seu poble s’hi reconeix. Per això em va impressionar fortament que a 
QUADERN DE TERRAMAR 