Arxiu de l'autor: QUADERN DE TERRAMAR Vinyet Panyella blogweb

Desconegut's avatar

Quant a QUADERN DE TERRAMAR Vinyet Panyella blogweb

Sóc dona d'arts i lletres. La cultura és una manera de viure. "Crear és viure dues vegades" (Albert Camus)

SANT JERONI, EL LLEÓ I ELS TRADUCTORS

Publicat el per
1

323110_58b245b4e8

Quan vaig a veure museus on hi ha col·leccions d’art antic, sempre acabo buscant-hi un sant Jeroni. És una iconografia que m’agrada perquè sant Jeroni sempre va acompanyat per un lleó que ensenya la poteta i li fa companyia. I és que un dels mèrits del sant eremita i gran traductor va ser guarir la pobra fera que havia trobat a la vora del riu Jordà amb una gran espina clavada a la pota. De resultes de la curació la bestiola, agraïda, es va quedar al seu costat i mai més no l’abandonà i va esdevenir un espectador privilegiat de la gran feinada de sant Jeroni traduïnt la Bíblia al llatí. Per això quan els artistes de tots els temps l’han representat com a eremita no s’han oblidat de lleó i, sovint, es veu el sant agafant-li la poteta mentre que l’animaló mig somriu entre encara adolorit i content, agraït i amb cara de bona persona.

Andrea Mantegna, Sant Jeroni al desert.

Andrea Mantegna, Sant Jeroni al desert. El lleó, al seu costat mig amagat…

Aquest trenta de setembre, Dia Internacional de la Traducció, rebo una carta electrònica de la Maria Bohigas amb un lleó preciós donant la poteta a sant Jeroni, una reflexió sobre la riquesa de les variants de la traducció i la notícia de l’aparició tal dia com avui de la darrera novel·la de Lluís Maria Todó, traductor d’ofici i escriptor, en la que “La interpretació com a estil de vida i el malentès com a condició” en constitueixen el nucli i rerefons.

Roger van der Veyden, Sant Jeroni i el lleó.

Roger van der Veyden, Sant Jeroni i el lleó.

Al llarg d’aquest trenta de setembre hi ha hagut diverses activitats i accions per recordar a la societat que la traducció és un pont que uneix llengües, civilitzacions, països i cultures. Els traductors tenen fama de ser els professionals més mal pagats del negoci editorial – negoci per a uns i supervivència per a altres – però en canvi són una part indispensable de l’engranatge. Els entrebancs de la seva feina són un lloc comú tan habitual que una de les celebracions d’avui ha estat la d’una sessió a manera de teràpia de grup convocada amb el lema “Jo sóc traductor i no me’n planyo però…”, en la qual han explicat les experiències més destacades, per bé i per mal, de la seva carrera. Els que ens agrada llegir de tot i de tot arreu no els agrairem mai prou l’esforç i les ganes que hi posen.

Traduir és un exercici de repte i creativitat perquè es tracta de fer parlar en la respectiva llengua algú que s’expressa en un altre llenguatge. És acordar dues visions del món perquè cada idioma té el seu propi univers de referents. Per això de vegades és difícil trobar l’encaix de maneres de dir – allò de ‘llogar-hi cadires’ o ‘escampar la boira’, fer-se’n creus’ o ‘tocar vores’… En prosa no és fàcil i en poesia tampoc. La poeta i traductora Montserrat Abelló, que ens va atorgar el gran privilegi de oferir-nos l’obra de les millors poetes anglosaxones del segle vint en català, aconsellava de ser el més fidels possibles a la dicció de cadascú. El secret és que ella coneixia tan profundament la llengua pròpia que trobava el recurs exacte per a tota mena d’expressions. Els que hem traduït poesia alguna vegada sabem que, a més de conèixer la llengua original dels textos, hem de conèixer ben a fons la llengua a la que traduïm.

Montserrat Abelló, poeta i traductora. Fot. Quim Curbet.

Montserrat Abelló, poeta i traductora. Fot. Quim Curbet.

