Ramon Casas, Ball de tarda (1896). Cercle del Liceu, Barcelona.
L’entrevista que m’ha fet l’Àlex Milian a EL TEMPS
sobre l’ ANY RAMON CASAS
… amb passió…
Ramon Casas i Miquel Utrillo, propietari i director de la revista, en la caracterització plasmada a les rajoles de ceràmica pintades per Casas amb el títol genèric de Els adelantos del segle XX. Pèl & Ploma n’era un…
LA MÉS MODERNISTA, LA MÉS EMBLEMÀTICA
Encara que escrit en broma
és molt sèrio el PÈL & PLOMA
Pèl & Ploma, la revista de Ramon Casas i Miquel Utrillo, és reconeguda i admirada com la millor i la més emblemàtica revista del Modernisme peninsular i una de les més significatives d’Europa. Va néixer al redós de Els 4Gats el 1899, i el seu final, anunciat a la darrera pàgina del darrer número el mateix any que Els 4Gats tancaven les portes (1903) marca la fi de la gran època del Modernisme. Se’n van publicar un total de cent números, tots ells d’una qualitat de contingut, disseny i forma excepcionals.
Subscriptors, amics, lectors i partidaris l’esperaven amb deler i molts d’ells la guardaven acuradament, de forma que encara ara de tant en tant en surten exemplars entre algunes prestatgeries familiars, tallers d’artistes o ja no diguem de col·leccionistes. Per bé que fa uns anys se’n va editar una edició facsímil, els números originals conserven el valor afegit i l’atractiu d’una qualitat immillorable i d’un disseny impecable i modern. Pèl & Ploma és el producte ideal per als experts en arts gràfiques i hemeroteques i l’objecte que atreu la vista i el tacte.
El títol és un dels grans mites del Modernisme. Va néixer després d’una breu aventura titulada Quatre Gats, originada a la cerveseria homònima, amb la intervenció directa d’Utrillo i Ramon Casas i la direcció de Pere Romeu. Pel & Ploma va congriar i consolidar l’ambició, la connexió internacional, el reconeixement a les personalitats més interessants del moment i als artistes emergents – Picasso, Nonell, Mir, Canals o Joaquim Torres-Garcia, entre altres – i les ganes de fer una revista com es feien a Europa – sempre amb l’ideal de la llibertat i de la modernitat per única bandera.
Ramon Casas,”Miquel Utrillo, Ramon Casas i Leandre Galcerán” tres protagonistes de Pèl & Ploma (1899)
Totes les motivacions, tots els objectius es van acomplir amb escreix. El tàndem de Ramon Casas – el del pèl dels pinzells, i el que finançava econòmicament el projecte – i de Miquel Utrillo – el de la ploma d’escriure prolíficament amb elegància i un toc d’ironia -, va aconseguir elaborar i mantenir un producte d’excel·lència fins el darrer moment. Tots dos hi van projectar el millor de la seva respectiva personalitat. Ramon Casas s’hi va mostrar com el dibuixant retratista i cartellista que dominava l’ofici i l’exercia de forma tan incansable com magistral.
Utrillo, director de la revista i durant el primer any únic redactor – hi guanyà el prestigi de crític i d’expert reunint el bo i millor de la cultura artística moderna del moment. Hi va introduir les seves coneixences– Alfred Stevens, Henry Roujon, Whistler, Toulouse-Lautrec, Gauguin o Anders Zorn -, els més remarcables personatges que freqüentaren els 4Gats i les plomes més brillants del darrer Modernisme literari. Va albirar l’adveniment de noves estètiques – el Fauvisme, el Noucentisme… – mantenint la fidel complicitat als valors de la modernitat coetània, com Rusiñol, Casas, Zuloaga, Pichot, Sorolla, Josep Lluís Pellicer, Eliseu Meifrèn o Josep Llimona en el domini de l’art; la música d’Enric Morera, Amadeu Vives, Vincent d’Indy i Joan Gay; la poesia de Joan Maragall i Eduard Marquina. Tampoc no va oblidar els clàssics com Velázquez, invocat des del primer número amb motiu “dels tres-cents anys de la immortalitat del pintor”.
Pèl & Ploma retorna enguany amb més força perquè és un producte artístic sorgit de la generositat i de la convicció de Ramon Casas. L’excusa juganera que tenia molts originals per treure va ser una bona troballa per justificar, si calia, una aventura que ens ha transmès el millor d’una època tan intensa com apassionant.
LA VIDA MODERNA SEGONS RAMON CASAS.
