Arxiu de la categoria: Pintura

LES UNGLES DE DORA MAAR

Publicat el per
2
Picasso, Retrat de Dora Maar, Paris 1937

De totes les mullers, companyes, amants i amigues de Picasso sento una especial predilecció per Dora Maar. Entre altres coses perquè el seu talent artístic com a fotògrafa i pintora va quedar eclipsat per les obres del geni. No obstant això, és gràcies a ella que va fixar les imatges del procés pictòric del Gernika mentre l’artista hi treballava el 1937 al taller del carrer dels Grands Augustins de Paris, que avui podem contemplar l’evolució d’aquella obra tràgica i emblemàtica.

Picasso i Dora Maar es van conèixer el gener de 1936 a través de Paul Éluard i van esdevenir amants fins el 1946, quan Picasso la va abandonar definitivament per Françoise Gilot. Però fins llavors Dora va ser la protagonista de moltes de les seves obres, amb nom propi o sense, al llarg d’una dècada i va prendre part en les activitats de Picasso i el seu grup d’amics, especialment amb Paul Éluard i la seva muller, Nusch. L’exposició presentada al Museu Picasso de Barcelona Pablo Picasso Paul Éluard una amistat sublim i, sobretot, el catàleg, constitueixen una important font de referències així com també la mostra simultània sobre Picasso poeta. Actualment Dora Maar té nom i historial guanyats a pols entre les dones artistes del segle vint així com diversos estudis i biografies que la situen en primer pla per mèrits propis, entre altres, els que li ha dedicat Victòria Combalia.

Picasso, Retrat de Dora Maar, 1937

El que em fascina de Dora Maar és el seu posat als ulls de Picasso. La va començar a pintar així que es van conèixer. D’entre els diversos retrats m’atreuen els del seu esguard sovint emmarcat per unes mans que hi reposen mostrant unes ungles perfectes i acolorides, ara en roig adés en verd o altrament en blau. Les ungles de Dora Maar queden també enregistrades en un passatge de l’obre de teatre que Picasso escriu el 1941, Le désir attrapé par la queue / El desig atrapat per la cua, on s’hi refereix explícitament com si d’un fragment de quadre es tractés: “el fred de les seves ungles girades en contra d’ella”. Eren anys feliços.

Picasso, Retrat de Dora Maar (1936) i Dona llegint (1938)

El rostre, les mans i les ungles de colors predominen en moltes de les imatges de la artista. Fins i tot quan la representa asseguda amb un gatet negre – ungles blau cel (1941). Fins i tot en el quadre corprenedor per la tristesa immensa que transmet, Dona plorant (1937), la viva imatge del dolor, ungles grogues.

L’estiu que vaig visitar Luzern, a Suïssa, que és un dels països on a l’estiu als museus i col·leccions d’art no hi ha les empentes del turisme massificat, vaig descobrir un dels retrats més bonics de Dora Maar amb les ungles sense pintar totes dues, ella tota ulls, a la col·lecció Rosengart.

No vaig resistir la temptació de retratar-m’hi en la seva mateixa posa. Com si, amb tota la meva admiració, des d’aquell moment ens haguéssim fet més amigues. Tots tenim els nostres mites i busquem els quadres que volem per companyia.

QUADRE DE CARNAVAL

Publicat el per
Respon
Peter Brueghel el Vell, La batalla entre Carnaval i la Quaresma (1569). Museu d’Història de l’Art, Viena

