Arxiu de l'autor: QUADERN DE TERRAMAR Vinyet Panyella blogweb

Desconegut's avatar

Quant a QUADERN DE TERRAMAR Vinyet Panyella blogweb

Sóc dona d'arts i lletres. La cultura és una manera de viure. "Crear és viure dues vegades" (Albert Camus)

H. ANGLADA-CAMARASA A PARÍS. Una redescoberta

Publicat el per
Respon

Cap a 1900 Picasso el va retratar de perfil, amb barret i fumant una pipa, però el que més en destaca és una barba negríssima i espessa que només deixa veure el nas punxegut i l’esguard tranquil de qui sap que l’estan retratant. Del retrat a la ploma i aiguada sobre paper hi ha un esborrany on el retratat, el pintor Hermen Anglada-Camarasa, hi va deixar escrita la seva entusiasta aprovació: “Mol bé!”, i la signatura. Picasso era llavors un jove de dinou anys que voltava per Els 4Gats i anava retratant els artistes que hi recalaven. Anglada freqüentava la cerveseria de Els 4Gats i havia exposat a la Sala Parés una mostra del que fins aquell moment havia estat el seu treball pictòric a París, una visió molt particular de l’ambient nocturn i les dones amb un llenguatge propi i potent que contribuí a la renovació de la pintura modernista. 

Picasso, H.Anglad-Camarasa. Barcelona, 1899-1900. Museu Picasso Barcelona

Deu anys més jove que Rusiñol, Hermen Anglada-Camarasa havia emprès el viatge a París el 1894, quan Casas ja n’havia retornat i quan Rusiñol estava a punt de fer-ho després del viatge a Itàlia i uns mesos alternant la vida entre el Cau i l’apartament que havia llogat al Quai Bourbon i que va mantenir fins la primavera de 1895. La renovació obrada pel llenguatge artístic d’Anglada-Camarasa es basava principalment en la figura femenina presentant les protagonistes dels seus quadres amb una visió evanescent, iridescent, abillades amb diverses tonalitats d’un blanc que destaca sobre rerefons sovint foscos. Perquè l’artista va elevar a categoria pictòrica les dones nocturnals d’un París entre viciat i fantasmagòric on tot tenia cabuda si es tractava de depassar els límits i fer avançar les vies de l’art a partir amb la plena llibertat que es prenia l’artista. Són dones que habiten els poemes de Baudelaire Flors de Paris/ Flors del mal.

Els escenaris tampoc no creen equívocs, es tracti del mig dels Camps Elisis, del Casino de París o del Moulin Rouge. El domini del color deriva cap a la definició de la forma dels cossos i de les indumentàries, sobre les que destaquen rostres empal·lidits dominats per un esguard que denota tota mena de dependències. 

H. Anglada-Camarasa. Figures (esbòs per a El Casino de París), 1900-1901. Biblioteca Museu Victor Balaguer, Vilanova i la Geltrú

Aquest període esclatant iniciat per Anglada-Camarasa amb el tomb de segle li va comportar èxit i una clientela internacionals que va continuar a partir de la primera dècada del segle vint, quan l’artista va derivar cap a un llenguatge molt més decoratiu i acolorit que focalitzava la seva atenció vers una temàtica més antropològica accentuant el folklorisme tant en el tractament de les figures femenines com de les escenes. Com a exemple, els quadres d’Anglada-Camarasa adquirits per Charles Deering per a la seva col·lecció d’art hispànic modern eren una escena gitana saturada de color i moviment i una figura femenina acolorida i estàtica que en el seu temps va ser titulada com La de los ojos verdes. 

H. Anglada-Camarasa, La de los ojos verdes. Col. part. El quadre va formar part de la col·lecció d’art modern que Charles Deering va tenir a Sitges. Arxiu Miquel Utrillo, Sitges.

Les obres que Rusiñol va adquirir a Hermen Anglada-Camarasa pertanyen al moment d’immersió de l’artista en la vida nocturna parisenca, cap a 1899. Són dues tauletes d’oli sobre fusta de petit format que formen parella i figuren a la sala del Despatxet del Cau Ferrat: Escena de restaurant nocturn a Parísi Vista nocturna parisenca. Són dues estrelles de l’exposició Hermen Anglada-Camarasa. Els anys de París, presentada pels Museus de Sitges fins l’octubre d’enguany.

