Arxiu de la categoria: Museus de Sitges

RETRAT POLIÈDRIC DE NORMAN CINNAMOND

Publicat el per
Respon

Norman Cinnamond al Cau Ferrat, 2007. Fot. Frèia Berg

A molts de vostès possiblement el nom de Norman Cinnamond no els dirà gran cosa. El de Norman Cinnamond Planàs, no gaire més. Sobre el segon cognom alguns potser recordaran vagament el xalet que hi havia passada la via del tren i que surt en les fotos antigues de Sitges, Can Planàs, o l’edifici de Barcelona on hi havia el cinema Comèdia i ara és d’actualitat i de debat perquè forma part del projecte Thyssen, que era on vivia una de les seves àvies. Però si vaig una mica més enrere en la nomenclatura familiar i escric Norman Cinnamond Planàs… Rusiñol se’ns presenta la figura del besnet de Santiago Rusiñol, net de la seva filla Maria i fill de Mercè Planàs Rusiñol; en definitiva, procedent de la línia descendent directa de l’artista. Això ha comportat que durant molt de temps en Norman hagi estat a Sitges i arreu on s’hagi produït qualsevol esdeveniment rusiñolià, perquè ha estat el rostre visible de la família.

Entre nosaltres i arreu

Aquest és el motiu per al qual Norman ha estat molt sovint a Sitges, especialment entre 1981, any en què es va commemorar el 50è aniversari de la mort de Santiago Rusiñol i 2018, a l’exposició sobre els cent vint-i-cinc anys del Cau Ferrat, i no només a Sitges. Fos a Madrid, París, Bolònia, Granada o al TNC, posem per cas, arreu on es tractés Rusiñol en Norman Cinnamond hi feia acte de presència, sovint acompanyat de la seva muller, Pilar Garrigosa. Havia explicat en diverses ocasions que més enllà dels afers familiars el vincle amb el seu besavi li havia vingut de l’àvia Maria, la filla de l’artista, que li havia transmès parlant-li de la pintura, la literatura i la vida.

Acompanyant la visita guiada als poetes de la Festa de la Poesia a Sitges, 2015

La seva presència sovintejada a Sitges amb motiu de fer companyia al seu besavi fos quina fos la circumstància va ser el motiu pel qual el juliol de 2020, quan Norman ens va deixar en plena pandèmia, des d’aquest setmanari li hagués dedicat un Marge Llarg fent constar que Norman Cinnamond havia estat entre nosaltres durant gairebé quaranta anys. Perquè no només era presència física sinó col·laboració i ajuda amb discreció, amabilitat i bonhomia, i això era el que calia agrair i recordar.

Una visió polièdrica

La imatge de Cinnamond que presidia l’acte del COAC

La visió que presento de Norman Cinnamond ha estat una part, i només una part, que ha estat tractada en l’acte que li ha dedicat el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. La seva personalitat apreciada i respectada pel col·lectiu professional del que va formar part de manera destacada va ser recordada i homenatjada fa pocs dies des de la visió tan polièdrica i plural com van ser les seves amistats professionals i personals. Gràcies a la iniciativa del degà del COAC, Guillem Costa Calsamiglia, Norman Cinnamond va ser recordat per Antoni Sala, Jon Montero, Sílvia Farriol, Jaume Bach, Esteban Terradas, Miquel Espinet, Juli Esteban, Toni Berini i l’autora d’aquest article. Més enllà de prendre part en els discursos i la taula rodona que va conduir l’arquitecta i escultora Marta Cervelló els participants van plasmar la personalitat polièdrica de Cinnamond en la publicació editada pel COAC- La Capell, Norman Cinnamond. Arquitectura, disseny, art i memòria.

