El dia 11, entre altres piulades, em va agradar molt
llegir la que el President Torra venia fent remarcant les hores de la diada de
1714 amb la caiguda i rendició de Barcelona. És un dia en què m’agrada pensar
en la Barcelona setcentista i divuitesca i tot el que va comportar la derrota.
No és que la ciutat hagi estat especialment acurada en la preservació de la
seva pròpia memòria. La Ciutadella, avui parc, no disposa encara d’un guiatge
que mostri la ubicació de la sinistra torra de Sant Joan, de les muralles, els
glacis, llevat dels edificis que els anys i les circumstàncies han conservat:
la capella militar, que encara compleix les seves funcions; el palau del
governador, avui Institut Verdaguer i els anys de la República
l’Institut-Escola, i l’antic arsenal convertit en Parlament de Catalunya el
1932. Per no dir la transformació de tot el barri. Però el dia 11-S m’agrada
passejar-hi i reveure la dignitat del Fossar de les Moreres, on no s’hi enterra
cap traïdor, de les ruïnes del Born, els carrer malgrat la seva transformació en
aparadors de la postmodernitat turística barcelonina.
El Fossar de les Moreres, la tarda de l’11 de Setembre de 2019. Fot. Frèia Berg.
Ahir, l’ahir del moment en què redacto aquest Marge
Llarg, el passeig va ser llarg. No entraré en detalls de si a la manifestació
érem els sis-cents mil que calculava la guàrdia urbana de Barcelona o els
vuit-cents cinquanta mil amb què ens van amidar altres metodologies; per mi
érem molts, una gran multitud que va clamar una vegada més unitat justícia i
independència. A les 17.15 érem molts, molts milers. Al tram que ens pertocava
va ser impossible localitzar els sitgetans però en canvi vam anar a raure al
veïnat dels de Sant Esteve de Les Roures, tot molt apretat de gent. La gent,
les persones, que són el gran capital d’aquest país i que són un col·lectiu
generós, inclusiu, entusiasta, valent i crític.
Quan la concentració es va donar acabada vam fer el
trajecte vers el paisatge després de la batalla travessant literalment tota la
Barcelona antiga, des de la muralla de Sant Antoni fins el Baluard de Santa
Clara. Del Mercat de Sant Antoni al Pedró, del Pedró al carrer de la Boqueria
pel carrer de l’Hospital, que és entrar a un bronx nostrat on la degradació
urbana conviu amb la problemàtica social més punyent de la ciutat; de la Plaça
de Sant Jaume amb aquella pancarta que molesta tant els unionistes que no volen
reconèixer el setge ni l’empresonament per motius polítics cap a la Via Laietana fins Santa Maria del Mar, el
Fossar de les Moreres, el Bornet i el Born, per retornar a la civilització
urbana de la línia quatre del metro vorejant el perímetre del gran Museu
Picasso.
L’antic barri de Ribera avui són les ruïnes conservades al Born. Fot. Frèia Berg, 2019
Són moltes les reflexions sobre els carrers, les
cases, les ruïnes, el fet de posar de moda un barri i, alhora, fer-ne malbé la
identitat intrínseca, si d’això encara se’n pot parlar a la Barcelona dels capitals
inversors i de la manca de polítiques socials consistents i eficaces,
desnonaments inclosos. El que sí que em va quedar clar una vegada més és que
sense història no es pot governar. Vaig aprendre la frase d’en Josep Carbonell
i Gener, però no sé si és ben bé seva; tant se val. Davant de les ruïnes del
Born vaig recordar que els veïns van ser obligats a enderrocar les seves cases
a cop de pic i de martell per construir la Ciutadella; per això l’odiaven tant.
I per això es van afanyar a construir de nou la seva ciutat com van poder. Hi va haver i hi ha vencedors i vençuts. Els
que van entrar a sang i a foc a Barcelona, els que van fer capitular la ciutat,
van enviar a l’exili els seus defensors i en van empresonar d’altres, i van
obligar els barcelonins del barri a enderrocar les seves pròpies cases i que
van romandre a Barcelona com a forces d’ocupació del règim de Nova Planta tenen
els seus successors en els negacionistes de la història i els unionistes que no
volen reconèixer que l’exili i la presó per persecució política encara existeixen.
