Arxius diaris: 5 de Desembre de 2019

MAR D’HIVERN. Un record de la poesia de Joan Margarit

Publicat el per
Respon
Frèia Berg, Suite de Terramar

No sempre els poetes expliquen la geografia dels seus poemes. No els hi cal. En tenen prou creant una atmosfera que els permeti construir la versemblança del que evoquen. Quan els llegim podem percebre la voluntat expressiva i la versemblança del que escriuen. És una doble construcció, la dels poetes i la dels lectors. A propòsit de l’atorgament del Premio Cervantes 2019 al poeta i arquitecte Joan Margarit (1938) m’ha vingut a la memòria un dels primers llibres que li vaig llegir, Mar d’hivern, guanyador del Premi Carles Riba 1985. Feia pocs anys que Margarit havia passat a escriure en català després d’una notable producció en castellà i des de mitjans vuitanta ha esdevingut, juntament amb Miquel Martí Pol, un dels seus més notables amics, un dels poetes més reconeguts tant pels lectors com per la crítica. Partidari d’una poesia de comunicació directa i entenedora, sobre la supremacia de la qual s’ha expressat diverses vegades, Margarit ha construït una obra des d’un laberint interior on la cruïlla entre el jo poètic, els personatges que l’habiten i els escenaris que evoca basteixen una arquitectura sòlida i creixent al ritme de cada poemari. No sé si aquesta idea de la construcció poètica té a veure amb la professió de Margarit, que és un arquitecte especialista en càlcul d’estructures, però em sembla fins i tot lògic.

Mar d’hivern va ser escrit per primera vegada l’any setanta. El poeta ho revela al pròleg de l’edició de 1985: “L’hotel era en part defora d’un poble, al final d’un llarg passeig vora la platja…” Del primer moment em va semblar que era Sitges. Tot suggeria un paisatge tardor, com aquests dies: la suavitat del sol, la intensitat de la llum, els capvespres encesos, la platja solitària creuada pel vol dels darrers ocells, gavines a la sorra, les onades… tot el que habitualment veiem reconvertit en paisatge poètic pel do de la paraula. La Mar d’hivern del poeta és un dels seus passatges vitals on recrea el que viu – “Davant la platja de l’hivern / només tens la memòria i els ulls” – per a la salvació del record. 

Són els XX els poemes i un “Epíleg” que incorporen Mar d’hivern i l’obra de Joan Margarit a la poètica dels paisatges de Sitges i, en concret, del paisatge de Terramar. Enguany que s’ha commemorat el centenari del que va ser la primera ciutat jardí de Catalunya bastida amb voluntat moderna i cosmopolita s’han recuperat diversos poemes noucentistes i avantguardistes que van fixar definitivament un paisatge literari. La novel·la de Xavier Gimeno, El temps a mitges (2009, guanyador del Premi Ciutat de Palma de novel·la) hi va atorgar la visió des de la prosa lírica, realista i un punt nostàlgica en una tonalitat altament evocadora. Margarit havia escrit Mar d’hivern els anys vuitanta sense fer gaire explícita la ubicació del llibre, només una descripció vagament identificadora, sense noms propis. Al poeta no li calia. Fins que la publicació del poemari Càlcul d’estructures – de nou la idea de construcció…-, conté un poema que relliga dues imatges poètiques separades pel temps i per la mort. “Passant per davant del Terramar” és el nexe que uneix dues visions líriques d’un mateix paisatge. Tot passa ulls endins del poeta. A nosaltres només ens queda deixar-nos emocionar per la intensitat, ara explícita, amb que assaboreix la vida en totes les seves dimensions. Ja ens ho diu el poeta passant per davant del Terramar: 

“Sitges, els anys seixanta: el vell hotel luxós

on vaig escriure el llibre Mar d’hivern.

Trenta anys després, quan faltava molt poc

perquè ella morís, vam ser-hi junts:

ja estava despintat, amb les baranes

fetes malbé pel mar, i la moqueta

gastada als llocs de pas.

Però la vidriera es mantenia

en les cambres, encara sumptuoses,

separant el saló del dormitori,

feta amb grans vidres dobles i glaçats,

i, apressades entre ells, espigues, flors.

En la meva memòria romanen

així aquells dies que vam viure junts.

Potser tornis amb ella al Terramar,

diu aquest mirall blau de l’horitzó.

Els vells no busquem pas la veritat.

Tota certesa no és res més

que una ferida inútil.”

