Arxiu de la categoria: Pintura

NATIVITAT AMB ÀNGEL I LLIBRES

Publicat el per
2

NATIVITAT AMB ÀNGEL I LLIBRES

 

nadala 2017 def 18_Página_1

 

Conversàvem amb un company de feina sobre la pintura gòtica. Ell, amb una opinió força dràstica sobre les obres d’un determinat enclau geogràfic. Jo, matisava sempre a favor: que si l’aparició de paisatges incipients, que si la composició del retaules, que si l’aparició de les ciutats al rerefons. I és que sempre m’ha agradat anar més enllà del tema principal, tant als retaules com en les pintures al fresc. M’interessa més què s’hi representa més enllà de les anunciacions, les adoracions dels reis, l’exaltació del santoral, les pietats, les nativitats. Mirar com un riu va fluint en l’intent de dominar la perspectiva, o com els merlets permeten apuntar torres i teulats amb algun portal semiobert a les muralles. O l’afuament dels xiprers i l’espessor de les arbredes. El rerefons dels retaules són relats que els artistes van deixar fixats per a qui els sabés o volgués llegir amb aquella voluntat expressiva atemporal de les obres d’art.  

La Nativitat amb àngel i llibres, que oficialment es titula La Mare de Déu amb el Nen acompanyats d’un àngel, i que és la imatge amb què els Museus de Sitges us desitgen molt bones Festes i un 2018 amb salut, llibertat, felicitat i progrés, n’és una de les més característiques. Forma part del Retaule de Sant Salvador (c. 1400), antigament situat a l’església parroquial d’Alzina de Ribelles, a Vilanova de L’Aguda (La Noguera, Lleida),  atribuït al mestre Jaume Cabrera. El retaule, esplèndid, forma part de la col·lecció del Dr. Jesús Pérez-Rosales i es troba al Museu de Maricel. Hi va entrar distribuït en les nou taules que el configuren i així es va mostrar fins 2010; durant les obres de rehabilitació del Museu va ser íntegrament restaurat i disposat com al retaule que havia estat pels restauradors del Museu Nacional d’Art de Catalunya, i és així com avui llueix al frontal de la Sala Gòtica, al costat del Retaule de la Mare de Déu (s. XIV). Cabrera no és pas un desconegut per als experts, i el fet que hi hagi obra conservada a la Seu de Manresa, al Museo Arqueológico Nacional de Madrid, Museu de Montserrat, Museu d’Art de Girona, església de Santa Maria de Sant Martí Sarroca, Museu Episcopal de Vic i Museu Nacional d’Art de Catalunya faciliten la seva identificació i estudi.

El rerefons de la taula no tracta de paisatges ni de rius ni de ciutats, sinó que respon al caràcter més aviat primitiu, d’acord amb l’evolució del gòtic del seu temps: és una pintura de tonalitats càlides, amb uns rerefons de caràcter arquitectònic ben treballats. Una visió, encara, des dels interiors, i un artista que no havia gosat situar la mirada enfora, per veure món. I, amb tot, l’escena és pintada amb una gran delicadesa: ni la Mare, ni el Nen ni l’Àngel estan descrits amb el hieratisme que potser hi correspondria, donades les característiques de l’artista, ni el fons arquitectònic respon als tòpics habituals; hi ha prestatgeries en forma de caixons d’on sobresurten quatre llibres, i l’àngel porta a la mà un ocellet –m’agrada pensar que és una oreneta… – per distreure el Nen, que avança la maneta per rebre la fragilitat alada de l’ocell. Tot és intimisme, com si l’escena obrís un compàs d’espera d’una quietud plàcida.

Amb la taula de la Nativitat amb àngel i llibres faig palès l’estat d’esperit amb què escric el Marge Llarg per a aquest Nadal, el vint-i-u de desembre al migdia. D’aquí a poques hores sabrem què ens espera en el futur més immediat: res no s’acaba i tot comença. Busco entre les nadales de J. V. Foix els versos que s’hi adiuen:

Res no s’acaba i tot comença.