Els paisatge després de la batalla em suggereix, un any més, l’alliçonament que més valoro: que l’endemà, segons expliquen les cròniques, els barcelonins es van posar a treballar de valent per sobreviure. I això és el que celebrem.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 13.IX.2019
Un dels personatges fundacionals del territori penedesenc és el comte Mir Geribert, príncep d’Olèrdola. Olèrdola és avui un turó tocant a Vilafranca de vista obligatòria des de diversos indrets des d’on deixa entreveure el domini del paisatge que ostenta avui i el domini del territori que exercia al segle XI.
Enfrontat des de 1041 amb el casal de Barcelona i amb la comtessa Ermessenda, regent per dues vegades dels comtats de Barcelona, Osona i Girona per la minoria d’edat primer del fill i després del nét Berenguer Ramon I i Ramon Berenguer I respectivament, durant un temps va assolir la màxima autoritat de terres i castells dels barons penedesencs enfrontats al poder comtal per una pau pactada amb els sarraïns de Tortosa i per l’atorgament de franqueses a les comunitats pageses. Perquè la vida viscuda des de Barcelona i Girona o des de l’antiga ciutat d’Olèrdola podia ser ben diferent. Finalment Mir Geribert no va tenir més remei que acceptar l’autoritat dels comtes de Barcelona i acabà al seu servei, morint al castell de Mora el 1060.
Les muralles romanes d’Olèrdola
Però mentre havia durat el principat que s’autoatorgà a Olèrdola Mir Geribert va ser el cap visible d’un territori a penes cohesionat del que va saber liderar la defensa d’uns posicionaments que li eren més beneficiosos que els que la política que el casal de Barcelona practicava. Segles després Mir Geribert ha estat objecte d’estudis històrics compatibles amb la visió d’un personatge ardit i singular, com el de Ramon Planes “Mir Geribert, Príncep d’Olèrdola” o el que ens recorda Bienve Moya a la llegenda de la construcció del castell d’Eramprunyà per part del comte d’Urgell per haver ofès doblement Mir Geribert, que l’havia fet presoner…
Avui el Penedès reclama la seva identitat territorial amb totes les conseqüències i ha aconseguit l’estatus de vegueria, a la van donar suport una setantena de municipis que acullen mig milió d’habitant i a les tres comarques històriques, que són l’Alt i Baix Penedès i el Garraf s’hi ha afegit l’Anoia. L’estructura territorial del país mereix i exigeix, una reforma contundent amb la consegüent racionalització administrativa – diputació, vegueries, consells comarcals i municipis – però tinc la percepció que això encara tardarem una mica a veure-ho. Però mentrestant, molts de nosaltres hem optat per identificar-nos molt més amb la vegueria penedesenca que amb altres estructures territorials.
Per totes aquestes raons, les escriptors i escriptors penedesencs quan ens vam constituir fa uns mesos en un col·lectiu perquè vam considerar que el territori ens oferia el nexe comú de les geografies, la cultura popular i la voluntat d’arrelament i enfortiment de la identitat pròpia, en cercar una denominació que ens identifiqués vam anar a raure a en Mir Geribert. En ell vam reconèixer la primera mostra de voluntat d’articulació d’un territori, que és el nostre, que havia estat la terra de pas entre la Catalunya Vella i la Catalunya Nova, ampli i amb límits osmòtics per aixoplugar tothom que se’n sentís.