La publicació dedicada a Norman Cinnamond editada pel COAC-La Capell (2026)

En aquest retrat coral no hi falta res, des del professor que Norman Cinnamond va ser a l’Escola Superior d’Arquitectura fins l’arquitecte entusiasta que fa formar part de la junta del FAD, o de l’amic que convidava els amics els estius a la seva propietat d’Espalmador – on es revelava com un excel·lent cuiner – a l’home compromès amb les arts malgrat que el compromís li costés, com va constar gràcies a la intervenció de Toni Berini, la pèrdua d’un important encàrrec. O des del retrat del “senyor de Barcelona” i gentleman que va ser fins el col·lega “pròxim i respectable” amb qui compartir debats sobre projectes arquitectònics propis i aliens.

Norman Cinnamond era més que un arquitecte-estrella dels que el país ha produït i enaltit. Ho era per les seves qualitats personals en les que tothom dels que vam intervenir en l’acte vam subratllar, com la bonhomia, el bon tracte, la professionalitat, el sentit de l’humor, la discreció i la generositat en tota mena d’escenaris. El que sovint de vegades és més difícil, com és el reconeixement dels integrants d’una mateixa professió, en el seu cas és just el contrari i d’una evidència contundent. Per aquest motiu vam brindar plegats amb la voluntat de fer més palès i més present el record de les seves aportacions, activitats i de la seva personalitat polièdrica, perquè memòria també és vida.

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 6.02.2026

ELOGI DEL DIBUIX I DE LA SEVA EXPOSICIÓ

Publicat el per
Respon
Joaquim Sunyer, Guignol, Paris, 1900

A hores d’ara en què el pensament únic, dogmàtic, políticament correcte i woke s’apropia de la cultura en termes generals i s’instal·la en àmbits concrets – el de les arts no n’és una excepció sinó un exemple – té més sentit que mai preguntar-se, entre altres coses, quin sentit té organitzar exposicions com la que des d’aquesta primavera es pot visitar a la Sala Vaixells del Palau de Maricel, L’elogi del dibuix. La col·lecció Manuel Puig

La tercera edició d’exposicions sobre el col·leccionisme privat d’art a Catalunya

Es tracta d’una important mostra de la col·lecció d’obres sobre paper que el Dr. Manuel Puig amb temps, paciència, rigor i entusiasme ha reunit i que es presenta a Sitges seguint una de les línies que fins ara ha marcat la política d’exposicions dels Museus. Es tracta de la presa en consideració i posada en valor del col·leccionisme artístic privat a Catalunya, que té molt a veure  amb el que va significar en el seu moment la formació del Cau Ferrat, i que respon a una visió oberta i universal vers l’art de tots els temps, així com també amb les Jornades del Mercat de l’Art, Col·leccionisme i Museus que els Museus de Sitges organitzen des de 2012 i enguany arriba a la catorzena edició.

Picasso, Jaume Sabartés, llegint. Paris, 1950; David Hockney, Sir Isaiah Berlin amb les ulleres al front, 1980

És una línia coherent i d’alta qualitat artística que cal consolidar definitivament i  que compta amb importants antecedents. El 2024 es va exposar per primera vegada al públic d’una vintena d’obres  de la col·lecció Marsans Casacuberta amb el títol de La figura emmarcada. Obres singulars de la Col·lecció Casacuberta – Marsans, que va descobrir no pocs aspectes sobre les obres, el seus autors i les diferents etapes estètiques. Comissariada per Nàdia Hernàndez, historiadora de l’art i conservadora de col·leccions, i per Ignasi Domènech, Cap de col·leccions dels Museus de Sitges, va continuar la línia d’exposicions iniciades l’any anterior amb la vintena d’obres del segle XVII al XIX de La Col·lecció Bertrán. La memòria d’un llegat familiar. 

La col·lecció del Dr. Manuel Puig que es pot contemplar a Maricel fins el 19 d’octubre per la qual ja han passat centenars de visitants s’estructura en quatre apartats: les acadèmies o estudis del natural, els rostres, els relats de diversa tipologia i els paisatges i natures mortes.