Seguint el consell de Montserrat Abelló fa un temps vaig decidir-me a elaborar la versió catalana dels versos del poeta italià Umberto Saba (1883-1957). Jueu, ciutadà de Trieste, llibreter, va parlar com pocs de la condició humana des d’una Mediterrània atemporal entre mitologies, exilis i records. Un dels seus poemes, “Lavoro / Feina”, podria ben bé ser la metàfora de la feina del traductor: celebrem-la en la seva lectura.

FEINA

Un temps

la meva vida era fàcil. La terra

em donava flors i fruita en abundància.

Ara llauro una terra seca i dura.

La pala topa amb pedres, amb males herbes. Haig de cavar

fondo, com qui cerca un tresor.

 

 

EL PUNT DE PARTIDA DEL FOTÒGRAF TONY KEELER

Publicat el per
1

Unknown-2

Tal com érem. O del retrat com a gènere. O, tot plegat, que és el punt de partida que ens proposa l’exposició del fotògraf Tony Keeler a Miramar, organitzada per la Regidoria de Cultura. Durant un mes i mig hi ha desfilat tota mena de públic mirant, i admirant, el conjunt de retrats que configura una dècada de rostres sitgetans que han quedat fixats en el temps i en l’espai. El temps, dels seixanta als setanta, marca tota una època d’un dels grans canvis socials i demogràfics de Sitges, un final d’etapa que el tardofranquisme i l’adveniment de la democràcia van segellar. L’espai, Sitges, la Vila. L’escriptor Xavier Gimeno i Elena Martínez-Marí, comissaris de la mostra, juntament amb la col·laboració de la família de l’artista, han aconseguit fixar un gran retaule lineal de la societat sitgetana.

Des de el Desenredant xarxes – llavors, n’hi havia, a La Fragata – fins els retrats dels clarobscurs d’un poble en blanc i negre amb desenes de rostres de tota mena, edats i condicions mostra que la fotografia de Keeler va ser més que un exercici iniciàtic. Segons Xavier Gimeno, és aquí on l’artista “va trobar la llum que ha marcat la seva trajectòria”. Amb Sitges com a punt de partida va realitzar un intens transcurs d’incursions en altres escenaris, propers i remots. Del Cadaqués de Salvador Dalí a l’Eivisa paradisíaca dels seixantes, a l’Andalusia antropològica, a les estrangeries llunyanes d’Asia, Àfrica del Sur, Sahara, Cuba. I sempre, o gairebé, amb la càmara analògica i amb el retrat com a llenguatge i tècnica per a explicar la seva visió del món.


 Unknown-3

El microcosmos sitgetà està configurat per un aiguabarreig de rostres que inciten, entre altres sentiments i sensacions, a la memòria, la tafaneria, l’elegia, el record o la malenconia quan veus un seguit de fesomies que han configurat la teva quotidianeitat d’infantesa o d’adolescència. Rostres de persones que, simplement, hi eren, poblaven els teus escenaris i els teus carrers com si hi haguessin estat tota la vida i s’hi haguessin de quedar per a l’eternitat. La vida, tossuda, mostra que no és així. I llavors te n’adones que no saps ja quants anys fa que no has vist en Salvador Martínez a la porta de la seva carboneria, que aquell nen a qui feies de cangur i que es deia Amadeo Conde és un home que viu fora de Sitges i que el seu pare te’n va donant notícies, que fa molt de temps que no has vist aquella noia tan guapa i extremada que vivia molt a la vora del teu barri, que la mirada mig ingènua mig descarada d’aquella nena mig estrangera perviu en la dona que molt de tard en tard veus i que sempre et continua sorprenent.

Unknown-5

Keeler va emprendre la seva particular via iniciàtica des d’un posicionament obert i lliure, interclassista i profundament interessat per la naturalesa humana. La tria del retrat com a gènere ho posa de manifest i el reguitzell de cognoms ho palesa. Hi figuren gent de la ‘colònia’ – els antics estiuejants residents al Vinyet i a Terramar , com els Artiach, Balasch, Leprevost, Pérez-Ullibarri, Capo, Baret, Navés … juntament amb gent de la Vila: Matas, Sala Llopart, Grabulosa, Aleacar, Marcet, Puighibet, Dalmau… i no em puc estar de citar els retrats del nen Xavier Gimeno, dels nuvis Maria Teresa Marcet i Joan Sella, de les germanes Nieves i Núria Amigó, del pintor Miguel Conde, Fermí Grabulosa, Josep Cenzano Artigues, Marisa Marsal… i la mirada de tendresa vers la seva muller Linda i els fills.