Vénen mecànics de remença

Amb olis nous de llibertat;

Una Veu canta en recompensa:

Que a cal fuster hi ha novetat.

Des d’Alacant a la Provença

Qui mor no mor, si el son és clar

Quan neix la llum en el quintar.

Salut, llibertat, igualtat, fraternitat,  felicitat, progrés per al 2018 i els llargs anys a venir, amb els millors desigs.

Publicat  "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 22.XII.2017

 

 

“CALA FORN”, O EL RETRAT CORAL DE L’ARCÀDIA PERDUDA. Un article sobre Joaquim Sunyer en clau sitgetana.

Publicat el per
Respon

CALA FORN, O EL RETRAT CORAL DE L’ARCÀDIA PERDUDA. Un article sobre Joaquim Sunyer en clau sitgetana. 

011004-000_83131[1]

Joaquim Sunyer, Cala Forn, (Sitges, 1917). Museu Nacional d’Art de Catalunya

Joaquim Sunyer va aprendre a pintar al costat del seu oncle matern, el luminista Joaquim de Miró i Argenter (Sitges, 1849-1914) a la vora dels seus escenaris naturals: horts del sorrenc amb sínies, camps de cols, paisatges propers. Una fotografia els mostra tots dos asseguts al banc de La Punta, el minyó amb la capsa de pintures a la mà, mirant a la càmera amb esguard ferm i encuriosit. Tenia la vida pel davant i la llum de Sitges l’embolcallava. Els anys que va viure a París no la devia oblidar del tot, però al nord la claror era d’una altra mena, entelada pel fum de les fàbriques i les embarcacions vora el Canal Saint Martin, o endinsat en l’ambient bigarrat dels carrers de Montmartre i dels interiors dels cafès, cabarets i sales de ball.  Quan va retornar a Sitges al cap de deu anys cercava un nou llenguatge artístic per superar els límits del simbolisme i per atènyer l’altra mena d’expressió plàstica que havia albirat en les pintures de Cézanne, Gauguin, Matisse i Derain.

MATINÉE (CANAL SAINT-MARTIN) còpia 2

Joaquim Sunyer, Canal Saint Martin (Paris, 1899). Col·lecció particular.

Sunyer va trobar el que cercava al cor més profund i més rude del Garraf, als voltants de Sitges, muntanya endins. Va descobrir un paisatge de gran força tel·lúrica que fins el moment no havia estat objecte d’atenció per part dels artistes, més atents als conreus, les platges, els carrers, la vida quotidiana. Els paisatges de Sunyer eren una altra cosa: realitat depurada, visió de l’ideal, espai volgudament integrador de la natura i els éssers. La tria del paisatge més agrest i fins el moment inèdit com a motiu pictòric obre una nova perspectiva que es consolida en el llenguatge plàstic del Noucentisme. L’estada a Sitges el 1908 va comportar un gir sobtat i radical en la seva pintura vers un nou estil formalment estructurat, temàticament inèdit i  depurat conceptualment i plàsticament. Maternitat (1908), Mediterrània (1910-1911) i Pastoral (1911) constitueixen la trilogia simbòlica i programàtica que el va situar al capdavant de la renovació pictòrica del país encarnada en el  Noucentisme plàstic. Són obres que atenyen la plenitud de l’expressió del mediterranisme i del miratge de l’Arcàdia sunyeriana.

????????????????????????????????????

A Cala Forn culmina la síntesi de classicisme, idealisme i humanització. S’hi entrecreuen les dues línies pictòriques que marca la composició: l’ordenació plàstica del paisatge d’influència cezanniana i la del tractament de la figura humana que ha esdevingut cada vegada més humanitzada, més realista. És un retrat coral de persones amb nom i cognom.Hi va representar una visió ideal del paisatge de Sitges – la composició geogràfica és la que el artista vol mostrar: una vista de la vida primitiva, amb les ermites de Santa Bàrbara a primer terme i Sant Sebastià al darrer extrem, obviant el panorama tòpic de la Vila, que hauria estat el campanar de la Parròquia envoltada del conglomerat de cases i carrers. Però l’artista gira els ulls cap un altre escenari, que es el de la Punta Ferrosa i Cala Forn, que dóna nom al quadre. Cala Forn, on havia plasmat una visió ideal i primitiva de la Mediterrània deu anys abans. Si l’estructura geogràfica, física, de Cala Forn mostra una clara filiació cezanniana – el referent fóra la vista de Santa Victòria amb el pont de l’Arc al fons -, l’equilibri entre la voluntat estructural i la humanització del tema l’atorguen els personatges del primer pla.