El dibuix és més que un banc de proves

L’elogi del dibuix presenta amb voluntat antològica internacional obres d’entre el segle XVI i l’actualitat que mostren els temes i les motivacions dels artistes i la voluntat, sobretot a partir del segle XIX, d’erigir el dibuix en obra d’art autònoma i única, sense altra servitud que respondre al traç de l’artista i al seu significat. En tant que part d’una col·lecció monogràfica pel que fa a la tècnica, l’ambició del col·leccionista arriba fins els noms de Vicente López, Fortuny, Rodin, Rusiñol, Chirico, Balthus, Picasso – amb obres de diverses èpoques, de les que destacaria el retrat de Jaume Sabartés llegint una carta -; Pau Roig, Juli Gonzàlez, Sunyer – amb una escena de guinyol que marca un dels punts d’inflexió de la seva època de París -; Juan Gris, Mela Muter, Natalia Gontxarova, Paul Delvaux, Heckel, A. Gleizes, Remedios Varo, A. Warhol, S. Poliakoff, Hockney – amb un retrat impagable del filòsof I. Berlin amb les ulleres al front-; A. Saura, Tàpies o Barceló.

Natalia Gontxarova, Lerrena, 1916; Remedios Varo, L’escura-xemeneies, 1940

La tria de les vint-i-una obres de recorregut per la història del dibuix obres potser no haurà estat fàcil però, per contra, el catàleg a cura dels curadors de l’exposició, Bonaventura Bassegoda, Francesc Quílez i Ignasi Domènech, més enllà de la voluntat de persistència que tot catàleg d’exposició d’art pressuposa, compleix amb escreix la funció  d’una exposició d’art als nostres dies pel que fa a les transversalitats i a les idees estètiques. Mostra i catàleg, juntament amb les activitats de referència,  són exemple de coherència,  difusió, creació de coneixement, funció educativa i garantia de cultura accessible.

Erich Heckel, Cases i paisatges, 1908; A. Gleizes, Paisatge, 1914; AÉ-Othon Friesz, Le bec de l’aigle, 1907

El problema de les exposicions dels Museus de Sitges

No vull acabar sense fer constar una de les problemàtiques més greus que afecta els Museus de Sitges com és la manca d’un espai ample, suficient i equipat per a exposicions que depassin el petit o mitjà format. La sala Rocamora o la Sala Vaixells són espais insuficients per al potencial que ha de tenir una política d’exposicions digna del que mereix i les possibilitats que ofereix el patrimoni sitgetà. Els llargs sis anys sense direcció estratègica dels Museus i sense que els seus òrgans de govern s’hagin molestat en plantejar-se’n les necessitats objectives ha comportat un important retrocés. A veure què ens depara el futur.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 5.09.2025

“La dona de les taronges” i altres belleses del retrat

Publicat el per
Respon

Només per veure La dona de les taronges, un oli extraordinari que Joaquim Sunyer va pintar a Sitges el 1909, val la pena de desplaçar-se d’on sigui per veure l’exposició inaugurada el passat 4 de juliol i instal·lada a la Sala Vaixells del Palau de Maricel que porta com a títol La figura enmarcada. Obres de la col·lecció Casacuberta Marsans. Hi ha diversos aspectes a comentar sobre aquesta mostra que té totes les possibilitats d’esdevenir un nou rècord de visitants, tant pel seu contingut com per la seva instal·lació a peu pla i accessible des de la gran portalada de Maricel al Baluard Miquel Utrillo. En primer lloc, l’excel·lent disposició de la família Casacuberta-Marsans en accedir al préstec de tan importants i significatives obres per a aquest exposició temporal a Sitges que inaugura el nou espai expositiu de la Sala Vaixells al Palau de Maricel.