La mostra és una petita i exclusiva joia. Ha estat produïda pels Museus de Sitges, comissariada per l’historiador de l’art Francesc Fontbona i coordinada pel Cap d’exposicions dels museus, Ignasi Domènech. El petit format de l’exposició condensa aquests anys parisencs amb obres triades molt selectivament, procedents dels museus  Picasso de Barcelona, Víctor Balaguer, Montserrat, Thyssen-Bornemisza, MNAC, Meadows Museum de Dallas, Bellas Artes d’Astúries i de la Biblioteca de Catalunya, entre altres. 

H. Anglada Camarasa, Visió nocturna parisenca, Paris 1899; Escena en un restaurant nocturn de París, París, 1899. Museu del Cau Ferrat, Sitges.

La visita s’ho val i presenta diverses lectures: les dones, els escenaris parisencs de fi i inici de segle, l’evolució cromàtica, el pòsit social de la vida nocturna, així com la mostra d’una manera de pintar que va adquirir ben aviat fama i va congriar un determinat col·leccionisme d’art. Sense oblidar que també hi destaca l’ull artístic de Rusiñol, sempre amatent al talent jove, que ell va saber copsar tant en el cas de Picasso com en el d’Anglada-Camarasa.

Frèia Berg retratant Flors del mal, d’Anglada-Camarasa (juliol 2021)
Anglada-Camarasa a París. Una redescoberta
Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 6.08.2021

MARIA DOLORS PUJADAS, QUAN TOT REPOSA

Publicat el per
Respon
Maria Dolors Pujadas (1918-2021) , la veu poètica de tota una vida
QUE TOT SIGUI BELL
Treu la pols d’aquells moments,
de tant sanys que t’han deixat records
que el temps no esborra. Treu-ne la pols,
que lluï altra vegada aquell color
tan bell, dins del teu pensament,
quan encara el teu amor enyora.
No ha envellit res,
ha passat sí, unes muntanyes
plenes d’hores
i els arbres han crescut plens de gerdor
i han arrelat molt a prop nostre.
Treu-ne la pols, que lluï altra vegada
aquell color tan bell,
que res no mor, només reposa.

Ara quan la poeta Maria Dolors Pujades ja reposa recupero un article que li vaig dedicar amb motiu de la publicació del llibre “Mosaic de records” (2009) i fullejo el llibre “Recull a tres veus”, amb els seus poemes compartien edició amb Maria Dolors Juan i Eulàlia Vergés. El seu capítol, “Res no menteix” entronca amb el sentit final de diversos dels seus poemes de l’etapa més crepuscular.

No hi fa res qualificar de crepuscular una etapa creativa perquè no indica altra cosa que el temps acomplert i la mirada aturada en un present on, certament, res ja no menteix i tota cosa desprèn claror de clarividència. Clarividència, malenconia, enyor són tres característiques de la poesia de Maria Dolors Pujades en la seva darrera etapa vital, en la que de mica en mica es desprèn del present evocant el passat amb la una resignada dolcesa vers una vida viscuda.

Els seus textos poètics van ser expressió lírica de la seva biografia. “És egoisme de viure així, que recordi tant?” es preguntava en una introducció que va titular “Sitges, el meu poble”. La resposta era la de l’acceptació del camí de la vida traçat i acomplert en el pas del temps, en l’evocació del passat i en les reflexions i pensaments, gairebé acotacions poètiques:

“Clarejava.
He tancat els porticons.
Volia més nit encara.”

Tant un recull com l’altre mostren poemes i proses poètiques escrits al llarg dels darrers anys. Maria Dolors, nascuda el 1918, hi expressa el passar d’una vida entre els escenaris de la vida quotidiana i el paisatge interior, que emergeix, constant i amb força, en la major part dels poemes, fins i tot en aquells que, aparentment, es congrien a l’entorn d’un lloc o un fet concrets. Ha estat una dona de la seva generació que va saber trobar l’espai adient per canalitzar la seva vocació poètica sense presses i sense afanys aparents, però sense defallir i sense renunciar a una veu pròpia.

RECORD
He mirat passar les hores lentes,
el cel variar de clarors, a poc a poc.
He vist volades de diferent plomatge
i verdors enceses sota el raig del sol.
La vida, ni jo ho sospitava,
m’ha donat de tot,
m’ha omplert els ulls de llàgrimes clares
i, allargant-me els anys,
amb abundor de records.
He criat tres fills, he escrit un llibre,
he plantat tres arbres a prop del vell mas.
He sentit l’afany de viure, de riure
i tantes vegades he acabat plorant!
Ara, amb solitud d’hores ben senzilles,
el pas del meu temps espolsa ferides
i escric mots que em dicta la veu del passat.

