Desconegut's avatar

Quant a QUADERN DE TERRAMAR Vinyet Panyella blogweb

Sóc dona d'arts i lletres. La cultura és una manera de viure. "Crear és viure dues vegades" (Albert Camus)

UNA (BREU) APAGADA CULTURAL

Des de que va començar la pandèmia un dels sectors més afectats ha estat el medi cultural. No només les indústries, que són el conjunt més present als mitjans, sinó també el medi associatiu, la cultura popular, les petites empreses de serveis, els autònoms que treballen quan el medi els dóna feina, les institucions que programen activitats i obren la porta cada dia com són els museus, els arxius, les biblioteques. L’empobriment per manca d’ingressos, el que se’n diu el lucre cessant, i la manca de feina i de contractació, així com la supressió de les activitats configura un quadre que suma precarietat sobre precarietat..

A hores d’ara crec, o vull creure, que tothom mínimament sensible davant del valor social de la cultura té plena consciència del desastre i que, alhora, valora les ofertes existents des de la xarxa. Amb l’atenció posada a la generació dels drets de propietat intel·lectual, perquè els drets s’han de respectar i la pirateria és un frau. 

De Catalunya estant, atenent les reivindicacions dels sectors, el Departament de Cultura de la Generalitat ha posat en marxa un primer paquet de mesures d’ajuts i crèdits. El CoNCA, des de les seves funcions de mediació i acompanyament ha donar a conèixer el comunicat “Per un programa de supervivència cultural i artística de Catalunya” i ha proposat un conjunt de “Mesures urgents” adreçades a les administracions locals i supralocals, a la Generalitat i al govern de l’Estat. Són vies de sortida des de l’emergència. Alhora, el CoNCA ha posat en marxa un Canal Emergència d’acompanyament i assessorament enfront de la problemàtica que ha generat la pandèmia obert a totes les persones, entitats i empreses que configuren el sistema cultural del país i que des del primer moment de la seva obertura el passat 15 d’abril està essent àmpliament consultat.

Pel que fa a l’Estat no són utopies sinó reivindicacions de caràcter general. El CoNCA demana l’ajornament i facilitats de pagament de les liquidacions de l’Impost del Valor Afegit del 1r i 2n trimestre; l’ ajornament i facilitats de pagament de les quotes de Seguretat Social de les persones acollides al Règim Especial de Treballadors Autònoms i, en tercer lloc, que s’impulsi una prestació excepcional durant el període de confinament per a les persones del medi cultural i creatiu que s’han quedat a l’atur, i que no compleixen els requisits complets per accedir-hi.

La sorpresa ha estat majúscula quan el flamant Ministro de Cultura i Deportes del Gobierno de España va manifestar que no tenia res pensat al respecte la cultura, citant a manera de justificació la prioritat de la salut enfront del cinema amb una frase del gran Orson Wells -que es deu estar regirant a la tomba. Tot el contrari del govern alemany, que ha inclòs la cultura entre els béns de primera necessitat. La resposta a nivell estatal no s’ha fet esperar, des de la dimissió que li ha demanat l’Acadèmia Catalana de la Música a la carta airada d’un conegut director teatral. El CoNCA ha publicat el comunicat “Així no, senyor ministre”, en el que manifesta “que el Ministre ha demostrat un profund desconeixement de la situació del sector cultural i li demanem una rectificació immediata i la posada en marxa de mesures urgents que responguin a les necessitats d’emergència del sector cultural, independentment de la resolució de la crisi sanitària que, evidentment, tots desitgem.”

Una altra iniciativa ha estat la convocatòria d’una apagada cultural el 10 i l’11 d’abril. M’hi he afegit per solidaritat i amb ganes de sumar-me a la protesta col·lectiva. Dos dies de no piular, de no penjar articles, de no compartir informació cultural. Em sembla un despropòsit massa gran i massa vergonyós que tot un ministre hagi tingut tan poca visió política, traduïda en prepotència i menyspreu. Amb tot, després d’un dia i mig l’ #apagadacultural i la #culturaenvaga a internet fos desconvocada per algunes entitats per donar un vot de confiança (?) al Gobierno després que  la Ministra d’Hisenda hagués dit a corre-cuita que sí, que s’hi reunirien amb els sectors implicats.  Té gust de massa poc. Per si de cas, la meva vaga ha durat dos dies sencers. Què menys.  