Unknown-6

L’artista no deixa espai per a l’anècdota i nosaltres tenim al davant el desafiament de la contemplació de l’univers que hi ha darrere cada rostre. Sé de persones que hi han repetit visites i ho entenc, perquè com totes les coses bones, el que t’agrada et deixa gust de poc i sempre hi vols tornar. Un cop d’ull al llibre de firmes de la mostra em retorna a la realitat de cinquanta anys més tard. Un lapse de temps profund com una bretxa.

Tony Keeler, artista, fotògraf, conciutadà, mereix perpetuar el seu record entre nosaltres. Ha complert amb escreix amb tots els mèrits i ens ha deixat un retaule insubstituïble de tal com érem. Per això, i pel magnífic conjunt de la seva obra, em sumo a la petició que va fer Xavier Gimeno de dedicar-li el seu espai a la Plaça dels Artistes. És una manera modesta, però visible i en bona companyia, de dir-li que per sempre més estarà al nostre costat i, nosaltres, amb ell.

FONAMENTS I UTOPIES. LES BASES DE GRAMENET

Publicat el per
Respon

11058615_1054153727935921_5193220739477615142_n

És Onze de Setembre i enguany la Diada es converteix en una data important i decisiva. Al llarg dels darrers anys ha esdevingut més i més reivindicativa, fins el punt de situar-nos on som ara: a l’inici de la Via Lliure a la República Catalana. És cert que no tothom hi està d’acord i que els “predicadors de la submissió”, com els ha denominat en un recent article la professora i assagista Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, s’estimarien més una diada de celebració folklòrica, una Catalunya instal·lada en la ficció de la dita Espanya plural. I no: la celebració de l’Onze de Setembre és la reivindicació d’un país on volem viure en llibertat, progrés i justícia social en el context d’una Europa plural i democràtica. Una utopia que té fonaments.

Les Bases de Gramenet, recentment presentades i que ja compten amb milers de signatures, constitueixen un altre fonament imprescindible, perquè tracten de la importància de l’educació i la cultura. Elaborades des de l’Assemblea Nacional de Catalunya, i amb el nom de Gramenet en homenatge a les dinou escoles públiques de Santa Coloma de Gramenet que van estrenar el Programa d’Immersió Lingüística el 1983, sintetitzen els deu punts de partida per a l’educació i la cultura de la República Catalana. Les transcric textualment com a una de les contribucions a aquest Onze de Setembre en favor de la llibertat i del progrés social. 

BASES DE GRAMENET

BASES PER A L’EDUCACIÓ I LA CULTURA DE LA REPÚBLICA CATALANA

 L’ANC vol expressar la convicció que amb un Estat independent l’educació i la cultura podran contribuir decididament al ple desenvolupament dels ciutadans i que, d’aquesta manera, enriquirem l’aportació catalana al món.

La cultura catalana ha resistit durant anys els diversos embats de minorització, ha perviscut als intents d’anorrear-la i ha avançat permeable i en constant evolució fins avui. Igualment, l’escola catalana ha lluitat per mantenir la qualitat i la modernitat pedagògiques i ha tingut un paper clau a l’hora d’educar i bastir una societat cohesionada, democràtica i lliure. 

Amb el convenciment, doncs, que la cultura i l’educació són pilars fonamentals per al ple desenvolupament humà i per a tota societat avançada, els deu punts següents volen contribuir a assentar les bases educatives i culturals de la nova república catalana.

1. L’educació i la cultura són drets bàsics dels ciutadans i han de quedar establerts en la Constitució catalana.

2. L’educació i la cultura són fonamentals en tot estat democràtic, indispensables per a la igualtat i la llibertat dels individus i de la societat.

3. L’educació i la cultura són béns comuns que cal preservar. El seu desenvolupament es basa en la responsabilitat compartida de les institucions, les organitzacions de la societat civil i la ciutadania.