A títol d’homenatge i record he triat dos dels poemes més significatius com a encapçalament i final d’aquest Marge Llarg. Són dels que més m’agraden. És per deixar constància en aquestes pàgines d’una veu poètica que no mereix l’oblit sinó la permanència dels seus versos entre els que l’hem coneguda i els que habitaran els nostres paisatges els dies que vindran.

Article publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 30.07.2021

Josep Yxart felicita Santiago Rusiñol pel seu sant

Publicat el per
1

“I ara, Jaume, siga allà on vulga que et trobis el dia del teu sant patró d’Espanya (cosa que no li fa gaire favor) Déu i la Santíssima Verge Maria y els arcàngels Sant Gabriel i Sant Rafel, i els apòstols sant Pere i sant Pau te concedescan tota la llum, inspiració… i tubos per glorificar el teu nom i de passada Catalunya amb tots els beneïts retaules modernistes duarats, estofats i a l’encàustic que pugui concebre ton esperit delicadíssim i executar la teva mà mestra, després de combregat i extremaunciat com us pertoca. La Botticelli t’envia un petonet amb el cap dels ditets de la seva boqueta mística”.

Josep Yxart, Tarragona, 24 de juliol 1894

Santiago Rusiñol, Figura femenina, Paris, 1894. MNAC. La model és Stephanie Nantàs, que posà per a l’artista en diverses obres del període 1894-1895, al seu estudi del Quai Bourbon de l’Ile-Saint-Louis, Paris.

Josep Yxart compleix el costum de felicitar l’onomàstica i ho fa amb tonalitats entre iròniques, sentimentals i artístiques expressant la seva admiració per la pintura de l’artista, llavors en ple desenvolupament simbolista i idealista després del seu viatge a Itàlia, acompanyat de Zuloaga, aquella primavera. Entre altres obres va copiar els Primitius, que tant van influir en el tríptic simbolista de les al·legories a la pintura, la música i la poesia que va pintar de retorn d’Itàlia i que decoren les llunetes del Gran Saló del Museu del Cau Ferrat.

Santiago Rusiñol a les pàgines de La Voz de Sitges el 1894
Santiago Rusiñol, còpia d’un fragment de El naixement de Venus, de Sandro Botticelli, realitzada a la Galleria degli Uffici de Florència la primavera de 1894. Museu del Cau Ferrat, Sitges.

Entusiasmat per Botticelli, Rusiñol va copiar un fragment de El naixement de Venus, que figura també al Gran Saló del Museu del Cau Ferrat, on hi ha instal·lades la major part de les altres còpies dels Primitius que va realitzar.

Vinyet Panyella, “La passió pels Primitius i la religió de l’Art. Les còpies italianes de Santiago Rusiñol”. Viatges a la bellesa. Miscel·lània d’homenatge a Maria Rosa Manote i Clivillés. Barcelona, 2015. Retrotabulum maior; 1, pàg. 257-274.

Miquel Villà, amb passió i sense atzar

Publicat el per
Respon
Miquel Villà, Paisatge, cap a 1937. Museu de Maricel, dipòsit de la Generalitat de Catalunya. Col·lecció Nacional d’Art.

Quan el desembre de 2014 es va obrir de nou el Museu de Maricel després de les obres de rehabilitació, es va dedicar l’ampli tram del passadís de la planta baixa entre la Sala Sert i el mirador a la pintura i escultura figuratives contemporànies. La que s’iniciava els anys trenta, noucentisme inclòs, i acabava els anys seixanta. Hi figuraven obres d’artistes sitgetans –com Pere Jou, Agustí Ferrer Pino, Pere Pruna, Alfred Sisquella o Artur Carbonell– i d’altres, coetanis, amb qui compartien l’estètica de la figuració. Entre aquests, l’escultor Joan Rebull i el pintor Miquel Villà. Amb les dues obres de Villà procedents del dipòsit del MNAC, el Museu de Maricel es convertia en el tercer museu català que mostrava l’obra de Villà a la col·lecció permanent. Els altres dos eren el Museu de Montserrat i el Museu Deu del Vendrell, per bé que tant el MNAC com el Museu de Valls, entre algun altre, guardaven obra de Villà als dipòsits.

