Arxiu de l'autor: QUADERN DE TERRAMAR Vinyet Panyella blogweb

Desconegut's avatar

Quant a QUADERN DE TERRAMAR Vinyet Panyella blogweb

Sóc dona d'arts i lletres. La cultura és una manera de viure. "Crear és viure dues vegades" (Albert Camus)

LA SENTÈNCIA I UNS QUANTS TÒPICS

Publicat el per
1

Des del passat divendres, tot i que tothom sabia que es donaria a conèixer el dilluns següent, que s’havia anat filtrant a través de determinats mitjans. Però tot i així, i tot i sabent què diria de fa temps, no va ser menys punyent. L’escenificació de dilluns també mostra grans evidències, com la del jutge Llarena enviant ipso facto el tercer requeriment d’extradició a Bèlgica a la cacera del president Puigdemont. És el que s’esperava: una venjança implacable mal disfressada d’un judici que des del primer dia s’ha mostrat com una gran farsa. Ha estat un judici orquestrat des del primer moment del conflicte amb la construcció d’un relat utilitzant el vocabulari de més alt voltatge al codi penal i, per consegüent, subjecte a la màxima penalització. El reportatge 1-0, cas obert emès per TV3 anit – avui és dimecres al matí i la redacció d’aquest setmanari tanca excepcionalment d’aquí a una estona – ho mostrava amb claredat palmària.

El descrèdit del poder judicial de l’estat ha quedat més en evidència que mai  no només a ulls dels catalans i dels espanyols que creuen en la democràcia, en la independència de la Justícia i en la separació de poders. Diverses veus dels medis polític, jurídic, social i dels mitjans de comunicació  dels països estrangers de dins i fora de la Unió Europea no fan més que emetre les seves fundades opinions coincidint amb la qualificació de farsa judicial, la desproporció i el despropòsit de la sentència i en la manca de sentit polític del govern  espanyol. El periodista Till Bartens, des del setmanari alemany Stern ho ha brodat amb una frase lapidària: “ Es gibt ein Möbelstück, das in Spanien unbekannt zu sein scheint: den Verhandlungstisch. Denn wer sich an ihn setzt, hat schon verloren, so die Auffassung vieler Politiker in Madrid”, que en català diu que “Hi ha un moble desconegut a Espanya: la taula de negociació. Perquè qui s’hi asseu ja ha perdut, diuen molts polítics de Madrid”.

La prepotència i l’enrocament  que va mostrar el president del govern  espanyol en funcions Pedro Sánchez en les seves primeres declaracions de la sentència ho confirma, tal com palesa una realitat atàvica: la visió colonial del concepte d’estat i de l’exercici del poder des dels estaments estatals. Moltes persones es pregunten a hores d’ara si la convocatòria electoral del proper 10-N i les repetides negatives al pacte amb el partit de Pablo Iglesias no es deuen a les ganes de tenir mans lliures a l’hora de la sentència. Colonialisme, prepotència, repressió, farsa, ignomínia són alguns dels tòpics relatius a aquest judici i les seves conseqüències que s’aniran repetint fins a l’avorriment.

“Diàleg” n’és una altra. Ha estat el mantra d’unionistes que s’ha utilitzat a manera de comodí per desvirtuar, disfressar, deturar, decodificar, devaluar, desintensificar i desautoritzar la voluntat de més de dos milions de votants i de posicionament resoltament oberts a favor de la independència del país. Encara dilluns al migdia, quan tot el diàleg que s’ha ofert des del govern estatal ha estat el del falsejament del relat, el del judici farsa i el de cent anys d’empresonament sense, tal com s’han afanyat a declarar, hi hagi el més petit besllum de reducció o de fer més suportable aquesta injusta condemna, alguns polítics i opinadors clamaven per un diàleg que des del primer dia ha tingut com a tota resposta un no com una catedral. Per més que es clami des d’aquí, a l’altra banda el ressò és buid com el d’una campana: és el no a tot.

Dues codes per anar acabant. Una: mentre enllesteixo aquest article vaig mirant les piulades del tuíter i en veig una il·lustrant la llarga marxa per la llibertat: “I caminem per voler ser, i volem ser per caminar” – hi poden posar la música de Lluís Llach, si volen. Dues, per partida doble: “La no violència és la força més gran a disposició de la humanitat”, que deia Gandhi; “Tot el suport a les mobilitzacions i a les marxes massives i pacífiques. Cap violència ens representa”, han escrit i piulat els nostres #presospolítics.