1917. Cala Forn còpia 3

Isidre Roca, Angela Camps (l’Angeleta del Fondat), Filomena Carbonell (La Filomena de Miralpeix), Josepa Escolà i Pagés, i Cristina Puig són els protagonistes del quadre. Per bé que el referent a les edats de la vida hi és encara present – igual que les veles de la mar de Maternitat (1908), el retrat coral d’aquesta visió de la vida rural transforma el quadre en un retrat de la Vila i de la seva gent: una síntesi harmònica entre el paisatge i els éssers. Gent de Sitges i paisatge de Sitges. Noucentisme en estat pur. L’obra és considerada pels crítics com  un “èxit de catalanitat absoluta”, “la més pura manifestació plàstica de la joia”. Per a nosaltres és, a més, una Arcàdia definitivament perduda, de la qual ens en queda un retrat immortal.

PRIMER DE MAIG EN UN QUADRE

Publicat el per
Respon

der-vierte-stand

Il quarto stato, de Giuseppe Pellizza da Volpedo (1901) obre l’exposició permanent del Museo del Novecento a Milà. És una obra icònica que molts identifiquen amb l’anunci de cartellera de la pel·lícula Novecento, de Bernardo Bertolucci (1976).

images-1

Per a mi és una obra irrenunciable del gran retaule històric del que ha estat el segle XX i un quadre que any rere any evoco el dia Primer de Maig. En homenatge als homes i dones, treballadors de tots els temps i èpoques, que amb el seu sacrifici han contribuït al progrés de la humanitat. 

Del quadre se n’han fet tota mena de rèpliques i amb diverses intencionalitats. Però ningú no ha pogut superar la força d’aquesta massa humana descrita amb llenguatge verista i amb intencionalitat reivindicativa. 

quarto

buguggiate-generiche-546113.610x431

Quadro ad olio su tela de Il quarto stato (28 Aprile 2011) dim. cm 25x35

p019_1_02

Fortuna - 2010-03-01 Dario Fo

UN CARRER D’EN BOSC LUMINISTA

Publicat el per
Respon

IMG_5953 còpia

Joaquim de Miró, Carrer d’en Bosc (c. 1880). Museu de Maricel, Sitges

Les imatges més antigues del carrer d’en Bosc són en sèpia o blanc i negre. En sèpia, passada pel sedàs del temps, que no sempre és benigne amb el feble suport del paper fotogràfic, però ens permeten veure les imatges a què estem avesats: pedra humil, carrer per enquitranar i l’escala del que avui coneixem com l’Estudi Vidal girada d’esquena. Una altra foto de 1875 extreta d’un clixé de vidre permet copsar els jocs de llum i ombra que meravellaren el seu autor, artista anònim, i a d’altres que temps a venir repetiren la mateixa perspectiva.

1875

El carrer d’en Bosc (1875). Fotografia d’autor desconegut, extreta d’un clixé de vidre. 

Girada d’esquena als ulls dels que l’hem vist així tota la vida, l’escaleta de l’Estudi Vidal,  perquè temps era temps i no sé si gaire reculat, – comptant per dècades que fan centúries – que l’escala mirava cap el portal del Palau del Rei Moro.

bloc 30

A(ngel) T(oldrà) V(iazo), 370. Sitges. Calle de Bosch. (c. 1910)

Després de les primeres fotografies van arribar les targetes postal que immortalitzaven els llocs més típics, més recòndits o més originals del país i de la Vila. Un gran fotògraf d’època, Angel Toldrà Viazo (Barcelona, 1867-1956, quina llarguíssima vida per anar documentant casi un segle…!) signava les postals amb la modèstia de les seves inicials. Les sèries d’A. T. V. són de les més antigues i s’inicien vers 1910. Les imatges del carrer d’en Bosc són en blanc i negre, però permeten veure amb tota claredat el tros de façana emblanquinat, que contrasta obertament amb una tosca façana de pedra i totxo, i les escaletes igualment girades.