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 22.XI.2019

SIBERIANA RECITANT ANNA AKHMÀTOVA

Publicat el per
Respon

Estatura mitjana, claredat d’esguard, el cabell curt li emmarca faccions que provenen de latituds de força més enllà de les ribes nord i sud de la Mediterrània. Ha dit que tenia cinquanta anys. En les paraules-concepte de presentació ha pronunciat Sibèria i Dr. Zhivago. És una de les alumnes que han passat per les aules del Consorci de Normalització Lingüística i que amb motiu del trentè aniversari d’aquesta corporació ha intervingut en l’acte de celebració que ha tingut lloc al Teatre Nacional de Catalunya. Ella i d’altres alumnes procedents d’arreu dels cinc continents han estat els veritables protagonistes d’un acte que ha volgut no només donar dades, i totes prou satisfactòries, sinó fer palesa l’experiència de les persones nouvingudes que han volgut aprendre el català, la llengua pròpia del nostre país. Els protagonistes de la vetllada van anar arribant de Romania, la Xina, Rússia, Ucraïna, Albània, Costa Rica, Veneçuela, l’Uruguai, el Senegal i el Marroc  en diverses circumstàncies i s’han obert pas entre nosaltres a les nostres viles i ciutats amb treball i voluntat. Escoltar les seves motivacions de l’aprenentatge del català és una lliçó d’experiència vital. Des de voler ajudar la canalla a fer els deures fins a buscar noves i millors oportunitats, conèixer a fons gent, paisatges  i costums d’aquesta terra per formar-ne part, voler arrelar i fer amistats, construir i ajudar a construir, en definitiva, una vida. 

Siberiana recitant Anna Akhmàtova

Ells i elles, amb temps i fet han palesat les paraules de la Consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga quan es referia a “posar en valor el compromís, la tasca i l’aliança construïda i compartida entre la Generalitat i els ajuntaments, consells comarcals i diputacions, els professionals, l’alumnat, centres educatius, empreses i entitats locals. En definitiva, la societat catalana”, remarcant la importància de la tasca dels vint-i-dos centres del Consorci, les cent trenta-cinc administracions publiques implicades, els cent quaranta-sis punts d’atenció i els set-cents quaranta-quatre professionals que hi treballen arreu del país. Tot per aconseguir la incorporació de tantes persones com sigui possible a la llengua propia del país en tant que vehicle de comunicación i de cohesió social. 

Celebració del 30è aniversari del Consorci per a la Normalització Lingüística

Que l’aprenentatge de la llengua pròpia de Catalunya és un factor d’integració i de cohesió social no és cap tòpic, sinó una realitat creixent. En trenta anys s’han realitzat vuitanta-tres mil cinc-cents seixanta-cinc cursos que han acollit un total d’un milió nou-centes mil persones, i s’han organitzat cent trenta-set parelles lingüístiques comptant amb el voluntariat d’alumnes i persones catalanoparlants. Ha estat un model d’èxit que cal continuar i fer créixer mentre es va adaptant a la realitat de les circumstàncies socials. Però la feina feta i els assoliments són un fet i, tal com deia la directora general de política lingüística, Esther Franquesa, “sense el Consorci el país seria diferent. Veure el camí recorregut pel Consorci il·lusiona i fa respecte. Mereix reconeixement per l’esforç ingent, quotidià i constant de cercar les millors condicions per a la llengua, amb la complicitat d’entitats, establiments i empreses d’àmbit local i comarcal que dibuixen un cercle on la llengua és ben rebuda per ser-hi usada i apresa”.

Torno a la siberiana que ha recitat Anna Akhmàtova. Cadascun dels protagonistes explicava les seves circumstàncies i cantava una cançó o recitava un poema del seu país d’origen. Els cursos de català del Consorci de Normalització Lingüística han permès que ens regalés una recitació en rus del poema “La musa” – aquella cadència musical de la llengua russa, inconfusible i única… – i, a més, ens la traduís ella mateix a la nostra llengua amb sentiment i sensibilitat. Confesso que, més enllà de la celebració,  del record dels presos i exiliats amb el poema de Miquel Martí i Pol, de Lídia Pujol cantant “He mirat aquesta terra” amb lletra de Salvador Espriu i música de Raimon,  per a mi ha estat el moment més emotiu. Un regal. Gràcies, Elena. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 15.XI.2019

AUTOBIOGRAFIA D’UN DESCLASSAT. La Crònica al marge’ d’Agustí Pons

Publicat el per
Respon

“El periodisme m’ha ajudat a entendre més en les persones que en les idees i m’ha ensenyat que el segle XX és el segle de les grans impostures ideològiques però també d’individualitats fascinants.” Agustí Pons, Crònica al marge (2019)

Dubto que aquest sigui el titular més encertat per parlar de les memòries del periodista Agustí Pons, però sí que és tal com ell s’autodefineix en una autoconfessió del seu recorregut. Ho fa a propòsit de la renovació del canon de l’escriptura (auto)biogràfica que ha portat a terme els darrers anys i que l’ha consagrat com a escriptor més enllà del seu prestigi com a periodista cultural. Agustí Pons (Barcelona, 1947) ha estat, a més un dels darrers representants d’aquest gènere que a Catalunya i en català ha gaudit de noms tan de capçalera com Eugeni Xammar i Josep Pla. 

