Arxiu de la categoria: Avantguardes

Antoni Puig Gairalt, o la modernitat en un triple retrat

Publicat el per
Respon

Per als apassionats de l’arquitectura moderna el nom d’Antoni Puig Gairalt, sovint associat al del seu germà, també arquitecte, Ramon Puig Gairalt, forma part d’un dels més interessants períodes d’història cultural d’aquest país  corresponent a la segona dècada dels anys vint i als primers anys trenta. La seva és una biografia ben representativa d’un personatge que podria ser tant ciutadà de Berlin com de Barcelona, perquè la Barcelona del seu temps era molt més propera al Berlin d’aquells moments que a París. L’arquitectura racionalista, la música en tot el ampli ventall de Bach al jazz, i les vivències personals en un ambient reconegudament canalla – com La Criolla del Districte Cinquè barceloní – són els tres àmbits en els que transcorre una vida tant atractiva com suggerent d’aquest arquitecte humanista que va ser Antoni Puig Gairalt (1888-1935).

Fill d’un pare que posseïa les millors localitats dels cabarets de Barcelona, avui dia no se’n sabria massa cosa més que la monografia que Joan Sacs va dedicar a l’obra arquitectònica realitzada (1926) o l’estudi que les professores Alícia Suàrez i Mercè Vidal van dedicar als dos germans arquitectes. L’aparició fa pocs anys del seu dietari, ben amagat que havia estat pel seu cunyat a la casa on vivia – mai no va parar casa pròpia i vivia amb la família de la seva germana Maria – ha fet emergir el personatge amb tota la seva brillantor i presència. L’obra recentment escrita i publicada per la seva neboda, l’arquitecta Marta Cervelló Antoni Puig Gairalt, arquitecte i humanista (Columna, 2024) li ha atorgat nova i definitiva vida.

El pas del noucentisme arquitectònic vers un racionalisme executat sense ortodòxia marca l’obra arquitectònica d’ A. Puig Gairalt, destcant diversos edificis. L’un, del més depurat estil noucentista construït amb una visió total d’arts aplicades és la casa de l’industrial Lluís Guarro a Sarrià (1922, actualment l’Escola Italiana) en la hi cridar a treballar els artistes Josep Obiols, Adrià Gual, Xavier Nogués, Francesc Galí així com l’escultor Rafael Solanic i el jardiner Joan Mirambell. Un altre, és  la fàbrica Mirúrgia, (1927-1930) encomanada pel seu amic, l’escultor i industrial Esteve Monegal, situada al barri de la Sagrada Família i construïda en el més pur estil art-decó. Pau Casals li va encarregar la casa d’estiueig a Sant Salvador (1931-1935) un dels conjunts més harmònics arran de platja i lloc estimat pel Mestre. L’encàrrec d’un avantprojecte d’aeroport entre Viladecans i Gavà (1931) no va arribar a bon terme i és una de tantes ocasions perdudes en l’ordenació territorial d’aquest país.

Amic de Le Corbusier, de Rafael Benet, d’A. Schoenberg, d’Eugeni Xammar, de l’escultor Rebull i de Pau Casals, el seu vincle entre l’arquitectura i l’humanisme prové de l’interès vers les arts plàstiques – va ser també col·leccionista – i la música. Al seu taller d’arquitectura de la Via Laietana eren freqüents les sessions musicals, de la clàssica al jazz. Puig Gairalt va formar part de diverses associacions i institucions, des de la Junta de Museus de Barcelona al Col·legi d’Arquitectes, el GATCPAC o l’Associació de Música de Càmera.

A l’hora de triar carrera s’havia decantat pel negoci familiar, la bòvila de L’Hospitalet que proveïa de materials de tota a la indústria de la construcció, i els estudis de música, però passada la vintena va emprendre la carrera d’arquitectura, llavors de vuit anys de durada. No era només una vocació tardana sinó una manera de perllongar un estadi de disponibilitat que l’allunyava d’entaular qualsevol compromís matrimonial, ja que A. Puig Gairalt exercia la seva condició homosexual. La va exercir lliurement i discreta i, en part, el seu pas pels baixos fons de la Barcelona canalla es corresponen a una vida nocturna que va viure a pler.

Deixo per a una altra ocasió un capítol d’interès sitgetà. Però el triple retrat d’A. Puig Gairalt val la pena de conèixer i gaudir-lo en aquest llibre que l’ha retornat al seu temps amb tota plenitud.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 17.01.2025, https://lecodesitges.cat/antoni-puig-gairalt-o-la-modernitat-en-un-triple-relat/

Surrealisme, encara…

Publicat el per
Respon
Dora Maar, Mà i caragol, 1934

Mentre pels carrers de París els termòmetres marcaven un implacable dos sota zero i als estanys de les Tulleries i dels jardins del Palau de Luxemburg les gavines caminaven sobre l’aigua glaçada, a dins del Centre Pompidou el caliu era tot un altre. L’exposició sobre el Surrealisme que havia obert portes  el passat setembre no ha cessat de rebre visitants i de provocar cues a la porta d’un públic sofert que aguantava estoicament els embats del fred per tal de poder accedir a uns escassíssims metres d’espai davant de cadascuna de les obres mestres que omplien les sales de la planta sisena. Surrealisme, encara? ens podríem preguntar cent anys més tard quan des dels diversos àmbits de les arts i de les lletres el surrealisme ha estat una constant en l’interès analític de l’art modern i contemporani.

