Arxiu de la categoria: Arts

D’Omar Sharif a Borís Pasternak

Publicat el per
Respon
Omar Sarif: sempre serà el Doctor Zhivago...

Omar Sarif: sempre serà el Doctor Zhivago…

Hi ha deutes impagables, com els que els habitants del segle XX hem contret amb el cinema. El setè art ha marcat moltes vides, ens ha fet conèixer món força més enllà del que hem vist en els viatges, ens ha descobert civilitzacions, éssers, individualitats i paisatges, ens ha ensenyat, instruït i educat, ens ha mostrat el rostre ocult dels éssers, ens ha posat a límit les sensibilitats i els sentiments i, entre altres coses, ens ha fet entendre què és l’art total quan es fusionen arts visuals, música, interpretació, tecnologia, imaginació, humanisme, ficció i realitat. També ha creat miratges, perquè el cinema, on tot és mentira, ha construït grans realitats que, fins i tot, han superat la ficció i ha contret els seus deutes amb altres formes de creació com la literatura.

El cinema ha posat cara a personatges que s’han convertit en icones universals. Peter O’Toole serà sempre Lawrence d’Aràbia; Elisabeth Taylor i Richard Burton, Cleòpatra i Marc Antoni; Viven Leigh, Escarlata O’Hara; Vanessa Redgrave, el rostre i el cos d’Isadora Duncan; Warren Beatty és el periodista i escriptor John Reed; Robert Redford serà sempre el gran Gatsby; Marlon Brando, el vell Padrino; James Bond té el rostre de Sean Connery – i les suplantacions no li arriben a la sola de la sabata. Per a mi – i és una idea àmpliament compartida -, Omar Sharif sempre serà el Doctor Zhivago.

Borís Pasternak

Borís Pasternak

Rodada el 1965 sobre la novel·la de l’escriptor rus i premi Nobel, Borís Pasternak (1890-1960), Doctor Zhivago, aquesta història – … sí, història… – apassionant sobre la revolució, els ideals, el desengany, l’amor i la vida constitueix un dels grans clàssics del segle. Sharif encarna Zhivago, alter ego de Pasternak que hi va abocar idees, records i la història d’amor viscuda amb la traductora i escriptora Olga Ivínskaia.

Olga Ivínskaia, Borís Pasternak i Irina, filla d'Olga.

Olga Ivínskaia, Borís Pasternak i Irina, filla d’Olga.

L’escriptor va emprendre’n la redacció el 1945 i la va enllestir deu anys després. La història col·lectiva queda reflectida en el relat de la Primera Guerra Mundial, la Revolució d’Octubre i la guerra civil que va convertir Rússia en la URSS, en el sofriments de la població, en l’anunci de la fi de la vida privada –una de les escenes més impressionants tant del text com del film, en el rebuig de la poesia lírica enfront de l’èpica del realisme socialista (Zhivago era metge i poeta). La personalitat de Pasternak s’hi reflecteix, més enllà dels fets històrics i de les circumstàncies personals amb la veracitat i la versemblança de l’experiència de l’ésser humà i de l’escriptor entusiasmat inicialment per l’esperança d’una societat nova i al cap de pocs anys pel desengany del fracàs d’una política que va abocar el país a llargues dècades de dictadura totalitària que també li va tocar patir.

Zhivago cau presoner dels partisans...

5601_38842

El destí de la novel·la mostra, una vegada més, que la realitat supera la ficció. El manuscrit de Doctor Zhivago va sortir clandestinament de la URSS i va ser publicat per primera vegada en italià per l’editorial Feltrinelli el 1957, i un any més tard, en rus – fora del país – i en anglès. L’any següent Pasternak va ser Premi Nobel de Literatura, però es va veure forçat a renunciar-hi. Traduïda a un gran nombre de llengües, Doctor Zhivago no es va poder llegir al seu país fins 1988.

La primera edició va ser publicada a Itàlia, per l'editorial Feltrinelli (1957)

La primera edició va ser publicada a Itàlia, per l’editorial Feltrinelli (1957)

Enmig d’aquests avatars, Omar Sharif sempre serà el Doctor Zhivago i per assimilació Borís Pasternak, tot i que el físic eslau de l’escriptor és radicalment oposat al bru mediterranisme de l’actor. De la mateixa manera, la meravellosa Julie Christie dels anys seixanta serà sempre Larisa Fiódorovna, la Lara de la música igualment inoblidable.