Les Converses literàries a Sitges que aquest estiu hem organitzat en col·laboració amb el Centre d’Interpretació de la Malvasia, que ens ha acollit més que generosament, han estat una de carta de presentació, per bé que vam participar també en el projecte de Riudelletres, a Sant Pere de Riudebitlles, i en altres esdeveniments. Per parlar de gèneres literaris, poesia, entorn, realitat, ficció, literatura i patrimoni han passat pel CIM August Bover, Xavier Capdevila, Teresa Costa-Gramunt, Miquel Florido, Mercè Foradada, Lídia Gàzquez Manuel Güell, Jordi Lleó, Rita Marzoa, Maria Rosa Nogué, Vinyet Panyella, Oriol Pi de Cabanyes, Jordi Romeu Carol, Cèlia Sànchez-Mústich, Nati Soler, Xavier Vernetta, sempre acompanyats per l’inspirador i articulador del col·lectiu Mir Geribert, aquest personatge tan entranyable com incansable que és en Bienve Moya, juntament amb Antoni Munné-Jordà, dos dels escriptors dels més bregats de les nostres contrades.
Una de les converses entre escriptors i públic.
I aquí estem, cadascú amb sí mateix i la seva obra. Tenim projectes personals i col·lectius i ens reconeixem en aquest territori que ens motiva i ens defineix, i amb un gran antecessor a qui cal retornar perquè ens va forjar els orígens.
Retrat de Vladímir Antònov-Ovséienko, per Yuri Annenkov (1932)
Una de les personalitats més populars de Barcelona durant els anys de la guerra civil va ser el cònsol rus. Es deia Vladimir Antònov-Ovséienko. Era militar i diplomàtic. La seva carrera havia estat fulgurant: militar, activista i agitador clandestí, exiliat, heroi de la revolució, cap de l’exèrcit roig que va reprimir la revolució dels pagesos a Ucraïna… El periodista nordamericà John Reed va escriure a Deu dies que van trasbalsar el món que al Palau d’hivern: “vaig trobar en una dependència Antònov, conegut com Oveseenko, matemàtic, escaquista, revolucionari i exdeportat immergit en planificar l’estratègia per prendre la capital”. Va ser ell, efectivament, qui va dirigir l’assalt al Palau d’Hivern de Sant Petersburg l’octubre de 1917.
A Ucraïna es va guanyar el sobrenom de ‘Baioneta’ per la seva habilitat en fer-la servir durant la guerra civil. Ovséienko havia estat inicialment menxevic però es va passar als bolxevics el mateix 1917 i el seu ascens militar i polític havia estat ser una carrera brillant. Acabada la guerra civil russa va iniciar, també amb èxit, la cursa diplomàtica embolcallat amb l’aura d’heroi de la Revolució. A la mort de Lenin va fer costat a Trotsky per a la successió, però Stalin va guanyar la partida i a partir de 1928 va canviar de facció, per bé que l’estigma d’antic trotskista el situà de per vida a la corda fluixa davant d’Stalin; qualsevol denúncia o conxorxa el podia ensorrar. Durant gairebé una dècada va sobreviure al perill per bé que l’ombra de la sospita no la va poder esborrar mai.
Ovséienko va ser enviat a Barcelona el setembre de 1936, en plena guerra civil i en ple estalinisme a la URSS. La missió que tenia era la d’assessor militar al govern espanyol i de destruir el POUM per les seves simpaties trotskistes; fins i tot havien intentat portar Trotksy a viure a Barcelona. Andreu Nin era un dels objectius a batre, igual que la resta de líders del Partit Obrer d’Unificació Marxista. Quan el flamant cònsol va arribar a Barcelona Companys era president de la Generalitat i el carrer el controlaven els efectius del Comitè de Milícies Antifeixistes, fins que els Fets de Maig, l’enfrontament entre els anarquistes i el POUM d’una banda i el PSUC, la UGT i Estat Català d’altra i, de retruc, el segrest i assassinat d’Andreu Nin. El govern català va expulsar el POUM i els anarquistes del govern, i al govern espanyol el socialista Largo Caballero va ser substituït per Juan Negrín.