Dones, viatges, motors, cotxes, multituds, bona vida, però per damunt de tot, una incansable vocació pictòrica. Els paisatges no se li resistien, però finalment es va dedicar més al retrat, on va excel·lir, fossin burgeses, xules, manoles, o esquers caracteritzades de mil maneres als usos de la publicitat del moment. Escric aquestes ratlles sota la influència directa de la primera exposició de l’ Any Ramon Casas. L’ha inaugurada aquest vespre el conseller de Cultura, Santi Vila, en un espai tan singular com és el Museu del Modernisme. Tres apunts, per raons imperatives de lliurament de l’article.
L’exposició. El Museu del Modernisme ha obert l’Any Ramon Casas amb l’exposició Ramon Casas. La vida moderna, inaugurada pel Conseller de Cultura, Santi Vila. Es tracta d’un recull antològic de l’obra de l’artista amb cent trenta obres, repartides amb gràcia i saviesa aprofitant les característiques físiques del Museu del Modernisme. El museu és de propietat priva i obert al públic i avui complia sis anys d’existència. Al bell mig de l’Eixample – Balmes, 48 – l’espai sorprèn gratament per la restauració portada a terme per tal de conservar les columnes de ferro i de ceràmica, el sostre de revoltons, i tots aquells elements que s’han pogut consolidar. Entremig, els cent-trenta Casas – olis, dibuixos, impresos –, alguns dels quals es mostren en diversos estadis de realització. Benvinguda l’exposició que dóna accés a una visió antològica de l’obra de l’artista articulada en diversos àmbits que hi permeten una circulació fàcil i, el que és millor, un seguiment temàtic marcat pel pas del temps. La temporalitat es percep, per bé que no és el vector determinant. Ho és, en canvi, la biografia de l’artista.
El catàleg. Una commemoració com aquesta obliga a crear coneixement, a prosseguir la creació d’estudis i assaigs interpretatius, aplecs de dades i tot el que constitueix el corpus de recerca, interpretació i difusió de l’artista. Ja en vida Casas va ser un autor llargament elogiat. La seva fortuna crítica s’esdevingué des de dates ben reculades perquè s’hi va posar de ben jove, a la terra natal i a París. La bibliografia de Ramon Casas, més enllà dels articles i elogis que va rebre en vida, s’inicia en el moment de la seva mort, amb l’article de J. M. Jordà al Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona. Després, en vénen molts altres que constitueixen els fonaments de les actuals recerques: citem principalment les obres de J. F. Ràfols, Alberto del Castillo o Francesc Fontbona, fins arribar fa setze anys al catàleg raonat que va elaborar Isabel Coll.
El catàleg de l’exposició Ramon Casas. La vida moderna, editat a cura del comissari de la mostra, Gabriel Pinós segueix fidelment l’estructura de l’exposició. Cada apartat és elaborat per diversos especialistes. S’hi tracta la vida quotidiana, la modernitat, el valor de crònica, l’automobilisme – una de les grans passions de l’artista; les xules i manoles en tant que estereotips femenins; la dona modernista, del somni a la realitat i els retrats. Gabriel Pinós, Vicente de la Fuente, Beatriz Maeztu, Pau Medrano, Fátima López Pérez, Francesc Ruiz, Juan C. Bejarano, Jordi Sànchez contribueixen a la formació de coneixement sobre Ramon Casas construint sobre l’àmplia bibliografia de l’artista i obrint noves vies d’interès i de recerca. Ramon Casas ofereix, en aquest punt, un atractiu similar al de totes les grans figures: que no ens els acabarem mai.
Una opinió. En aquest cas, de Josep Pla, evocant la figura de Casas des d’ Un senyor de Barcelona: “Casas es el pintor més gran d’aquest període [el Modernisme] en aquest país i pot comparar-se amb els més grans (…) Casas fou un home d’un bon gust infal·lible, natural, espontani, d’una naturalitat màgica”. La visió literària dels artistes és una altra forma d’aproximació. En Pla no hi hem de buscar mai la fiabilitat de les dates, però en canvi hi trobem les millors caracteritzacions dels seus protagonistes, el seu temps, el seu ambient. I per més que Pla es despatxi de gust al llarg d’una escriptura aparentment – i només aparentment – tal com raja, finalment el que queden són aquestes apreciacions que fixen el personatge en una mena d’atemporalitat perenne. Els grans clàssics són, talment, així.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 4.III.2016
Ara que m’han dit que ja ho puc explicar tot recapitulo no només sobre aquesta setmana en què els personatges dels monuments sitgetans han baixat a passejar pels carrers i els quadres dels museus han fet de seguici del Carnestoltes encarnat en el Greco. Perquè ha estat un dels secrets professionals més ben guardats.