Algun dia caldrà examinar a fons les causes de l’arraconament de la figuració de la postguerra dels museus públics, tot i que les col·leccions particulars la mantenen i la valoren, així com la poca consideració amb què, per regla general, ha estat tractada tant per una part de la crítica com de l’acadèmia. Es pot pensar en l’enaltiment de l’abstracció i l’informalisme, que arrenca de Cau al Set i es consagra amb Antoni Tàpies, i en la rebel·lia generacional dels joves informalistes, però la convivència i la complementarietat –la cohabitació, si es vol– d’estils i estètiques en altres països fan pensar més aviat en una penalització injusta i en una tria excloent que arriba ben bé fins a finals del segle XX. Un prejudici que, fos com fos, hom recorda exemplificat en la poca gràcia que feia a Antoni Tàpies que el llavors jove crític Gabriel Ferrater dediqués la seva atenció a Miquel Villà, en termes similars als que dedicava a Joaquim Sunyer, a les pàgines de la revista Laye en els anys cinquanta. 

Per aquest motiu, l’exposició produïda pels Museus de Sitges i inaugurada recentment al Museu de Maricel, Miquel Villà. La pintura sense atzar,comissariada pel cap de Col·leccions dels Museus de Sitges, Ignasi Domènech, i la historiadora i crítica d’art Susanna Portell, ha constituït un notable detonant pel que té de reivindicació i de posada al dia del coneixement sobre l’obra de l’artista. Ha constituït també un nou toc d’atenció sobre la necessitat de recuperar sense dubtes la figuració de postguerra en els seus diversos vessants a partir d’una selecció estrictament qualitativa, deixant de banda dogmatismes i prejudicis.

Miquel Villà, Nu femení, París. Col·lecció privada Felip Massot.

“Pintar és una cosa meravellosa”, declarava Miquel Villà el 1980. Nascut el 1901, no va ser pròdig en exposicions ni en fer vida de societat artística, empès com se sentia a dedicar tot el temps possible a la pintura, a la qual s’hi va abocar de ple des dels 21 anys. Després d’una temporada a Colòmbia degut a raons familiars, es va traslladar a París el 1922, d’on daten les seves més fidels amistats amb Marcel Duchamp, J. Torres-Garcia, J. Fautrier o M. Hugué, als quals s’hi van afegir, amb el pas del temps i des d’altres geografies, A. Fenosa, P. Gargallo, Irene Polo, Olga Sacharoff, Otto Lloyd o Ramon Xuriguera. Feia poca vida de cenacle, però sí que mantingué amistats de per vida que l’han recordat en crítiques, articles i memòries. 

Sebastià Gasch, Rafael Santos-Torroella, E. d’Ors o J. A. Masoliver, entre altres, el situen en diversos moments de la seva pintura. Una pintura de “cubisme humanitzat”, segons S. Gasch, “arquitectònica” segons Santos-Torroella, de “gruix sistemàtic” en la qual la matèria en construeix l’aparença, segons Rafael Benet. Sigui quina sigui la cartografia de l’artista a Colòmbia, París, Holanda, l’Argentina, El Masnou, Ocata, Eivissa, La Pobla de Segur, Altea… o es tracti de retrats, figures o natures mortes, la pintura de Villà és d’un figuratiu que trenca motlles a favor de mostrar tota la força en  l’estructura i la matèria. Una matèria que, segons Eugeni d’Ors, manifesta un efecte cromàtic incendiari. 

Miquel Villà, La cuina; en dues versions, 1939, i 1949/1965. Col·lecció particular



L’impacte visual de Vlaminck, Maurice Utrillo V., Modigliani o Denoyer de Segonzac és substituït al llarg dels anys trenta pel de Rembrandt i pels contemporanis Joaquim Sunyer (els nus, les arbredes, les muntanyes, les places del Masnou o Ocata) o Feliu Elias, en les dues versions, magnífiques, de La cuina (1939, i 1949/1965). Era lent, Villà, i amatent a una obra per a ell sempre inacabada. Perseguia la síntesi contraposant el color i la forma insistint en àmbits ja coneguts i experimentats. A les darrers obres, la forma és pur color càlid, com l’aire de la terra de secà. L’originalitat de Villà és, precisament, la càrrega de matèria cromàtica i conceptual que dóna origen a les formes, a la meravella de la pintura a la qual es va consagrar amb constància i passió. 

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 17.06.2021

La cultura de l’endemà que ja és aquí

Publicat el per
Respon

Dels estralls de la pandèmia hi ha calculats els danys en diversos sectors i a diversos nivells. Pel que fa a la cultura m’hi vaig referir recentment en l’article “La magnitud de la tragèdia (cultural)” des d’aquest setmanari, comentant diversos aspectes rellevants de l’estudi que va encomanar el Consell Nacional de la Cultura i les Arts referent a 2020. Però no tot és amidable en termes econòmics i en euros. A l’altra cara de la moneda existeix el vessant sociocultural i el del pensament crític. I és a aquest aspecte que avui vull fer referència.

