Arxiu de l'autor: QUADERN DE TERRAMAR Vinyet Panyella blogweb

Desconegut's avatar

Quant a QUADERN DE TERRAMAR Vinyet Panyella blogweb

Sóc dona d'arts i lletres. La cultura és una manera de viure. "Crear és viure dues vegades" (Albert Camus)

FINAL DEL SANT JORDI 2018

Publicat el per
1

FINAL DEL SANT JORDI 2018

Un dels indicadors de la meva militància sitgetana en dates senyalades és la de Sant Jordi. Sobretot, des dels set anys ençà que fa que treballo a Sitges. Falta poc per arribar a mitja nit i des de fa una estona que faig memòria gràfica – amb moltes fotos d’altri – d’aquest Sant Jordi que, enguany, se m’ha allargat molt perquè va començar el dia 7 d’abril, amb la presentació d’Olerdulae, de Bienve Moya, editorial El Cep i la Nansa,  al Museu de Maricel, que va anar a càrrec de Jordi Cubillos:

L’endemà vam seguir amb la presentació de Blau Marí, d’August Bover, també de El Cep i la Nansa, que vaig presentar jo mateixa prèvia escriptura del pròleg, en un acte organitzat conjuntament per Òmnium Cultural del Garraf, el Grup d’Estudis Sitgetans i els Museus de Sitges: 

Continuant amb el cicle de presentacions, el dia 13 es va presentar al Cau Ferrat la novel·la El Testament, de Xulio Ricardo Trigo, publicada per editorial Columna, que va comptar amb Vicenç Llorca com a presentador:

I, proseguint en la línia de novel·les de museu i museu amb novel·les, el dia 14 vaig presentar El Camí de les aigues, de Carme Martí, d’Editorial Amsterdam: 

Diumenge 15 vam canviar de prosa a poesia i vam tornar a passar del Cau Ferrat al Museu de Maricel: Antoni Clapés va presentar el poemari de Joan Duran i Ferrer, Animal impur, Premi Rosa Leveroni 2017:

Divendres, dia 20, al llarg del matí i migdia vam celebrar el II Marató de Lectura al Cau Ferrat amb motiu de Sant Jordi, amb l’obra de Santiago Rusiñol L’Alegria que passa. La música que hi havia posat Enric Morera va ser intrepretada el Retrio. L’obra va ser escrita i musicada al mateix Cau Ferrat el 1897 i publicada el 1898. Vam lliurar una còpia del cartell d’emn Rusiñol a tots els participants. I, en acabar, vam acabar la celebració amb un Vermut de l’Indiano a La Guineu, al Vall.

A les vuit del vespre va tenir lloc el concert de la soprano Helène Walter al Palau de Maricel, on va interpretar una acurada selecció de cançons i àries d’òpera. El concert havia estat posposat el passat mes d’agost, amb motiu de l’atemptat terrorista de la Rambla de Barcelona, i el vam recuperar oferint als assistents entrada gratuïta. 

Diumenge dia 22 va arribar el moment de fer de poeta, perquè en Joan Duran va organitzar el vermut poètic de Sant Jordi a l’Agrupa – Agrupació de Balls Populars de Sitges: un vermut on no hi va faltar el vermut, que era boníssim. Els poetes que hi vam prendre part – en Joan Duran, la Cèlia Sànchez-Mustich, l’August Bover i jo mateixa, també, acompanyats de la creació musical de DJ Black Subur.

 

Al migdia vaig anar a celebrar les “Nanses en temps de les sípies”, el taller sobre construcció de nanses que vam organitzar a Can Falç. La celebració va ser el dinar que vam fer a La Nansa gràcies al menú que ens va proposar l’Anton Rafecas. Va anar tant bé que el repetirem per les festes de la Marededéu del Carme, al juliol…

Diumenge, a les set de la tarda, a la Sala Gòtica del Museu de Maricel els alumnes i professors de l’Escola de Música Montserrat Almirall, dirigida per en Pinyo Martí, van oferir el seu primer concert als Museus de Sitges, fundant la tradició, que esperem que sigui llarga, dels Concerts de Sant Jordi als Museus de Sitges. Una delícia d’intèrprets i de públic…

I finalment, dilluns, Sant Jordi, “patró de Catalunya, torneu-nos les llibertats”, que diu el rètol… Al matí he fet cap a la Biblioteca. L’he visitada de cap a peus, he renovat el carnet de lectora, he agafat dos llibres en préstec, he constatat que és una biblioteca estàndard -d’això ja en parlaré en una altra ocasió -, i he tingut l’alegria de trobar-hi la Maria Saborit, la bibliotecària que juntament amb la Núria Amigó van deixar la pell i tota l’energia per aconseguir el que avui finalment hem assolit. Gràcies, Núria i Maria, ho hem de celebrar!!!