Publicat a “El Marge Llarg”, El Eco de Sitges, 17.X.2019

LA (DES)PROFESSIONALITZACIÓ DE LA CULTURA. EL CAS DE SITGES

Publicat el per
1

El reportatge que L’Eco de Sitges publicava la setmana passada (27.09.2019) sobre els equipaments culturals de la Vila és una part de la situació de la política cultural del municipi i connecta amb d’altres, com la professionalització de la cultura. Des dels diversos sectors  professionals s’ha lluitat molt per poder fer entendre que, com qualsevol altre àmbit, la cultura requereix i exigeix la seva professionalització i que la professionalització crea ocupació. És una afirmació que té gradacions i matisos però que en ple segle vint-i-ú és una evidència.

Aquest és el punt on les administracions locals han d’actuar. La professionalització de la cultura dins del sector públic i de l’administració municipal  és tan important com ho pot ser la de l’urbanisme, el comerç, el medi ambient o la gestió de residus. La realitat és que en termes generals no arriba als mínims que els pobles i ciutats requereixen. Malhauradament aquesta mancança a Sitges ateny unes proporcions que, per les seves dimensions quantitatives i qualitatives està en situació de semàfor vermell.

El personal tècnic de cultura a l’Ajuntament llueix per la seva absència. Durant la passada legislatura, la regidora Rosa Tubau va esmerçar un munt d’esforços per  aconseguir dotar el departament d’una estructura tècnica amb personal qualificat – sense menystenir la feina del personal que hi treballava, que prou esforç feien per a la bona marxa de la regidoria. Però va topar amb el bloqueig i l’oposició de la Regidoria de Recursos Humans. De manera que la (des)professionalització de la cultura a l’Ajuntament és cada vegada més flagrant, l’exercici de les polítiques culturals és qüestionable i l’acompanyament als diversos sectors i iniciatives és pràcticament inexistent.

La (des)professionalització cultural a Sitges afecta diversos sectors. Continuant des del sector públic, condiciona importants aspectes dels museus, arxiu, biblioteques i organitzacions. Si en el moment de la constitució del Consorci del Patrimoni de Sitges la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Sitges haguessin tingut una visió de política cultural sobre la importància dels museus, les seves col·leccions i els edificis d’altra manera hauria anat. Però en un primer moment van prevaler criteris administrativistes, si se’n pot dir, i de limitada exigència de coneixements. A resultes de tot plegat aquest Consorci que al desembre complirà vint-i-cinc anys i que amb l’aplicació de LARSAL des de 2015 presenta importants problemes de governança, fins els primers anys del segle actual no va assolir alguns dels nivells professionals necessaris i a hores d’ara la plena  professionalització dels museus sitgetans no s’ha culminat.

Una altra mancança la palesen els horaris de les biblioteques i de l’arxiu. Els horaris públics de les biblioteques sitgetanes no abasten els sis dies feiners al complet ni garanteixen la cobertura horària dels dies feiners entre festes. Pel que fa a l’Arxiu Històric de Sitges ja fa massa anys que la dotació de personal i la irregularitat horària impedeixen fins a límits inadmissibles el bàsic i correcte funcionament de l’accés públic. Són temes relacionats, al capdavall, amb els costos de la cultura que els municipis han d’assumir i resoldre per l’obligatorietat de prestació dels serveis culturals públics a la població i a la recerca.

No puc deixar de referir-me al Festival Internacional de Cinema. A la premsa i a les xarxes socials s’ha expressat el recel que el Festival marxés de Sitges. Per a mi fóra igual despropòsit que el Festival marxés de lloc com que la seva gestió es portés prescindint d’un equip format per professionals de Sitges. Em consta que l’actual estructura presenta mancances endèmiques que el Patronat hauria de resoldre després de cinquanta-dues edicions del Festival. La crisi creada els darrers mesos s’ha endut un excel·lent professional quan els problemes detectats no venien pas de nou i l’acord adoptat per la seva substitució obre més d’un interrogant.

La professionalització de la cultura té a veure directament amb costos de la cultura i amb les prioritats. No hauria de fer cap recança reclutar bons professionals. A Sitges n’hi ha de tots els àmbits amb formació, coneixement, experiència i talent provats. Només requereix creure que són imprescindibles per a un correcte exercici de les polítiques culturals. En aquestes mancances i reptes Sitges, per més singular que sigui i per més que ens l’estimem, no es diferencia gens de les altres viles i ciutats del país.