A la dita sala dels holandesos hi havia força  gent i vaig haver d’esperar una breu estona palplantada abans de seure en un d’aquells amplis seients per no perdre-me’n detall. I, a fe que el vaig disfrutar fins al més mínim. I és que hi ha quadres que són una explicació del món sencer en la seva mesura més humana, com la Lluita entre el Carnaval i la Quaresma, de Peter Brueghel dit el Vell (1569, Museu d’Història de l’Art de Viena). És una lluita que queda en taules perquè malgrat el triomf momentani de la vella, desdentegada, esquàlida i malcarada Quaresma, el cavaller Carnaval, mà esquerra alçada, li fa una salutació no pas de comiat sinó d’un ‘a reveure’ fins a la fi dels temps i ja veurem qui en sortirà guanyant, perquè la gent, el poble que disfruta al meu voltant, em prefereixen a mi, que porto enfilades llonzes i cap de porc i m’assec sobre una enorme bóta de vi que encara raja i no a tu, vella desnerida que només ets capaç de brandar dues tristes arengades enfilada en un  reclinatori arrossegat per un monjo i una devota. 

Peter Brueghel el Vell (Breda, Països Baixos, 1526- Brusel·les, 1569)

La taverna abarrotada de gent a l’esquerra i el porxo de l’església amb poca parròquia a la dreta són els dos indrets determinants per a la gernació que celebra el pas d’un cicle de l’any a l’altre. Com en les seves altres obres- Les noces a pagès, Els caçadors en la neu o els Jocs de la canalla, el vell Peter Brueghel pinta la gent del poble, els seus. Igual com en altres aspectes de la vida, l’art reflecteix la societat en els seus estaments i Brueghel el dedica a les classes populars. És el poble que viu, sobreviu i malviu qui ostenta la gran representació del retaule carnavalesc. 

Per la resta, és el poble configurat per burgesos i pagesos en la seva més crua expressió de mig benestar i misèria. Els dos jugadors a l’angle esquerre inferior que encara posseeixen alguna cosa per temptar l’atzar contrasten amb la cruesa descriptiva dels esguerrats situats al bell mig del quadre: el tolit que camina amb unes mans sustentades per minúsculs cavallets i el coix de la cama amputada que s’ajuda amb unes elementals crosses a la vora d’un grup de disminuïts que no s’han volgut perdre els moments de la festa. Mentrestant, la canalla juga indiferent, els joves dansen la rotllana i uns músics poc o molt destres amenitzen la celebració. Hi ha gent disfressada i n’hi ha que porten carutes – allò del ‘no me conoses?’ ve de dies… – .  Alguns altres dediquen a la caritat pensant en els dies de penitència que vindran. Les tavernes sobreïxen i els comerciants més espavilats ja han plantant parada de peix i verdures mentre que el porc va cruspint-se les deixalles que va trobant. 

El detall, el color i el moviment tan sàviament conjurats per la mà del vell Peter Brueghel ens han llegat una visió que, com totes les obres de l’art universal presenta moltes lectures i els crítics i acadèmics s’han ben cuidat de desenvolupar-les però la gran lliçó de l’art i dels museus és que ens ofereixen una visió rica, plural, inclusiva d’una part de la societat que cinc-cents anys enrere podíem ser tots nosaltres. Aquesta una lliçó dels catorze magnífics quadres de Brueghel que formen part del Museu d’Història de l’Art de Viena, a la sala dels holandesos la denominació popular que l’escriptor Schnitzler immortalitza en una cita amorosa a Senyoreta Elsa…

Vista de la Sala dels Holandesos. Kunsthistorisches Museum Wien. Fot. Freia Berg 2020

L’obra de Brueghel data de 1559 i se situa en el ple context de la lluita entre el poder eclesiàstic i civil de l’Europa de l’època. Vint-i-set  anys més tard, en ple  ball de Carnaval de Sitges a la plaça del Castell hi va haver una espectacular baralla entre el batlle – el representant del poder feudal- i un súbdit dels que no acceptaven el domini dels senyors de la Pia Almoina. El procés que en va derivar celebrat el desembre de 1586 mostra com aquella confrontació era, més enllà de l’anècdota que la va causar, un testimoni de la lluita de la Vila per la seva llibertat (1) . A més, és la data que ha permès documentar l’existència del Carnaval de Sitges en negre sobre blanc. 

Tot s’hi val per desitjar-nos un bon, alegre, festiu, satíric i gran Carnaval de Sitges!