Durant els mesos del primer confinament des del CoNCA es va decidir, entre altres coses, demanar el paper de cent cinquanta persones perquè donessin la seva visió crítica sobre com imaginaven la cultura de l’endemà de la pandèmia, quan s’anés recuperant la normalitat. La tria dels participants va comptar amb tots els elements de la diversitat generacional, estètica i professional. El resultat són desenes de veus actives que han generat una autèntic capital de pensament cultural, necessàriament crític per poder avançar i que ha de ser escoltat pels responsables de les polítiques culturals de tots els nivells de les administracions. D’entre les veus discordants, crítiques, lliures, decebudes, reivindicatives, inconformistes, esperançades, rebels, reflexives, convençudes, polèmiques, coherents, proactives, escèptiques, compromeses, conflictives, agitadores i  suggerents n’hi ha cinc del nostre entorn comarcal: l’artista Frederic Montornès, l’expert en cultura popular Jordi Cubillos, la promotora cultural Marijó Riba, l’arqueòleg Joan Garcia Targa i la directora del Museu Víctor Balaguer Mireia Rosich. El conjunt de les respostes constitueix una polifonia totalment allunyada de les temptacions del pensament únic.

Les veus advoquen per una cultura capil·lar, transformadora, plural, agitadora, descentralitzada, generosa, desinhibida, inclusiva, valenta, ecosocial, col·laborativa, revolucionària, propera, accessible, diversa, proactiva, perifèrica, compromesa, vivencial, valenta, àmplia, digital, educadora. Són conceptes que van més enllà de les definicions i demanen polítiques de canvi i pràctiques tangibles i eficients. Els factors marc passen pel reconeixement dels drets culturals, l’aposta pública pel pacte sociocultural, l’abolició de la precarietat partint d’una renda bàsica universal, la substitució de retòriques de polítics i de gurus per estructures i continguts de llarg abast; aquests són alguns dels enunciats irrenunciables. El músic Jordi Fàbregas, que va morir a principis d’any, va deixar escrita una frase lapidària: “Ens calen accions, no reaccions”. Les “150 veus. La cultura de l’endemà” constitueix a hores d’ara un manual de pensament crític on hi podem trobar tota mena de respostes en relació amb el moment present i amb la situació de les arts i la cultura. La versió digital, de lliure accés, és troba també al web del CoNCA, com la totalitat d’estudis i publicacions d’aquesta institució. El seu contingut ens enfronta a un punt d’inflexió, reflexió i interrogació convenient i inajornable.

L’endemà de la pandèmia ja és aquí i hem heretat tots els dèficits sense resoldre, ni tant sols sense haver estat posats en qüestió, alhora que ja s’ha iniciat el retorn a la normalitat amb diferents ritmes i cadències. Però les veus compromeses remarquen que la normalitat a la que es vol retornar no és la d’abans perquè, de normalitat en tenia ben poc. En té ben poc encara mentre es continuï vivint i exercint des de  la triple precarietat econòmica, social i professional. Una precarietat institucionalitzada, enquistada, endèmica, ja gairebé acceptada com una fatalitat. Una precarietat que es manifesta en mancances en cada àmbit, poble i ciutat perquè els costos de la cultura, els costos dels bàsics de la cultura no es reconeixen ni es doten en tota la seva extensió. 

També a Sitges, és clar. A partir d’aquí caldria fer un exercici d’auto-reconeixement:  l’anàlisi crítica de la situació de les estructures culturals públiques de Sitges, més enllà de les programacions temporals, d’aquelles que requereixen dotacions i inversions permanents en relació directa amb els costos de la cultura. Però posar-nos davant del mirall no sempre agrada, i més quan sabem que el retrat que en sortirà no és precisament el de la millor imatge. 

Original publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges , 28.05.2021

Accés a la publicació 150 veus. La cultura de l’endema

Accés al vídeo de la presentació a La Pedrera, 13 de maig de 2021.

En directe des de La Pedrera de Barcelona presentem el llibre ‘150 veus. La cultura de l’endemà’, que recopila cent cinquanta textos encarregats a personalitats de tots els sectors de la cultura durant els mesos de confinament domèstic i publicats a la secció #Culturaen300paraules del web del CoNCA.