Arxiu de l'autor: QUADERN DE TERRAMAR Vinyet Panyella blogweb

Desconegut's avatar

Quant a QUADERN DE TERRAMAR Vinyet Panyella blogweb

Sóc dona d'arts i lletres. La cultura és una manera de viure. "Crear és viure dues vegades" (Albert Camus)

POESIA MARCA SITGES

Publicat el per
Respon

El cartell de la Festa és obra de Pasgràfic: la seva característica empremta...

El cartell de la Festa és obra de Pasgràfic: la seva característica empremta…

Nou edicions, quòrum consolidat, públic sempre creixent i un boca a boca que fa que la Festa de la Poesia a Sitges sigui una de les trobades poètiques més consolidades i la més singular de les que actualment s’esdevenen arreu. Els poetes més convidats als festivals urbi et orbe comparen i ho certifiquen, tothom té ganes de venir-hi i els que ha hi han passat retornen per continuar gaudint d’un ritual inoblidable.

L’esquer i el tret distintiu de la Festa de la Poesia a Sitges és el caràcter d’homenatge i reconeixement vers els poetes convidats, la seva atenció personalitzada i la pluralitat estètica i generacional dels convidats. El que va començar com la intrèpida aposta de dos poetes sense aturador com són en Joan Duran i la Cèlia Sànche-Mústich ha esdevingut una fita del calendari festiu sitgetà. No té la vocació de moure masses, ni de contribuir al negoci de determinats, ni d’aplegar els conreadors de les més diverses formes de passar el temps, ni ostenta altres raons tan legítimes com eficaces que sumen en la variada seqüència d’esdeveniments. La Festa de la Poesia a Sitges és la celebració dels poetes, de la creativitat lírica, de la capacitat de commoure per l’efecte de la paraula, la trajectòria d’aquells que han apostat per l’escriptura i conreu d’una forma de dicció que transcorre entre l’oralitat a la plàstica visual, el gest i el càntic, la força captivadora del text silenciós. Cultura i participació en estat pur.

Frèia Berg, Implosió (sèrie, 2015).

Frèia Berg, Implosió (sèrie, 2015).

El seu reconeixement és palès en els logos que acompanyen els programes. L’Ajuntament de Sitges, la Institució de les Lletres Catalanes, El Retiro, el Consorci del Patrimoni de Sitges, les edicions de L’Eco de Sitges i de Llibres de Terramar són els primers que hi van apostar i constaten més que satisfets que la Festa és una realitat tan intensa com creixent. Mereix un càlid aplaudiment la llarga llista dels que hi contribueixen amb generositat i convicció, any rere any, amb tota mena d’espècies com els establiments hotelers que hostatgen els poetes i l’ampli nomenclàtor corporatiu, empresarial, comercial i individual – voluntariat inclòs…- al que s’hi sumen els mecenes que via Verkami unifiquen tota mena d’esforços i contribucions perquè la Festa sigui, un any més, un èxit.

El Brollador del Cau Ferrat... a l'espera dels poetes... (2015). Fot. Frèia Berg.

El Brollador del Cau Ferrat… a l’espera dels poetes… (2015). Fot. Frèia Berg.

Víctor Sunyol, Ponç Pons, Sònia Moll, Tònia Passola, Josep Colet, Anna Crowe i Eduard Sanahuja viuran una experiència única, que compartiran amb els joves Carles Morell, Glòria Coll i Misael Alerm,. Tots plegats se sotmetran a l’intens programa esdevingut ritual: l’arribada el divendres a la tarda a l’Estació; desfilada pels carrers i balconada popular amb l’acompanyament de la Suburband; parades al Prado i al Retiro i aturada final a la plaça de l’Ajuntament per rebre el Llibre de la Festa que edita Llibres de Terramar; a la nit, al Racó de la Calma, l’homenatge dels joves poetes. L’endemà dissabte al matí els esperen els plaers triats; la foto de família davant de la Sirena amb els mecenes i el trajecte de batucada fins el Retiro on els espera un dels actes més nostrats de la festa el Dinar dels Poetes: és quan constaten com som els sitgetans. A dos quarts de set de la tarda podem assistir a la seva ‘Captura d’ànimes’ al Saló d’Or de Maricel i a la nit, el gran ‘Recital de cloenda’ al Retiro. Diumenge al matí es passejaran per veure els aparadors que els han estat dedicats i a dos quarts d’una entraran (finalment, enguany sí!) al Cau Ferrat per rendir-se al temple de l’art total, on els rebrà el besnét de l’amo de la casa.