(1) En vaig publicar l’estudi amb el títol “Procés per unes cobles contra Magí Totesaus, comissari reial” Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, núm. 14, (1979)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 21.02.2020

AMB PAU CASALS, A CASA SEVA

Publicat el per
1

No puc negar que sento una especial predilecció pel músic, compositor i humanista Pau Casals. Admiro la seva personalitat, el seu ofici, les interpretacions inoblidables que es troben presents en el nostre imaginari col·lectiu – aquesta interpretació entranyable del Cant dels ocells que, sigui on sigui, ens remet al sentiment del seu violoncel.

Pau Casals al violoncel

Admiro la seva força, el seu coratge, la capacitat d’emocionar-se i emocionar els altres, la dignitat del seu exili, les seves decisions que no sempre van ser ben enteses. M’agrada com a compositor i m’entusiasma com a intèrpret i director. Les filmacions que el representen als noranta-sis anys encara dirigint l’orquestra transmeten una energia i una fortalesa interior que corprèn. Per aquest motiu m’agrada, de tant en tant, retornar a casa seva, a la platja de Sant Salvador.

Pau Casals a casa seva de Sant Salvador. Anys trenta

La casa que es va construir el 1910 a Sant Salvador, prop de l’ermita, davant de la mar on havia nedat des de petit, constitueix, en paraules seves, “l’expressió i la síntesi de la meva vida de català i d’artista” i és així com actualment es presenta amb el format de museu. El que de primer va ser una caseta d’estiueig va ser reformada els anys trenta per l’arquitecte noucentista Antoni Puig i Gairalt, de manera que l’edifici remarca l’estructura inicial i l’ampliació que dóna cabuda a la Sala de Música, al jardí i a l’esplèndid mirador que permet contemplar aquesta mar llatina que tant li agradava i que tant va enyorar els dies de l’exili. 

Sala de Música: el viloncel del mestre acompanyat pel Jardí d’Aranjuez de Santiago Rusiñol i un paisatge de Joaquim Mir. Museu Pau Casals, Sant Salvador. Foto Frèia Berg.

Museitzar la casa d’un artista com Casals no va ser fàcil i constitueix tot un repte per donar cabuda a una vida tan intensa i activa com el músic va viure. Amb tot, ens permet contemplar els diversos passatges de la seva vida d’home i d’artista a través d’elements materials, records, fotografies, partitures, instruments i recuperar la visió del músic i de l’humanista per mitjà d’imatges i enregistraments. Ens permet, encara, apreciar un dels valors relativament poc coneguts del personatge, com és el seu vessant de col·leccionista. Casals va començar a col·leccionar art, pròpiament, des de que va tenir la casa de Sant Salvador i a mida que la va anar ampliant; l’obra dels anys trenta en part va ser motivada per la ubicació a la Sala de Música de la col·lecció de pintures murals de Francesc Pla, dit ‘el vigatà’ que havia adquirit a un dels prohoms de la burgesia barcelonina i que representa  una important i atractiva seqüència mitològica. 

Joaquim Mir, Calafell (1928). Museu Pau Casals, Sant Salvador

Dos dels seus artistes preferits són Ramon Casas i Joaquim Mir. Vam poder veure els Casas del Museu Pau Casals durant l’Any Ramon Casas, amb motiu del cicle d’exposicions que es va organitzar sobre Ramon Casas als Museus del Penedès. Els quadres de Mir són referents directes al paisatge penedesenc, com els voltants del Mas de la Mel.

Joaquim Mir, Mas de la Mel. Museu Pau Casals, Sant Salvador

Un jardí d’Aranjuez pintat per Rusiñol, obres de Zuloaga, Mompou, Regoyos, Meifrèn, Créixams, i un oli molt especial de Martí Alsina representant el carrer Ample de Barcelona són d’altres obres destacades de la col·lecció. Aquest darrer, un gran format de traç realista retratant la Barcelona del seu temps, va ser adquirit per Casals perquè sota un dels porxos del carrer Ample hi havia la botiga on va trobar les primeres partitures que va adquirir de J. S. Bach. I, amb els anys, Bach i Casals han esdevingut un binomi indestriable.

