Arxius diaris: 17 d'Agost de 2021

LA DEBUTANT

Publicat el per
Respon
Serena Sáenz, al seu debut al Palau de la Música el 2020

Confesso que em feia una certa mandra assistir a la representació de Lucia de Lamermoor al Liceu el passat dimecres. Se sumaven la calor, el temor a la cinquena onada –sé de gent vacunada que ha contret la Covid-19 i que són a l’hospital…– , el record d’una representació no gaire reeixida de la darrera Lucia que vaig veure i les crítiques no gaire favorables a la d’enguany. Però només de pensar en el gran esforç que ha fet el Liceu per mantenir la programació, posant a la pràctica i amb rigor la consigna que “la cultura és segura”, i en la sensació de benestar i d’oblit de la resta del món a mida que es van apagant les llums del gran teatre i arrenca l’orquestra… En fi, que el vespre del dimecres va ser memorable. Altrament, no m’hauria perdonat mai haver-me deixat endur per la desídia perquè vaig gaudir d’una oportunitat única: assistir a l’actuació al Liceu de la soprano debutant.

Ens ho va anunciar el periodista a l’inici de la representació. A causa de la indisposició de la titular la substituïa la soprano catalana Serena Sáenz i era el seu debut al Teatre del Liceu. Formada als cors infantil i juvenil del Palau de la Música i al Conservatori del Liceu, així com en ballet clàssic i contemporani Serena Sáenz (Barcelona, 1994) forma part actualment de la Staatsoper Unter den Linden de Berlín. La seva és una carrera de treball, constància, èxit i consolidació. El 2018 va rebre el Premi Mozart i el de l’Accademia Chigiana de Siena al Concurs International Tenor Viñas (Barcelona), que va incorporar a altres guardons com l’International Gesangswettbewerb Ferruccio Tagliavini (Àustria), el Concours International de Chant  (Mâcon) o el tercer premi del Concurs Mirabent Magrans (Sitges). Segons les seves declaracions, els premis atorguen visibilitat i oportunitats: “Cada pas per un concurs és una experiència que et fa créixer com a cantant i com a persona. No és tant que el premi et pugui donar l’èxit, sinó com afrontar els reptes que jo mateixa em proposo; la preparació i el temps que hi dedico per poder assolir aquest repte no tenen preu. Per a mi la manera d’avançar és tenir un objectiu clar i sens dubte els concursos ho aconsegueixen”.

Al Liceu, #culturasegura

L’expectació era gran i Sáez la va compensar amb escreix des de la primera cavatina, que va ser llargament saludada amb un llarg aplaudiment acompanyat dels primers bravos. A mesura que l’òpera avançava ella anava esvaint els dubtes, si algú en tenia, del seu art i el seu ofici. El moment culminant de l’ària Il doce suono coneguda com l’ària de la follia va desencadenar l’entusiasme del públic per una actuació de filigrana entre la veu de la soprano i la flauta amb qui dialogava. Quan el teló es va aixecar a l’hora de les salutacions la salva d’aplaudiments va ser amb el públic dempeus des de la platea fins el cinquè pis durant una llarga estona. A mi em va agradar imaginar que hi havia els seus familiars, amics, companys d’estudis i d’ofici. 

L’ària d’Edgardo Tomba degli avi mei, interpretada pel tenor Javier Camarena –declarat el millor cantant 2021 per l’Opera Awards– va rebre una càlida recompensa d’aplaudiments. I, en un altre ordre de coses, va ser d’agrair la posada en escena de la directora Wysocka, ambientant la tragèdia als Estats Units dels anys seixanta amb pistoles, un cadillac blanc, un Edgardo amb caçadora negra de pell, i una Lucia que al primer acte, amb un vestidet rosa, semblava més la Natalie Wood de West Side Story que la meva admirada Jackie Kennedy. Confesso, també, que en arribar a casa vam brindar amb un cava fresquet pel debut de la Serena Sáenz. 

Una imatge de la representació.


Vull cloure aquest Marge Llarg amb un triple al·legat: d’agraïment al Concurs Mirabent Magrans per la seva digna i constant trajectòria a favor dels joves cantants i intèrprets; de suport als intents per part dels Amics de l’Òpera de Sitges per organitzar un festival d’òpera que enguany comença a caminar i que mereix tot l’èxit, i de petició expressa a l’Ajuntament de Sitges, i en concret, a la Regidoria de Cultura per tal que presti tot el suport a la música clàssica en general i a l’òpera en concret, perquè a Sitges també hi ha artistes, cantants i, sobretot, un públic que ho espera.