Julie Christie, Larisa Fiodórovna

Julie Christie, Larisa Fiodórovna

Els rostres dels actors esdevenen les imatges que van més enllà de l’atractiu de l’impacte visual. Ens remeten als relats i als valors que han protagonitzat i que hem incorporat al nostre imaginari col·lectiu i personal. Tant és que la biografia de Sharif transiti per episodis d’afanys, fortuna i dissort fins haver arribat a la pèrdua absoluta de la consciència. L’alzheimer fa estralls, sí, però ningú no ens pot prendre aquella expressió de joia i d’esperança de Zhivago quan, camí dels Urals, queda meravellat per la llum que es filtra per l’espessor d’un bosc al llindar de la primavera.

“PER L’ART I PER LA PÀTRIA”

Publicat el per
Respon
Ramon Casas, Retrat d'Enric Morera. MNAC, Barcelona

Ramon Casas, Retrat d’Enric Morera. MNAC, Barcelona

“Cada dia som més i amb més fe i més ben armats per combatre per l’art i per la pàtria. Ja saps que l’Art és la nostra pàtria gran i Catalunya la nostra pàtria petita. Petita ara però que en idea la concebim tan gran com l’altra quan a ella li entregui tota l’ànima. Ja ho veus, ja somiem, però somiem coses grans, belles, què millor que això!”

Ho escrivia un entusiasta Enric Morera als seus trenta anys al seu gran amic – li deia germà- Isaac Albéniz. Era en un moment àlgid del Modernisme, un juny càlid de 1895, quan el jove compositor anava desgranant els seus projectes i somnis a un interlocutor que el podria comprendre com pocs. Albéniz podia amidar el grau d’entusiasme de Morera, el seu compromís i el seu geni enfront de la gran tasca de modernitzar la música del país fos per la influència rebuda i assimilada de la més avançada música del Nord o per la recopilació i harmonització que portava a terme de la música popular catalana.

IMG_7991

En aquells moments les composicions musicals d’Enric Morera eren ja d’una ambició suprema. Ell, que havia començat a saber de solfa i d’instruments en una llunyana Argentina on la seva família s’hi havia traslladat quan ell encara anava amb bolquers, havia iniciat l’aventura de la composició, la pedagogia i la interpretació amb vocació, voluntat i ofici. Les memòries que va publicar el 1936 amb el títol de Moments viscuts mostren uns passatges inoblidables, gairebé exòtics, en els que el protagonista explica les seves aventures a l’Argentina; una imatge d’en Morera que s’adiu poc, o gens, amb el retrat que li va fer Rusiñol dirigint la coral de la Catalunya Nova (1897). Però era el mateix, efectivament: el jove que desafiava els seus professors i l’home que s’havia proposat posar al dia l’obra regeneracionista de Josep Anselm Clavé fundant una coral d’obrers que no sabien de solfa però que mostraven sensibilitat i interès per dedicar el temps de lleure a la música popular catalana.

Santiago Rusiñol, Retrat d'Enric Morera dirigint la coral Catalunya Nova (1897). Museu del Cau Ferrat, Sitges.

Santiago Rusiñol, Retrat d’Enric Morera dirigint la coral Catalunya Nova (1897). Museu del Cau Ferrat, Sitges.

Quan vers 1892 entre el grup dels modernistes de L’Avenç va trobar Rusiñol s’inicià una amistat i una complicitat que van confluir en obres que han esdevingut el paradigma de l’art total i de la compenetració entre la literatura i la música: Oracions, L’alegria que passa, Els caminants de la terra o La nit de l’amor. Morera prendre part en la Segona Festa Modernista dirigint una obra de César Frank i la part musical de La Intrusa, de Maeterlinck i va protagonitzar la Quarta estrenant l’òpera La Fada. Quatre anys més tard fundava el Teatre Líric Català amb la voluntat de construir una alternativa de país i de qualitat en front de la sarsuela madrilenya.

Enric Morera. Cançó de Zaira. LAP 1898

Música per a la “Cançó de Zaira”, “L’alegria que passa”, amb text de Santiago Rusiñol (1898).