En segon lloc, l’encert de l’exposició i el seu plantejament. La indiscutible qualitat de les obres i la coherència del seu discurs en el que s’hi interrelacionen estils artístics, artistes de primera línia i, aspecte força inèdit, el valor artístic dels marcs, constitueixen per sí mateixos els seus valors principals i objectius. Ha estat ideada i comissariada per Ignasi Domènech, historiador de l’art i cap de Col·leccions dels Museus de Sitges dins del programa que els museus volen dedicar a exposar les millors obres conservades a les col·leccions privades catalanes. Aquest és un plantejament en sintonia amb l’origen del Cau Ferrat, que en l’actualitat constitueix la primera col·lecció d’origen privat que es conserva com la col·lecció permanent del museu públic nascut el 1933. També està en sintonia amb les jornades sobre el Mercat de l’Art, Col·leccionisme i Museus que des del 2012 organitzen els Museus de Sitges en col·laboració amb el Departament d’Història de l’Art de la UAB, dirigides per Domènech i B. Bassegoda i que actualment gaudeixen del doble prestigi d’haver estat pioneres en l’especialitat contribuint a la recerca i creació i transmissió de coneixements, i de comptar amb una dotzena de volums que apleguen la totalitat de les ponències presentades.

La preparació de l’exposició ha durat dos anys  i ha valgut la pena esperar per tal de poder tenir a l’abast Jaume Serra, Lluís Borrassà, Joan Reixach, Alonso Cano, A. Vaccaro, Zuloaga, Nonell, Anglada Camarasa, Gimeno, Gargallo, Togores i Sunyer, entre altres. L’estat de les obres i la seva presentació és impecable. La inclusió dels marcs artístics interpretats en funció de la pintura i posant el valor el treball artístic, estètic i artesanal que comporten és tot un encert que contribueix a considerar l’emmarcat com un tot de l’obra que es presenta. En aquest sentit, la col·laboració d’Horacio Pérez-Hita ha estat un altre dels valors afegits. L’edició del catàleg, un altre encert de contingut, conté un estudi de Pérez-Hita sobre La figura enmarcada. El marc i la figura; de Nàdia Hernández Henche sobre Taules medievals, el relat de la maçoneria i un article especialment innovador d’Ignasi Domènech sobre Marcs antics i moderns a la col·lecció Santiago Rusiñol.  

Més enllà de l’encert, la importància i l’atractiu de l’exposició hi ha qüestions sobre les que reflexionava el matí de la inauguració. Malgrat la bona feina i  tots els esforços del Consorci del Patrimoni de Sitges l’acte inaugural no va correspondre al que calia esperar. La total absència institucional dels òrgans de govern del Consorci –l’Alcaldessa, que va complir amb el just rol protocol·lari– és inexplicable, i no s’hi valen explicacions d’agendes si no es tenen clares les prioritats. La qüestió preocupa pels problemes de governança existents als Museus de Sitges, carents de la transparència i de la implicació que requereixen. Un aspecte que no puc deixar d’esmentar és que després d’haver-se deixat escapar els ajuts del FEDER i els del fons del New Generation no hi ha data ni projecte per la restauració integral del Palau de Maricel, que ja porta massa oportunitats perdudes per desinterès que també afecta Can Falç i el Museu Romàntic.

Retorno a La dona de les taronges, que és el cartell i esquer de l’exposició i una de les obres més remarcables i primigènies del Noucentisme. És una oportunitat única poder-lo contemplar a Sitges, on no anem precisament sobrats d’obres de Sunyer a les col·leccions d’art públiques. Com que, a més, té una implicació poètica, hi retornaré. Mentrestant, disfrutin d’aquest bellíssim conjunt de retrats.

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 12.07.2024

Rusiñol, Picasso i Rilke van al circ

Publicat el per
Respon

Entès com a espai de llibertat i creativitat en el seu més ampli sentit i, sobretot, centrant l’atenció en els seus personatges, els tres artistes i escriptors comparteixen l’esguard vers un dels escenaris de la modernitat dels artistes errants. La figura de l’acròbata, del clown, dels equilibristes, d’Arlequí i dels personatges provinents de la tradició de la ‘commedia dell’arte’ italiana desembarquen les darreres dècades del segle dinou i romanen en la temàtica de l’art modern. Un tènue però consistent fil relliga Rusiñol, Rilke i Picasso per mitjà de la figura de l’artista modern a la recerca de la més radical llibertat artística i vital, en la dedicació absoluta a la creativitat plàstica, literària o musical, sovint en contradicció i fins i tot amb pugna oberta amb la pròpia vida. Això tant Rusiñol com Rilke ho van experimentar força.

