Arxiu de la categoria: Música

“La Processó”, de Xavier Pagès-Corella: una obra mestra

Publicat el per
Respon

El 2012 es va estrenar a Lleida la composició musical del mestre Xavier Pagès-Corella La processó, una obra per a orquestra, cobla i gralles directament inspirada en la música i els sons de la Festa Major de Sitges. Va ser un encàrrec de la Federació de Sardanistes de Catalunya que Xavier Pagès-Corella va acomplir posant-hi el cor, el cervell i la sensibilitat, així com l’experiència i la saviesa de l’ofici de la composició musical.

Ideada per a la interpretació múltiple d’orquestra, cobla i gralles combinant la música de cobla, les melodies dels balls populars, els Goigs de Sant Bartomeu, el brogit de la Festa Major i les remors i esclat de la Festa. El resultat és una obra de plenitud i maduresa, sorprenent per tots els matisos i acoloriment musical que ofereix. Com els grans poemes o les grans obres de creació literària o artística ofereix lectures i percepcions infinites. Els compassos finals de la Moixiganga, els balls i el castell de foc a l’Entrada de sant Bartomeu són tan espectaculars com inoblidables. La Processó, sense cap mena de dubte, una obra mestra.

Després de l’estrena a Lleida La processó va ser interpretada a Sant Cugat del Vallès i a l’ESMUC. Però mai a Sitges. N’hi havia enregistraments, però a Sitges no havíem tingut l’oportunitat d’escoltar-la en viu i en directe, per més que hi havia hagut alguns intents. Han hagut de passar dotze anys, dotze, i agrair i aplaudir  la constància i la convicció de la Presidenta de la Comissió de Festes, Marta Casterad, per haver fet possible l’estrena sitgetana de l’obra dirigida pel mateix compositor al Teatre Prado, que històricament ha estat seu d’estrenes i concerts memorables. Ha estat una mena de miracle. Com també ho ha estat la resposta del públic, que en va exhaurir les entrades als pocs dies d’haver estat posades a la venda i ha calgut obrir un segon torn per repetir el concert tres hores més tard,  i que també s’ha omplert. I el miracle que TV3 en donés notícia!

Aplaudiments i salutacions. Fot. VisitSitges

L’anunciat com a La Processó, el so de la Festa ha estat un extraordinari concert de Festa Major en el que han participat la Cobla Maricel, el grup de Grallers Els Marcets i la Camerata Eduard Toldrà, un total de més de cinquanta músics a escena, amb Marià Franco com a tenora solista i presentat pel musicòleg David Puertas, tots plegats dirigits per Xavier Pagès-Corella. Ha estat un esdeveniment que ha anat més enllà del que en sí mateix significa, que ja és molt. Ha tingut la virtut d’aplegar un públic amb ganes de música de cobla, orquestra i gralles amant de la música popular, de la música clàssica i de la innovació de la música contemporània ben arrelada a la tradició expressada amb un llenguatge tan diferent com integrador de tot el que la configura.

Què se’ns ha perdut aquests darrers vint anys llargs per tal que avui anem arrossegant dèficits tant en la clàssica com en la música de cobla? El concert del passat diumenge ens ho va retornar amb escreix gràcies a la voluntat de la Comissió de la Festa Major. Molts dels assistents desitgem que aquest concert sigui l’origen d’una nova tradició de les que es creen i, com que arrelen, sembla que hagin existit de tota la vida; un exemple, el Pregó de la Festa Major, que enguany compleix quaranta anys. Un altre exemple hauria de ser, un cop l’èxit provat d’enguany, el Concert del diumenge abans, que consagri i doni continuïtat al que diumenge passat vam disfrutar.

Una darrera reflexió va dedicada als músics, sobretot els joves que estudien música als diferents centres de formació musical de proximitat o de no tanta proximitat, i a les formacions com la Camerata Eduard Toldrà, la Cobla Maricel o les colles de grallers i que mereixen tot el suport del públic i de les institucions. Suport no vol dir només felicitacions, sinó partides pressupostàries suficients i generoses per tal que un concert no sigui flor d’un dia o d’un estiu, sinó oportunitats de continuïtat al llarg de l’any. Si es creu en la cultura, i la música n’és part essencial, cal ser conseqüent; fins i tot revisant a fons i transformant les polítiques d’ajuts en garanties de continuïtat i, sobretot, de normalitat.