“Catalunya saluda el poble rus” (1936). Fot. Pérez de Rozas
Mentrestant el cònsol rus havia guanyat una gran popularitat entre la població degut a la seva sintonia amb Companys, amb els líders polítics i amb la població; a les recepcions que feia a l’ambaixada i a les visites efectuades als pobles i ciutats que li semblaven adients. Juan Negrín, amb qui mai no es va avenir, l’acusava de ser més català que els mateixos catalans. Fins que les insídies dels agents secrets d’Stalin van aconseguir que fos cridat a la URSS el juny de 1937, acusat de partidari de Trotsky i de tractes amb el POUM i finalment afusellat en plena era del terror estalinista el 1938. La seva muller, Sòfia Levin, es va suïcidar a la presó i el seu fill va ser enviat al Gulag tretze anys llargs, esdevenint després un dels més brillants historiadors antiestalinistes.
La novel·la d’Andreu Claret titulada El cònsol de Barcelona (2019) constitueix el passatge barceloní d’Ovséienko narrat en clau biogràfica i versemblant. Una documentació rigorosa i una escriptura impecable són les garanties de l’èxit que fins ara l’ha acompanyat. Personatges principals, verídics, combinats amb el secundaris, inventats amb traça i versemblança, atorguen al llibre la patent de novel·la històrica gairebé modèlica. Encara hi ha un altre ingredient: Claret hi implica la memòria personal i familiar gràcies a la qual el discurs literari pren el caire de memorialística, un important valor afegit. És un llibre que permet veure les contradiccions del moment, els sacrificis individuals per les idees col·lectives, el fracàs de la revolució russa acabada en la deriva del totalitarisme estalinista. Ovséienko és un protagonista considerat amb simpatia malgrat alguns dels seus antecedents i les seves contradiccions. Dona per molt.
Ovséienko amb Lluís Companys al balcó del Palau de la Generalitat
“No es feia res que ell no hi fos”. Amb aquesta frase
un senyor de Sitges a cinc anys del seu centenari i posseïdor d’una memòria
claríssima va evocar el record que guardava del cònsol rus els dies de la seva
adolescència. Amb això em feia entendre dues coses. L’una, que Vladímir
Antònov-Obséienko, l’heroi de l’assalt al Palau d’Hivern de Sant Petersburg de
1918, el “Baioneta” de la guerra d’Ucraïna, va guanyar-se la simpatia dels dels
catalans amb els seus dots polítics i diplomàtics i va fer tot el possible per
visibilitzar el recolzament de la URSS a la causa republicana espanyola,
inclosa la tramesa d’aliments i armament. Dues, que Obséienko es va trobar bé al nostre
país aconseguint una més que notòria popularitat trasladant-se als llocs que
més l’atreien més enllà de la comesa diplomàtica que exercia sense treva. Fins
el punt de discrepar obertament del govern espanyol, cosa que va influir en la
seva caiguda en desgràcia davant del totalitari Stalin.
Amb la seva dèria de conèixer directament el país no em
semblava era gens de estranyar que vingués a raure a Sitges en algun moment i vaig
anar a raure a la memorialística local. Les memòries de Quima Caballol i de Bonaventura
Julià, dues importants publicacions del Grup d’Estudis Sitgetans, documenten les
petjades sitgetanes d’Obséienko.
Una primera referència és l’arribada del vaixell rus Zirianin l’octubre de 1936 a Barcelona, on se li va retre una rebuda espectacular i on Obsèienko va guanyar el primer assalt a la popularitat.
El vaixell portava aliments i va ser saludat com el vaixell de la pau i no de la guerra. Molt poc després, el 20 d’octubre el cotxe del cònsol, un Buik, ronda per la Vila probablement prenent vistes. L’abril de 1937 Ovséienko es passeja per Sitges amb un seguici de gent, tots molt ben vestits, contemplant els xalets i manifesta la seva predilecció per ‘Los Arcos’, propietat de don Jaime de Semir. El xalet és un edifici noucentista, més palauet que xalet d’estiu i per bé que no es troba a primera línia res no li tapa la vista perquè al davant hi ha un solar sense edificar que s’utilitza com a camp de futbol. Pocs dies més tard la Generalitat li ha ofert el xalet. El cònsol rus de Barcelona s’hi instal·la el dia 23 de maig, un cop apagats els estretors de la lluita entre els comunistes de filiació soviètica i els anarquistes i comunistes del POUM.