4. La cultura catalana ha d’incloure i acollir les diverses expressions culturals que coexisteixen al nostre territori, perquè la identitat és un procés en construcció.

5. El català és la llengua pròpia de Catalunya i com a tal ha de gaudir de l’estatus i el rol que li correspon com a llengua d’estat. En conseqüència, ha de ser la llengua vehicular de tot el sistema educatiu, inclòs l’universitari. Totes les llengües, independentment dels parlants que tinguin, són patrimoni cultural de la humanitat, cal preservar-les i tenir-hi una actitud respectuosa.  

6. Catalunya ha de col·laborar amb institucions i agents culturals de tots els territoris de parla catalana per la vitalitat i la projecció de la llengua compartida i la cultura que s’hi expressa.

7. Les institucions i els agents culturals de Catalunya han de participar activament en els organismes i les xarxes culturals internacionals, i han de contribuir especialment en la protecció i la promoció de la diversitat cultural i lingüística del món.

8. El sistema educatiu català ha de cercar la plena competència dels seus alumnes en tots els àmbits curriculars de coneixement i ha de tenir per objectiu situar Catalunya al nivell dels països capdavanters de l’OCDE.

9. L’educació i la cultura han de ser eines per fer front a situacions de discriminació i per això cal que garanteixin, a tota la ciutadania, la plena equitat en l’accés, potenciant la capacitat d’autoformació i educació no formal, essencials pel desenvolupament al llarg de la vida.

10. Només una aposta decidida per l’educació i la cultura que estableixi complicitats i sinergies estratègiques i estructurades entre ambdós àmbits, contribuirà al ple desenvolupament individual i comú dels ciutadans.

LA HISTÒRIA SUBMERGIDA

Publicat el per
Respon

Vista de Sitges des de l'indret d'un possible naufragi (2015). Fot. Pere Izquierdo

Vista de Sitges des de l’indret d’un possible naufragi (2015). Fot. Pere Izquierdo

Les ciutats submergides, com les civilitzacions desaparegudes, mantenen un encant fonamentat mig en la incògnita mig en l’atractiu esperançat de les descobertes. Les ciutats submergides se’m presenten emparentades amb Les ciutats invisibles d’escriptor italià Italo Calvino i amb aquella història que explica Gabriel Janer i Manila apresa de Renan: diu que a Bretanya hi ha una ciutat sepultada pel mar que, de vegades, se’n sent el repic de les campanes i els cants dels mariners. Renan, que era un romàntic, pensa que tots els éssers porten una ciutat submergida al cor… Hi ha ciutats submergides, certament. 

Bimini, ciutat submergida a l'Oceà Pacífic.

Bimini, ciutat submergida a l’Oceà Pacífic.

 Existeix també la història submergida de les ciutats i de les viles. Els fets, el pas del temps, els moviments geològics i de les corrents marines, i les circumstàncies de tota mena han fet que la mar guardi, juntament amb els seus secrets, seqüències i capítols de la història. També a Sitges, que des dels seus primers pobladors de la Cova del Gegant hi ha viscut abocada, fins avui mateix. Bona part de la nostra història té la mar com a protagonista, escenari, ecosistema i dipòsit ocult.

Sempre hem viscut abocats a la mar. Emerencià Roig, Platja de Sitges. Col·lecció de Marineria Emerencià Roig i Raventós, Consorci del Patrimoni de Sitges.

Sempre hem viscut abocats a la mar. Emerencià Roig, Platja de Sitges. Col·lecció de Marineria Emerencià Roig i Raventós, Consorci del Patrimoni de Sitges.

La història submergida de Sitges va ser notícia el 1962, arran de la troballa de les 2.300 monedes de plata procedents dels vaixells esfondrats davant de la costa sitgetana a resultes de la Batalla de Barcelona (1642). L’incendi per l’impacte d’un brulot dirigit a una de les naus i el posterior esfondrament dels dos grans vaixells, el francès Galió de Guisa i Marededéu de la Victòria, considerat “una de les més belles embarcacions de la flota de Richelieu”, i l’espanyol La Magdalena, que a més de soldats i armes transportava el salari de dos anys per retribuir la soldadesca destacada a Roses i a Perpinyà va ser un episodi espectacular. Al cap de tres-cents vint anys Frederic Malagelada, juntament amb Xavier Sardà i Rafael Padrol, entre altres, va protagonitzar el capítol del descobriment, que portà Malagelada a una recerca infatigable d’informació i notícies sobre els vaixells i la seva desaparició.

Les monedes dels vaixells esfondrats el 1642, trobades el 1962.

Les monedes dels vaixells esfondrats el 1642, trobades el 1962.

La història submergida de Sitges té traçada la seva cartografia per mitjà de la Carta Arqueològica Subaquàtica de Sitges, iniciada el 1983, arran del I Curs d’Introducció a l’Arqueologia Subaquàtica organitzat per la Generalitat. Els seus redactors, Pere Izquierdo i Immaculada Rodriguez Garci la van elaborar a partir de la informació i les localitzacions dels jaciments subaquàtics existents. Des del Consorci del Patrimoni de Sitges s’ha emprès la seva actualització per fases, que forma part del Programa de Treball 2015. La posada al dia de la Carta Arqueològica Subaquàtica, dirigida per Pere Izquierdo (CPS) amb la col·laboració d’un equip de professionals voluntaris i de personal del Consorci del Patrimoni de Sitges compta amb un ajut de la Generalitat i amb el patrocini i col·laboració de diverses entitats i empreses sitgetanes que són molt d’agrair, entre altres el Club Nàutic de Sitges, el Club de Mar, el Port d’Aiguadolç i el Port de Garraf.

La primera fase dels treballs, realitzada el passat mes d’abril, va assolir l’objectiu de la localització del brulot – conegut amb el nom de mar de “la pedra negra” que havia enfonsat les naus de 1642, i es van inspeccionar les cavitats del baluard de La Torreta, entre altres treballs. La segona fase ha tingut lloc aquest estiu amb immersions en cinc diferents punts i a les coves del Pebre, del Congre i de la Falconera, amb interessants resultats.

Aquesta setmana s’inicia la tercera fase, de quinze dies de durada, que consisteix en l’aixecament d’un plànol topogràfic i magnètic el fons marí entre el Puig de Sitges i Terramar. La utilització d’una sofisticada tècnica de detecció magnètica aplicada a l’arqueologia dirigida per l’expert André Lorin que fins ara no s’havia experimentat al nostre país pot comportar localitzacions d’importància. El relat de la història submergida de Sitges  anirà deixant de ser un relat secret per a esdevenir un patrimoni compartit, gaudit i preservat.

L’ESTACIÓ DE FINLÀNDIA

Publicat el per
Respon
Vista actual de l'Estació de Finlàndia, inaugurada el 1919.

Vista actual de l’Estació de Finlàndia, inaugurada el 1919.

Dec a l’amic i professor Salvador Giner la primera referència a l’estació de Finlàndia. No pas a l’edifici de Sant Petersburg ni al de Hèlsinki, ni tant sols al tren on Lenin va travessar l’Europa en guerra el 1917 camí de la capital de Rússia per liderar la revolució. Es tracta d’un llibre, d’un clàssic del pensament del segle vint en el que el seu autor, Edmund Wilson, es val de la metàfora del tren que va contribuir a canviar la vida a Europa.

Explorar 1To the Finland station. The revolutionary tradition in Europe and the rise of socialism. A study in the writing and acting History va ser publicat per primera vegada el 1940 i va passar per diverses edicions. La de 1971 revela l’evolució de l’autor respecte del seu entusiasme inicial; Wilson confessa la ingenuïtat de no haver imaginat el que finalment va haver de reconèixer: “que la nova Rússia perpetuaria moltes de les característiques de l’antiga Rússia com la censura, la policia secreta, el desordre d’una burocràcia incompetent i una autocràcia poderosa i brutal.” No tenia noció, confesa, “que la Unió Soviètica es convertiria en una de les més horribles tiranies”. Avui dia l’obra de Wilson constitueix un dels fonaments per entendre l’evolució del pensament social i cultural del segle i, com tots els clàssics, un lloc on sempre cal retornar.

També a l’Estació de Finlàndia. La història del tren segellat que va recórrer la major convulsió europea fins aquell moment i que Stephan Zweig va determinar que era un dels moments estel·lars de la humanitat ha generat admiracions, especulacions, afirmacions, molta literatura historiogràfica i filmografia. Un dels productes de més recent memòria és la producció de diverses televisions europees titulada El tren de Lenin, o Lenin: the train (1988) amb Ben Kingsley, Leslie Caron i la magnífica Dominique Sanda en els papers de Lenin, Nàdia Krupskàia, la seva muller, i Inessa Armand, la seva amant parisenca i bolxevic. El film equilibra, a parer meu, l’aventura del viatge i l’ambient de guerra i diplomàcia secreta que el determina i el triangle amorós que finalment la inefable covardia masculina – que no fa excepcions ni amb els pares de la pàtria – resol sense ruptures i amb una amant que tria el camí de Moscú.

El cuirassat Aurora atract a Sant Petersburg i convertit en museu (2011). Fot. Frèia Berg.

El cuirassat Aurora atract a Sant Petersburg i convertit en museu (2011). Fot. Frèia Berg.

A Sant Petersburg, l’estació de Finlàndia és un dels llocs de memòria de visita inexcusable per a tots aquells que se senten atrets pel mite de la Revolució d’Octubre i els primers anys de la nova URSS amb Lenin al capdavant, com també ho és el cuirassat Aurora, el que va disparar les salves que van iniciar l’assalt al Palau d’Hivern. Però l’estació de 1917, que havia estat construïda per la companyia de trens de Finlàndia, que en va ser propietària fins 1918, va ser enderrocada i substituïda per un nou edifici de més pur estil soviètic inaugurat el 1960, en el que hi van encastar una part de la façana antiga.

L'Estació de Finlàndia a Sant Petersburg. L'edifici (1960) mostra l'antiga façana que es va conservar.

L’Estació de Finlàndia a Sant Petersburg. L’edifici (1960) mostra l’antiga façana que es va conservar.

Tampoc l’estació de Finlàndia a Hèlsinki té el mateix aspecte que el 1917.

L'antiga estació de Finlàndia, a Helsinki (c. 1900).

L’antiga estació de Finlàndia, a Helsinki (c. 1900).

L’edifici actual és una bellesa de l’art nouveau – tot Hèlsinki és una bellesa arquitectònica de la modernitat, sigui la dels anys d’entreguerres o la del segle vint -, projectada el 1904 i construïda entre 1910 i 1919 per l’arquitecte finlandès Eliel Saarinen. És un edifici emblemàtic de la ciutat, omnipresent pel que és i pel que significa i té el toc d’espai públic amb voluntat estètica similar al metro de Moscú.  Transitar per les sales i andanes és un exemple vivent de com, al cap dels anys, és possible respectar, mantenir i millorar un edifici gairebé centenari en la seva plena utilització, sense que l’ús massiu i massificat dels milers de persones que diàriament hi transiten aconsegueixi degradar-la. La estació ha estat objecte de posades al dia, remodelacions i adaptacions degut als canvis logístics i tecnològics sense que per això hagi perdut el seu encant, fins el punt d’haver estat declarada una de les estacions més boniques del món, segons la BBC el 2013. 

Estació de Finlàndia, Hèlsinki. Sala de venda de bitllets (2015). Fot. Frèia Berg

Estació de Finlàndia, Hèlsinki. Sala de venda de bitllets (2015). Fot. Frèia Berg

Estació de Finlàndia. Hèlsinki. Vestíbul principal (2015). Fot. Frèia Berg

Estació de Finlàndia. Hèlsinki. Vestíbul principal (2015). Fot. Frèia Berg

L’estació de Finlàndia té una biografia extensa que va molt més enllà de les vies dels trens. Incardinada en l’Europa d’entreguerres, ençà i enllà de la frontera que separa dos dels països units, entre altres moments, per un 1917 convuls i esclatant, ha passat de ser un lloc físic a la metàfora d’un segle que ha conegut els més grans desastres i les més grans esperances.