La Festa Major de Sitges té tots els elements per ser-ne pionera perquè els músics, els compositors, els públics i tots els que enguany ho han fet possible, com la Comissió, ja hi són i hi seran. Falta garantir el suport municipal, amb tot el que comporta de transformació, criteri i revisió. A dia d’avui val la pena insistir-hi  i, sobretot, no deixar de reivindicar-ho.

Bona Festa Major!

Enregistrament complet del concert, per Ràdio Maricel

Enregistrament del reportatge de Canal Blau

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 23.08.2024

La música retrobada d’Antoni Pañella

Publicat el per
2

Escriu Mercè Rodoreda que hi ha gent que amb un record en té per a tota una vida. També hi ha vides que ens retornen per mitjà del que ens han deixat. La vida musical de l’Antoni Pañella Muntané (Sitges, 1918-1978) ens ha estat retornada gràcies a la recuperació de la seva obra musical, un projecte exemplar en la seva idea i en la seva realització que es deu, en primer lloc, a la seva filla Carmen Pañella i Barrachina i la seva família, així com als col·laboradors que hi ha treballat amb tanta professionalitat com afecte. De l’Antoni Pañella, l’Antonet que en deien a casa, n’havíem sentit sardanes; sabíem que tenia un magnífic piano de cua i el meu pare en deia que era molt bon músic. Però no coneixíem l’abast i la importància de la seva obra musical.

El passat dissabte al migdia el Teatre Prado es va omplir de gom a gom per escoltar una mostra del seu llegat, presentat pel professor i músic David Puertas, a l’hora que es lliurava al públic assistent un doble cedé amb els enregistraments. Antoni Pañella, músic vocacional va ser un sitgetà educat a l’Escola Unitària de Sitges, mobilitzat als disset anys cap al front de guerra va passar per les penalitats de les circumstàncies, primer a França, després al camp de concentració de Santoña i després al servei militar a Vitòria. Allà es va estrenar formant una banda musical amb els soldats. De retorn a Sitges a més d’ajudar la família a la xarcuteria de la Torre de les Hores es va dedicar a la seva vocació musical tant com va poder, una vocació que de ben jove havia cultivat aconsellat pels mestres Torrents – del Prado – i Pallarès – del Retiro. Als anys quaranta va formar part d’orquestres diverses fins formar les seves pròpies, com la Pañella y su orquesta, de la que formaven part altres músics sitgetans, com els germans Quimet i Lluís Ràfols, en Felip Nebleza, en Manel Vendrell, l’Agustí Montornés, en Ferran Sentís, en Manel Urgellès i en Taronger.

Dedicat a l’orquestra va composar tota mena de ballables, una cinquantena, seguint els corrents de la música d’entreguerres: tangos, fox-trots, boleros, valsos i swings, alguns dels quals van comptar amb el valor afegit del lletrista Marion Bistagne, barceloní amb casa a la platja de Sant Sebastià. Eren els ritmes dels anys de la postguerra que van omplir no poques hores de joves i  grans que trobaven en els balls espais de lleure i de felicitat. Sota la batuta i arranjaments d’Esteve Molero l’orquestrina formada per Jorge Varela, Artemi Agràs, Lluís Chacón, i la solista Laia Masdeu va delectar el públic amb una selecció dels ballables repertori. Però no tot van ser els ballables. Quan el 1944 l’Antonet es va casar amb la Carmen Barrachina va composar dues cançons de caràcter religiós per a la cerimònia del casament. Al Concert del Prado no es van poder escoltar les cançons que al cedé e interpreten Francesc Pi a l’orgue, Neus Ibàñez soprano, Neus Pi mezzosprano i el Cor Amics de l’Orgue. En canvi, el pianista Òscar Ferret va interpretar una Leyenda granadina on ressonaven evocacions de Manuel de Falla i Isaac Albèniz. Les vuit sardanes que Antoni Pañella va composar daten des dels anys seixanta van sonar amb tot el seu esplendor amb la Cobla Maricel dirigida per Francesc Gregori. Que era un bon músic ho certifica també Esteve Molero explicant que les seves composicions permeten variants interpretatives i rítmiques que les fan perdurables al llarg del temps.