No és estrany que el cònsol es volgués instal·lar en un xalet de Sitges. Entre el juliol de 1936 i 1938 molts dels habitatges d’estiuejants i xalets de Terramar i del sector del Vinyet van ser incautats i ocupats per personatges de tota mena, com el general Líster, personatges de la revolució o el Consolat de Xile. Malgrat la revolució i de la guerra Sitges conservava una apaivagada, esllanguida aurèola d’aquell cosmopolitisme brillant que l’havia distingida entre les poblacions de la costa Mediterrània dels anys trenta.
El glamur s’havia tornat opac i esfilagarsat però els xalets, el passeig, l’antic Hotel Terramar convertit en hospital de sang i la platja persistien. Ovséienko va sojornar a Los Arcos fins que va marxar a la URSS aquella mateixa tardor cridat per Stalin per tal de desfer-se’n; al cap d’un any era afusellat. Los Arcos va ser llogat al ministre d’Instrucció Pública i va esdevenir part integrant de la colònia de criatures refugiades, un projecte de ciutat infantil (1938-1939) que no va acabar de reeixir per les pròpies circumstàncies de la guerra. Fins aquí la història.
La realitat sempre supera la ficció i en aquest benentès Ovséienko és un personatge diem-ne secundari de l’aventura vital d’un xòfer rus que arriba ferit a l’Hospital de sang de Terramar mentre ell s’instal·la a Los Arcos. Com que la ficció no pot tergiversar la realitat ara mateix l’Òleg Serguèiovitx Dovlàtov, el xofer rus, està recuperant la seva pròpia història per no crear malentesos respecte la seva fidelitat al cònsol i la seva secreta admiració vers Andreu Nin. Tant el cònsol i el xòfer van ser uns perdedors, però en el cas del polític fa uns anys es va esdevenir la seva rehabilitació. En canvi, la vida del xòfer, potser un doble agent, va ser com la de tants anònims ciutadans d’aquesta Europa convulsa. Es va estimar més viure de records en la més trista solitud vora la platja de Terramar; almenys, això és el que sembla. Esbrinarem.
Article publicat en dues parts a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges 2.VIII.2019 i 30.VIII.2019
No puc negar que sento una especial predilecció pel músic, compositor i humanista Pau Casals. Admiro la seva personalitat, el seu ofici, les interpretacions inoblidables que es troben presents en el nostre imaginari col·lectiu – aquesta interpretació entranyable del Cant dels ocells que, sigui on sigui, ens remet al sentiment del seu violoncel.
Pau Casals al violoncel
Admiro la seva força, el seu coratge, la capacitat d’emocionar-se i emocionar els altres, la dignitat del seu exili, les seves decisions que no sempre van ser ben enteses. M’agrada com a compositor i m’entusiasma com a intèrpret i director. Les filmacions que el representen als noranta-sis anys encara dirigint l’orquestra transmeten una energia i una fortalesa interior que corprèn. Per aquest motiu m’agrada, de tant en tant, retornar a casa seva, a la platja de Sant Salvador.
Pau Casals a casa seva de Sant Salvador. Anys trenta
La casaque es va construir el 1910 a Sant Salvador, prop de l’ermita, davant de la mar on havia nedat des de petit, constitueix, en paraules seves, “l’expressió i la síntesi de la meva vida de català i d’artista” i és així com actualment es presenta amb el format de museu. El que de primer va ser una caseta d’estiueig va ser reformada els anys trenta per l’arquitecte noucentista Antoni Puig i Gairalt, de manera que l’edifici remarca l’estructura inicial i l’ampliació que dóna cabuda a la Sala de Música, al jardí i a l’esplèndid mirador que permet contemplar aquesta mar llatina que tant li agradava i que tant va enyorar els dies de l’exili.