El triangle format per Rusiñol, escriptor, dramaturg i pintor; l’artista Picasso i  l’escriptor Rainer Maria Rilke s’inicia amb la publicació de L’alegria que passa (1898) i es clou amb les Elegies de Duino (1923), amb l’obra de Picasso La família de saltimbanquis (1905) entremig.  Al triangle hi planen aquests personatges dignes i derrotats que, com Rusiñol va descrivint, no tenen altre via que la carretera, “aquella línia blanca (que) dóna el vèrtig del desconsol” de Els caminants de la terra que constitueix la ruta eterna dels fugitius, els gimnastes, els pallasos, els bohemis, els malalts i dels personatges de L’alegria que passa.  

L’obra de Rusiñol, que ell defineix com a “quadro líric en un acte” i que Enric Morera hi posa música en diversos registres i tonalitats – cançons populars, una salve, la Marxa de la ‘troupe’ i la bellíssima i trista cançó de Zaira – va ser estrenada el 1898 i va guanyar una gran popularitat. Picasso la va veure, i les ànsies de llibertat contraposades a la prosa de la vida van causar el seu impacte en un artista emergent i airat, convençut i compromès amb sí mateix per esdevenir artista i seguidor del Rusiñol simbolista els anys del tomb de segle. Tant, que quan al Madrid de 1901 va esdevenir l’editor i col·laborador de la revista Arte joven hi va dibuixar la seva pròpia versió del clown de L’alegria que passa seguint el format de Rusiñol al cartell anunciador de l’obra però amb una expressivitat ben diferent, ferma i airada com el mateix artista.

El 1904 Picasso s’instal·la definitivament a París i sigui per l’assiduïtat amb què assistia al Circ Medrano o pel record dels pallassos rusiñolians inicia una sèrie de dibuixos i esbossos que culminen en La família de saltimbanquis (1905). Una obra que Rilke, poeta errant per les ciutats europees, contempla, interessat també per aquest món marginal on tot és efímer i de pas. Impressionat per les actuacions de les ‘troupes’ de comediants, gimnastes i clowns com la del Père Rollin als jardins del Palau del Luxembourg escriu diversos textos, prosa i poemes, sobre la vida efímera i atzarosa dels personatges de la faràndula. Fins que la Gran Guerra l’expulsa de París el 1914 i anant a raure amb el seu amor del moment, la pintora Lou-Abert Lasard, a la ciutat de Munich gràcies a la generositat de la pintora Herta König, que els cedeix  per un temps el seu habitatge… on Rilke retroba La família de saltimbanquis de Picasso, que König ha adquirit. Conviure amb l’obra comporta per a Rilke el ple retrobament amb l’obra de Picasso i una correspondència frenètica on la descriu i comenta. El pòsit desl quatre mesos de 1915 viscuts a Munich finalment eclosiona el 1922 al castell suís de Muzot, on Rilke finalment escriu la Cinquena Elegia, clau de volta del poemari de Les elegies de Duino.

La idea que l’inspira és la del misteri del neguit, la fugacitat de l’existència, el secret de la vida errant, com la seva pròpia, obeint sempre a un destí en el que la vida i l’art són conceptes i pràctiques diametralment oposades. És per això que palesa la contradicció de la felicitat i de l’amor, la inestabilitat de l’ésser modern, el desgast de la vida mateixa simbolitzat per l’estora gastada on actuen i cauen els equilibristes. La dignitat de la derrota, en summa, tan palpable i equivalent a la solitud dels artistes i els poetes.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 6.10.2023

SITGES, VILA PICASSIANA

Publicat el per
Respon

Més enllà de Barcelona, París, Madrid, Màlaga o La Coruña existeix un conjunt de viles i ciutats unides per Picasso. Per la creativitat, la vinculació, les vivències, les estades, les amistats i tot el cúmul de circumstàncies que configuren una vida d’artista. Si l’artista és algú tan proteic i universal com Pablo Ruiz Picasso, els vincles que uneixen geografies i persones s’enforteixen mútuament i configuren un enorme valor afegit de capital cultural. Després, que les viles i ciutats tinguin consciència de la importància que això suposa i ho incorporin als adeènna dels seus valors, és altra cosa.