El 1947 la situació familiar va exigir més dedicació al negoci i Antoni Pañella va haver de deixar el món de l’orquestra però mai no va abandonar l’interès musical. Les estones que passava al piano eren el seu reducte de diàleg amb la música que des de sempre l’acompanyava. Des de la perspectiva del temps el recordo com un home que es feia estimar , senzill, discret, afable i de gran sensibilitat artística i que, a més de la música, disfrutava de la seva col·lecció d’obres d’art, especialment de la pintura. A hores d’ara i més enllà del record personal i familiar, l’Antoni Pañella resta entre nosaltres gràcies a la seva dedicació creativa de la qual els sitgetans vam ser els primers destinataris. És un encert, un acte de generositat i un honor haver pogut recuperar definitivament el seu entranyable llegat musical.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 3.11.2023

La clara veu de Remei Margarit

Publicat el per
Respon 
“... i jo 	què no donaria per un raig de sol...”
Remei Margarit

“Hem de cantar cançons, però nostres i fetes ara. Ens calen cançons que tinguin una actualitat per a nosaltres. Tothom n’ha cantades fins ara de les que podem anomenar de sempre, i d’aquestes, potser només les més conegudes; tanmateix n’hem deixades de banda de magnífiques que corren el perill d’ésser oblidades, i potser per culpa d’una excessiva intromissió de cançons estrangeres. És molt lloable, i àdhuc necessària aquesta intromissió des d’altres terres, però això no ha de privar mai que se segueixin cantant les nostres; […]. Ara bé, és greu que no se’n facin de noves, jo almenys no n’he sentides. Podem atribuir-ho a les circumstàncies […]; però aquestes circumstàncies no poden per elles mateixes privar un poble de les seves cançons...” Amb aquestes paraules l’escriptor i activista Lluís Serrahima el 1959 llançava l’article Ens calen cançons d’ara. Va ser l’origen del moviment de la Nova Cançó, que dos anys més tard debutava amb Miquel Porter, Josep M. Espinas i Remei Margarit i que el 1962 apareixia en públic amb el nom propi d’ Els Setze Jutges. Fins la seva dissolució el 1968 s’hi van afegir Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria del Carme Girau, Martí Llauradó, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Lluís Llach.

Remei Margarit, la primera cantautora i membre fundacional, en va ser una figura destacada. Autora d’una vintena de cançons, entre les que destaca la inoblidable Classe mitja, va enregistrar dos discos (vinils, 45rpm) que van contribuir a la seva difusió més enllà dels escenaris i les emissions des de Ràdio Barcelona amb el programa Radioscope, creat i conduït pel també cantant Salvador Escamilla. Joan Manuel Serrat evoca la seva afabilitat quan un dia es va presentar a casa seva, ell i guitarra, i com el va projectar a través d’ Escamilla i  dins del grup d’ Els Setze Jutges. Pocs anys després, Remei Margarit acollia la jove Maria del Mar Bonet que desembarcava a Barcelona per estudiar ceràmica a l’Escola Massana i la va ajudar en la seva trajectòria musical: “em va marcar el camí”, recorda la cantant.

Remei Margarit, sempre acompanyada de la seva guitarra

 Remei Margarit (Sitges, 1935 – Barcelona, 2023) va néixer a Sitges al xalet familiar conegut durant temps com “Les Moreres”. Era un dels disset fills (sí, disset) del matrimoni d’Adrià Margarit i Joaquima Tayà. Vivien en una casa prou gran que, anys a venir, es va convertir en un dels hotelets del Passeig Marítim, fins que l’especulació de mitjans dels anys setanta el va fer caure. La guerra havia tallat, com tantes altres coses, la vida sitgetana dels Margarit. Fincada a Barcelona, Remei va esdevenir una noia moderna, amb estudis d’humanitats i de música. La seva trajectòria de cantautora – i mare de cinc fills, també – va ser pionera i valenta, apreciada pels seus companys i per aquells que van estar amatents a l’inici de la Nova Cançó. Li agradava cantar repertori propi. Gonçal Lloveras la presentava amb un encertat retrat:  “Canta amb ironia de persona que sap on és culturalment per tres motius: la lluita contra la carrincloneria, l’autocrítica social i costumista i el joc estètic”. Després de les cançons Remei Margarit ha estat reconeguda com a escriptora. Pionera també del feminisme, compromesa, culta, sensible i sàvia són algunes de les qualitats que els que la van conèixer han recordat aquests dies.