Sala de Música: el viloncel del mestre acompanyat pel Jardí d’Aranjuez de Santiago Rusiñol i un paisatge de Joaquim Mir. Museu Pau Casals, Sant Salvador. Foto Frèia Berg.
Museitzar la casa d’un artista com Casals no va ser fàcil i constitueix tot un repte per donar cabuda a una vida tan intensa i activa com el músic va viure. Amb tot, ens permet contemplar els diversos passatges de la seva vida d’home i d’artista a través d’elements materials, records, fotografies, partitures, instruments i recuperar la visió del músic i de l’humanista per mitjà d’imatges i enregistraments. Ens permet, encara, apreciar un dels valors relativament poc coneguts del personatge, com és el seu vessant de col·leccionista. Casals va començar a col·leccionar art, pròpiament, des de que va tenir la casa de Sant Salvador i a mida que la va anar ampliant; l’obra dels anys trenta en part va ser motivada per la ubicació a la Sala de Música de la col·lecció de pintures murals de Francesc Pla, dit ‘el vigatà’ que havia adquirit a un dels prohoms de la burgesia barcelonina i que representa una important i atractiva seqüència mitològica.
Joaquim Mir, Calafell (1928). Museu Pau Casals, Sant Salvador
Dos dels seus artistes preferits són Ramon Casas i Joaquim Mir. Vam poder veure els Casas del Museu Pau Casals durant l’Any Ramon Casas, amb motiu del cicle d’exposicions que es va organitzar sobre Ramon Casas als Museus del Penedès. Els quadres de Mir són referents directes al paisatge penedesenc, com els voltants del Mas de la Mel.
Joaquim Mir, Mas de la Mel. Museu Pau Casals, Sant Salvador
Un jardí d’Aranjuez pintat per Rusiñol, obres de Zuloaga, Mompou, Regoyos, Meifrèn, Créixams, i un oli molt especial de Martí Alsina representant el carrer Ample de Barcelona són d’altres obres destacades de la col·lecció. Aquest darrer, un gran format de traç realista retratant la Barcelona del seu temps, va ser adquirit per Casals perquè sota un dels porxos del carrer Ample hi havia la botiga on va trobar les primeres partitures que va adquirir de J. S. Bach. I, amb els anys, Bach i Casals han esdevingut un binomi indestriable.
Martí Alsina, Els encants vells. Museu Pau Casals, Sant Salvador.
Les escultures de la casa de Pau Casals: M. Benlliure, Rebull, A. Querol, J. Llimona, Josep Clarà i Ivan Mestrovic, entre altres, constitueixen un important aspecte de la col·lecció, remarcant la simbiosi harmònica entre arquitectura i estatuària, tan característica del Noucentisme, propiciada per l’ampliació de Puig Gairalt.
Balaustrada de la terrasa. Museu Pau Casals, Sant Salvador. Fot. Frèia Berg, 2019
He tingut ocasió de tornar a visitar Pau Casals a casa seva fa pocs dies amb motiu de la reunió que vam celebrar la junta Cercle de Cultura per decidir l’agenda dels propers mesos, una estada que va acollir generosament la Fundació Pau Casals. A fora, la gent disfrutava del sol i de la platja enfront d’una mar blava, infinita i horitzontal estesa fins on abasta la mirada.
Platja de Sant Salvador des de la galeria del Museu Pau Casals. Fot. Frèia Berg, 2019.
Hi vaig reviure les emocions que sé que m’hi esperaven i el plaer d’escoltar Bach, Beethoven i Casals mentre el rostre ferreny de l’artista palesava l’entusiasme, la vocació i la plena vivència de la música que des de ben infant va integrar per sempre en la seva vida.
Vinil de l’enregistrament del Concert de Pau Casals a la Casablanca
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 19 de juliol 2019
QUADERN DE TERRAMAR 