Tot va començar una tarda de juliol quan la Mia, en Taió i en Cisco van pujar a la tercera planta de Miramar per parlar, em van dir, d’un projecte. De fet només esperava la Mia i ja em va sobtar veure que en lloc d’una persona en venien tres. Vistos els acompanyants vaig entendre que la cosa no anava ni de converses familiars, ni del Ram de tot l’Any, de manera que em vaig asseure molt a l’expectativa. A mida que anaven parlant jo devia anar fent uns ulls com unes taronges i les paraules m’anaven cap endins enlloc de cap enfora: vull dir que no sabia què dir. Fins que ho vaig veure clar: era una oportunitat daurada, única, per fer sortir al carrer una colla de gent que feia moltes dècades que no hi sortien. I fer-los sortir, a més, a ritme de ballaruca i samba de Carnaval, sense plomes i de fardo sitgetà qualificat, tunejat i amb una gran voluntat estètica. La proposta no tenia desperdici i no es podia desaprofitar sota cap concepte.
Així va començar una aventura que ha acabat esplèndidament bé, espectacularment lluïda i enormement agraïda. A més, els tres visitants no demanaven res, o ben poca cosa, com poder entrar als museus de tant en tant a aprendre vistes, a triar personatges, a inspirar-se. La cosa es va resoldre amb discreció i, pel que sembla, amb sorpresa per part d’algunes persones de la casa que els estranyava veure que determinat públic no habitual sovintejava els museus prenent notes acuradament, mirant parets i sostres, comentant en veu baixa sobre no se sabia quines impressions. També havien demanat que, feta la tria dels que havien de sortir a passar-se-la bé, els hi escrivís un abreujadíssim qui és qui perquè, després de tant de temps de no sortir, els badocs i els passavolants que venen a veure el Carnaval de Sitges tinguessin una idea de la magnitud de la gent que tenien al davant.
Dit això, no se’n va parlar més. Va passar la Festa Major, Santa Tecla i el Festival de Cine i llavors sí que vaig començar a notar senyals de vida. Un dia una fotografia d’una estructura de fusta que tenia forma d’escala. Un altre dia una pregunta sobre un dels nus més atractius de Ramon Casas. Més endavant una llista de noms. Després encara se n’hi va afegir algun altre. Una tarda vam fer el repàs definitiu de la llista – i ara ja pots començar a escriure el qui és qui. I cada vegada m’arribaven més fotos per uasap del que ja tenia forma de carrossa però mai cap vista sencera: eren fragments, pistes, insinuacions. I sense ni una ni mitja paraula de com seria el Carnestoltes i, encara menys qui seria. És un gran sitgetà, em van dir. Poca cosa, vaig pensar jo, en una colla que es caracteritza en portar el bo i millor de cada casa – i de cases mira que n’hi ha, a Sitges.
La definició que em van donar del Carnestoltes va ser d’antologia: un gran tipus d’artista, amb personalitat i una mica Tina Turner i una mica Michael Jackson. Per acabar-ho d’adobar, el dijous gras al matí en Sebas m’envia una fotografia del Monument a Rusiñol tapat. M’esborrono i no ho entenc. Tot seguit me n’envia dues altres, la del Dr. Robert i la del Greco amb una explicació: és que han baixat a passejar. Llavors ho vaig entendre!
L’ultima part del secret va ser la sessió fotogràfica del Cau Ferrat que va acompanyar les pàgines d’aquest setmanari la setmana passada, amb el temps apretant tant per l’edició, que estava a punt de tancar, com per les presses per arribar al Pont d’en Domènech. Confesso que va ser tan emocionant com inoblidable, i els que vam gaudir de la primera vista d’en Rusiñol, en Casas, l’Utrillo, en Clarasó i en Deering, la Gitana i la Nena de la Clavellina asseguts a la taula del menjador del Cau Ferrat em sembla que no ho oblidarem. Impactaven.
L’arribo, espectacular, no hi ha paraules. No hi faltava ningú, al seguici. Obria el carro de L’alegria que passa i continuaven el Carnestoltes i tota la comitiva de personatges dels Museus, amb quadres, característiques i atuells.
Confesso que em va imposar, i emocionar, la visita que van fer als Museus, que és casa seva, el divendres al vespre.
I veure’ls pels carrers, al Mercat, a les rues. I saber que m’han deixat en testament dos Grecos de recanvi. En fi, que no en faig prou, amb aquest Marge Llarg, per donar-los les gràcies. Cal ser agraït, No K-Lia, perquè heu fet compatible la bellesa i l’alegria amb la imaginació, la disbauxa, el tunejat, la ironia, el fardo i, a més, heu aconseguit que tinguem els museus més carnavalers del món en un Carnaval marca Sitges total.
QUADERN DE TERRAMAR 