Al migdia he compartit pastís de Sant Jordi i cava amb els companys de feina, però d’aixó no hi ha fotos. He dinat tard i amb una esgarrapada – pa amb tomàtec i pernil, que no falla mai… – i he fet cap a la Ribera a veure llibres i roses. Al llarg del que quedava de tarda i amb intermitències he aconseguit comprar els llibres i les roses que volia per a la gent que estimo. I corrents per demostrar que el do de la ubiqüitat és possible: a les sis al Cercle Artístic, a llegir la carta impertinent de la Maria Aurèlia Capmany que la Cèlia Sànchez-Mústich m’ha adjudicat. He saludat la Marta Nadal enviant-li un petó i a en Xavier fent-n’hi un a cada galta. La Maria-Aurèlia era una dona que bevia wisky, fumava puros, no tenia pèls a la llengua ni a la ploma, escrivia meravellosament bé – planera, expressiva -, tenia dots teatrals i també tenia un gat blanc… 

i tot seguit al Greco, on he pres part en la VI edició del Sitges en vers que organitza la Rosa Maria Puig, enguany dedicat a Manuel de Pedrolo, però com que em tocava fer de poeta, també, he llegit els dos poemes d’enguany, el Sant Jordi 2018 (una reelaboració del Sant Jordi 2005, dedicat ara al Sant Jordi d’en Bernat Martorell (s. XV, antiga col·lecció Deering a Sitges, actual obra icònica del l’Institut d’Art de Chicago…), i “Després del brindis d’Anna Akhmàtova”.

La coral Sitges Canta! ha culminat la Diada a la Ribera, al peu del Greco, a l’espera dels propers concerts: el 19 de maig als Museus de Sitges, en el context del Dia Internacional dels Museus, i el dia de Corpus a les 12 h. al Prado, per celebrar el cinquè aniversari de la Coral.

IMG_3538

He tancat el dia amb tres estimats amics i amigues brindant per Sant Jordi, a favor de la salut, de la llibertat i de l’amistat i que  per molts anys. I, a casa, m’esperaven els llibres: J. V. Foix, la biografia de Joan Miró, els poemes de Joan Margarit, el llibre sobre cuines i restaurants de Sitges de Blai Fontanals, la Brúixola de Maties Enhard, els Catalans de 1918 de J. V. Foix… Però Sant Jordi no s’acaba avui, per més que he volgut fer el balanç d’aquests dies que s’allarguen, sinó divendres vinent, quan presentem al Museu de Maricel les Visions de Ramon Casas. 

351cf239-100c-4d0a-982c-c6c5e0719eca

Em sembla que no em deixo res… La militància de Sant Jordi enguany podria haver estat molt cansada perquè ha estat, això sí, molt intensa. Aquest és una mena de dietari de directora de museu i de poeta, un aiguabarreig que m’encanta, ho confesso. L’he disfrutada molt, la Diada de Sant Jordi, amb alegria i convicció. A favor dels llibres, de les roses, de la tradició antiga i la recent, amb la novetat llargament esperada de la reobertura de la Biblioteca.  Amb la recança, també,  dels presos i exiliats polítics i de la llibertat amenaçada. Amb l’esperança que la cultura ens fa  i ens farà més lliures i que  sabrem preservar i guanyar la llibertat. 

 

Les fotografies d'aquest post són d'autors diversos, n'hi ha de
coneguts com Visit Sitges i de desconeguts però en cap cas anònimes. Moltes són baixades d'internet via google o xarxes socials. Gràcies...

 

SANT JORDI EN GROC

Publicat el per
1

SANT JORDI EN GROC

Serà una Diada de Sant Jordi en groc, marcada per l’existència de presos polítics catalans a les presons de l’Estat espanyol i pels polítics catalans exiliats a Bèlgica, Suïssa i Alemanya. Hi ha hagut anys que el dia de Sant Jordi, sempre amb un marcat caràcter de festa i celebració de la lectura i de l’amor ha conviscut amb el caràcter reivindicatiu de les circumstàncies. Les d’enguany no propicien una reivindicació alegre però sí ferma i convençuda, perquè es tracta de la nostra dignitat col·lectiva, de la defensa dels nostres empresonats i exiliats i de defensa de la democràcia. De raons, no ens en falten i totes elles seran presents als nostres carrers i a les diverses celebracions que farem de la Diada dels llibres i les roses. 