La posada en marxa del segon seminari  “Doctorat Picasso” dedicat a Picasso i Catalunya que organitza el Museu Picasso de Barcelona en col·laboració amb la UAB, la universitat Jules Verne d’Amiens,  i la Fundació Banc Sabadell atorga una visibilitat definitiva a les ciutats i viles picassianes. Per al present curs 2023-2024 s’ha programat en format de seminari ambulant amb diverses parades: la primera a Sitges (5 octubre 2023), seguint per Barcelona, Vallvidrera, Horta de Sant Joan, Gósol… Cada parada consta d’una conferència per part d’una persona experta en Picasso o l’època artística vinculada al territori, una acció per part d’un artista i una ruta picassiana.  El programa busca donar visibilitat a les relacions de Picasso amb Catalunya per tal de crear una xarxa física i digital dels llocs picassians al país, impulsant-ne els estudis i el coneixement, i connectant els indrets per fer possibles projectes de recerca en coneixement, creativitat, turisme cultural i emprenedoria.  

Sitges és vila picassiana i no pas per mèrits propis sinó de l’artista que des de que hi va posar els peus va projectar  la Vila molt més enllà del que els sitgetans haurien imaginat. Perquè Picasso  forma part de la ‘constel·lació Rusiñol’, un concepte que abasta un radi d’influència artística que es perllonga en l’espai i en el temps. En el nostre cas, es de que dels joves artistes Picasso i Carles Casagemas van visitar la casa-taller del Cau Ferrat l’any 1900  fins que el 22 d’agost de 1933 Picasso va entrar al museu que feia poc més de tres mesos que havia estat obert com a museu públic. El museu públic que va esdevenir pioner en penjar obres de Picasso a les seves parets. Els dibuixos els havia adquirit Rusiñol als 4Gats al jove artista emergent que l’admirava i anava esbossant croquis i dibuixos amb el seu retrat. L’oli l’havia comprat al mateix local en una exposició que Utrillo havia programat per tal que Picasso hi pengés les tauromàquies que havia anat realitzant influïdes per les de Ramon Casas, però clarament diferenciades pel fort impacte del color en la composició. 

Com que la mida no fa al cas, els Picasso del Cau Ferrat respecte del conjunt de la col·lecció són tan importants com els Grecos. Com també ha estat altament important l’exposició “Rusiñol vist per Picasso” que han organitzat els Museus de Sitges en col·laboració amb el Museu Picasso de Barcelona comissariada pel Cap de col·leccions Ignasi Domènech i que s’ha pogut contemplar al llarg de tot aquest estiu, complementada amb tallers i conferències.

La interacció de Picasso amb la constel·lació Rusiñol conté encara més elements i matisos alguns dels quals seran objecte de la primera parada del seminari ambulant, a Sitges. Vaig assumir la responsabilitat de la conferència, que versarà sobre El decurs picassià des de L’alegria que passa de Santiago Rusiñol a les Elegies de Duino de R. M. Rilke . La lectura teatral Sr. Picasso c/ Montcada 15-17, Barcelona-3 serà a cura del seu autor, el poeta, escriptor, artista multidisciplinar, agitador cultural i traficant d’idees Vicenç Altaió. La ruta és la que des d’aquest estiu s’està oferint des dels Museus de Sitges.

Doctorat Picasso 2023-2024, dijous 5 d’octubre, 11-14 h., Saló d’Or del Palau de Maricel, entrada lliure i gratuïta: Picasso i Catalunya, Seminari ambulant, primera parada: Sitges: No s’ho perdin i facin els honors a l’artista, que s’ho mereix.

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 29.09.2023