Martí Alsina, Els encants vells. Museu Pau Casals, Sant Salvador.

Les escultures de la casa de Pau Casals: M. Benlliure, Rebull, A. Querol, J. Llimona, Josep Clarà i Ivan Mestrovic, entre altres, constitueixen un important aspecte de la col·lecció, remarcant la simbiosi harmònica entre arquitectura i estatuària, tan característica del Noucentisme, propiciada per l’ampliació de Puig Gairalt. 

Balaustrada de la terrasa. Museu Pau Casals, Sant Salvador. Fot. Frèia Berg, 2019

He tingut ocasió de tornar a visitar Pau Casals a casa seva fa pocs dies amb motiu de la reunió que vam celebrar la junta Cercle de Cultura per decidir l’agenda dels propers mesos, una estada que va acollir generosament la Fundació Pau Casals. A fora, la gent disfrutava del sol i de la platja enfront d’una mar blava, infinita i horitzontal estesa fins on abasta la mirada.

Platja de Sant Salvador des de la galeria del Museu Pau Casals. Fot. Frèia Berg, 2019.

Hi vaig reviure les emocions que sé que m’hi esperaven i el plaer d’escoltar Bach, Beethoven i Casals mentre el rostre ferreny de l’artista palesava l’entusiasme, la vocació i la plena vivència de la música que des de ben infant va integrar per sempre en la seva vida. 

  • Vinil de l’enregistrament del Concert de Pau Casals a la Casablanca

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 19 de juliol 2019

PICASSO I DALÍ ES RETROBEN A SITGES AMB SUNYER I SISQUELLA

Publicat el per
1

Conec una gent que quan arriba l’agost van a veure els que denominen “els amics de cada estiu”. Els van a trobar a Florència, Basilea, Ais de Provença, Viena, Berlin, Sant Petersburg, Montpeller, Berna, Moscú i un reguitzell de ciutats petites i grans – penso en Winterthur o Castres, per exemple. Deixen Roma i Milà per a l’hivern i quan hi ha una ocasió s’escapen per anar-los a visitar a Madrid o a Toledo. Els amics dels estius són gent que dona gust anar seguint, sigui on sigui, als seus llocs de sempre o en alguna aventura col·lectiva. Per exemple, una de les millors va ser la de la Roma en temps de Caravaggio. O la permanent del museu Paul Klee a Berna. O el museu Oskar Reinhart am Römerholz, a Winterthur, perquè conté alguns dels millors quadres d’art modern europeu – Daumier, Van Gogh, Cézanne i les seves pomes… – que es poden contemplar sense les empentes del Museu d’Orsay, gairebé en solitari en ple mes d’agost.

Aquest juliol alguns d’aquests amics es trobaran a Sitges: Picasso i Salvador Dalí es retrobaran amb Joaquim Sunyer, Alfred Sisquella, Angeles Santos, Pere Pruna, Joan Miró i Josep M. de Togores, entre altres. Els Museus de Sitges inauguren una gran exposició sobre els realismes d’entreguerres a Catalunya, aquesta etapa de l’art europeu que ha costat de fer emergir en les col·leccions dels museus públics i que a hores d’ara està perfectament representada als museus alemanys i italians, però no ho està plenament entre nosaltres. La mostra s’ha gestat dins de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya en un procés que ha estat llarg però sobradament compensat pels resultats obtinguts tant en l’estudi d’aquest període com per la concreció en una exposició que situa els artistes catalans en el context europeu dels realismes d’entreguerres. Els Museus de Sitges han liderat la mostra perquè la producció principal s’ha fet des del Consorci del Patrimoni de Sitges, on s’exposaran una seixantena d’obres procedents de museus públics i col·leccions privades. Els museus d’art de Valls i d’Olot rebran l’exposició, successivament, a partir de la tardor.