No em diran que no sigui un programa radicalment diferent de qualsevol altre esdeveniment poètic dels que es fan i es desfan. Com el Versfusió, confegit cada any amb l’amalgama dels títols de les obres dels poetes convidats:

Mirador:

versos a la vora del fred,

on s’acaba el sender,

a la ratlla del sol.

Paisatge amb figura,

l’horitzó no hi és

i Déu en algun lloc.

La Festa de la Poesia a Sitges és marca Sitges, i registrada per mèrits propis.

VISTA DE LA CIUTAT A PRIMERA HORA

Publicat el per
Respon
Passeig del Born, Palma de Mallorca (juny 1015). Fot. Frèia Berg.

Passeig del Born, Palma de Mallorca (juny 1015). Fot. Frèia Berg.

M’agrada arribar-hi a primera hora del matí. No només perquè la calor no és tan apalagosa com en altres hores del dia sinó perquè, sobretot, m’agrada veure com la ciutat va arrencant de mica en mica, més enllà del tràfec que no distingeix el dia de la nit a l’aeroport mastodòntic. Els pocs quilòmetres que la’n separen em donen el to de la imparable creixença del ciment que ni tant sols la crisi ha pogut deturar. La matèria gris guanya terreny i volum en detriment del que hauria estat desitjable: un entorn equilibrat a les envistes del Molinar, que ara ja és història i arqueologia i un passeig vora mar sense el ronc perllongat dels motors. L’autovia és tan ràpida que de seguida s’arriba a la Capitania portuària; a la dreta una falsa concessió a la mar, terreny sembrat de palmerar tropical vora muralla. Des de dalt la catedral s’ho mira amb esguard indiferent. Hauria pogut ser molt pitjor, però a la vista de les postals antigues – cada poble i cada ciutat té les seves dèries d’idealització compensatòria dels desastres – el setge de ciment i totxo que ha trobat les complicitats dels que ordenen (és un dir) el trànsit viari ha guanyat centenars de metres quadrats en una extensió implacable.

El cotxe gira cap a la dreta i, Born amunt, passo revista als establiments de sempre que vaig visitar la darrera vegada. Alguns han sucumbit a les franquícies pretenciosament elegants i adotzenades sempre; altres es mantenen en un equilibri més que precari. El Café Lírico encara aguanta i les taules continuen essent de marbre; la qualitat del cafè espero que, com a mínim, sigui com la de fa un parell d’anys. Més enllà de les dues esfinxs que es miren amb una tota indiferència m’adono que al mig del Born ha arribat la moda de les terrasses. La frondositat dels arbres hi fa aquella ombra que als migdies m’hi aixopluga benigna i benèvola, de vegades una mica polsegosa; persisteix del matí fins horabaixa. A mà esquerra reconec la casa on visqué en Bartomeu Fiol, la bonhomia, el poeta tardà discret i escèptic en tot llevat del conreu de l’amistat, sempre fidel als de la seva generació. Més amunt, a tocar de la Plaça de les Tortugues que porta el nom d’un rei, a mà dreta el Cafè Bosc, no sé si una mica més modernitzat. M’endinso per l’ombra estreta del carrer del davant i arribo al pati de les palmeres, que m’esperen flanquejant la inscripció en pedra que diu 1723. Un bon cafè, un esmorzar frugal i per feina.

Interior. Palma de Mallorca (juny 2015). Fot. Frèia Berg

Interior. Palma de Mallorca (juny 2015). Fot. Frèia Berg

A Palma de Mallorca em passa com a Venècia i com en ben pocs altres indrets: el temps s’hi detura. Hi entres, t’hi instal·les, tot s’alenteix per moments i el pas de les hores regeix per un altre ritme. No és ben bé el de l’illa de la calma, perquè al gent va fent la seva i els vehicles circulen, però no pas amb el mateix ímpetu que en altres indrets del continent. La insularitat no és únicament un fet geogràfic i l’escreix, tant subjectiu com es vulgui, és una determinada manera de sentir.

A Palma de Mallorca em passa com a Venècia i com en ben pocs altres indrets: el temps s’hi detura. Hi entres, t’hi instal·les, tot s’alenteix per moments i el pas de les hores regeix per un altre ritme. No és ben bé el de l’illa de la calma, perquè al gent va fent la seva i els vehicles circulen, però no pas amb el mateix ímpetu que en altres indrets del continent. La insularitat no és únicament un fet geogràfic i l’escreix, tant subjectiu com es vulgui, és una determinada manera de sentir.