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges 23.07.2021

H. ANGLADA-CAMARASA A PARÍS. Una redescoberta

Publicat el per
Respon

Cap a 1900 Picasso el va retratar de perfil, amb barret i fumant una pipa, però el que més en destaca és una barba negríssima i espessa que només deixa veure el nas punxegut i l’esguard tranquil de qui sap que l’estan retratant. Del retrat a la ploma i aiguada sobre paper hi ha un esborrany on el retratat, el pintor Hermen Anglada-Camarasa, hi va deixar escrita la seva entusiasta aprovació: “Mol bé!”, i la signatura. Picasso era llavors un jove de dinou anys que voltava per Els 4Gats i anava retratant els artistes que hi recalaven. Anglada freqüentava la cerveseria de Els 4Gats i havia exposat a la Sala Parés una mostra del que fins aquell moment havia estat el seu treball pictòric a París, una visió molt particular de l’ambient nocturn i les dones amb un llenguatge propi i potent que contribuí a la renovació de la pintura modernista. 

Picasso, H.Anglad-Camarasa. Barcelona, 1899-1900. Museu Picasso Barcelona

Deu anys més jove que Rusiñol, Hermen Anglada-Camarasa havia emprès el viatge a París el 1894, quan Casas ja n’havia retornat i quan Rusiñol estava a punt de fer-ho després del viatge a Itàlia i uns mesos alternant la vida entre el Cau i l’apartament que havia llogat al Quai Bourbon i que va mantenir fins la primavera de 1895. La renovació obrada pel llenguatge artístic d’Anglada-Camarasa es basava principalment en la figura femenina presentant les protagonistes dels seus quadres amb una visió evanescent, iridescent, abillades amb diverses tonalitats d’un blanc que destaca sobre rerefons sovint foscos. Perquè l’artista va elevar a categoria pictòrica les dones nocturnals d’un París entre viciat i fantasmagòric on tot tenia cabuda si es tractava de depassar els límits i fer avançar les vies de l’art a partir amb la plena llibertat que es prenia l’artista. Són dones que habiten els poemes de Baudelaire Flors de Paris/ Flors del mal.

Els escenaris tampoc no creen equívocs, es tracti del mig dels Camps Elisis, del Casino de París o del Moulin Rouge. El domini del color deriva cap a la definició de la forma dels cossos i de les indumentàries, sobre les que destaquen rostres empal·lidits dominats per un esguard que denota tota mena de dependències. 

H. Anglada-Camarasa. Figures (esbòs per a El Casino de París), 1900-1901. Biblioteca Museu Victor Balaguer, Vilanova i la Geltrú

Aquest període esclatant iniciat per Anglada-Camarasa amb el tomb de segle li va comportar èxit i una clientela internacionals que va continuar a partir de la primera dècada del segle vint, quan l’artista va derivar cap a un llenguatge molt més decoratiu i acolorit que focalitzava la seva atenció vers una temàtica més antropològica accentuant el folklorisme tant en el tractament de les figures femenines com de les escenes. Com a exemple, els quadres d’Anglada-Camarasa adquirits per Charles Deering per a la seva col·lecció d’art hispànic modern eren una escena gitana saturada de color i moviment i una figura femenina acolorida i estàtica que en el seu temps va ser titulada com La de los ojos verdes. 

H. Anglada-Camarasa, La de los ojos verdes. Col. part. El quadre va formar part de la col·lecció d’art modern que Charles Deering va tenir a Sitges. Arxiu Miquel Utrillo, Sitges.

Les obres que Rusiñol va adquirir a Hermen Anglada-Camarasa pertanyen al moment d’immersió de l’artista en la vida nocturna parisenca, cap a 1899. Són dues tauletes d’oli sobre fusta de petit format que formen parella i figuren a la sala del Despatxet del Cau Ferrat: Escena de restaurant nocturn a Parísi Vista nocturna parisenca. Són dues estrelles de l’exposició Hermen Anglada-Camarasa. Els anys de París, presentada pels Museus de Sitges fins l’octubre d’enguany.

La mostra és una petita i exclusiva joia. Ha estat produïda pels Museus de Sitges, comissariada per l’historiador de l’art Francesc Fontbona i coordinada pel Cap d’exposicions dels museus, Ignasi Domènech. El petit format de l’exposició condensa aquests anys parisencs amb obres triades molt selectivament, procedents dels museus  Picasso de Barcelona, Víctor Balaguer, Montserrat, Thyssen-Bornemisza, MNAC, Meadows Museum de Dallas, Bellas Artes d’Astúries i de la Biblioteca de Catalunya, entre altres. 

H. Anglada Camarasa, Visió nocturna parisenca, Paris 1899; Escena en un restaurant nocturn de París, París, 1899. Museu del Cau Ferrat, Sitges.

La visita s’ho val i presenta diverses lectures: les dones, els escenaris parisencs de fi i inici de segle, l’evolució cromàtica, el pòsit social de la vida nocturna, així com la mostra d’una manera de pintar que va adquirir ben aviat fama i va congriar un determinat col·leccionisme d’art. Sense oblidar que també hi destaca l’ull artístic de Rusiñol, sempre amatent al talent jove, que ell va saber copsar tant en el cas de Picasso com en el d’Anglada-Camarasa.

Frèia Berg retratant Flors del mal, d’Anglada-Camarasa (juliol 2021)
Anglada-Camarasa a París. Una redescoberta
Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 6.08.2021

MARIA DOLORS PUJADAS, QUAN TOT REPOSA

Publicat el per
Respon
Maria Dolors Pujadas (1918-2021) , la veu poètica de tota una vida
QUE TOT SIGUI BELL
Treu la pols d’aquells moments,
de tant sanys que t’han deixat records
que el temps no esborra. Treu-ne la pols,
que lluï altra vegada aquell color
tan bell, dins del teu pensament,
quan encara el teu amor enyora.
No ha envellit res,
ha passat sí, unes muntanyes
plenes d’hores
i els arbres han crescut plens de gerdor
i han arrelat molt a prop nostre.
Treu-ne la pols, que lluï altra vegada
aquell color tan bell,
que res no mor, només reposa.

Ara quan la poeta Maria Dolors Pujades ja reposa recupero un article que li vaig dedicar amb motiu de la publicació del llibre “Mosaic de records” (2009) i fullejo el llibre “Recull a tres veus”, amb els seus poemes compartien edició amb Maria Dolors Juan i Eulàlia Vergés. El seu capítol, “Res no menteix” entronca amb el sentit final de diversos dels seus poemes de l’etapa més crepuscular.

No hi fa res qualificar de crepuscular una etapa creativa perquè no indica altra cosa que el temps acomplert i la mirada aturada en un present on, certament, res ja no menteix i tota cosa desprèn claror de clarividència. Clarividència, malenconia, enyor són tres característiques de la poesia de Maria Dolors Pujades en la seva darrera etapa vital, en la que de mica en mica es desprèn del present evocant el passat amb la una resignada dolcesa vers una vida viscuda.

Els seus textos poètics van ser expressió lírica de la seva biografia. “És egoisme de viure així, que recordi tant?” es preguntava en una introducció que va titular “Sitges, el meu poble”. La resposta era la de l’acceptació del camí de la vida traçat i acomplert en el pas del temps, en l’evocació del passat i en les reflexions i pensaments, gairebé acotacions poètiques:

“Clarejava.
He tancat els porticons.
Volia més nit encara.”

Tant un recull com l’altre mostren poemes i proses poètiques escrits al llarg dels darrers anys. Maria Dolors, nascuda el 1918, hi expressa el passar d’una vida entre els escenaris de la vida quotidiana i el paisatge interior, que emergeix, constant i amb força, en la major part dels poemes, fins i tot en aquells que, aparentment, es congrien a l’entorn d’un lloc o un fet concrets. Ha estat una dona de la seva generació que va saber trobar l’espai adient per canalitzar la seva vocació poètica sense presses i sense afanys aparents, però sense defallir i sense renunciar a una veu pròpia.

RECORD
He mirat passar les hores lentes,
el cel variar de clarors, a poc a poc.
He vist volades de diferent plomatge
i verdors enceses sota el raig del sol.
La vida, ni jo ho sospitava,
m’ha donat de tot,
m’ha omplert els ulls de llàgrimes clares
i, allargant-me els anys,
amb abundor de records.
He criat tres fills, he escrit un llibre,
he plantat tres arbres a prop del vell mas.
He sentit l’afany de viure, de riure
i tantes vegades he acabat plorant!
Ara, amb solitud d’hores ben senzilles,
el pas del meu temps espolsa ferides
i escric mots que em dicta la veu del passat.

A títol d’homenatge i record he triat dos dels poemes més significatius com a encapçalament i final d’aquest Marge Llarg. Són dels que més m’agraden. És per deixar constància en aquestes pàgines d’una veu poètica que no mereix l’oblit sinó la permanència dels seus versos entre els que l’hem coneguda i els que habitaran els nostres paisatges els dies que vindran.

Article publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 30.07.2021