  • Angeles Santos, Nena dormint (1929)

El fet que els Museus de Sitges haguessin optat obertament per la figuració a la col·lecció d’art modern entre el Noucentisme i els anys cinquanta del segle XX no n’és aliè. Tampoc no ho és la mostra que el 2014 va comissariar la historiadora de l’art i doctora Mariona Seguranyes, una de les millors especialistes en l’estudi de Salvador Dalí, sobre l’artista Francesc Vayreda, un dels més característics personatges d’aquell període.

  • Francesc Vayreda, Banyistes, (cap a 1920)

Converses, propostes, una recerca aprofundida i un interessant replantejament del període que transcorre entre 1918 i 1936 configuren la tesi de Seguranyes respecte els realismes d’un Picasso, un Sunyer, un Sisquella, un Pruna, o el mateix Salvador Dalí en relació amb la gran figura de Picasso en un moment en què es palesa clarament el seu correlat amb la Nova Objectivitat. El catàleg, amb aportacions de documentació inèdita, constitueix per si sol un element d’estudi a partir d’ara imprescindible. Els que reclamem un discurs i molta més atenció vers aquest important període de l’art català i la seva presència notable als museus públics amb aquesta mostra i el catàleg tindrem arguments més definitius.

Joaquim Sunyer, Elvira i el gat (Sitges, 1918)

No voldria acabar aquest article sense una nota personal. Per recordar la conversa que la Mariona i jo vam tenir un vespre de 2014 a Girona després de la conferència que em va encomanar sobre Francesc Vayreda i l’univers noucentista, la coincidència d’idees i l’admiració que sentia i sento per les seves aportacions a l’art modern del país. D’altra banda, casi al final de la seva recerca, la trobada a París vora el Museu Picasso decidint aspectes essencials sobre l’exposició. I, en tercer lloc, el gran esforç portat a terme pels Museus de Sitges encapçalat pel seu director Pere Izquierdo i pel cap de Col·leccions Ignasi Domènech amb totes les altres persones que hi col·laboren, per fer realitat una exposició amb ambició, aportació de coneixement i voluntat de projecció internacional. Sé que com a espectadora hi disfrutaré des del privilegi que vaig tenir de creure i participar en aquest magnífic projecte en els seus inicis.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 28.VI.2019

L’ARLEQUÍ I LA DOBLE FIDELITAT PICASSIANA

Publicat el per
Respon
Picasso, Arlequí (Léonide Massine). Barcelona, 1917. Museu Picasso, Barcelona

De visita al Museu Picasso – aquest museu tan entranyable i modèlic per tantes coses – em trobo amb la roda de premsa que anuncia la celebració d’una doble fidelitat: la de Picasso amb Barcelona, i la del museu amb el seu creador per raó d’un quadre que ha esdevingut una de les icones tant del museu com de l’artista: Arlequí. L’obra té una història intensa que congria un dels moments del màxim exponent de la modernitat a la Catalunya de 1917, ja que és el retrat que Picasso va fer al ballarí i coreògraf Léonide Massine a Barcelona quan aquest formava part de la companyia dels Ballets Russos dirigits de Serge Diaghilev. S’havien conegut aquell any a Itàlia; amb motiu de l’actuació de la companyia representant l’espectacle Parade a Roma aquell mes de febrer. L’obra l’havia aplegat un important contingent de talent entre l’autor del llibret, que era Jean Cocteau, la coreografia de Massine, la música d’Erik Satie, i el vestuari i la decoració de Picasso. Eren dies feliços: Picasso festejava la ballarina Olga Khokhlova, que va esdevenir la seva primera esposa, compartia una bona amistat amb Igor Stravinski i el grup d’amics va fer turisme per Nàpols, Pompeia i Herculà.