Surrealisme, encara? Sí, i per les diverses raons que explica, justifica i explica, si cal,  el discurs de l’exposició. Perquè més enllà de l’aventura estètica que consistí a expressar els diversos graus i nivells de la profunditat del pensament sense cap límit en directa oposició al dictat de la raó, el surrealisme es va avançar a la contemporaneïtat propugnant i practicant una altra manera de viure i crear. Ho va experimentar i assolir eixamplant les geografies de l’univers abans de la mundialització, oposant-se al pensament colonial quan França propugnava l’engrandiment de l’imperi, valorant l’art dels primitius com el dels contemporanis, integrant al si del moviment les dones artistes,  o interrogant-se sobre la identitat del gènere.

Salvador Dalí, Els esforços inútils, 1926-1927
A. Giacometti, Taula, 1933

La clau de l’èxit del surrealisme, encara,  és que els artistes i creadors a més de ser revolucionaris es van avançar al seu temps sense dubtes… i sense permetre dissidències. Tot plegat es va construir des de diversos angles i llenguatges creatius, visuals i escrits, més enllà de les aparences d’histrionisme, d’absurditat i de provocació, que també n’hi havia. Cronològicament el surrealisme es va estendre més enllà del que hauria estat una efímera durada de no haver estat per la seva propagació durant quatre llargues dècades i arreu.

L’exposició que el Centre Pompidou va organitzar per celebrar el centenari del Manifest del surrealisme d’André Breton i que tanca portes aquest cap de setmana canonitza per enèsima vegada i amb mirada nova els principis que el relliguen al pensament contemporani a partir de la mostra del document original del Manifest du surrealisme que es conserva a la Bibliothèque Nationale de France, articulant les obres més significatives al seu voltant disposades a manera de laberint conceptual: entrada dels mèdiums, trajectòria del somni, màquines de cosir i paraigües, quimeres (aquestes bèsties fantàstiques inquietants), Alícia (del país de meravelles), monstres polítics (o els feixismes d’entreguerres), el reialme de les mares, Melusina (un altre ésser tan fantàstic mig dona mig serp), boscos (“la natura devora el progrés i el sobrepassa”), la pedra filosofal, himnes nocturnals, les llàgrimes d’Eros, el cosmos.

Meret Oppenhim, Daphne i Apol·lo, 1943
Ithell Colquhoun, Tres anatomies,

No és una exposició fàcil de percebre des dels seus inicis, i no només degut a la seva distribució física. Però, en canvi, té l’atractiu de distribuir el públic de forma més o menys equitativa (tenint en compte l’aglomeració inevitable).

La correcció política s’instal·la als museus i exposicions…
Vista d’una de les sales de la mostra

En qualsevol cas, ho compensa l’atractiu de contemplar el conjunt de textos i d’imatges – pintura, escultura, fotografia, cinema – que encarnen la temàtica conceptual de l’exposició.

Max Ernst, L’àngel de la llar, 1937

Entre les nombroses obres de la mostra cal destacar els noms de les artistes Remedios Varo, Dora Maar, Georgia O’Keefe, Meret Oppenheim, Toyen, Leonora Carrington, Dorothea Tanning, Leonor Fini, Ithell Coqughoun tria des no com una quota minoritària sinó mostrades en tot el seu esplendor i complexitat. Com també destaquen les obres de Salvador Dalí, Joan Miró, Max Ernst, Yves Tanguy o André Masson, juntament amb Luis Buñuel, André Breton, Louis Aragon, o Isidore  Ducasse comte de Lautréamont. Amb tot, i mirant-ho des del país estant, més enllà dels grans noms de Dalí, Miró i Buñuel, hauria valgut la pena explorar entre els surrealistes de la dècada dels anys vint i trenta perquè Angeles Santos, Artur Carbonell o Angel Planells, per dir tres noms d’importants artistes del moment, hi haurien fet un destacat paper.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 10.01.2025

SANT SEBASTIÀ, SEGONS SALVADOR DALÍ

Publicat el per
Respon 
“... Sant Sebastià era un pur pretext per a una estètica de l’objectivitat”  
Salvador Dalí

… en un apassionat diàleg amb Federico Garcia Lorca… El primer mes de l’any dóna per molt en la literatura i en l’observació de la natura. Les minves de gener han esdevingut un dels tòpics més sovintejats en la contemplació del paisatge i, d’aquí, en la poesia – “Com enmig de l’hivern la primavera…”, escriu Joan Maragall. Gener, segons el poeta, “obre de bat a bat balcons i portes / i omple la casa de clarors”. Avui és el dia de Sant Sebastià, un dijous lluminós en plenes minves de gener i una diada de festa i tradicions que per bé que ha hagut de combinar la cultura popular amb els calendaris laborals no manté i renova la tradició any rere any. 