Jo ho he fet escoltant de nou les seves cançons. M’agrada sentir la claredat de la veu amb què les cantava com aquell qui res descrivint la vida quotidiana amb ironia i tendresa a parts iguals. I com a colofó, mentre enllesteixo aquest article, va sonant Anirem tots cap al cel, una de les obres mestres de Josep M. Andreu (lletra) i Lleó Borrell (música) amb la veu de Núria Feliu – ella que ja hi és!- i al piano de Lucky Guri. Els Setze Jutges i el seu entorn ens han deixat un llegat impagable.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 20.10.2023

Rusiñol, Picasso i Rilke van al circ

Publicat el per
Respon

Entès com a espai de llibertat i creativitat en el seu més ampli sentit i, sobretot, centrant l’atenció en els seus personatges, els tres artistes i escriptors comparteixen l’esguard vers un dels escenaris de la modernitat dels artistes errants. La figura de l’acròbata, del clown, dels equilibristes, d’Arlequí i dels personatges provinents de la tradició de la ‘commedia dell’arte’ italiana desembarquen les darreres dècades del segle dinou i romanen en la temàtica de l’art modern. Un tènue però consistent fil relliga Rusiñol, Rilke i Picasso per mitjà de la figura de l’artista modern a la recerca de la més radical llibertat artística i vital, en la dedicació absoluta a la creativitat plàstica, literària o musical, sovint en contradicció i fins i tot amb pugna oberta amb la pròpia vida. Això tant Rusiñol com Rilke ho van experimentar força.

El triangle format per Rusiñol, escriptor, dramaturg i pintor; l’artista Picasso i  l’escriptor Rainer Maria Rilke s’inicia amb la publicació de L’alegria que passa (1898) i es clou amb les Elegies de Duino (1923), amb l’obra de Picasso La família de saltimbanquis (1905) entremig.  Al triangle hi planen aquests personatges dignes i derrotats que, com Rusiñol va descrivint, no tenen altre via que la carretera, “aquella línia blanca (que) dóna el vèrtig del desconsol” de Els caminants de la terra que constitueix la ruta eterna dels fugitius, els gimnastes, els pallasos, els bohemis, els malalts i dels personatges de L’alegria que passa.  

L’obra de Rusiñol, que ell defineix com a “quadro líric en un acte” i que Enric Morera hi posa música en diversos registres i tonalitats – cançons populars, una salve, la Marxa de la ‘troupe’ i la bellíssima i trista cançó de Zaira – va ser estrenada el 1898 i va guanyar una gran popularitat. Picasso la va veure, i les ànsies de llibertat contraposades a la prosa de la vida van causar el seu impacte en un artista emergent i airat, convençut i compromès amb sí mateix per esdevenir artista i seguidor del Rusiñol simbolista els anys del tomb de segle. Tant, que quan al Madrid de 1901 va esdevenir l’editor i col·laborador de la revista Arte joven hi va dibuixar la seva pròpia versió del clown de L’alegria que passa seguint el format de Rusiñol al cartell anunciador de l’obra però amb una expressivitat ben diferent, ferma i airada com el mateix artista.

El 1904 Picasso s’instal·la definitivament a París i sigui per l’assiduïtat amb què assistia al Circ Medrano o pel record dels pallassos rusiñolians inicia una sèrie de dibuixos i esbossos que culminen en La família de saltimbanquis (1905). Una obra que Rilke, poeta errant per les ciutats europees, contempla, interessat també per aquest món marginal on tot és efímer i de pas. Impressionat per les actuacions de les ‘troupes’ de comediants, gimnastes i clowns com la del Père Rollin als jardins del Palau del Luxembourg escriu diversos textos, prosa i poemes, sobre la vida efímera i atzarosa dels personatges de la faràndula. Fins que la Gran Guerra l’expulsa de París el 1914 i anant a raure amb el seu amor del moment, la pintora Lou-Abert Lasard, a la ciutat de Munich gràcies a la generositat de la pintora Herta König, que els cedeix  per un temps el seu habitatge… on Rilke retroba La família de saltimbanquis de Picasso, que König ha adquirit. Conviure amb l’obra comporta per a Rilke el ple retrobament amb l’obra de Picasso i una correspondència frenètica on la descriu i comenta. El pòsit desl quatre mesos de 1915 viscuts a Munich finalment eclosiona el 1922 al castell suís de Muzot, on Rilke finalment escriu la Cinquena Elegia, clau de volta del poemari de Les elegies de Duino.

La idea que l’inspira és la del misteri del neguit, la fugacitat de l’existència, el secret de la vida errant, com la seva pròpia, obeint sempre a un destí en el que la vida i l’art són conceptes i pràctiques diametralment oposades. És per això que palesa la contradicció de la felicitat i de l’amor, la inestabilitat de l’ésser modern, el desgast de la vida mateixa simbolitzat per l’estora gastada on actuen i cauen els equilibristes. La dignitat de la derrota, en summa, tan palpable i equivalent a la solitud dels artistes i els poetes.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 6.10.2023

FRASQUITA

Publicat el per
Respon

Com tantes, ha estat molts anys invisible. Ho ha estat en tant violoncel·lista, que professora de música de l’Institut Pau Casals i ànim de l’orquestra del Mestre. Ho ha estat també en tant que la dona que el va acompanyar al llarg de trenta anys, seguint-lo pels camins de l’exili fins que va morir a Prada de Conflent. I, malgrat tot, el retrat que el 1909 li va fer la seva germana, la pintora Lluïsa Vidal, que llueix al Museu Pau Casals de Sant Salvador, essent un dels quadres més significatius de la col·lecció del músic.  Es titula El descans de la violoncel·lista;   la protagonista està asseguda de perfil, abillada de blanc.