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 17.04.2020

HAIKÚS DELS OCELLS

Lluís Jou, “Ocells sobre grisalles” (abril 2020)

Volen ocells

per un cel de grisalles

a mitja tarda

Creuen ocells

camins de nuvolada

a mitja tarda

Venen ocells

abans de la vesprada

per la mar clara.

Ocells sobre grisalles. Fotografia de Lluís Jou. Haikús de Vinyet Panyella. Sant Jordi  confinat 2020

Crònica del meu Sant Jordi 2020 confinat

Francesc Jou, Sant Jordi (1927)

SANT JORDI A SITGES

Dijous 23, 19h. Els autors sitgetans presenten les seves novetats editorials. Una vintena de títols configuren els nous llibres apareguts en el darrer any. Podeu veure la presentació al canal de YouTube de l’Ajuntament. La meva intervenció, minuts 19.59-27.22.

Veureu que no sóc una artista de cine ni de vídeo; confesso que ha estat el primer selfenregistrament que he fet i que em queda molt per aprendre. Però les ganes de participar en les activitats sitgetanes de Sant Jordi han estat determinants, si no ho hauria trobat molt a faltar.

Hi presento el llibre que hem fet a mitges en Rusiñol i jo: l’edició facsímil de Mis Hierros Viejos, el discurs de Santiago Rusiñol el gener de 1893 a l’Ateneu Barcelonès, amb l’estudi previ que hi vaig dedicar “La col·lecció de forja de Santiago Rusiñol, origen del Cau Ferrat i el col·leccionisme fet literatura”. Va ser publicat aquest hivern pels Museus de Sitges, que en va organitzar la presentació el passat 29 de gener. L’edició s’ha fet amb motiu del 125è aniversari del Museu del Cau Ferrat.

MUSEUS DE SITGES. També he participat en la lectura col·lectiva de l’obra de Rusiñol Oracions, organitzada pels Museus de Sitges. Es tracta d’una obra que culmina el concepte de l’art total en un dels llibres més representatius del Modernisme: text de Rusiñol, il·lustracions de Miquel Utrillo – on mostra la seva millor faceta d’artista plenament imbuït per l’estètica del Simbolisme – i música del mestre Enric Morera. L’enquadernació de la primera edició era de seda amb la il·lustració del sol ixent gravada. Utrillo s’inspirà en aquesta imatge per dissenyar uns anys més tard l’escut de Maricel.

A mi m’ha tocat llegir un fragment del capítol dedicat “A les remors de la nit”, un text dels més intimistes de l’artista. Hi podeu accedir clicant aquest enllaç, que correspon al capítol IV de l’edició d’aquesta Marató de Lectura de Sant Jordi 2020 als Museus de Sitges. La meva intervenció correspon als minuts 05.01 a 06.31.

SITGES EN VERS s’ha celebrat enguany en format confinat, coordinat i dirigit com sempre ha estat per Rosa Maria Puig, que en va tenir la idea. Hi he recitat un poema que forma part del llibre Sang presa (2011) i que ha format part de diverses antologies i que Miquel Ruiz Avilés en va fer la composició fotogràfica que podeu veure aquí i que ha estat reproduïda al vídeo. Aquest és l’enllaç de SITGES EN VERS CONFINAT SANT JORDI 2020 (“ho hem tornat a fer!”) i la meva intervenció està en les seqüències 09.13-10.10.

#LLETRES LLIURES. He pres part a la lectura literària de #lletreslliures organizada pel Servei de Biblioteques del Departament de Cultura de la Generalitat. Podeu veure la seqüència completa de la lectura aquí https://www.youtube.com/watch?v=H99hMzDjXDU&list=PLT28_nmJtuRT-i8u3AEyCEM80imn04NnX&index=32.

Jo hi he llegit un poema que m’ha semblat especialment indicat per a la diada d’avui, Després del brindis d’Anna Akhmàtova, que podeu escoltar en aquest enllaç i també podeu llegir en aquesta edició acompanyada de la rosa Ruby, de Peter Stämpfli.

I em sembla que no em deixo res. El clip que he enregistrat per al PEN CATALÀ sortirà d’aquí a uns quants dies. Ha estat una diada estranya, sí, però de roses i llibres sí que n’he tingut. Amb una mica de sort potser arribaré a ser autora del Sant Jordi proper, potser a l’estiu, o potser ja serà el de 2021. Però malgrat el confinament no he deixat de celebrar-ho amb alegria i convicció, que d’això també es tractava.