Sant Jordi em porta a evocar la imatge més bella que en conec, que és la del retaule de Bernat Martorell (s. XV) que havia format part de la col·lecció d’art hispànic de Charles Deering i que entre 1913 i 1921 va habitar les dependències de Maricel com una de les obres més emblemàtiques de la col·lecció; aquest és el ‘meu’ Sant Jordi a l’exili i, en contrapartida, una de les obres més emblemàtiques de l’Institut d’Art de Chicago. M’hi vaig referir des de “El Marge Llarg” fa un parell de mesos des d’aquella ciutat encara sota la impressió directa d’haver-lo contemplat llargament i amb recança. Retorno avui, al Sant Jordi de  Bernat Martorell, a manera de celebració compartida.

Sant Jordi, la Diada i tot el que significa – l’amor, les roses, els llibres, les reivindicacions nacionals – han estat sempre presents en la poesia catalana des de fa més d’un segle. Els versos de Joan Maragall, de Josep M. de Sagarra o de Salvador Espriu, per parlar de tres grans clàssics moderns, constitueixen referències imprescindibles. Amb els anys i seguint la tradició altres ens hi hem sumat i, a més, hi ha hagut qui ha tingut com a dèria promoure encàrrecs i col·leccionar poemes sobre Sant Jordi. I així, enguany veurà la llum una edició molt especial, la que ha promogut Narcís Sayrach i que ara recull en format de llibre titulat Sant Jordi: paraula i art. Poetes i artistes catalans contemporanis, publicat a Lleida per Pagès editors. L’edició m’ha permès recuperar el poema que el 2005 vaig escriure gràcies a la confiança que Sayrach em va fer amb l’encàrrec i que va il·lustrar Agustí Albors, amb alguna variant per reblar el caire d’actualitat. 

 

Quantes llances,

quanta afanys,

quantes roses,

quanta sang,

quanta lluita,

quants de dracs,

quanta festa,

quants de guanys,

quants de llibres,

quants de danys. 

 

Per quant més de temps, Sant Jordi

et veurem, la llança en mà,

travessant el drac ferotge

amb pols ferm i esguard ben alt?

 

Mentre albires llunyanies,

cavaller adelerat

del compromís i la festa

de roses i enamorats,

mentre vas travessant segles 

amb cavall nerviüt i blanc,

amb l’esguard ferreny i noble,

l’escut d’albes i coralls

guanyador de tantes bregues

amb els dracs d’ací i d’allà.

 

Porta’ns roses,

porta’ns llibres

i victòries i afanys

per un pensament més lliure,

una pàtria en català,

una parla alliberada,

un país en llibertat

que aixoplugui els que l’habiten

i els que aniran arribant,

ple de roses,

ple de llibres,

un gran poble

sense dracs.

 

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 21 d'abril 2018

PER LA REPÚBLICA!

Publicat el per
1

PER LA REPÚBLICA! 

Tal dia com avui, 14 d’abril de 2018, afegeixo la imatge de l’escultura de Pere Jou, Al·legoria de la República (1931), i l’enllaç a l’article que vaig penjar al meu blogweb Quadern de Terramar l’any passat.  

Per la República, encara, …

 

img_5958

 

 

 

 

 

L’ÈPICA DEL PENEDÈS

Publicat el per
Respon

L’ÈPICA DEL PENEDÈS

Poc s’imaginava Mir Geribert que en atorgar-se el títol de Príncep d’Olèrdola (1041) signava l’acta fundacional de l’èpica penedesenca. Almenys, això és el que ens agrada d’imaginar a partir de les paraules de Bienve Moya referint-se a Olèrdola com al nexe llegendari i històric que atorga el sentit de l’èpica a les terres penedesenques. Aquest capítol i molts d’altres configuren el llibre de Moya que ha titulat, justament, Olèrdulae. Els contes del Penedes (de mar a terra endins) i que ha publicat l’editorial vilanovina de El Cep i la Nansa a la seva col·lecció Escrivanies.

