Arxiu de la categoria: Arts

El Carnaval dels Modernistes

Publicat el per
Respon
2006-06-27 12-24-54_0010 còpia

Imitació de tapisseria medieval pintada per Santiago Rusiñol per al Carnaval del Cercle Artístic de Barcelona celebrat al Teatre Líric (1889).

Van fer saber a tort i a dret que sortiria el carro gros. Ho van preparar amb tota cura i gran detall dedicant-hi tots els esforços materials i, sobretot, de creativitat i d’imaginació.  Van procurar que se’n parlés des dels preparatius. No van oblidar cap detall. El gran ball dels artistes de 1889 va començar a les onze de la nit del dilluns de Carnaval i va acabar a les quatre de la matinada. La condició, a més de les ganes de divertir-se, era la d’anar disfressats.

Un any abans un dels capitostos joves havia passat pel Carnaval de Niça, famós entre els famosos, i n’havia quedat enlluernat. Havia estat també al Carnaval de Roma i havia dedicat algun article al de Barcelona. Li encantava disfressar-se i no en perdia l’ocasió. A Sitges, quan total no feia més de quatre dies comptats que hi havia posat els peus, en un dels balls carnavalescos del Prado diu que una màscara femenina se li va acostar i li va xiuxiuejar que vés, que si segueixes així aviat et faran alcalde. A París la va fer més grossa, i ell i el seu amic i company de fatigues es van disfressar de manoles i van fer un debut memorable ballant i cantant flamenc al ball de màscares dels artistes al Folies-Bergère. De gran li van haver d’extirpar un ronyó necròtic en una operació que li van fer a domicili. Va estar a un pas de no explicar-ho però així que es va veure les orelles va tornar a fer de les seves i, en plena convalescència, el dilluns de carnaval es va posar un nas postís fent ganyotes quan el metge el va anar a visitar, de manera que el va despistar fent-li creure que ja estava mig mort.

                  El ball de disfresses dels artistes aplegats al Cercle Artístic de Barcelona es va celebrar al Teatre Líric, el segon de la ciutat després del Liceu. Els organitzadors s’havien inspirat en els carnavals europeus en els que la presència i l’acció dels artistes atorgava un valor afegit de creativitat i estètica, com els de Viena, Roma o Florència. El sarau de 1889 a Barcelona era, per damunt de tot, una reivindicació de la presència i la visibilitat dels artistes que cercaven el reconeixement per part de la societat més enllà dels salons i les exposicions. Era una treva,un pacte entre els artistes i la burgesia més característica dels dies de La febre d’or, tan ben descrits per la novel·la homònima del gran Narcís Oller.

2006-06-27 12-24-17_0008 còpia

Les disfresses dels artistes dibuixades i comentades a les pàgines de “La Vanguardia”, 6.III.1889.

                  De la nòmina modernista i afins, Rusiñol i Casas van formar part del comitè organitzador sector decoració, juntament amb l’escenògraf J. Soler i Rovirosa i els germans Masriera. El saló del teatre es va redecorar com un saló elegant estil renaixement, amb la intervenció de l’escenògraf Vilumara i l’arquitecte Francesc Rogent, escultures de Clarasó i de Josep Llimona; animals dissecats procedents de la col·lecció del naturalista Francesc Darder – un lleó, un tigre i un llop- ; al·legories de Carnaval per Alexandre de Riquer i F. Masriera. No hi van falta objectes artístics: tapissos, armadures, estàtues i també plantes, procedents de diverses col·leccions. Rusiñol va decorar les parets amb tapissos neogòtics – la dèria estètica del moment, aquest neogòtic del primer modernisme del que el Gran Saló del Cau Ferrat en guarda algun ressò – amb temàtiques transcendents i tonalitats humorístiques. Les disfresses també van ser lluïdes: Ramon Casas, de florentí del segle XIII; Francesc Rogent, de plebeu medieval; Soler i Rovirosa, de general; el pintor Manuel Cusí, de florentí del segle XV; Pere Romeu, de capità; Francesc Labarta, d’àrab; Pompeu Gener, de marquès; Josep Lluís Pellicer, d’artista pelut del segle XIX… Rusiñol va conservar fotografies dels seus tapissos i dels artistes disfressats. Ell anava de romàntic del segle XIX.

32119-22

Ramon Casas disfressat de florentí del segle XV. Ball de carnaval del Cercle Artístic de Barcelona al Teatre Líric (1889).

El Carnaval dels artistes va fer córrer molta tinta i va entrar a formar part de la memorialística barcelonina fins ben entrats els anys quaranta. Fos quina fos l’ocasió, no se’n van deixar perdre ni una. Per això no es fa estrany que, com que tot torna, aquests dies n’havem vist uns quants formant part del seguici carnavalesc. Quan van saber que aquest any sí, s’hi van apuntar de seguida.