Sant Sebastià és una advocació comuna a molts indrets dels Països Catalans i de la riba nord de la Mediterrània, invocat enfront de l’epidèmia de la pesta i, al nostre segle XX, de la sida. És un dels grans referents homoeròtics de la història i la contemporaneïtat, i compta amb una riquíssima iconografia que mostra la bellesa i la serenitat del cos masculí, com en les obres d’Andrea Mantegna, Antonello de Mesina o Josep de Ribera; “San Sebastián es la figura más bella, si no de todo el arte, del arte que se ve con los ojos”, escrivia Federico García Lorca. 

Andrea Mantegna, Sant Sebastià, c. 1480, Museu del Louvre
Antonello de Messina, Sant Sebastià, c. 1477-79, Gemäldegalerie Alter Meister, Dresden
Guido Reni, Sant Sebastià, 1651, Museu de Capodimonte, Nàpols


És en aquest context que entre 1926 i 1927 Federico Garcia Lorca i Salvador Dalí van mantenir un intens diàleg poètic, pictòric i epistolar al voltant de la figura del sant i del significat simbòlic i estètic que entre tots dos li atorgaven. Es va iniciar amb l’esplèndida “Oda a Salvador Dalí” (1926), el correlat d’un dels millors quadres dalinians com és l’“Acadèmia neocubista” (1926, Museu de Montserrat).  És prou coneguda la forta atracció que el poeta sentia vers Dalí des dels dies en que es van conèixer a la Residencia de Estudiantes de Madrid, i de l’angoixa creixent que Dalí sentia enfront de les manifestacions amoroses de Federico, cosa que no li impedia que hi mantingués una gran relació d’afecte i amistat fins que es va produir la ruptura entre tots dos.

Salvador Dalí, Acadèmia Neocubista, 1926. Museu de Montserrat

Sobre el significat de Sant Sebastià com a icona i metàfora clau dels  textos literaris i les obres plàstiques d’ambdós existeix una bibliografia ingent, des d’articles de divulgació fins a tesis doctorals. Però el que aquí voldria remarcar és que l’”Oda a Salvador Dalí” va ser corresposta amb un dels primers textos dalinians titulat precisament “Sant Sebastià” a les pàgines de la revista sitgetana “L’Amic de les Arts” (juliol de1927) acompanyada d’una imatge neguitejant que representava el tors de Sant Sebastià amb un cap de llenguado. Un dibuix que s’interpreta com l’estat de la relació entre tots dos amics, deteriorada. Contrasta amb un dibuix on Dalí situa el poeta a la platja d’Empúries caracteritzat amb alguns elements de l’“Acadèmia neocubista” on sant Sebastià constitueix la figura central; és  publicat al número anterior de la mateixa revista acompanyant el poema de “Reyerta de gitanos” que Garcia Lorca dedica explícitament “A mis amigos de L’Amic de les Arts”. 

El text de Dalí sobre Sant Sebastià ha esdevingut programàtic perquè hi desenvolupava l’estètica de la Santa Objectivitat, en la que recorre al símil de les sagetes i la serenitat del sant per expressar l’objectivitat a la que ha d’aspirar l’art contemporani. Una teoria en la que Dalí es va capbussar per complet fins el punt de rebutjar críticament el Romancero gitano de García Lorca. El Sant Sebastià de Lorca, en canvi, era de carn i ossos, sensible al dolor: “«Tu San Sebastián de mármol se opone al mío de carne que muere en todos los momentos, y así tiene que ser», li escrivia. Dalí, al seu torn, li havia escrit el març d’aquell any: «…En mi San Sebastián te recuerdo mucho y a veces me parece que eres tu … A ver si resultará que San Sebastián eres tu! / Un abrazo de tu San Sebastián». 

Tant Federico García Lorca com Salvador Dalí van continuar tractant la figura de sant Sebastià malgrat el seu definitiu distanciament el 1928. L’assassinat del poeta hi va posar punt i final. Per contra, Dalí no va deixar de representar mai la figura del sant, sempre condicionat als records i a la seva lúcida i angoixada visió estètica i artística. Mentrestant, les ermites blanques de Sant Sebastià de Sitges i Cadaqués han continuat presidint uns paisatges que malgrat els embats del temps i dels éssers persisteixen immutables. 

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 21.01.2022