Pública a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 11.X.2019

RÈQUIEM PER LA MARE D’UNA AMIGA

Publicat el per
1

“Aviciats com els tinc,

qui es desviurà,

quan jo no hi sigui,

pels meus morts?”

Cèlia Sànchez-Mústich

No érem gaire gent però l’església parroquial era plena pel record i per l’afecte de tots els que no han pogut fer acte de presència. Hem acomiadat la mare d’una amiga i ha estat un acte senzill i sentit. La meva amiga i jo fa temps que som amigues i de tant en tant recordo la primera conversa que vam tenir. Va ser a la línia 4 del metro de Barcelona, del Liceu al Passeig de Gràcia. Sortíem d’un dels primers recitals de poesia que havíem compartit al Pati Llimona, on ens van acompanyaven els poetes Àngels Cardona – que era una energia positiva i inaturable – i Màrius Sampere, amb aquells ulls tan blaus. Va ser un trajecte breu i intens perquè en tres paraules em va posar al corrent de dos temes que li eren vitals: la situació de la persona que estimava  i l’estat de salut de la seva mare.

La mare de la meva amiga em sembla que només l’he vista una vegada però és igual, perquè, amb ella, sempre ha estat una presència constant.  N’ha tingut cura des de sempre, perquè la Nati Mústich necessitava ajuda per poder administrar una salut esquiva i escassa. Com que no tenia ningú altre la meva amiga ha tingut la seva mare com la més important i entranyable responsabilitat. Quan els anys han anat malmetent aquell cos tan feble les entrades, sortides i sojorns dels hospitals han esdevingut vida quotidiana.

No obstant, la meva amiga mai no ha ajornat la seva vocació de poeta sinó tot el contrari.  Només una bondat i una sensibilitat com la seva poden convertir en paraula poètica les situacions que voregen i depassen els límits dels humans.  Fins i tot quan ha escrit els seus posts a feisbuc, perquè són mirall de vida i sentiments. Fa pocs dies, quan la seva mare feia l’estada darrera a l’hospital va escriure-hi una reflexió que em va impressionar tant que no puc deixar de reproduir perquè expressa com poques vegades he llegit què és l’amor a l’engròs, total i absolut: “Donar la vida per algú, et converteix en heroi, sempre que la donis de cop (allò de matar-te saltant a les vies del tren per rescatar un nen) o a poc a poc però en missions humanitàries reconegudes (anar-te’n al Nepal, treballar dins l’Open Arms). També està prou ben vist quan és una mare que se sacrifica, ja sigui de cop o al llarg del temps, per un fill malalt i espantat que la demana. Se’n pot arribar a dir allò de “mare coratge” (però quina no ho seria? Poques…). I tots, crec, gairebé sense excepció, comprenem que les parelles dels presos o preses polítics deixin de fer llargs viatges de plaer en solitari, o a l’inrevés, en facin de llargs per poder estar amb la seva parella i donar-li suport. També diria que el gest d’un amo d’estar-se al costat del seu gos malalt, perquè considera que mentre sigui possible això és el millor per al gos (ell sap quines paraules li ha de dir perquè sigui feliç), més que no pas una luxosa residència per a animals o el sacrifici quan encara no toca, doncs això, aquestes renúncies a favor d’un animal generen admiració i tendresa incontestables, fins i tot per part de persones no especialment amants dels animals. Ara bé, si és la teva mare anciana, malalta, dependent, allitada, per qui dones la vida a poc a poc… les reaccions són ambivalents. N’hi ha de bones, i tant, però n’hi ha tipus “has de fer la teva vida” o “ella ja ha fet la seva vida”. I no, perquè ella no és menys que una refugiada, que una presa política, que una nena malalta, que un gos malalt.”