Feliç Carnaval!

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 5 de febrer de 2016. 

Ramon Casas: invitació a “La Peça del Mes”

Publicat el per
Respon

Us convidem a començar l’Any Ramon Casas 2016 als Museus de Sitges amb l’inici del programa de La Peça del Mes. 

En lloc d’una, seran dues: la carta de Ramon Casas a Rusiñol en la que li anuncia la propera arribada a París, escrita l’octubre de 1890, i l’esplèndid oli de Ramon Casas, Ball al Moulin de la Galette (1890-1891).

Totes dues obres formen part del Museu del Cau Ferrat. La carta forma part del primer volum dels Àlbums de records de l’artista. El quadre figura al Gran Saló del Cau Ferrat, i és una de les obres més emblemàtiques del museu. 

Aquest acte, que tindrà lloc a la Sala Gòtica del Museu de Maricel el divendres dia 29 de gener a les 18 hores, és la primera activitat amb què els Museus de Sitges contribueixen a l’Any Ramon Casas 2016.

Juntament amb les fitxes de cadascuna d’aquestes obres seran lliurades gratuïtament als assistents el conjunt de les altres fitxes de les obres de Ramon Casas que hagin estat presentades com a Peça del Mes, reeditades amb aquesta ocasió.  I, en finalitzar, es brindarà amb una copa de cava. 

Acte d’accés lliure i aforament limitat. 

image001-1

El gran art local de Joaquim Sunyer

Publicat el per
Respon

 

1920. Paisatge Stgs MNAC035

Joaquim Sunyer, “Paisatge de Sitges”, c. 1920. Museu de Maricel, Sitges. Dipòsit del MNAC, Barcelona. 

Amb el títol de El Gran Art Local de Joaquim Sunyer, el 1925 l’escriptor i crític Josep M. Junoy publicava un assaig de la trajectòria artística del pintor des dels seus inicis i consolidació a París (1896-1910), fins els moments àlgids del seu lideratge fundacional de l’estètica noucentista. Joaquim Sunyer i de Miró (Sitges, 1874-1956) és un dels artistes capdavanters de la pintura catalana moderna amb projecció internacional i el més remarcat pintor del Noucentisme. Josep M. Junoy l’havia conegut a París i havia estat testimoni de la darrera etapa parisenca i del retorn a la pintura catalana; potser per això va esdevenir-ne un dels crítics més entusiastes.

_DSC0024 

Si bé Junoy inscriu l’enunciat del Gran Art Local en “la terra, la seva terra, la nostra terra” en una explícita referència a Catalunya, la feliç expressió és del tot transportable a l’àmbit on Sunyer porta a terme una gran part de la seva millor obra: la vila i el terme de Sitges. La Vila, el paisatge, l’entorn natural i la seva gent constitueixen la primera matèria d’inspiració, experimentació i expressió sunyerianes en totes les possibles dimensions. L’encapçalament de l’assaig de Junoy amb uns mots de Frederic Mistral, “L’omo à la terro” (“L’home és de la terra”), rebla el sentit de pertinença tant a la geografia com a l’imaginari, del tot aplicable a la personalitat de l’artista . “L’art d’en Sunyer és un gran art, perquè ha sabut copsar els ritmes més genuins del seu paisatge. És un gran art, sobretot, perquè ha sabut escoltar i fer plàstiques les veus inconfusibles de la seva sang”, conclou Junoy.

1917. Cala Forn

Joaquim Sunyer, “Cala Forn” (1917). MNAC, Barcelona

 Des de les obres més primerenques la pintura de l’artista constitueix un retrat coral de Sitges i la seva gent. Exceptuant els anys parisencs, les campanyes d’estiueig  – Seva, Queralbs… – i els retrats d’encàrrec, Sunyer projecta una imatge de Sitges al llarg de la seva evolució estètica i formal. Les hortes del sorrenc pintades a redós del seu oncle, el luminista Joaquim de Miró i Argenter; les visions entre goyesques i grequianes de la Tia Remei i de Sara Carbonell, respectivament; la recerca i assoliment del propi llenguatge que el consagra com el “nostre pintor mediterrani” a la Platja de Sant Sebastià, El mas, El maset” i a l’esplèndid binomi de la Mediterrània i la  Pastoral – la carn del paisatge, en paraules de Joan Maragall -; Maria Dolors, el cicle del El Clot dels Frares, Les cosidores – cadascuna amb nom propi… -; Cala Forn – personatges reals per a un paisatge ideal – ; la Família de pescadors, amb els de Cal Dimoni Vermell com a protagonistes; els retrats de Pepa Gumà, Maria Planes o Lola Vidal (la muller de Ramon Planes)  són alguns, només alguns, dels exemples que converteixen Sitges i la seva gent en icones de la pintura catalana de la modernitat.