He vingut per feina; hi he retrobat, magníficament instal·lats, en Rusiñol, el Greco, Zuloaga, Pichot, Mas i Fondevila i alguns altres amics, un total de quaranta-quatre presències a l’antic Gran Hotel de Palma, actual Caixafòrum, on passaran l’estiu a la vista d’un públic no gens habitual i que no visitarà pas Sitges. Són obres de procedència pública i privada que dialoguen en la mirada de Rusiñol, tal com van fer a la Fundació Gòdia aquest passat hivern però amb variants substancials de noms i títols.

Exposició "El Greco en la mirada de Rusiñol", Caixafòrum, Palma de Mallorca (juny 2015). Fot. Frèia Berg.

Exposició “El Greco en la mirada de Rusiñol”, Caixafòrum, Palma de Mallorca (juny 2015). Fot. Frèia Berg.

A l’hora del temps lliure veuré altres amics: els Dusais, en Damià, na Margalida, els i les poetes, les sitgetanes fincades a Palma. Compartirem converses amb els del Gran Hotel i ens els mirarem amb bons ulls. Més tard o més d’hora, quan el temps s’haurà gairebé aturat del tot, reemprendre el meu recorregut per la plaça del Rosari, el carrer Jaume I, el carrer Sant Domènec fins can Joan Alcover, recalant primer vora el pati dels poetes i desprès, finalment, al del Convent de Santa Clara. Allà hi continuaré llegint el dietari de la jove Elisabet Girona, des de que hi va anar a raure poc després que en Joan Josep d’Àustria enviés les arquilles de disseny napolità i factura mallorquina al capital Joan Falç de Mar; un dietari en el que narra en primera persona els anys del convent, on va aprendre de lletra, fins que en va sortir per acompanyar na Caterina a Itàlia on l’esperava el marit comerciant que el pare li havia concertat. Quin destí, el de na Caterina, i quin destí, el de l’Elisabet, que a Itàlia va emprendre una nova vida gairebé sense adonar-se’n.

Pati amb palmeres. Palma de Mallorca (juny 2015). Fot. Frèia Berg

Pati amb palmeres. Palma de Mallorca (juny 2015). Fot. Frèia Berg

El temps s’atura mentre, defora, el totxo i el ciment creixen sense remei, els vols a Mallorca proliferen des d’arreu del món i a l’interior de Palma hi ha indrets on senyoreja la frondositat de l’ombra fresca i les palmeres dels patis voregen les dates del temps que sembla que s’hi hagi deturat definitivament.

JACQUES MONORY EN BLAU CINEMA

Publicat el per
Respon

Unknown-3

Durant el temps que la Fundació Stämpfli presentà el seu primer accrochage a la planta principal, hi havia un quadre que m’atreia irremissiblement. Era una obra de gran format, fosca, on un enorme revòlver apunta directament a l’espectador i una escultura d’aparença clàssica amb els ulls tapats rau mig acotada i d’escorç en una posició no precisament convencional. L’obra és, com tantes altres, un enigma; els seus elements no són fàcils d’entrellaçar i, no obstant això, el conjunt denota una figuració onírica, un malson en colors de cinema negre, una pantalla fosca on destaquen els elements figuratius a manera de fulguració de somni neguitejant. Hi predomina una gama cromàtica singular: un fosc que recull tots els elements de l’escena i un blau omnipresent en cadències i matisos del que l’artista se serveix per perfilar la narració que ens proposa. Fins aquí la descripció de l’enigma. És un quadre de Jacques Monory que forma part de la col·lecció permanent de la Fundació Stämpli.

foto2

Unknown

L’obra de Jacques Monory forma part del gran corrent de la figuració narrativa europea que a partir dels anys seixanta deixa emprempta pròpia en l’art continental del segle XX enfront del PopArt de manufactura nordamericana. El tractament de les mitologies visualment preeminents en la vida quotidiana de la contemporaneïtat – les icones publicitàries, els cartells anunci, el cinema… –dels del posicionament crític de l’artista configuren el conglomerat d’aparences i llenguatges conegut amb aquest nom. Figuració perquè defugen explícitament la dissolució de la forma en el tractament formal; narrativa, perquè pretenen donar compte d’una determinada successió de fets enfront dels quals l’artista es posiciona explicant-ne la seva visió. És a dir, la narració. La forma al servei de la narració, sempre subjectiva i mai no exemplta ni d’esperit crític ni de compromís conceptual.