El recordatori de la Nativitat Mústich Burgada ens diu que des del dia 16 ha començat a viure dins dels qui l’estimen i, certament, Cèlia, hem estimat la teva mare perquè sempre ha estat amb tu una presència, com ho serà també d’ara endavant.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, setiembre 2019

PAISATGE DESPRÉS DE LA BATALLA

Publicat el per
Respon

El dia 11, entre altres piulades, em va agradar molt llegir la que el President Torra venia fent remarcant les hores de la diada de 1714 amb la caiguda i rendició de Barcelona. És un dia en què m’agrada pensar en la Barcelona setcentista i divuitesca i tot el que va comportar la derrota. No és que la ciutat hagi estat especialment acurada en la preservació de la seva pròpia memòria. La Ciutadella, avui parc, no disposa encara d’un guiatge que mostri la ubicació de la sinistra torra de Sant Joan, de les muralles, els glacis, llevat dels edificis que els anys i les circumstàncies han conservat: la capella militar, que encara compleix les seves funcions; el palau del governador, avui Institut Verdaguer i els anys de la República l’Institut-Escola, i l’antic arsenal convertit en Parlament de Catalunya el 1932. Per no dir la transformació de tot el barri. Però el dia 11-S m’agrada passejar-hi i reveure la dignitat del Fossar de les Moreres, on no s’hi enterra cap traïdor, de les ruïnes del Born, els carrer malgrat la seva transformació en aparadors de la postmodernitat turística barcelonina.

El Fossar de les Moreres, la tarda de l’11 de Setembre de 2019. Fot. Frèia Berg.

Ahir, l’ahir del moment en què redacto aquest Marge Llarg, el passeig va ser llarg. No entraré en detalls de si a la manifestació érem els sis-cents mil que calculava la guàrdia urbana de Barcelona o els vuit-cents cinquanta mil amb què ens van amidar altres metodologies; per mi érem molts, una gran multitud que va clamar una vegada més unitat justícia i independència. A les 17.15 érem molts, molts milers. Al tram que ens pertocava va ser impossible localitzar els sitgetans però en canvi vam anar a raure al veïnat dels de Sant Esteve de Les Roures, tot molt apretat de gent. La gent, les persones, que són el gran capital d’aquest país i que són un col·lectiu generós, inclusiu, entusiasta, valent i crític.

Quan la concentració es va donar acabada vam fer el trajecte vers el paisatge després de la batalla travessant literalment tota la Barcelona antiga, des de la muralla de Sant Antoni fins el Baluard de Santa Clara. Del Mercat de Sant Antoni al Pedró, del Pedró al carrer de la Boqueria pel carrer de l’Hospital, que és entrar a un bronx nostrat on la degradació urbana conviu amb la problemàtica social més punyent de la ciutat; de la Plaça de Sant Jaume amb aquella pancarta que molesta tant els unionistes que no volen reconèixer el setge ni l’empresonament per motius polítics cap a  la Via Laietana fins Santa Maria del Mar, el Fossar de les Moreres, el Bornet i el Born, per retornar a la civilització urbana de la línia quatre del metro vorejant el perímetre del gran Museu Picasso.

L’antic barri de Ribera avui són les ruïnes conservades al Born. Fot. Frèia Berg, 2019

Són moltes les reflexions sobre els carrers, les cases, les ruïnes, el fet de posar de moda un barri i, alhora, fer-ne malbé la identitat intrínseca, si d’això encara se’n pot parlar a la Barcelona dels capitals inversors i de la manca de polítiques socials consistents i eficaces, desnonaments inclosos. El que sí que em va quedar clar una vegada més és que sense història no es pot governar. Vaig aprendre la frase d’en Josep Carbonell i Gener, però no sé si és ben bé seva; tant se val. Davant de les ruïnes del Born vaig recordar que els veïns van ser obligats a enderrocar les seves cases a cop de pic i de martell per construir la Ciutadella; per això l’odiaven tant. I per això es van afanyar a construir de nou la seva ciutat com van poder.  Hi va haver i hi ha vencedors i vençuts. Els que van entrar a sang i a foc a Barcelona, els que van fer capitular la ciutat, van enviar a l’exili els seus defensors i en van empresonar d’altres, i van obligar els barcelonins del barri a enderrocar les seves pròpies cases i que van romandre a Barcelona com a forces d’ocupació del règim de Nova Planta tenen els seus successors en els negacionistes de la història i els unionistes que no volen reconèixer que l’exili i la presó per persecució política encara existeixen.

Els paisatge després de la batalla em suggereix, un any més, l’alliçonament que més valoro: que l’endemà, segons expliquen les cròniques, els barcelonins es van posar a treballar de valent per sobreviure. I això és el que celebrem.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 13.IX.2019

MIR GERIBERT CAVALCA DE NOU

Publicat el per
Respon

Un dels personatges fundacionals del territori penedesenc és el comte Mir Geribert, príncep d’Olèrdola. Olèrdola és avui un turó tocant a Vilafranca de vista obligatòria des de diversos indrets des d’on  deixa entreveure el domini del paisatge que ostenta avui i el domini del territori que exercia al segle XI.