_DSC0052

Joaquim Sunyer, “Les germanes Ribes” (1913). Museu de Maricel, Sitges. Dipòsit del MNAC, Barcelona.

El conjunt d’obres que figuren al Museu de Maricel – Maternitat, Les germanes Ribes, Les dues cotorres, Paisatge de Sitges, Amadeu i Montserrat Gorgas – constitueixen, a més d’una magnífica mostra del Noucentisme a Sitges, el testimoni públic del gran art local de Joaquim Sunyer.

 

Ramon Casas, un gran clàssic de la pintura moderna

Publicat el per
Respon

 

6152305424_4fdc890c47_b

 

Igual que succeeix amb tots els clàssics, i Ramon Casas és un dels grans clàssics de la pintura moderna, cada vegada que són objecte de centenaris i commemoracions són notícia d’actualitat, es posen al dia i acaren un altre segment d’eternitat amb noves lectures i diferents formes de contemplació i gaudi. És el que es proposa des de la Comissió nacional de Commemoracions, que des de 2012 determina les commemoracions que s’esdevindran oficialment a nivell nacional i que ha declarat el 2016 com Any Ramon Casas.

 Als cent cinquanta anys del seu naixement un quatre de gener, Casas ha esdevingut una autèntica icona de la pintura catalana i una de els figures més emblemàtiques del Modernisme. El seu traç inconfusible, l’ofici adquirit des dels anys de joventut que mai no l’abandonà i una determinada recerca de la modernitat el situen com a un dels grans mestres de la pintura del seu temps.

En la personalitat de Ramon Casas conflueixen el jove que decideix fer el viatge d’aprenentatge a París, on estudia amb Carolus-Duran, un dels mestres més remarcats de l’època; el que fa viatges d’artista a Granada i a Madrid; l’artista que juntament amb Santiago Rusiñol surt a la recerca de paisatges i emocions per diversos indrets de Catalunya (Poblet, la Catalunya Vella, la Cerdanya…); el bohemi de Montmartre que pinta la millor visió del Moulin de la Galette i l’ambient entre marginal, artístic i popular; el pintor que retrata les multituds de la Catalunya del seu temps en diverses i diferents circumstàncies; l’enamorat de Júlia Peraire, la Sargantain, que immortalitza en un retrat d’alt voltatge sensual; el retratista de les burgeses barcelonines i nordamericanes; l’autor de la més completa iconografia dels personatges públics de la primera dècada del segle vint; el pintor de les soledats de paisatges, jardins i claustres…

Casas, discretament polièdric, amant de la bona vida i del progrés material – viatges confortables, automòbil, la ironia amb què descriu Els adelantos del segle XX… – és l’artista que eleva el cartellisme a la categoria d’obra d’art, es tracti de l’anunci de l’ Enciclopèdia Espasa, de l’ Anís de  Mono, d’un sanatori per a sifilítics o dels Cigarrillos de París. Quan fa de mecenes – amb les revistes Quatre Gats, Pel & Ploma (per a la qual produeix alguns dels seus millors retrats al carbó) o Forma – obra amb generositat i eficàcia. Quan lliga amistats és – llevat d’alguna excepció forçada per les circumstàncies – de per vida i amb tot el sentiment.

 La seva vinculació amb Sitges està marcada per dues grans amistats amb les que comparteix la passió per l’art: Santiago Rusiñol i Charles Deering. Corresponen a dues visions i a dues etapes ben diferenciades de la seva vida.

 Al llarg d’aquest 2016 les mirades sobre Ramon Casas seran múltiples i  diverses, sumant en favor d’un artista que mereix una renovada posada en valor per al temps present i per al guany del futur.

           

(“El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 8.I.2016) 

 

MEMÒRIA DE WALTER BENJAMIN MIRANT UNA MAR FOSCA

Publicat el per
Respon
Cementiri de Portbou, Memorial Walter Benjamin, de Dani Karavan. Fot. Miquel Ruiz Avilés.

Cementiri de Portbou, Memorial Walter Benjamin, de Dani Karavan. Fot. Miquel Ruiz Avilés.

“Era, prou bé que jo ho sabia, l’últim viatge

sobre onades de llum ens perseguia el vent…”

Walter Benjamin, Sonet 49

 

Portbou és un paisatge d’ombres. Portbou és el jardí de la infantesa, paradís perdut pels anys i recuperat per la memòria d’Àngeles i Rafael Santos Torroella, la fotografia en blanc i negre que acompanya el poema d’en Rafael dedicat a la seva germana.