Unknown-2

La trentena d’obres que configuren la mostra Monory ‘Mon cinema’, cinquena temporal produïda i organitzada per la Fundació Stämpfli als espais 2 i 3 de la seva seu, han estat realitzades en l’ample període que transcorre entre 1968 i 2012; més de cinquanta anys de dedicació, que vol dir més que mitja vida: una vida sencera en la pràctica de l’art. Fotògraf i cineasta a més de pintor, Monory treballa les arts visuals de forma indestriable, de manera que els empelts de fixació de la imatge fotogràfica i la successió de plans narratius configura una composició que sovint remet a les seqüències cinematogràfiques. El títol de Mon cinema no és gratuït, doncs. L’artista ha triat un conjunt d’obres relatives vinculades a la temàtica del més pur cinema negre: revòlvers, cotxes, noies, franctiradors, tigres… A la sala 3, encara, les seqüències del film de Monory, Ex, reblen el discurs narratiu proposat.

foto5

Però tot això no fóra prou aportació si no vingués presidit per una molt concreta tonalitat amb què Monory tenyeix la pràctica totalitat de la seva obra. Es tracta d’un blau directament emparentat amb La nit americana – el film dins del film i, a més, el color de la nocturnitat fictícia en tècnica emprada pel cinema per filmar de dia escenes de nit. Dos dels blaus més coneguts de l’art contemporani són el blau Klein – més semblant al nostre Blau Cau – i el blau Monory, patentat, aquesta tonalitat d’obscura claredat blavissa.

images

Jaques Monory, noranta-un anys d’una joventut de mirada ingènua i agraïda, va poder presidir l’obertura de l’exposició Mon cinema. Ha donat tota mena de facilitats per al muntatge i l’exhibició de la pel·lícula que va dirigir. A la vista dels quadres presentats es pot assegurar que la Fundació Stämpfli ha jugat la carta en favor de de la figuració narrativa obertament, i aquest fet la singularitza d’entre el conjunt actual. Monory, en blau cinema, blau americà, és una altra opció dins de les estètiques de la contemporaneïtat que juntament amb Erró o Villeglé han construït un llenguatge capaç de narrar les visions de mig segle.

Unknown-1

LES ARQUILLES DE CAN FALÇ

Publicat el per
Respon

_FH_3770_FH_3790

Un capvespre fosc de novembre de 1668 s’apropa a Sitges un reduït contingent de genets que, provinents del sudoest, cavalca vers la Vila. Vora el Pou Vedre, entre vinyes i horts, s’aturen cercant una de les cases dels afores, al camí Fondo on els han dit que els hostatjaran per passar la nit. Fan cara de cansats i el que sembla que mana, més que els altres. És un fugitiu i no és un qualsevol. És un destacat personatge de la cort espanyola dels Àustries, antic virrei de Nàpols i de Sicília que, enfrontat amb la Reina regent s’ha evadit de Consuegra, on l’havien confinat i, clandestinament, viatja a Catalunya, d’on havia estat també Virrei, a cercar el suport que li cal per tornar a Madrid amb trumfos a la mà i obtenir, potser, el càrrec de primer ministre. Sitges és una escala més important del que sembla perquè hi té un amic navegant, comerciant i capità de la infanteria espanyola renovada, un Serrallonga pur en paraules de l’historiador sitgetà Josep Carbonell i Gener, amb el qual ha coincidit a la Guerra dels Segadors, potser a la rendició de Barcelona o la de Sitges o potser quan havia estat Virrei un cop acabada la guerra.

Can Falç. Pintura mural del Saló Rosa (2014). Fot. Frèia Berg

Can Falç. Pintura mural del Saló Rosa (2014). Fot. Frèia Berg

L’home de Joan Josep d’Àustria a Sitges és el capità Joan Falç. Els fugitius localitzen la casa que, annexa, té una capella dedicada a la devoció de Sant Muç, on són rebuts amb tanta discreció com oberta complicitat; un lloc on poden descansar confiats i sense neguit. L’endemà al matí, segueixen el torrent de la Bassa Rodona fins a la platja i, davant de Can Falç, el capità els embarca en un petit vaixell que els du a tots fins a Castelldefels, on els esperen amb cavalls que, via Sant Feliu de Llobregat, arriben a Barcelona. Allà les institucions catalanes el reben i li fan festa, forcen la situació de fet, aconsegueixen que la Reina rebi de nou Joan Josep d’Àustria i li obren el camí cap a una presidència de govern que es farà esperar encara uns mesos. Una de tantes vegades que els catalans han volgut contribuir, en va, a reformar Espanya….