Modernitat, patriotisme, regeneracionisme, creativitat, rigor, sensibilitat i entusiasme són algunes de les qualitats del mestre Morera. La popularitat que va assolir en el seu temps va contribuir a propagar cants i melodies que al cap d’un segle han passat a formar part de l’imaginari col·lectiu del país. La santa espina (amb tota la càrrega simbòlica i resistencial que prové de l’època de la primera dictadura); L’Empordà, Sota de l’om o La sardana de les monges són melodies vigoroses, penetrants i inoblidables. Morera va escriure centenars d’obres de tots els gèneres musicals i va posar música als més remarcables escriptors del seu temps, des d’Àngel Guimerà a Trinitat Catasús i des d’Emili Guanyabens a Josep M. de Sagarra. Als nostres dies ha prevalgut la música popular en detriment de la música escènica i instrumental, i és per això que Enric Morera mereix un nou dimensionament que el mostri en tota la seva plenitud.

Àngel Guimerà i Enric Morera.

Àngel Guimerà i Enric Morera.

La música del mestre Morera és també un patrimoni dels sitgetans: per les obres que va compartir amb Rusiñol, pels concerts que va organitzar al Cau Ferrat, per les vetllades al Prado i al Retiro – és soci honorari de totes dues societats -, per les nits de caramelles protagonitzades per La nit de l’amor, pels anys que va viure al Mas d’en Puig i a la Sínia Morera i les obres que porten data sitgetana, per aquesta sardana tan profundament entranyable de La Festa Major. L’exposició que han organitzat l’Ajuntament de Sitges, el Departament de Cultura, la Biblioteca de Catalunya i el Consorci del Patrimoni de Sitges, comissariada per Francesc Parra i Pol Cruells ens posa a l’abast la grandesa i la creativitat d’un dels temperaments artístics més grans del seu temps.

VISTA DE LA CIUTAT A PRIMERA HORA

Publicat el per
Respon
Passeig del Born, Palma de Mallorca (juny 1015). Fot. Frèia Berg.

Passeig del Born, Palma de Mallorca (juny 1015). Fot. Frèia Berg.

M’agrada arribar-hi a primera hora del matí. No només perquè la calor no és tan apalagosa com en altres hores del dia sinó perquè, sobretot, m’agrada veure com la ciutat va arrencant de mica en mica, més enllà del tràfec que no distingeix el dia de la nit a l’aeroport mastodòntic. Els pocs quilòmetres que la’n separen em donen el to de la imparable creixença del ciment que ni tant sols la crisi ha pogut deturar. La matèria gris guanya terreny i volum en detriment del que hauria estat desitjable: un entorn equilibrat a les envistes del Molinar, que ara ja és història i arqueologia i un passeig vora mar sense el ronc perllongat dels motors. L’autovia és tan ràpida que de seguida s’arriba a la Capitania portuària; a la dreta una falsa concessió a la mar, terreny sembrat de palmerar tropical vora muralla. Des de dalt la catedral s’ho mira amb esguard indiferent. Hauria pogut ser molt pitjor, però a la vista de les postals antigues – cada poble i cada ciutat té les seves dèries d’idealització compensatòria dels desastres – el setge de ciment i totxo que ha trobat les complicitats dels que ordenen (és un dir) el trànsit viari ha guanyat centenars de metres quadrats en una extensió implacable.

El cotxe gira cap a la dreta i, Born amunt, passo revista als establiments de sempre que vaig visitar la darrera vegada. Alguns han sucumbit a les franquícies pretenciosament elegants i adotzenades sempre; altres es mantenen en un equilibri més que precari. El Café Lírico encara aguanta i les taules continuen essent de marbre; la qualitat del cafè espero que, com a mínim, sigui com la de fa un parell d’anys. Més enllà de les dues esfinxs que es miren amb una tota indiferència m’adono que al mig del Born ha arribat la moda de les terrasses. La frondositat dels arbres hi fa aquella ombra que als migdies m’hi aixopluga benigna i benèvola, de vegades una mica polsegosa; persisteix del matí fins horabaixa. A mà esquerra reconec la casa on visqué en Bartomeu Fiol, la bonhomia, el poeta tardà discret i escèptic en tot llevat del conreu de l’amistat, sempre fidel als de la seva generació. Més amunt, a tocar de la Plaça de les Tortugues que porta el nom d’un rei, a mà dreta el Cafè Bosc, no sé si una mica més modernitzat. M’endinso per l’ombra estreta del carrer del davant i arribo al pati de les palmeres, que m’esperen flanquejant la inscripció en pedra que diu 1723. Un bon cafè, un esmorzar frugal i per feina.

