Durant el temps que la Fundació Stämpfli presentà el seu primer accrochage a la planta principal, hi havia un quadre que m’atreia irremissiblement. Era una obra de gran format, fosca, on un enorme revòlver apunta directament a l’espectador i una escultura d’aparença clàssica amb els ulls tapats rau mig acotada i d’escorç en una posició no precisament convencional. L’obra és, com tantes altres, un enigma; els seus elements no són fàcils d’entrellaçar i, no obstant això, el conjunt denota una figuració onírica, un malson en colors de cinema negre, una pantalla fosca on destaquen els elements figuratius a manera de fulguració de somni neguitejant. Hi predomina una gama cromàtica singular: un fosc que recull tots els elements de l’escena i un blau omnipresent en cadències i matisos del que l’artista se serveix per perfilar la narració que ens proposa. Fins aquí la descripció de l’enigma. És un quadre de Jacques Monory que forma part de la col·lecció permanent de la Fundació Stämpli.
L’obra de Jacques Monory forma part del gran corrent de la figuració narrativa europea que a partir dels anys seixanta deixa emprempta pròpia en l’art continental del segle XX enfront del PopArt de manufactura nordamericana. El tractament de les mitologies visualment preeminents en la vida quotidiana de la contemporaneïtat – les icones publicitàries, els cartells anunci, el cinema… –dels del posicionament crític de l’artista configuren el conglomerat d’aparences i llenguatges conegut amb aquest nom. Figuració perquè defugen explícitament la dissolució de la forma en el tractament formal; narrativa, perquè pretenen donar compte d’una determinada successió de fets enfront dels quals l’artista es posiciona explicant-ne la seva visió. És a dir, la narració. La forma al servei de la narració, sempre subjectiva i mai no exemplta ni d’esperit crític ni de compromís conceptual.
La trentena d’obres que configuren la mostra Monory ‘Mon cinema’, cinquena temporal produïda i organitzada per la Fundació Stämpfli als espais 2 i 3 de la seva seu, han estat realitzades en l’ample període que transcorre entre 1968 i 2012; més de cinquanta anys de dedicació, que vol dir més que mitja vida: una vida sencera en la pràctica de l’art. Fotògraf i cineasta a més de pintor, Monory treballa les arts visuals de forma indestriable, de manera que els empelts de fixació de la imatge fotogràfica i la successió de plans narratius configura una composició que sovint remet a les seqüències cinematogràfiques. El títol de Mon cinema no és gratuït, doncs. L’artista ha triat un conjunt d’obres relatives vinculades a la temàtica del més pur cinema negre: revòlvers, cotxes, noies, franctiradors, tigres… A la sala 3, encara, les seqüències del film de Monory, Ex, reblen el discurs narratiu proposat.
Però tot això no fóra prou aportació si no vingués presidit per una molt concreta tonalitat amb què Monory tenyeix la pràctica totalitat de la seva obra. Es tracta d’un blau directament emparentat amb La nit americana – el film dins del film i, a més, el color de la nocturnitat fictícia en tècnica emprada pel cinema per filmar de dia escenes de nit. Dos dels blaus més coneguts de l’art contemporani són el blau Klein – més semblant al nostre Blau Cau – i el blau Monory, patentat, aquesta tonalitat d’obscura claredat blavissa.
Jaques Monory, noranta-un anys d’una joventut de mirada ingènua i agraïda, va poder presidir l’obertura de l’exposició Mon cinema. Ha donat tota mena de facilitats per al muntatge i l’exhibició de la pel·lícula que va dirigir. A la vista dels quadres presentats es pot assegurar que la Fundació Stämpfli ha jugat la carta en favor de de la figuració narrativa obertament, i aquest fet la singularitza d’entre el conjunt actual. Monory, en blau cinema, blau americà, és una altra opció dins de les estètiques de la contemporaneïtat que juntament amb Erró o Villeglé han construït un llenguatge capaç de narrar les visions de mig segle.
QUADERN DE TERRAMAR 