L’amistat del capità Falç amb el fugitiu, Joan Josep d’Àustria, fill bastard i reconegut de Felip IV, i germanastre d’un Carles II encara menor, personatge obertament detestat per la reina Marianna d’Àustria, data del temps en que, un cop capitulada Barcelona el 1652, Joan Josep d’Àustria havia esdevingut virrei de Catalunya i n’havia exercit durant tres anys. Però si Joan Josep d’Àustria havia de conservar a la memòria la figura del capità Falç havia de ser pel record del capvespre a Sant Muç o per la llum de la matinada de novembre sota la Punta, orsejant o remant costes amunt.

Portal d'entrada a Can Falç des de l'antic hort (juliol 2014). Fot. Frèia Berg.

Portal d’entrada a Can Falç des de l’antic hort (juliol 2014). Fot. Frèia Berg.

Temps després, una embarcació descarregava a la platja de Sitges, davant de Can Falç, una mercaderia especial: dues magnífiques arquilles del segle XVII de fusta i esmalts: manufactura napolitana, escut tallat amb l’àliga bicèfala, esmalts delicadíssims representant ermitans i profetes esdevingut sants. El fill del Rei les va enviar al capità Joan Falç per agrair-li la complicitat i el viatge. Són dos mobles nobles i sumptuaris que fan parella, un conjunt únic que, unit a la resta del mobiliari de la casa, contribueixen al seu gran valor històric i patrimonial.

_FH_3792

Les arquilles van quedar presidint el saló gran de Can Falç i mai més no se’n van moure, eternament arrogants en la seva bellesa antiga. Han sentit com cruixia el pas del temps al sòl, a l’embigat i a les parets; han vist com es degradaven les pintures al fresc i a l’arrambador i han viscut en carn pròpia el lent esllanguiment d’una gran casa pairal que fins els darrers moments mostrava la gran malenconia de l’abandonament a la fragilitat de la pròpia sort.

En aquest inici de recuperació de Can Falç les arquilles de Joan Josep d’Àustria han estat les obres més emblemàtiques. Retornat el seu esplendor a mans del restaurador Marc Fabra, estudiades acuradament per la historiadora de l’art experta en mobiliari Mònica Piera i esdevingudes la primera Peça del Mes de Can Falç als Museus de Sitges, formen part de l’exposició permanent de la sala dedicada als estils barroc i neoclàssic del Museu de Maricel.

Joan Batlle i Amell, Platja de Sitges, al seu emplaçament original de Can Falç. Actualment al Museu de Maricel, a la sala de l'Escola Luminista. Fot. Frèia Berg.

Joan Batlle i Amell, Platja de Sitges, al seu emplaçament original de Can Falç. Actualment al Museu de Maricel, a la sala de l’Escola Luminista. Fot. Frèia Berg.

Ben aviat les acompanyarà una part del gran cadirat disposat al voltant de la sala noble de Can Falç, encara en restauració, a prop de la vista de la Platja de Sitges del pintor Joan Batlle Amell, també procedent de Can Falç, que figura a la sala dedicada als pintors de l’Escola Luminista. Les arquilles són, avui, el símbol de Can Falç en clau de passat i en expectativa de futur.

EL NOSTRE PETROLI

Publicat el per
Respon

La vista espectacular des del Mirador del Museu de Maricel (2015). Fot. Joan Duran.

La vista espectacular des del Mirador del Museu de Maricel (2015). Fot. Joan Duran.

D’entre tot el que va dir Artur Mas dissabte passat als jardins del Casino Prado em vaig quedar amb una frase, millor dit, amb un titular que és el que és el que encapçala aquest Marge Llarg: el nostre petroli. El president de la Generalitat va remarcar la importància que té la cultura per a un poble, una societat i un país. Per als sitgetans, també. Perquè el nostre petroli és la cultura en les seves diverses manifestacions: la creativitat individual i col·lectiva, les manifestacions populars, la vida associativa de la pluralitat d’habitants de la Vila… i el patrimoni.