Interior. Palma de Mallorca (juny 2015). Fot. Frèia Berg

Interior. Palma de Mallorca (juny 2015). Fot. Frèia Berg

A Palma de Mallorca em passa com a Venècia i com en ben pocs altres indrets: el temps s’hi detura. Hi entres, t’hi instal·les, tot s’alenteix per moments i el pas de les hores regeix per un altre ritme. No és ben bé el de l’illa de la calma, perquè al gent va fent la seva i els vehicles circulen, però no pas amb el mateix ímpetu que en altres indrets del continent. La insularitat no és únicament un fet geogràfic i l’escreix, tant subjectiu com es vulgui, és una determinada manera de sentir.

A Palma de Mallorca em passa com a Venècia i com en ben pocs altres indrets: el temps s’hi detura. Hi entres, t’hi instal·les, tot s’alenteix per moments i el pas de les hores regeix per un altre ritme. No és ben bé el de l’illa de la calma, perquè al gent va fent la seva i els vehicles circulen, però no pas amb el mateix ímpetu que en altres indrets del continent. La insularitat no és únicament un fet geogràfic i l’escreix, tant subjectiu com es vulgui, és una determinada manera de sentir.

He vingut per feina; hi he retrobat, magníficament instal·lats, en Rusiñol, el Greco, Zuloaga, Pichot, Mas i Fondevila i alguns altres amics, un total de quaranta-quatre presències a l’antic Gran Hotel de Palma, actual Caixafòrum, on passaran l’estiu a la vista d’un públic no gens habitual i que no visitarà pas Sitges. Són obres de procedència pública i privada que dialoguen en la mirada de Rusiñol, tal com van fer a la Fundació Gòdia aquest passat hivern però amb variants substancials de noms i títols.

Exposició "El Greco en la mirada de Rusiñol", Caixafòrum, Palma de Mallorca (juny 2015). Fot. Frèia Berg.

Exposició “El Greco en la mirada de Rusiñol”, Caixafòrum, Palma de Mallorca (juny 2015). Fot. Frèia Berg.

A l’hora del temps lliure veuré altres amics: els Dusais, en Damià, na Margalida, els i les poetes, les sitgetanes fincades a Palma. Compartirem converses amb els del Gran Hotel i ens els mirarem amb bons ulls. Més tard o més d’hora, quan el temps s’haurà gairebé aturat del tot, reemprendre el meu recorregut per la plaça del Rosari, el carrer Jaume I, el carrer Sant Domènec fins can Joan Alcover, recalant primer vora el pati dels poetes i desprès, finalment, al del Convent de Santa Clara. Allà hi continuaré llegint el dietari de la jove Elisabet Girona, des de que hi va anar a raure poc després que en Joan Josep d’Àustria enviés les arquilles de disseny napolità i factura mallorquina al capital Joan Falç de Mar; un dietari en el que narra en primera persona els anys del convent, on va aprendre de lletra, fins que en va sortir per acompanyar na Caterina a Itàlia on l’esperava el marit comerciant que el pare li havia concertat. Quin destí, el de na Caterina, i quin destí, el de l’Elisabet, que a Itàlia va emprendre una nova vida gairebé sense adonar-se’n.

Pati amb palmeres. Palma de Mallorca (juny 2015). Fot. Frèia Berg

Pati amb palmeres. Palma de Mallorca (juny 2015). Fot. Frèia Berg

El temps s’atura mentre, defora, el totxo i el ciment creixen sense remei, els vols a Mallorca proliferen des d’arreu del món i a l’interior de Palma hi ha indrets on senyoreja la frondositat de l’ombra fresca i les palmeres dels patis voregen les dates del temps que sembla que s’hi hagi deturat definitivament.

JACQUES MONORY EN BLAU CINEMA

Publicat el per
Respon

Unknown-3

Durant el temps que la Fundació Stämpfli presentà el seu primer accrochage a la planta principal, hi havia un quadre que m’atreia irremissiblement. Era una obra de gran format, fosca, on un enorme revòlver apunta directament a l’espectador i una escultura d’aparença clàssica amb els ulls tapats rau mig acotada i d’escorç en una posició no precisament convencional. L’obra és, com tantes altres, un enigma; els seus elements no són fàcils d’entrellaçar i, no obstant això, el conjunt denota una figuració onírica, un malson en colors de cinema negre, una pantalla fosca on destaquen els elements figuratius a manera de fulguració de somni neguitejant. Hi predomina una gama cromàtica singular: un fosc que recull tots els elements de l’escena i un blau omnipresent en cadències i matisos del que l’artista se serveix per perfilar la narració que ens proposa. Fins aquí la descripció de l’enigma. És un quadre de Jacques Monory que forma part de la col·lecció permanent de la Fundació Stämpli.