El juny de 1917 la companyia de Ballets Russos de Diaghilev presentava Parade al Liceu. Consta que Rusiñol hi va assistir i va aplaudir amb entusiasme, recordant la seva antiga amistat amb Erik Satie dels dies de Montmartre… Picasso havia acompanyat els Ballets Russos a Barcelona; va ser llavors quan va realitzar cinc versions diferents de la figura de l’arlequí encarnat per Léonide Massine, que havia ascendit a la categoria de primer ballarí a causa de la baralla entre Diaghilev i Nijinski. També aquell mes de juny a les Galeries Laietanes es va celebrar el conegut homenatge als artistes Picasso, Francisco Iturrino i Gustavo de Maeztu, amb Miquel Utrillo coma oficiant. Utrillo, que havia estat el primer crític de Picasso des de Pèl & Ploma amb el pseudònim de Pinzell, va proposar una subscripció per adquirir un quadre de Picasso per al futur museu d’art de Barcelona – va ser un tema recurrent i pendent fins 1934, en què es va inaugurar sota la direcció de Joaquim Folch. Torres -, però la idea de la subscripció no va prosperar.

El quadre va restar a Barcelona per dificultats de transport per França, on l’artista vivia, per causa de la Gran Guerra, i el seu impacte va continuar. El pintor Ricard Canals s’avergonyia de l’absència d’obres picassianes a la col·lecció del futur museu i el convidava a participar en la propera Exposició d’Art de 1919 que organitzava el grup de Les Arts i els Artistes que ell presidia. Alhora, la revista Vell i Nou publicava en la portada de l’agost de 1918 L’Arlequí juntament amb l’article de Joan Sacs fent memòria de la trajectòria picassiana a Barcelona.

Picasso, finalment, decidia donar l’Arlequí a la ciutat de Barcelona; era la primera de les seves obres destinada a un museu públic. La donació es va fer efectiva fins dos anys és tard per qüestions burocràtiques – (reflexió personal: per què els buròcrates entorpeixen sistemàticament les adquisicions d’obres d’art per als museus…?), però Arlequí va lluir esplendorosament entre les vuit obres que Picasso va penjar a la mostra de Les Arts i els Artistes de 1919 juntament amb d’altres com La senyora Canals (Benedetta Bianco), Blanquita Suárez i El passeig de Colom. Finalment, el llibre d’actes de la Junta de Museus registra l’entrada de L’Arlequí el 1921. Els elogis a l’obra i a la generositat de Picasso havien estat una constant fins llavors i ho han continuat essent. Fins avui dia… Amb la creació del Museu Picasso l’Ajuntament de Barcelona hi va aportar Arlequí l’any 1963.

Picasso va restar sempre fidel a la ciutat de Barcelona i va ser ell mateix qui va animar el seu gran amic Jaume Sabartés, que havia tingut la idea de dedicar-li un museu en vida, a portar-lo a terme a la ciutat on, amb paraules seves, “allà és on va començar tot… allà és on vaig entendre fins on podia arribar.” Barcelona – l’Ajuntament i la societat civil integrada per familiars, amics, proveïdors, col·leccionistes i picassians de tota mena –  també ho ha estat vers l’artista, convertint el museu en una institució modèlica. La doble fidelitat ha portat fins la celebració d’ Arlequí i precedida de la llarga trajectòria d’exposicions. difusió de Picasso i la seva obra.

Diaghilev, Massine, i tots els altres van anar fent el seu curs. Massine va visitar Sitges el 1918 i la seva signatura consta al llibre de firmes de Maricel. Picasso havia estat al Cau Ferrat a principis de segle i hi va retornar l’agost de 1933. Arlequí visitarà Sitges aquest proper estiu com a l’obra central de l’exposició sobre els realismes d’entreguerres que els Museus de Sitges han programat i liderat des de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya.

 

El cartell de la celebració
L’Arlequí quan va sortira del quadre. Fot. Europa Press, publicada a La Vanguardia

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 17.V.2019