Àngeles i Rafael Santos Torroella, al jardí de la casa familiar de Portbou, 1916.

Àngeles i Rafael Santos Torroella, al jardí de la casa familiar de Portbou, 1916.

Portbou és una carretera de contínua zigazaga que travessa el poble de turó en turó, de revolt en revolt. Portbou és el confí marcat per una estació omnipresent i buida en blanc i negre. Portbou és un paisatge d’ombres perquè és un lloc de memòria definitivament consagrat per la ruta dels exilis, per la història de tantes vides trencades dels que fugien deixant enrere “mitja vida condormida”, que escriví Joan Oliver. Per a molts va ser exili; per a Walter Benjamin, la mort; per a tots els que hi han construït mitologies personals i col·lectives, un lloc on la memòria és viva i punyent. Walter Benjamin, jueu, filòsof, escriptor i fugitiu encarna la imatge de l’intel·lectual europeu del segle vint en el seu estat més simbòlic i més intens. La maleta que portava quan va arribar a Portbou aquella tarda de setembre i que va desaparèixer amb el seu contingut s’ha convertit en metàfora de múltiples significats.

Pocs indrets hi deu haver amb un poder d’evocació i de commoció tan intens – (què puc esperar si no commoure’t? escrivia Wordsworth parlant del sentit de la poesia) – com Portbou, darrer passatge de Walter Benjamin. Jueu, escriptor, filòsof, una ment brillant oberta i transmissora de modernitat amb una vida on les dificultats de tota mena li guanyaven la partida, de ciutat en ciutat i d’exili en exili. Fugia de la barbàrie, de la persecució i del totalitarisme nazi i va intentar continuar fugint fins el darrer moment. Un home malalt del cor, quaranta-vuit anys, travessa la línia fronterera muntanyes amunt des de la França invadida a l’Espanya ferida de guerra per tal d’aconseguir algun vaixell rumb a una Amèrica llunyana on refer el tros vida que li restava. No hi va ser a temps. Quan va arribar a Portbou, a l’estació, a la comissaria, no el deixaren passar; havia de fer nit per ser retornar l’endemà cap a França on, segurament, l’esperava el pitjor. Benjamin va posar fi a la seva vida la nit del 25 de setembre fa justament setanta-cinc anys. Llevat dels amics fidels que en van conservar els escrits i la memòria la seva recepció va ser relativament tardana; la troballa de l’obra manuscrita que havia confiat al seu amic Georges Bataille pocs dies abans d’abandonar París va ser localitzada el 1981 a la Bibliothèque Nationale va impulsar una nova i més gran percepció de la seva contribució a la modernitat amb la seva publicació, Passagenwerke, el recull de materials que des de 1927 amb què elaborava del que havia de ser la seva inconclusa obra pòstum.

Walter Benjamin a la Bibliothèque Nationale de Paris, treballant en Passagenwerke.

Walter Benjamin a la Bibliothèque Nationale de Paris, treballant en Passagenwerke.

Quan el 1940 la filòsofa Hanna Arendt, cosina de Benjamin, va viatjar a Portbou per visitar la seva tomba es va trobar que no n’hi havia cap senyal; va anar a raure a la fossa comuna. Igual com Mozart al cementiri vell de Viena, una tomba buida i un àngel que plora. El memorial Walter Benjamin construït vora el cementiri de Portbou per l’artista israelià Dani Karavan és un equivalent: la buidor del passatge que dóna a mar, el descens cap a l’interior de si mateix, la reflexió i la contemplació dels paisatges-passatges de l’escriptor filòsof. Mai un monument que no ho és, un espai de memòria, m’ha impressionat tant. Lisa Fittko, la guia que va conduir Benjamin fins a Portbou muntanyes amunt quan es van trobar a les envistes del poble recorda a les seves memòries que mai no havia vist una mar d’un color blau tan fosc.

Memorial Walter Benjamin, per Dani Karavan (1994).

Memorial Walter Benjamin, per Dani Karavan (1994).

Benjamin també era poeta. Entre 1915 i 1925 va escriure una cinquantena llarga de sonets dedicats a la memòria de Freidrich C. Heinle, un poeta amic de joventut i la seva companya que s’havien suïcidat als primers temps de la Gran Guerra, desesperats pel que succeïa i el que havia de venir. El sonet 49 s’inicia en la certesa del darrer viatge, evocant els efectes del vent i la llum sobre la mar. El memorial de Karavan arrela en aquesta imatge. Qui sap si Walter Benjamin també va trobar que la mar de Portbou era d’un profund blau fosc.