IMG_3100

I és que un territori, afirma Bienve Moya amb aquella tranquil·la bonhomia de la que es val per dir veritats com a temples com aquell que no diu res, un territori sense èpica no és res. Els de l’Empordà (el Penedès de dalt, que en diu ell) es van valer dels comerciants grecs que van fundar Empúries i del pastor i la sirena que Joan Maragall va immortalitzar en vers i Enric Morera en música, durant la primera dècada del segle passat. Els del Penedès – entès en tota la seva extensió, de Torredembarra a Les Botigues i des de la Costa a Igualada, perquè no ve d’un pam, vam tenir la sort molt abans. El vilanoví Teodor Creus i Coromines – home de la Renaixença, advocat, escriptor i alcalde que va ser de la seva ciutat natal –  va aplegar una part del llegendari penedesenc i el va reescriure en romanç aplegat amb el títol de Set contalles del temps vell(1888). Algunes de les més conegudes són la de la Malvasia de Sitges, la de Les Coves, la de Mir Geribert, la Mala Dona…

Bienve_Moya_2016 còpia

Com que l’imaginari col·lectiu s’ha de posar al dia, Bienve Moya ha reunit tot el llegendari penedesenc, l’ha reescrit en llenguatge contemporani i amb voluntat literària i reivindicativa i n’han sortit quaranta-sis llegendes que abasten els diversos vessants i episodis de les nostres terres. Les narracions s’enquadren en una sorprenent pluralitat de gèneres i temàtiques, del màgic i fantàstic a la tragèdia, dels episodis històrics a les tradicions, dels miracles a les malifetes. Els protagonistes són tan diversos com la gent que ha poblat els paratges penedesencs, des de les ciutats als puigs i als avencs: nobles, esclaus, sarraïns, cristians, jueus, bruixes, pubilles, sants, almogàvers… sense oblidar el bestiari, de les cabres, bous i peixos fins els temuts llops. Les toponímies són ancestrals i ja se sap que el que més perdura al territori és el seu nomenclàtor; aquí, a més, es recuperen els precedents de les denominacions actuals, com l’antiga Aqualata per l’actual Igualada.

La vinculació de les llegendes amb un territori o una denominació concrets els atorga aquest arrelament que ha perdurat amb els segles, i no content amb això, l’autor dóna totes les pistes per recórrer la ruta del llegendari penedesenc, sigui per camins de cabra o per carreteres enquitranades. Tenim, doncs, tots els elements per mirar amb uns altres ulls la nostra realitat i el nostre entorn. Si abans les llegendes eren la matèria prima amb què es conjurava el temps a la vora del foc a l’hivern i sota l’emparrat o a la fresca els capvespres d’estiu, ara que és època de viure els fets més diversos en temps real gràcies a la globalització de les comunicacions i d’internet val la pena entomar el llegendari per recórrer el territori que ens és més proper, sigui des de la comoditat de la lectura o de la ruta poc o molt aventurera camins i carreteres a través.

Hi ha llibres que són de consum directe, com aquest. Un llibre que pot estar en qualsevol lleixa perquè es bo per passar l’estona en qualsevol moment. Totes les llegendes tenen un punt àgid d’intriga, de desenvolupament, de desenllaç. La lectura pot transcórrer en qualsevol ordre: pels vells camins, per la marca andalusí, per les grans malvestats, entremig de monstres i altres bubotes, de bandolers, de guerres, a la recerca de tresors, contemplant la creació del món, voltant per ciutats velles o admirant miracles i esdeveniments sobrenaturals. Són, al capdavall, un conjunt de capítols que ens mostren de quines cruïlles procedim i els esdeveniment que ens han creat tal com som. Encara que de vegades, entre algunes de les nostres poblacions sis quilòmetres puguin semblar anys llum quan comparem els respectius carnavals o festes majors. Però això ja fóra tot un altre capítol, perquè una cosa són les llegendes intemporals i l’altra les realitats ancestrals. Per damunt de tot, el Penedès acaba essent un microunivers.

 

Referència del llibre comentat: Olèrdulae. Els contes del Penedès (de mar a terra endins).Dibuixos de Joan J. Guillén. Vilanova i la 
Geltrú: El Cep i la Nansa, 2017 (Escrivanies)

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 13.IV.2018.

 

ESCALES DEL BLAU MARÍ AMB REREFONS EN GROC. (Sobre el darrer poemari d’August Bover)

Publicat el per
1

ESCALES DEL BLAU MARÍ, AMB REREFONS EN GROC. (Sobre el darrer poemari d’August Bover)

 

La pluja amara

els carreus i les restes

que us fan perviure.