Sovint he pensat que no tothom té assumit que el patrimoni també forma part del nostre petroli. El balanç de la història del patrimoni sitgetà al segle XX, des de 1933 en què es va obrir el Cau Ferrat com a museu públic, mostra bastantes ombres enfront de la lluminositat que irradien les obres d’art, la literatura, l’imaginari popular, el patrimoni arquitectònic i el paisatge – que a Sitges és un element patrimonial de primera magnitud. Des d’aquell famós ‘no volem més museus’ a inicis dels anys vuitanta que va comportar la pèrdua d’un museu Lola Anglada i la possible conversió de Miramar en un Palazzo Grassi amb projecte i ambició com a palau de les arts, fins als anys en què Can Falç ha estat tancat, barrat i podrint-se per dintre amb l’agravant del projecte, afortunadament desestimat, d’enderrocar sense cap consideració la part antiga de l’edifici per fer-hi un cub de vidre i col·locar-hi a dins la Biblioteca, l’enfonsada de la casa de l’hortolà i l’edificació del que havia estat una part de l’hort reconvertida en el bar a l’aire lliure del Flamboyant. O la caterpillar que va arrassar l’hort divuitesc i el jardí romàntic de Can Falç per convertir-lo en una freda i despersonalitzada plaça dura. Aquests despropòsits, i uns quants més, tenen nom i sigles.

L'actor Nigel Planet contemplant els quadres del Greco al Museu del Cau Ferrat. (2015).

L’actor Nigel Planet contemplant els quadres del Greco al Museu del Cau Ferrat. (2015).

La consecució de l’% del Ministerio de Fomento per part de l’anterior govern municipal – que un tema que ens pertoca perquè el paguem amb els nostres impostos i si el govern espanyol fes més inversió pública a Catalunya encara hi tindríem més possibilitats com a país – i la finalització de la rehabilitació dels museus amb la decidida intervenció dels actuals equips de govern de la Diputació de Barcelona, que ha sufragat la part principal de la despesa, i de l’Ajuntament de Sitges ha suposat un punt d’inflexió cabdal per al present i futur desenvolupament del nostre petroli. Queda molta feina per fer i el següent gran repte, que és Can Falç, tot just acaba de començar. Perquè, per més important que sigui el nostre petroli, si no s’hi creu i si no s’hi obra en conseqüència és com si no en tinguéssim. I en aquesta legislatura creure-hi i donar-hi suport ha estat cabdal.

DSCN9357

El destinatari del nostre petroli és, en primer i primordial lloc, la ciutadania de Sitges al complet i amb tot tipus de públics. Des de les escoles fins als jubilats, des de les entitats i associacions fins a les empreses, des de tota mena d’individualitats fins les famílies i col·lectius. Sense tenir en compte la població de Sitges, que en una gran part n’és propietària pública, la seva percepció, estimació i sentit de pertinença, res no tindria cap sentit. Per aquest motiu durant aquests darrers tres anys i amb els museus tancats hem procurat oferir una programació d’activitats per mantenir les col·leccions actives, i amb els museus ja oberts l’estem incrementant.

0

El segon destinatari és la població visitant: passejants dels dies de cada dia i de cap de setmana, grups organitzats per a sortides de cultura i lleure, turistes de tota mena de països, turoperadors, empreses i tot allò que el turisme mou, que és molt i molt més del que de vegades imaginem. D’altres països i d’altres ciutats tenen el turisme cultural com una prioritat des de fa temps i a Sitges, que hem estat pioners en tantes coses que després hem descuidat, no ens podem permetre de perdre-hi pistonada perquè el nostre petroli és de primera qualitat. Reivindicar per a Sitges un desenvolupament econòmic basat en el turisme de qualitat no fa incompatible el lleure amb la cultura, sinó que són dos poderosos aliats. Les xifres del mateix moment en què acabo aquest Marge Llarg no ho desmenteixen: trenta-vuit mil cinc-cents cinc visitants i quatre-cents vuitanta-dos grups als museus des de la reobertura del Cau Ferrat i del Museu de Maricel, en temporada baixa. Només el mes d’abril hem comptat amb sis mil sis-cents trenta-tres visitant i cent dos grups.

Capella gòtica de l'antic Hospital de Sant Joan (2015). Fot. Joan Duran.

Capella gòtica de l’antic Hospital de Sant Joan (2015). Fot. Joan Duran.

El nostre petroli no contamina, no embruta, no fa malbé ni el medi ambient ni el paisatge, sinó que l’educa, l’embelleix i el dignifica. Només requereix que s’hi cregui i que, des dels diversos àmbits del sector públic i del sector privat, s’hi compti com un poderós actiu i es treballi en favor de la seva visibilitat i la seva sostenibilitat. Sumant amb els diversos actius dels anys precedents, al llarg dels darrers quatre anys hem treballat per aconseguir-ho, hem fet un cim i obrim nova etapa.