SEMPRE LES ROSES EN UN SANT JORDI CONFINAT

Imatge

EL REGNE ANIMAL

Semblava existir només als llibres de text de quan anàvem a primària. La civilització del totxo i del ciment l’havia desplaçat: als documentals del National Geographic i de Fèlix Rodríguez de Lafuente; a les granges on porten la canalla perquè vegin ases, pollastres i conills al natural; a la categoria de ‘mascotes’, que és molt denigrant, en referència a les bestioles de casa; a les curses de cavalls; a les pel·lícules, als llibres il·lustrats i als còmics i, en els darrers temps, a les reivindicacions dels animalistes i dels que estem a favor de la biodiversitat. La civilització ha arraconat el gènere animal. Però la natura de tant en tant pren la seva revenja per tant de despropòsit destructiu i ens planta cara, sigui en forma de tsunami, temporal o plaga de virus. Algun dia la humanitat s’haurà de plantejar globalment fer les paus d’una vegada amb el medi natural, del que formen part el regne animal i el vegetal, perquè com és la maltractem més dura és la reacció. No és una revenja, sinó el recordatori que al capdavall tot el cosmos és un joc d’equilibris i que el creixement humà no ha de suposar l’aniquil·lació de la natura. 

Hi he pensat cada vegada que el planeta ha estat pastura dels desastres naturals. El recent incendi d’Austràlia ha estat un dels episodis més dramàtics que el medi natural ens ha ofert. Fa ben poc el Glòria ens ha destruït edificis, ponts, espigons, platges i arbrat. Quan a penes ens n’hem refet, la pandèmia que ha desencadenat un velocíssim i voraç covid-19 ha trencat radicalment vides humanes, economies i hàbits de tota mena. El #quedatacasa s’ha convertit en obligació per a la supervivència. El  #totanirabe és un fervent desig. 

Un dels espectacles més insòlits és veure els carrers deserts. Les televisions i xarxes socials van plenes d’indrets habitualment concorreguts on no s’hi veu ni una ànima. És als carrers deserts com els quadres metafísics de Giorgio de Chirico on el regne animal ha tornat a fer-se present presència en tota la seva varietat.  Rens a Londres, pumes a Santiago de Xile, cérvols a Reims… L’esquirolet que fa pocs mesos vaig retratar trepant furtivament per la façana del Perez Museum de Miami ara s’hi deu passejar en família ben tranquil·lament. A Barcelona els dofins visiten les platges i fa uns dies els senglars trotaven carrer Balmes avall fins a la Diagonal. Unes altres famílies de senglars creuaven el cinturó de ronda vora l’Hospital de Vall d’Hebron mentre els pocs humans dels voltants els filmaven amb el mòbil i els portaven menjar. La nostra biodiversitat local ha anat més enllà dels ocells que ens alegren la vida – i més n’hi haguessin! –, els amfibis del llac del Parc de Terramar, els coloms que es busquen la vida per teulades,  terrats i els pocs pins que ens queden. És així com a les xarxes socials (gràcies als que ho heu gravat i mostrat!) hem pogut veure un grup de senglars per l’Avinguda Sofia i al Passeig Marítim davant del PicNic i una guineueta preciosa i rossa al barri del Vinyet. Quan nosaltres despareixem dels carrers, ells hi tornen. Sospito que no només perquè poden tenir gana i es busquen la vida, sinó perquè exploren el terreny que han perdut.

No sé si el covid-19 ens farà entendre que el regne animal mereix força més de respecte i consideració en tant que part integrant de la biodiversitat que hem de defensar perquè forma part de l’essència del planeta. Tant de bo. Però en tot cas, amb el seu acte de presència certifica que hi és i que defensa el seu medi, el seu espai i la seva pervivència. Com nosaltres defensem la nostra. Quan tot això acabi, tornem a sortir al carrer i es restableixin els límits entre el ciment i la natura caldrà una mirada diferent i, sobretot, unes mesures més eficaces per salvaguardar la biodioversitat més enllà de les frases benintencionades. La civilització comporta que al planeta cada regne hi pugui mantenir el seu espai vital.  

Les fotografies procedeixen d’internet. Se’n fa constar l’autoria sempre que es coneix.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 9.04. 2020