Els àngels de la glòria, figures de pessebre de Ramon Amadeu. Col·lecció particular, Sitges.
Al principi era el verb. Era als orígens, la paraula? O era el pensament, que esdevenia esclat de la llum que es nodria lentament dins de la fosca cercant algun vial on existir?
És en el verb que el pensament transcorre i s’esdevé i, lliure, es configura. La lava va cavant, empesa des de dintre, corriols que llauren les entranyes de la terra fins a esclatar en la claror dels cims, deixant un rastre impur de destrucció.
El verb i la paraula, des dels segles pels segles, esberlats molt abans dels dies de Babel, són traces i vials de les vides dels éssers que n’invoquen clemència i veritat.
Unes vides que habiten sacerdots i poetes, polítics i filòsofs, soldats, banquers i esclaus; vides de tants somnis com éssers en la Terra en hores ben incertes entre guerres i fam, el dol en blanc i en negre, la terra clivellada, el cel il·luminat com nit americana.
La paraula ferida molt abans que Babel perquè al seu endemà es va trobar encerclada, talment quan els éssers van deixar de ser u, escindits fondament per l’enveja dels déus.
Però encara posseïm el verb i el pensament a les palpentes del temps i de la història. Els invoquem pel retorn a la llum primigènia que existeix en els desigs del dir, atorgant-nos una veu alta i planera en l’arrelada llibertat que salva.
Publicat a Qüestions de vida cristiana, n. 277 (desembre 2023)
El primer record que en guardo és de quan jo anava al col·legi de les Mercedàries –avui, ni col·legi, ni edifici…– i passava pel carrer Jesús venint del carrer Major al matí. Ella ja feia un parell o tres d’hores que era a la fleca de peu dret, despatxant pa, ensaïmades i crusants. La porta era més aviat estreteta i un cop dins la botiga no era massa gran; ocupava el que vindria a ser l’entrada d’una casa de façana estrena, planta baixa i dos pisos, amb les parets recobertes de rajoles de colors vius. Damunt del taulell hi havia unes balances, un joc de peses i un tallador de pa accionat per un ganivet llarg d’aquells que fan respecte. Més endavant, quan vaig anar a estudiar a Barcelona i procurava agafar el tren de les set l’única llum oberta de tot el carrer Jesús era el de la fleca, i ella, com sempre, era darrere el taulell despatxant.
Fins que la fleca, el negoci familiar que havia iniciat els seus, va plegar. Llavors ja era una dona de mitja edat. Com que era una treballadora i emprenedora va canviar les balances i les peses per papers, organitzant a Sitges la delegació d’Assistència Sanitària Col·legial, de manera que per la fleca reconvertida en oficina ben moblada i amb les mateixes rajoles a la paret hi va anar passant població de tota mena fins que, quan se’n va jubilar l’oficina, es va traslladar al seu local actual. Però ella ja havia fet la feina d’engegar l’oficina local de cooperativa sanitària vers la qual va dedicar a pler, tal com havia fet amb la fleca.
Es va casar amb amb un home alt i prim, un home de caràcter que avui en diríem hiperactiu, i van tenir tres filles. Els avis materns vivien amb la família i els dies de festa o de celebració de sants i aniversaris el nombre de persones que entraven per la porta de l’antiga fleca –perquè el negoci i la llar compartien portal, parets i teulada– era cada vegada més nombrós. Al menjador familiar hi havia una ceràmica que deia: “la mare és el sol de la llar” i era ben bé el que els seus en pensaven. Perquè la Glòria Baqués Tutusaus era una dona acollidora i afectuosa amb els propis i els que s’hi anaven afegint; no només les parelles i les criatures de descendència directa sinó tots els col·laterals, germans, cunyats, nebots, renebots o amics. Els veïns del carrer Jesús són testimonis d’una relació d’un tracte tan amistós com discret de tota una vida.
La vida de la Glòria Baqués ha estat dedicada enterament al servei dels altres. En primer lloc des de la proximitat més elemental de la família, amb aquella dedicació afectuosa i entranyable que, amb els anys, s’aprecia i es valora cada vegada més. En segon terme, des de la proximitat. I aquí entra una xarxa de relacions de veïnatge que van des de les catifes de flors per Corpus al carrer Jesús, la cessió del balcó principal per a donar la benvinguda als poetes convidats a la Festa de la Poesia, o l’acolliment de la capelleta de Santa Tecla per la seva Festa Major de setembre per tal que es pogués contemplar des de l’aparador de l’antiga fleca. El més destacable, però, ha estat la dedicació a la vida religiosa comunitària des de la Parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla. En va ser catequista un munt d’anys amb el mateix entusiasme i convicció que la caracteritzava sense defallir davant dels canvis de mentalitats i maneres de fer; la intel·ligència natural i la bondat eren les seves úniques estratègies.
En el seu comiat ha estat envoltada de familiars, amics, coneguts, veïns i catequistes, per gent que s’ha sentit estimada i acompanyada i que li han dedicat la darrera pregària. El dia de Reis havia enviat el tortell al seus nebots i fins i tot havia parlat amb el seu cunyat, 95 ella i 99 ell; no sé que s’havien dit, però segur que es van felicitar l’any nou. La tieta Glòria sempre ha estat un referent càlid i proper, i estic del tot segura que és a la glòria del cel de Sitges.