És una imatge que palesa una triple referència artística: al retrat de la mare de James Whistler (1871), el mestre de les “simfonies en blanc” que van captivar Ramon Casas fins a esdevenir-ne un altre virtuós, i a la Figura femenina (1894, MNAC) de Santiago Rusiñol que té una protagonista tan suggerent com, per ara, innominada.

Sovint ha estat difícil posar nom a les models i figures femenines que genèricament omplen les parets dels museus i les tractats d’històries de l’art. I, no obstant això, totes elles tenen nom propi.

Al Museu del Cau Ferrat vam identificar en diversos retrats els trets escardalencs de la model Estefania Nantàs –La morfinòmana, entre altres– i gràcies al musicòleg Romà Escalas a la compositora Matilde Escalas que fins fa poc portava el nom postís de Miss McFlower.

De Frasquita se’n coneixia el nom i la mena però el silenci ha planat pel seu record fins dates ben recents. El 2018 en va sortir una biografia escrita per Saskia Hagenmejer, muller del seu nebot-nét Frederic Vidal. Fa ben poc ha vist la llum una narració que amb el títol Estimat Pablo, tal com ella encapçalava les cartes dirigides al Mestre, acaba de publicar l’escriptora Maria Jaén (Rosa dels Vents, 2021), dedicada a Saskia i Frederic Vidal,  i que es va presentar fa pocs dies a la Biblioteca Santiago Rusiñol. 

Estimat Pablo  és un relat fonamentat en la discreta vida de Francisca Vidal i Puig (1880-1955), cinquena dels onze fills del matrimoni entre l’ebenista Francesc Vidal Javellí i Mercè Puig, una parella que va educar igual nois i noies en el conreu de les arts per formar una família d’artistes, la més coneguda dels quals va ser la pintora Lluïsa Vidal. Francesca va rebre lliçons de música; deixebla de Pau Casals va excel·lir en la interpretació del violoncel. Es va casar el 1909 amb un amic del Mestre, Felip Capdevila; el retrat que en va pintar Lluïsa va ser un regal de noces que, en morir Frasquita va llegar a Casals perquè sempre la recordés. A ella i a l’estiu de 1921 que van passar a Sant Salvador quan, ja vídua, la ferma amistat personal i musical que mantenien va esdevenir una relació d’intimitat que es va perllongar durant una trentena d’anys i que només va interrompre la mort d’ella. Va ser una relació marcada pel secret de la discreció: Casals estava separat des de feia temps de la soprano nord-americana Susan Metcalfe però no se n’havia divorciat. A les portes de la mort de Frasquita s’hi va casar i la va portar a enterrar al panteó familiar del Vendrell al costat de la seva mare sense esmentar-ne el nom. Actualment també hi resten les despulles del Mestre. Per ella va trencar la paraula donada de no tornar a l’Estat espanyol fins que Franco no hi fos. 

Maria Jaén presta la seva veu d’escriptora al monòleg epistolar en el que Frasquita narra la seva vida al costat del Mestre que va admirat i estimat des de la primera trobada. Només així s’expliquen tants anys de fidelitat i submissió. Però hi ha un moment en que ella es rebel·la perquè després de dècades de vida en comú un dels dies del llarg exili Casals la presenta com “Madame Capdevila, la senyora que té cura de mi”. La llarga carta adreçada a l’“Estimat Pablo”, que constitueix una narració perfectament travada, és “el dolor més autèntic” i el relat de la seva rebel·lió. 

La memòria de les germanes Vidal Puig transcendeix en la història cultural de Sitges i així ho reflecteix la narració, i a elles es deu una estada de Pau Casals a finals del segle XIX; hi haurà ocasió de rememorar-ho. Però, sobretot, no es perdin les lletres de la Frasquita perquè li atorguen carta d’existència definitiva. Paga molt la pena llegir aquesta reivindicació escrita des de l’amor, l’amor propi i les complicitats compartides de tota una vida escrita en primera persona.

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges