Arxiu de l'autor: QUADERN DE TERRAMAR Vinyet Panyella blogweb

Desconegut's avatar

Quant a QUADERN DE TERRAMAR Vinyet Panyella blogweb

Sóc dona d'arts i lletres. La cultura és una manera de viure. "Crear és viure dues vegades" (Albert Camus)

Nazim Hikmet, al seu país

Publicat el per
2

L1090142

Posta de sol a Kusadasi (2009). Fot. Frèia Berg

Un dels valors afegits de la investidura del president de la Generalitat Carles Puigdemont ha estat el de les seves cites literàries: Miquel Pairolí, Gaziel, Carles Rahola i Nazim Hikmet. Els versos del poeta turc han circulat per la xarxa durant dies i per a molts han estat una descoberta. La bellesa i la força de la poesia que Hikmet encarna han fet diana i serà difícil oblidar que “la mar més bella és la que encara no hem navegat”. Tot un convit a l’esperança i un gran temps per a la lírica.

            Tinc per costum buscar llibres de poesia als indrets on viatjo. M’eixamplen l’horitzó i em concreten, en cert forma, la visió d’un paisatge, d’una gent, d’un país. Guardo llibres, llegits i subratllats, de Sophia de Mello Breyner adquirida a la fira nocturna d’estiu a Figueira de Foz, de Iehuda Amikhai vora el mercat de Manahe Yehuda de Jerusalem, de René Char i Albert Camus a les llibreries i quioscs – envejables!- de Provença; d’Else Lasker-Schuler a la Literatur Haus de Berlin; d’Ada Negri, Umberto Saba i Alda Merini a la Feltrinelli del Largo Argentina de Roma. Fins i tot em vaig deixar seduir per una edició en rus de la gran Anna Ahkmàtova vista en una prestatgeria de la Nevski Prospekt de Sant Petersburg.

L1090525

Camp d’oliveres vora les immediacions de les ruïnes d’Efes (2009). Fot. Frèia Berg.

Poems of Nazim Hikmet prové d’una de les llibreries angleses situada vora les immediacions de Santa Sofia, a Istanbul, l’estiu de 2009. Llavors l’escriptor turc més conegut era el novel·lista Orhan Pamuk, guardonat tres anys abans amb el Premi Nobel de Literatura, de manera que el llibreter es va estranyar que li preguntés on guardaven els llibres de poesia. Com sempre, al racó del fons de les llibreries, això és característica universal. El nom de Hikmet m’era vagament conegut, però, llegits a l’atzar uns quants versos, vaig decidir que era el llibre que m’havia d’emportar.

L1090133

Posta de sol a Kusadasi (2009). Fot. Frèia Berg

Els dies que van succeir es van esdevenir en una casa d’estiueig de Kusadasi, on vaig experimentar el contrast entre una planificació urbanística moderna i el veïnat que convivia amb el bestiar. Alternava la lectura de De part de la princesa morta, de Kenizé Mourad, amb la del poeta del que anava traduïnt alguns textos al català.

L1090240Hi ha escriptors que, malgrat els exilis i persecucions, pertanyen al seu poble i el seu poble s’hi reconeix. Per això em va impressionar fortament que a Selçuk, el poble on la tradició assenyala la tomba de sant Joan Evangelista, al restaurant on ens vam anar a refer de la calor i de la gana dues fotografies presidissin ostensiblement les parets del local.

L1090236

Mustafa Kemal Atatürk servit pel besavi del restaurant , de Selçuk. La foto està presa de la que hi havia penjada a la paret. (Fot. Frèia Berg)

Una era de Mustafà Kemal Atatürk, el fundador de la Turquia moderna – un besavi del propietari del restaurant l’havia servit com a cambrer.

L’altra, de Nazim Hikmet, acompanyant un dels seus poemes.

L1090233

Fotografia i poema de Nazim Hikmet, a la paret del restaurat de Selçuk (2009). Fot. Frèia Berg, que no ho va saber reproduir millor.

Aquests dies hi he tornat a pensar, i n’he recuperat un dels que llavors vaig traduir. Es titula “TU”, i fa encara més entenedora la simbiosi entre els  poetes i els pobles.

Tu ets un camp,

      jo sóc el tractor.

Tu ets els papers,

      jo sóc la màquina d’escriure.

Muller meva, mare del meu fill,

ets una cançó –

       i jo sóc la guitarra.

Quan fa calor, el lent del sud porta la nit humida –

      tu ets la dona caminant vora l’aigua

      que esguarda entre besllums.

Jo sóc aigua,

      tu te n’abeures.

Sóc el passavolant de carretera,

      tu ets qui obre la finestra

             i em fas senyals.

Tu ets la Xina,

      jo sóc l’exèrcit Mao Zedong.

Tu ets una noia filipina de catorze anys,

      jo et salvo de l’engrapada d’un mariner americà.

Tu ets un poble de muntanya

      a Anatòlia,

tu ets la meva ciutat,

      la més bella i la mes malhaurada.

Tu ets un plor que demana ajuda – vull dir, ets el meu país;

      les passes que corren vers tu són les meves.

 

(“El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 22.I.2016)

 

TU (un poema de Nazim Hikmet)

Publicat el per
Respon

images

Tu ets un camp,

      jo sóc el tractor.

Tu ets els papers,

      jo sóc la màquina d’escriure.

Muller meva, mare del meu fill,

ets una cançó –

       i jo sóc la guitarra.

Quan fa calor, el lent del sud porta la nit humida –

      tu ets la dona caminant vora l’aigua

      que esguarda entre besllums.

Jo sóc aigua,

      tu te n’abeures.

Sóc el passavolant de carretera,

      tu ets qui obre la finestra

             i em fas senyals.

Tu ets la Xina,

      jo sóc l’exèrcit Mao Zedong.

Tu ets una noia filipina de catorze anys,

      jo et salvo de l’engrapada d’un mariner americà.

Tu ets un poble de muntanya

      a Anatòlia,

tu ets la meva ciutat,

      la més bella i la mes malhaurada.

Tu ets un plor que demana ajuda – vull dir, ets el meu país;

      les passes que corren vers tu són les meves.

 

Nazim Hikmet va néixer un quinze de gener a Tessalònica, quan aquesta ciutat formava part de l’imperi otomà. Avui, quinze de gener de 2016, m’ha agradat fer la versió catalana d’aquest poema, que és un dels primers que en vaig llegir.

 

El gran art local de Joaquim Sunyer

Publicat el per
Respon

 

1920. Paisatge Stgs MNAC035

Joaquim Sunyer, “Paisatge de Sitges”, c. 1920. Museu de Maricel, Sitges. Dipòsit del MNAC, Barcelona. 

Amb el títol de El Gran Art Local de Joaquim Sunyer, el 1925 l’escriptor i crític Josep M. Junoy publicava un assaig de la trajectòria artística del pintor des dels seus inicis i consolidació a París (1896-1910), fins els moments àlgids del seu lideratge fundacional de l’estètica noucentista. Joaquim Sunyer i de Miró (Sitges, 1874-1956) és un dels artistes capdavanters de la pintura catalana moderna amb projecció internacional i el més remarcat pintor del Noucentisme. Josep M. Junoy l’havia conegut a París i havia estat testimoni de la darrera etapa parisenca i del retorn a la pintura catalana; potser per això va esdevenir-ne un dels crítics més entusiastes.

_DSC0024 

Si bé Junoy inscriu l’enunciat del Gran Art Local en “la terra, la seva terra, la nostra terra” en una explícita referència a Catalunya, la feliç expressió és del tot transportable a l’àmbit on Sunyer porta a terme una gran part de la seva millor obra: la vila i el terme de Sitges. La Vila, el paisatge, l’entorn natural i la seva gent constitueixen la primera matèria d’inspiració, experimentació i expressió sunyerianes en totes les possibles dimensions. L’encapçalament de l’assaig de Junoy amb uns mots de Frederic Mistral, “L’omo à la terro” (“L’home és de la terra”), rebla el sentit de pertinença tant a la geografia com a l’imaginari, del tot aplicable a la personalitat de l’artista . “L’art d’en Sunyer és un gran art, perquè ha sabut copsar els ritmes més genuins del seu paisatge. És un gran art, sobretot, perquè ha sabut escoltar i fer plàstiques les veus inconfusibles de la seva sang”, conclou Junoy.

1917. Cala Forn

Joaquim Sunyer, “Cala Forn” (1917). MNAC, Barcelona

 Des de les obres més primerenques la pintura de l’artista constitueix un retrat coral de Sitges i la seva gent. Exceptuant els anys parisencs, les campanyes d’estiueig  – Seva, Queralbs… – i els retrats d’encàrrec, Sunyer projecta una imatge de Sitges al llarg de la seva evolució estètica i formal. Les hortes del sorrenc pintades a redós del seu oncle, el luminista Joaquim de Miró i Argenter; les visions entre goyesques i grequianes de la Tia Remei i de Sara Carbonell, respectivament; la recerca i assoliment del propi llenguatge que el consagra com el “nostre pintor mediterrani” a la Platja de Sant Sebastià, El mas, El maset” i a l’esplèndid binomi de la Mediterrània i la  Pastoral – la carn del paisatge, en paraules de Joan Maragall -; Maria Dolors, el cicle del El Clot dels Frares, Les cosidores – cadascuna amb nom propi… -; Cala Forn – personatges reals per a un paisatge ideal – ; la Família de pescadors, amb els de Cal Dimoni Vermell com a protagonistes; els retrats de Pepa Gumà, Maria Planes o Lola Vidal (la muller de Ramon Planes)  són alguns, només alguns, dels exemples que converteixen Sitges i la seva gent en icones de la pintura catalana de la modernitat.

_DSC0052

Joaquim Sunyer, “Les germanes Ribes” (1913). Museu de Maricel, Sitges. Dipòsit del MNAC, Barcelona.

El conjunt d’obres que figuren al Museu de Maricel – Maternitat, Les germanes Ribes, Les dues cotorres, Paisatge de Sitges, Amadeu i Montserrat Gorgas – constitueixen, a més d’una magnífica mostra del Noucentisme a Sitges, el testimoni públic del gran art local de Joaquim Sunyer.

 

Ramon Casas, un gran clàssic de la pintura moderna

Publicat el per
Respon

 

6152305424_4fdc890c47_b

 

Igual que succeeix amb tots els clàssics, i Ramon Casas és un dels grans clàssics de la pintura moderna, cada vegada que són objecte de centenaris i commemoracions són notícia d’actualitat, es posen al dia i acaren un altre segment d’eternitat amb noves lectures i diferents formes de contemplació i gaudi. És el que es proposa des de la Comissió nacional de Commemoracions, que des de 2012 determina les commemoracions que s’esdevindran oficialment a nivell nacional i que ha declarat el 2016 com Any Ramon Casas.

 Als cent cinquanta anys del seu naixement un quatre de gener, Casas ha esdevingut una autèntica icona de la pintura catalana i una de els figures més emblemàtiques del Modernisme. El seu traç inconfusible, l’ofici adquirit des dels anys de joventut que mai no l’abandonà i una determinada recerca de la modernitat el situen com a un dels grans mestres de la pintura del seu temps.

En la personalitat de Ramon Casas conflueixen el jove que decideix fer el viatge d’aprenentatge a París, on estudia amb Carolus-Duran, un dels mestres més remarcats de l’època; el que fa viatges d’artista a Granada i a Madrid; l’artista que juntament amb Santiago Rusiñol surt a la recerca de paisatges i emocions per diversos indrets de Catalunya (Poblet, la Catalunya Vella, la Cerdanya…); el bohemi de Montmartre que pinta la millor visió del Moulin de la Galette i l’ambient entre marginal, artístic i popular; el pintor que retrata les multituds de la Catalunya del seu temps en diverses i diferents circumstàncies; l’enamorat de Júlia Peraire, la Sargantain, que immortalitza en un retrat d’alt voltatge sensual; el retratista de les burgeses barcelonines i nordamericanes; l’autor de la més completa iconografia dels personatges públics de la primera dècada del segle vint; el pintor de les soledats de paisatges, jardins i claustres…

Casas, discretament polièdric, amant de la bona vida i del progrés material – viatges confortables, automòbil, la ironia amb què descriu Els adelantos del segle XX… – és l’artista que eleva el cartellisme a la categoria d’obra d’art, es tracti de l’anunci de l’ Enciclopèdia Espasa, de l’ Anís de  Mono, d’un sanatori per a sifilítics o dels Cigarrillos de París. Quan fa de mecenes – amb les revistes Quatre Gats, Pel & Ploma (per a la qual produeix alguns dels seus millors retrats al carbó) o Forma – obra amb generositat i eficàcia. Quan lliga amistats és – llevat d’alguna excepció forçada per les circumstàncies – de per vida i amb tot el sentiment.

 La seva vinculació amb Sitges està marcada per dues grans amistats amb les que comparteix la passió per l’art: Santiago Rusiñol i Charles Deering. Corresponen a dues visions i a dues etapes ben diferenciades de la seva vida.

 Al llarg d’aquest 2016 les mirades sobre Ramon Casas seran múltiples i  diverses, sumant en favor d’un artista que mereix una renovada posada en valor per al temps present i per al guany del futur.

           

(“El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 8.I.2016) 

 

MEMÒRIA DE WALTER BENJAMIN MIRANT UNA MAR FOSCA

Publicat el per
Respon
Cementiri de Portbou, Memorial Walter Benjamin, de Dani Karavan. Fot. Miquel Ruiz Avilés.

Cementiri de Portbou, Memorial Walter Benjamin, de Dani Karavan. Fot. Miquel Ruiz Avilés.

“Era, prou bé que jo ho sabia, l’últim viatge

sobre onades de llum ens perseguia el vent…”

Walter Benjamin, Sonet 49

 

Portbou és un paisatge d’ombres. Portbou és el jardí de la infantesa, paradís perdut pels anys i recuperat per la memòria d’Àngeles i Rafael Santos Torroella, la fotografia en blanc i negre que acompanya el poema d’en Rafael dedicat a la seva germana.

Àngeles i Rafael Santos Torroella, al jardí de la casa familiar de Portbou, 1916.

Àngeles i Rafael Santos Torroella, al jardí de la casa familiar de Portbou, 1916.

Portbou és una carretera de contínua zigazaga que travessa el poble de turó en turó, de revolt en revolt. Portbou és el confí marcat per una estació omnipresent i buida en blanc i negre. Portbou és un paisatge d’ombres perquè és un lloc de memòria definitivament consagrat per la ruta dels exilis, per la història de tantes vides trencades dels que fugien deixant enrere “mitja vida condormida”, que escriví Joan Oliver. Per a molts va ser exili; per a Walter Benjamin, la mort; per a tots els que hi han construït mitologies personals i col·lectives, un lloc on la memòria és viva i punyent. Walter Benjamin, jueu, filòsof, escriptor i fugitiu encarna la imatge de l’intel·lectual europeu del segle vint en el seu estat més simbòlic i més intens. La maleta que portava quan va arribar a Portbou aquella tarda de setembre i que va desaparèixer amb el seu contingut s’ha convertit en metàfora de múltiples significats.

Pocs indrets hi deu haver amb un poder d’evocació i de commoció tan intens – (què puc esperar si no commoure’t? escrivia Wordsworth parlant del sentit de la poesia) – com Portbou, darrer passatge de Walter Benjamin. Jueu, escriptor, filòsof, una ment brillant oberta i transmissora de modernitat amb una vida on les dificultats de tota mena li guanyaven la partida, de ciutat en ciutat i d’exili en exili. Fugia de la barbàrie, de la persecució i del totalitarisme nazi i va intentar continuar fugint fins el darrer moment. Un home malalt del cor, quaranta-vuit anys, travessa la línia fronterera muntanyes amunt des de la França invadida a l’Espanya ferida de guerra per tal d’aconseguir algun vaixell rumb a una Amèrica llunyana on refer el tros vida que li restava. No hi va ser a temps. Quan va arribar a Portbou, a l’estació, a la comissaria, no el deixaren passar; havia de fer nit per ser retornar l’endemà cap a França on, segurament, l’esperava el pitjor. Benjamin va posar fi a la seva vida la nit del 25 de setembre fa justament setanta-cinc anys. Llevat dels amics fidels que en van conservar els escrits i la memòria la seva recepció va ser relativament tardana; la troballa de l’obra manuscrita que havia confiat al seu amic Georges Bataille pocs dies abans d’abandonar París va ser localitzada el 1981 a la Bibliothèque Nationale va impulsar una nova i més gran percepció de la seva contribució a la modernitat amb la seva publicació, Passagenwerke, el recull de materials que des de 1927 amb què elaborava del que havia de ser la seva inconclusa obra pòstum.

Walter Benjamin a la Bibliothèque Nationale de Paris, treballant en Passagenwerke.

Walter Benjamin a la Bibliothèque Nationale de Paris, treballant en Passagenwerke.

Quan el 1940 la filòsofa Hanna Arendt, cosina de Benjamin, va viatjar a Portbou per visitar la seva tomba es va trobar que no n’hi havia cap senyal; va anar a raure a la fossa comuna. Igual com Mozart al cementiri vell de Viena, una tomba buida i un àngel que plora. El memorial Walter Benjamin construït vora el cementiri de Portbou per l’artista israelià Dani Karavan és un equivalent: la buidor del passatge que dóna a mar, el descens cap a l’interior de si mateix, la reflexió i la contemplació dels paisatges-passatges de l’escriptor filòsof. Mai un monument que no ho és, un espai de memòria, m’ha impressionat tant. Lisa Fittko, la guia que va conduir Benjamin fins a Portbou muntanyes amunt quan es van trobar a les envistes del poble recorda a les seves memòries que mai no havia vist una mar d’un color blau tan fosc.

Memorial Walter Benjamin, per Dani Karavan (1994).

Memorial Walter Benjamin, per Dani Karavan (1994).

Benjamin també era poeta. Entre 1915 i 1925 va escriure una cinquantena llarga de sonets dedicats a la memòria de Freidrich C. Heinle, un poeta amic de joventut i la seva companya que s’havien suïcidat als primers temps de la Gran Guerra, desesperats pel que succeïa i el que havia de venir. El sonet 49 s’inicia en la certesa del darrer viatge, evocant els efectes del vent i la llum sobre la mar. El memorial de Karavan arrela en aquesta imatge. Qui sap si Walter Benjamin també va trobar que la mar de Portbou era d’un profund blau fosc.