Cap d’Any és dia de bons propòsits, com el dia anterior ha estat dia de balanços. Ja fa dies que hi ha qui anota els balanços entre les perspectives i propòsits en un plat de la balança i el compte de resultats amb els fets i les realitats assolides a l’altre. Hi ha una altra balança que és la dels reptes, i aquesta és igualment de complexa de mesurar. Fa uns dies que per les xarxes socials corria una pàgina quadriculada, manuscrita amb bic de color blau, polida i ben construïda per en Vicenç Morando –no sé quants anys fa que escriu el seus dietaris, però la seva col·lecció és un document de la història de Sitges contemporània anotada amb precisió per part del director de Ràdio Maricel i memorialista vocacional– on anotava deu dels reptes per al Sitges de 2024.
Són reptes del sector públic local que han anat desfilant per aquest setmanari: Vallcarca, les ràtios escolars, els serveis sanitaris de farmàcies i del CAP, les platges, les estocades que rep el comerç tradicional i de proximitat, el denominat lleure nocturn, les instal·lacions esportives, els projectes fallits i en llista d’espera sense dates del Palau de Maricel, Can Llopis o Can Falç. Són reptes que constitueixen esquers per a uns quants Marges Llargs, alguns dels quals formen part de problemes de marc més ampli. Començant pel darrer, el dels museus i el patrimoni, forma part del seu actual model de governança, en crisi des de fa temps; seguint per les platges –sorra i platges sí però no per als xiringuitos–, comerç sitgetà a protegir, en primer lloc dels propietaris i tenidors dels locals que es lloguen a preus de luxe per al que foren serveis de proximitat, llibreries incloses; lloguers inabastables per la mateixa raó i perquè els pisos turístics s’han cruspit aquí i arreu els parc de lloguers d’habitatges per a la població; una Vallcarca que pot acabar essent l’escenari d’una especulació sense precedents amb l’excusa d’inversions industrials – i no pas d’extraccions al celobert, com han estat les pedreres que han devorat implacablement el Massís del Garraf -, perquè la preservació conservació de la natura que ens va quedant, sequera inclosa, hauria de ser innegociable i prioritària. Etcètera.
Amb tot plegat, i unes quantes coses més, no fóra hora de parlar del model de turisme i de visitants que volem la ciutadania de Sitges? O, de debò que el sistema de mobilitat urbana que tenim és el millor que podríem tenir? perquè no tothom pot anar en bicicleta o patinet elèctric… l’Ajuntament té feina però dubto sincerament que un consistori en crisi, que és el que tenim, la pugui plantejar o emprendre amb garantia de resultats. Perquè els problemes venen de lluny i més enllà dels mantres habituals, electorals o no ja no es tracta que ens diguin què faran, sinó com ho faran i en quin termini real de temps.
Em trobo que escrivint el Marge Llarg primer d’aquest 2024 vaig passant comptes sobre la situació de la Vila més aviat a l’engròs. A la menuda encara hi ha més coses, com les mesures de protecció sobre el patrimoni arquitectònic a partir d’una revisió del PEPPAC recolzat inicialment en un sistema de documentació obsolet (hi vaig dedicar dos Marges Llargs en el seu moment i a hores d’ara espero que s’hagi corregit, vegeu al peu d’aquest article ); l’ocupació de la via pública del centre del poble per terrasses que han proliferat després de la pandèmia; els horaris de les biblioteques públiques; l’existència d’un arxiu municipal inaccessible; la liquidació del pressupost de Cultura de 2022 i 2023, que ens donaria la mesura del seu repartiment en xifres; la gairebé inexistent interrelació entre cultura, turisme i urbanisme… i, com a tema estelar, el preu de la Postal. Vull dir, els costos d’esdevenir la seu de tota mena d’esdeveniments perquè algú es va proposar que cada cap de setmana n’hi hagués un, vingués d’on vingués, fos del que fos, i ara han proliferat encara més. Ja sé que la foto del Passeig amb la Punta al fons és la postal que tothom desitja per al record, la propaganda i el negoci, però els costos de manteniment i de desgast de les instal·lacions urbanes, els col·lapses i ocupacions viàries, la massificació institucionalitzada i les subvencions públiques locals que hi van a parar directament juntament amb les indirectes, creuen de debò que tot plegat ens converteix en un poble cada dia més sostenible amb una ciutadania més satisfeta?
Ho deixo aquí, perquè volia parlar de què ens espera aquest 2024 i m’ha sortit un calidoscopi de problemes i mancances de tots colors. És el que té pensar en Sitges des de la distància física. Per uns dies m’he deixat enlluernar per la ciutat que va ser durant un segle la capital de la modernitat i que dos-cents anys més tard encara se’n pot copiar, i molt, a petita escala. Si se’n vol fer, a Sitges hi ha molta feina.
Sobre el catàleg del patrimoni arquitectònic i artístic PEPPAC de Sitges:
QUADERN DE TERRAMAR 