Enfrontat des de 1041 amb el casal de Barcelona i amb la comtessa Ermessenda, regent per dues vegades dels comtats de Barcelona, Osona i Girona per la minoria d’edat primer del fill i després del nét Berenguer Ramon I i Ramon Berenguer I respectivament,  durant un temps va assolir la màxima autoritat de terres i castells dels barons penedesencs enfrontats al poder comtal per una pau pactada amb els sarraïns de Tortosa i per l’atorgament de franqueses a les comunitats pageses. Perquè la vida viscuda des de Barcelona i Girona o des de l’antiga ciutat d’Olèrdola podia ser ben diferent. Finalment Mir Geribert no va tenir més remei que acceptar l’autoritat dels comtes de Barcelona i acabà al seu servei, morint al castell de Mora el 1060.

Les muralles romanes d’Olèrdola

Però mentre havia durat el principat que s’autoatorgà a Olèrdola Mir Geribert va ser el cap visible d’un territori a penes cohesionat del que va saber liderar la defensa d’uns posicionaments que li eren més beneficiosos que els que la política que el casal de Barcelona practicava. Segles després Mir Geribert ha estat objecte d’estudis històrics compatibles amb la visió d’un personatge ardit i singular, com el de Ramon Planes “Mir Geribert, Príncep d’Olèrdola” o el que ens recorda Bienve Moya a la llegenda de la construcció del castell d’Eramprunyà per part del comte d’Urgell per haver ofès doblement Mir Geribert, que l’havia fet presoner… 

Avui el Penedès reclama la seva identitat territorial amb totes les conseqüències i ha aconseguit l’estatus de vegueria, a la van donar suport una setantena de municipis que acullen mig milió d’habitant i a  les tres comarques històriques, que són l’Alt i Baix Penedès i el Garraf s’hi ha afegit l’Anoia. L’estructura territorial del país mereix i exigeix, una reforma contundent amb la consegüent racionalització administrativa – diputació, vegueries, consells comarcals i municipis – però tinc la percepció que això encara tardarem una mica a veure-ho. Però mentrestant, molts de nosaltres hem optat per identificar-nos molt més amb la vegueria penedesenca que amb altres estructures territorials.

Per totes aquestes raons, les escriptors i escriptors penedesencs quan ens vam constituir fa uns mesos en un col·lectiu perquè vam considerar que el territori ens oferia el nexe comú de les geografies, la cultura popular i la voluntat d’arrelament i enfortiment de la identitat pròpia, en cercar una denominació que ens identifiqués vam anar a raure a en Mir Geribert. En ell vam reconèixer la primera mostra de voluntat d’articulació d’un territori, que és el nostre, que havia estat la terra de pas entre la Catalunya Vella i la Catalunya Nova, ampli i amb límits osmòtics per aixoplugar tothom que se’n sentís. 

Les Converses literàries a Sitges que aquest estiu hem organitzat en col·laboració amb el Centre d’Interpretació de la Malvasia, que ens ha acollit més que generosament, han estat una de carta de presentació, per bé que vam participar també en el projecte de Riudelletres, a Sant Pere de Riudebitlles, i en altres esdeveniments. Per parlar de gèneres literaris, poesia, entorn, realitat, ficció, literatura i patrimoni han passat pel CIM August Bover, Xavier Capdevila, Teresa Costa-Gramunt, Miquel Florido, Mercè Foradada, Lídia Gàzquez Manuel Güell, Jordi Lleó, Rita Marzoa, Maria Rosa Nogué, Vinyet Panyella, Oriol Pi de Cabanyes, Jordi Romeu Carol, Cèlia Sànchez-Mústich, Nati Soler, Xavier Vernetta, sempre acompanyats per l’inspirador i articulador del col·lectiu Mir Geribert, aquest personatge tan entranyable com incansable que és en Bienve Moya, juntament amb Antoni Munné-Jordà, dos dels escriptors dels més bregats de les nostres contrades.

Una de les converses entre escriptors i públic.

I aquí estem, cadascú amb sí mateix i la seva obra. Tenim projectes personals i col·lectius i ens reconeixem en aquest territori que ens motiva i ens defineix, i amb un gran antecessor a qui cal retornar perquè ens va forjar els orígens.