foto2

Unknown

L’obra de Jacques Monory forma part del gran corrent de la figuració narrativa europea que a partir dels anys seixanta deixa emprempta pròpia en l’art continental del segle XX enfront del PopArt de manufactura nordamericana. El tractament de les mitologies visualment preeminents en la vida quotidiana de la contemporaneïtat – les icones publicitàries, els cartells anunci, el cinema… –dels del posicionament crític de l’artista configuren el conglomerat d’aparences i llenguatges conegut amb aquest nom. Figuració perquè defugen explícitament la dissolució de la forma en el tractament formal; narrativa, perquè pretenen donar compte d’una determinada successió de fets enfront dels quals l’artista es posiciona explicant-ne la seva visió. És a dir, la narració. La forma al servei de la narració, sempre subjectiva i mai no exemplta ni d’esperit crític ni de compromís conceptual.

Unknown-2

La trentena d’obres que configuren la mostra Monory ‘Mon cinema’, cinquena temporal produïda i organitzada per la Fundació Stämpfli als espais 2 i 3 de la seva seu, han estat realitzades en l’ample període que transcorre entre 1968 i 2012; més de cinquanta anys de dedicació, que vol dir més que mitja vida: una vida sencera en la pràctica de l’art. Fotògraf i cineasta a més de pintor, Monory treballa les arts visuals de forma indestriable, de manera que els empelts de fixació de la imatge fotogràfica i la successió de plans narratius configura una composició que sovint remet a les seqüències cinematogràfiques. El títol de Mon cinema no és gratuït, doncs. L’artista ha triat un conjunt d’obres relatives vinculades a la temàtica del més pur cinema negre: revòlvers, cotxes, noies, franctiradors, tigres… A la sala 3, encara, les seqüències del film de Monory, Ex, reblen el discurs narratiu proposat.

foto5

Però tot això no fóra prou aportació si no vingués presidit per una molt concreta tonalitat amb què Monory tenyeix la pràctica totalitat de la seva obra. Es tracta d’un blau directament emparentat amb La nit americana – el film dins del film i, a més, el color de la nocturnitat fictícia en tècnica emprada pel cinema per filmar de dia escenes de nit. Dos dels blaus més coneguts de l’art contemporani són el blau Klein – més semblant al nostre Blau Cau – i el blau Monory, patentat, aquesta tonalitat d’obscura claredat blavissa.

images

Jaques Monory, noranta-un anys d’una joventut de mirada ingènua i agraïda, va poder presidir l’obertura de l’exposició Mon cinema. Ha donat tota mena de facilitats per al muntatge i l’exhibició de la pel·lícula que va dirigir. A la vista dels quadres presentats es pot assegurar que la Fundació Stämpfli ha jugat la carta en favor de de la figuració narrativa obertament, i aquest fet la singularitza d’entre el conjunt actual. Monory, en blau cinema, blau americà, és una altra opció dins de les estètiques de la contemporaneïtat que juntament amb Erró o Villeglé han construït un llenguatge capaç de narrar les visions de mig segle.

Unknown-1

LES ARQUILLES DE CAN FALÇ

Publicat el per
Respon

_FH_3770_FH_3790

Un capvespre fosc de novembre de 1668 s’apropa a Sitges un reduït contingent de genets que, provinents del sudoest, cavalca vers la Vila. Vora el Pou Vedre, entre vinyes i horts, s’aturen cercant una de les cases dels afores, al camí Fondo on els han dit que els hostatjaran per passar la nit. Fan cara de cansats i el que sembla que mana, més que els altres. És un fugitiu i no és un qualsevol. És un destacat personatge de la cort espanyola dels Àustries, antic virrei de Nàpols i de Sicília que, enfrontat amb la Reina regent s’ha evadit de Consuegra, on l’havien confinat i, clandestinament, viatja a Catalunya, d’on havia estat també Virrei, a cercar el suport que li cal per tornar a Madrid amb trumfos a la mà i obtenir, potser, el càrrec de primer ministre. Sitges és una escala més important del que sembla perquè hi té un amic navegant, comerciant i capità de la infanteria espanyola renovada, un Serrallonga pur en paraules de l’historiador sitgetà Josep Carbonell i Gener, amb el qual ha coincidit a la Guerra dels Segadors, potser a la rendició de Barcelona o la de Sitges o potser quan havia estat Virrei un cop acabada la guerra.