El quadre del pintor Joaquim de Miró (Sitges, 1849-1914) titulat Carrer d’en Bosc,  recentment instal·lat a la Sala dels Luministes del Museu de Maricel i adquirit pel Consorci del Patrimoni de Sitges la passada tardor té el seu correlat gairebé exacte amb les fotografies en blanc i negre més antigues. Fins i tot en el joc de llums i ombres que enlluernen i enfosqueixen les parets, com la fotografia datada el 1875, per exemple. No tinc referència de l’autor, però consta que Joaquim de Miró, i els altres luministes, eren aficionats a la fotografia – com també ho foren Rusiñol, Utrillo i Ramon Casas, cadascun amb els seus matisos i motivacions i podria ser que també fos obra de Miró. La imatge està presa des d’una perspectiva idèntica al quadre. Hi correspon el joc de llums, l’empedrat tosc i primari del carrer sense voreres, la distribució de les finestres i les obertures de les façanes. El quadre atorga una perspectiva més oberta en la seva part central perquè, a diferència de la fotografia, que mostra un carrer desert, l’oli mostra els habitants del moment distribuïts en tres àmbits. En primer terme, una dona que emblanquina la paret de casa seva. Al fons, dos grups: un al peu de les escaletes girades, i un altre al portal veí del Palau del Rei Moro.

Per més que m’atregui la fotografia, el quadre supera tots els elogis. És una escena del més pur verisme luminista de la Vila. De  la dècada dels vuitanta del segle XIX, any amunt o avall. Mostra i intensifica tots els contrastos de la llum i l’estructura constructiva de les façanes. La presència humana hi és determinant per enfortir el caràcter verista de l’obra.

IMG_5955

La dona de primer terme, tot un quadre per sí mateixa, girada tres quarts, s’afanya a emblanquinar amb una escombreta d’espart lligada al capdamunt d’una canya. Arribarà on li arribi l’extensió dels braços, a mitja paret, però almenys hi haurà tot un pany net i lluminós. A terra els estris: una galleda de calç i una gerra de fang per a l’aigua. El posat decidit i d’anar per feina de la dona rebla aquell antic refrany sobre les dones sitgetanes que el dramaturg vilanoví Francesc de Sales Vidal posa en bona d’un dels personatges de la comèdia La Malvasia de Sitges, allò que les dones de Sitges són tan netes i polides que no fan foc per no fer fum…

Miró conserva el sentit de la perspectiva en situar els dos grups en segon pla, al punt de fuga de l’obra però el que corprèn és el seu mèrit de retrat realista tocat d’un deix poètic i enlluernat per la blavor d’un cel diàfan, transparent. És un quadre que, com la major part dels luministes sitgetans, no em canso de contemplar perquè, com la mateixa vida, conté i en mostra tots els contrastos i tots els detalls.

BRANQUES D’AMETLLER FLORIT

Publicat el per
Respon

BRANQUES D’AMETLLER FLORIT

Unknown

Vincent Van Gogh, Branca d’ametller florit en un vas (1888), Museu Van Gogh

Després de la florida de les mimoses arriba la dels ametllers. És ple hivern, els dies de sol són nítids i clars. Ho són més, encara, a Provença perquè el mestral tot ho escombra. És el lloc on les branques dels arbres es retallen més nítidament sobre un blau intens, fins el bri més lleu. Existeixen dos paisatges d’ametllers florits que han estat immortalitzats per dos dels artistes més sensibles a la força de la natura, com són Rusiñol a Mallorca i Van Gogh a Provença. Quan arriba el febrer una incursió a Provença, per breu que sigui, sempre em retorna a les branques d’ametller de Van Gogh.