De nou, al camp, grogueja

d’argelaga florida.

 

August Bover, “Pluja al nurag de la Palmavera”, Blau marí

 

D’argelaga i ginesta florides, esperances, groc que envolta i agombola el Blau Marí. Els versos que inicien aquest article provenen del darrer poemari publicat – sabem que en té de nous, inèdits – per August Bover. Després d’una brillant carrera de professor i erudit, especialista en literatura catalana moderna i contemporània i un dels més remarcats impulsors dels estudis de catalanística d’arreu del món, des de Saskatchewan a l’Alguer,  president d’una de les etapes més prestigioses de la Societat Catalana de Llengua i Literatura i actual membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, vam descobrir un bon dia que August Bover era poeta. Un excel·lent poeta dotat de dues qualitats, com són la sensibilitat i el domini de la llengua catalana, amb l’ajut de les quals i la seva inesgotable capacitat de treball i d’entusiasme ha configurat en pocs anys una obra poètica de les més sòlides i singulars del panorama contemporani.

Llibre Esquil (Portada) 2

No és que m’hagi proposat elaborar el panegíric d’August Bover però és que si he de fer justícia a l’obra de creació literària que ha publicat al llarg de les dues darreres dècades, en poesia i en prosa, no puc fer altra cosa que donar compte dels seus antecedents professorals que, degut a la seva dedicació, ens havien mig ocultat l’escriptor. És clar que els seus estudis sobre el poeta rossellonès Josep Sebastià Pons denotaven una especial devoció  a una de les líriques més depurades del segle, o que els seus comentaris sobre la literatura del segle XVII – aquella mal anomenada Decadència… – propiciaven lectures o orientacions molt més enllà dels tòpics de rigor. Com ha escrit Oriol Pi de Cabanyes l’epíleg del darrer poemari de Bover, Blau Marí, l’autor ha volgut “tractar la literatura no solament com una teoria o no solament com un saber de la història, sinó també com una pràctica”, seguint el mestratge traçat pels homes de la Renaixença o per la nissaga dels Rubió.

Blau Marí, més que un poemari i un recull de proses, és tota una delícia literària. L’aparent senzillesa del títol obre tots els camins de la Mediterrània des dels dies antics dels mites fins la contemporaneïtat sitgetana. La seva lectura m’ha retornat a un dels volums  de Josep Pla titulat Les escales de Llevantpel referent de l’àmbit geogràfic que s’estén per la Riba Nord del Mare Nostrum; la idea de viatge i estada del poeta en diversos dels seus indrets, i la seva gran capacitat evocadora que, unida a les vivències, configuren l’essència de la prosa de Pla i la poesia de Bover. Són dues menes d’escriptura que difereixen en la forma i potser en la motivació però que esdevenen rius paral·lels abocats a la mateixa mar. Les escales d’August Bover coincideixen només en part amb les de Pla però tots dos voregen la Mediterrània per viles i ciutats on fan estada. Blau marí,blau de mar, és el color que preval a manera d’estendard que oneja. El paisatge terrenal pren els colors grisosos del Garraf, on el poeta s’inicia amb el seu present, i es tanca a la Barcelona natal havent deixat petjada estesa en versos d’anada, estada i tornada. Les clapes verdes dels arbustos i dels pins i l’estesa d’argelaguers i ginesteres li configuren una gamma cromàtica digna de la millor representació de l’ut pictura poesis, la confluència de la imatge i la paraula en la mirada del poeta.

Blau marí integra, alhora, els orígens i el sentit de pertinença de l’escriptor. Qui va de pas, com ell, sempre emprèn el camí del retorn a la contemporaneïtat, sigui a la Barcelona de la infantesa o a la dels darrers atemptats terroristes o a la del Sitges envoltat per la carena grisa i clara del Garraf, un vast territori de muntanyes, avencs i altiplans on

“… encara al teu Vinyet

hi ha ceps de malvasia,

i encara avui   neden al teu redós

tot de sirenes rosses

prop d’aquell cau   per al qui ha emmalaltit

delerós de bellesa…”

i on encara la paraula reconvertida en vers expressa amb tota la intensitat una visió lliure i apassionada, compromesa i tendra que ateny en aquest llibre la seva  plenitud.

 

30051819_10215159518531957_7930940127760612354_o

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 6 d'abril 2018