Can Falç. Pintura mural del Saló Rosa (2014). Fot. Frèia Berg

Can Falç. Pintura mural del Saló Rosa (2014). Fot. Frèia Berg

L’home de Joan Josep d’Àustria a Sitges és el capità Joan Falç. Els fugitius localitzen la casa que, annexa, té una capella dedicada a la devoció de Sant Muç, on són rebuts amb tanta discreció com oberta complicitat; un lloc on poden descansar confiats i sense neguit. L’endemà al matí, segueixen el torrent de la Bassa Rodona fins a la platja i, davant de Can Falç, el capità els embarca en un petit vaixell que els du a tots fins a Castelldefels, on els esperen amb cavalls que, via Sant Feliu de Llobregat, arriben a Barcelona. Allà les institucions catalanes el reben i li fan festa, forcen la situació de fet, aconsegueixen que la Reina rebi de nou Joan Josep d’Àustria i li obren el camí cap a una presidència de govern que es farà esperar encara uns mesos. Una de tantes vegades que els catalans han volgut contribuir, en va, a reformar Espanya….

L’amistat del capità Falç amb el fugitiu, Joan Josep d’Àustria, fill bastard i reconegut de Felip IV, i germanastre d’un Carles II encara menor, personatge obertament detestat per la reina Marianna d’Àustria, data del temps en que, un cop capitulada Barcelona el 1652, Joan Josep d’Àustria havia esdevingut virrei de Catalunya i n’havia exercit durant tres anys. Però si Joan Josep d’Àustria havia de conservar a la memòria la figura del capità Falç havia de ser pel record del capvespre a Sant Muç o per la llum de la matinada de novembre sota la Punta, orsejant o remant costes amunt.

Portal d'entrada a Can Falç des de l'antic hort (juliol 2014). Fot. Frèia Berg.

Portal d’entrada a Can Falç des de l’antic hort (juliol 2014). Fot. Frèia Berg.

Temps després, una embarcació descarregava a la platja de Sitges, davant de Can Falç, una mercaderia especial: dues magnífiques arquilles del segle XVII de fusta i esmalts: manufactura napolitana, escut tallat amb l’àliga bicèfala, esmalts delicadíssims representant ermitans i profetes esdevingut sants. El fill del Rei les va enviar al capità Joan Falç per agrair-li la complicitat i el viatge. Són dos mobles nobles i sumptuaris que fan parella, un conjunt únic que, unit a la resta del mobiliari de la casa, contribueixen al seu gran valor històric i patrimonial.

_FH_3792

Les arquilles van quedar presidint el saló gran de Can Falç i mai més no se’n van moure, eternament arrogants en la seva bellesa antiga. Han sentit com cruixia el pas del temps al sòl, a l’embigat i a les parets; han vist com es degradaven les pintures al fresc i a l’arrambador i han viscut en carn pròpia el lent esllanguiment d’una gran casa pairal que fins els darrers moments mostrava la gran malenconia de l’abandonament a la fragilitat de la pròpia sort.

En aquest inici de recuperació de Can Falç les arquilles de Joan Josep d’Àustria han estat les obres més emblemàtiques. Retornat el seu esplendor a mans del restaurador Marc Fabra, estudiades acuradament per la historiadora de l’art experta en mobiliari Mònica Piera i esdevingudes la primera Peça del Mes de Can Falç als Museus de Sitges, formen part de l’exposició permanent de la sala dedicada als estils barroc i neoclàssic del Museu de Maricel.

Joan Batlle i Amell, Platja de Sitges, al seu emplaçament original de Can Falç. Actualment al Museu de Maricel, a la sala de l'Escola Luminista. Fot. Frèia Berg.

Joan Batlle i Amell, Platja de Sitges, al seu emplaçament original de Can Falç. Actualment al Museu de Maricel, a la sala de l’Escola Luminista. Fot. Frèia Berg.

Ben aviat les acompanyarà una part del gran cadirat disposat al voltant de la sala noble de Can Falç, encara en restauració, a prop de la vista de la Platja de Sitges del pintor Joan Batlle Amell, també procedent de Can Falç, que figura a la sala dedicada als pintors de l’Escola Luminista. Les arquilles són, avui, el símbol de Can Falç en clau de passat i en expectativa de futur.