 

Unknown-1

Santiago Rusiñol, Ametllers en flor (Mallorca, c. 1902)

 

Feia gairebé trenta anys que els arletencs no recordaven un hivern tan fred i tan nevat com el de 1888. Van tenir neu i glaç gairebé fins ben entrada la primera setmana de març i el mestral no acabava de fer net. Van Gogh va baixar a l’estació del tren d’Arles un vint de febrer al migdia, es va allotjar en un hotel proper i al cap d’un parell de dies ja s’havia fet amb teles, pinzells i colors. Però com que no podia sortir camps a través a pintar per mor del temps, exercitava tancat a la seva cambra pintant el que veia de la finestra estant: una vella, un paisatge nevat, la vorera i la botiga del davant i la botiga… Alhora, anava al darrere d’un petit quadre del pintor marsellès Adolphe Monticelli, orientalista, minuciosament i acoloridament detallista, a qui no va arribar a conèixer personalment però que apreciava; “Monticelli de vegades prenia un ram de flors per ajuntar tota la gama de colors més intensa i més equilibrada”, escrivia al seu germà Theo.

_fronts_N-3263-00-000009-WZ-PYR

Adolphe Monticelli, Fenc, (c. 1860), The National Gallery, London

 

No podia sortir camps a través perquè tot era nevat i glaçat, però al cap de pocs dies va pintar una branqueta d’ametller que havia aconseguit qui sap d’on i havia col·locat en un vas d’aigua. La branqueta donava un toc de llum i blancor a la cambra de l’artista. La vista de la branqueta i les ganes de pintar-la – en va fer dos estudis – li van alegrar la vida. “Aquí hi ha un fred que pela i a fora al camp encara està nevat. He fet un estudi d’un paisatge emblanquinat amb la ciutat de rerefons. I després dos petits estudis d’una branqueta d’ametller que ja ha florit, malgrat tot.” Uns dies més tard l’artista va començar, ja a l’aire llire, un seguit de jardins i horts amb els arbres que anaven florint. Pintava intensament.

 

Vincent Van Gogh, Branques d'ametller florit a Saint Rémy

Vincent Van Gogh, Ametller florit a Saint Rémy. 

 

Els ametllers, els arbres en flor, el paisatge clar i lluminós d’Arles el feia evocar el paisatge japonès que coneixia per mitjà dels gravats de Hiroshige i de Hokusai; ell i el seu germà Theo n’havien anat adquirint un conjunt de sèries, entusiasmats per l’art japonès del segle XIX. La delicadesa en el tractament de les flors, la mateixa tria del tema, l’ús del color negre vorejant les siluetes provenen en bona part d’aquesta admiració.

 

Van_Gogh_-_Blühender_Obstgarten,_von_Zypressen_umgeben.jpeg

Vincent Van Gogh, Hort florit vorejat de xiprers (1888), Kroller-Müller Museum

 

El 1890, ja internat a Saint Paul de Mausole, davant per davant del monument romà denominat dels Antics, als afores de Saint Rémy de Provence, Vincent van Gogh va elaborar una de les obres més belles i sentides del seu repertori. Amb motiu del naixement del seu nebot Vincent Willem va teixir un tapís de branques d’ametller florit retallant-se sobre un blau intensíssim. Els seus crítics i experts consideren que l’obra constitueix un cant a la vida i a la capacitat de regeneració, ressorgiment dels éssers, per bé que al cap de ben poc Van Gogh va caure de nou en una crisi que es va perllongar durant un parell de mesos. Tanta bellesa no era prou per guarir un interior tan obscurament trasbalsat.

 

IMG_5337

Frèia Berg, Ametller florit a Provença (febrer, 2017)

Cada vegada que, a Provença,  veig un ametller florit, blanc que s’enlaira sobre blau, retorno a les branques de Van Gogh. Són moments que, per més que la realitat hi faci, la supera amb escreix el traç de l’artista. Per més que retorni al paisatge provençal d’hivern, mai no he vist una imatge tan intensament bella i esperançada com les branques d’ametller florit de Van Gogh.