He tingut l’oportunitat de llegir i rellegir l’obra d’Agustí Pons a propòsit de la presentació que vaig fer fa uns dies del seu darrer llibre, Crònica al marge (2019). Una publicació que l’Editorial Comanegra, modèlica en la seva producció editorial, defineix com “les memòries d’un mestre del periodisme català. Testimoni de cinquanta anys de vocació i ofici”. És la segona autobiografia generacional de recent aparició – l’altra han estat les memòries de l’historiador Joan B. Culla (Barcelona, 1952) La història viscuda, publicada a Ed. 62. – que em fa passar revista a tota una època tan apassionant com convulsa en la que hem passat des d’un temps tot semblava possible als dies de plom de la més estricta actualitat. 

La trajectòria professional d’Agustí Pons s’inicia en una llunyana redacció del diari El Noticiero Universal i una forma de treball que ha passat a la història del periodisme de la Catalunya tardofranquista. Des de llavors fins el final de la seva perllongada i fructífera etapa al diari Avui – on va excel·lir amb els retrats literaris de la secció “Figures, paisatges” –  havent passat per la direcció d’Oriflama i per la col·laboració regular amb Destino, Agustí Pons havia interacalat una dedicació casi exclusiva amb el periodisme amb una acompassada cadència d’escriptura poètica que compta amb cinc poemaris publicats. L’ofici de periodista cultural culmina actualment amb la direcció de la Revista de Catalunya, seguint la traça de directors tan prestigiosos com A. Rovira i Virgili i J. V. Foix. 

Quan va tancar l’etapa de l’Avui va optar trobar el seau espai propi en la literatura catalana de no ficció amb les biografies dedicades a Joan Triadú, Pere Calders, Salvador Espriu, el notari Raimon Noguera i els seus dos grans mestres i amics que van ser Nèstor Lujan i Maria Aurèlia Capmany. El palmarès de personatges biografiats, al que cal afegir el llibre d’entrevistes amb Federica Montseny (1977) palesa la idea que Agustí Pons no va ser precisament un dòcil company de viatge, reblat per ell mateix en l’autoretrat de la trajectòria generacional de finals del llibre. Ben al contrari, posa de manifest la seva total independència de criteri l’exercici a fons de la seva responsabilitat que comporta el sentiment i la convicció de la llibertat pròpia. 

L’autobiografia d’Agustí Pons, exercit des del pacte autobiogràfic, és memorialística de mosaic concebuda a la manera del mirall de la veritat descrita per Salvador Espriu, mirall trencat en mil bocins cadascun dels quals és el reflex de l’autèntica llum. El mosaic el configuren títols publicats prèviament: Temps indòcils (2007), Cartes a Clara (2010) i Bàrbara (2015). Crònica al marge fa part d’aquest mirall esmicolat en diversos plànols narratius: l’autobiogràfic ulls endins i la panoràmica de filmació general que és la del temps, la generació i la del país. Són deu capítols on passa revista d’amics i mestres – amb l’afectuós record del seu cosí poeta, el badaloní Joan Argenté (Badalona, 1931-2015) –  coneguts i saludats, superiors jeràrquics i col·legues coetanis, personatges clandestins i polítics de primer rengle. La prosa és literària sense fugues líriques, contundent en les opinions – sobre els clans literaris o la pressumpta superioritat moral de determinada esquerra, la hipocresia de la protecció de dades … -; desmitificadora d’intocables – Jorge Semprún a Buchenwald… -; implacable en la descripció d’aspectes poc coneguts de la història recent, com el capítol dedicat al “catalanisme pobre”; revoltada contra la intrusió  persistent i inaturable i de l’Estat i els seus aparells en la vida de les persones. La desfilada de personatges de tota mena – a més dels ja esmentats, Jordi Pujol, Max Cahner, Joaquim Molas, Mercè Rodoreda, Marcel·lí Massana, Pierre Vilar, José Luis Giménez-Frontín, Quima Jaume, Joan Guitart, Josep Benet, Miquel Porter, Josep Pedreira, J. Arimany, J. M. de Casacuberta… – és mostra i testimoni del que ha estat la vida del país els darrers cinquanta anys. 

El memorialisme d’Agustí Pons és memòria acarada vers el futur perquè no presenta tant la percepció, explicació o justificació del passat sinó el lliurament de les claus per entendre l’actualitat i el que ha de venir. Perquè “el periodisme comença on acaba la història” i la memòria contribueix a la seva construcció.

Publicat a “El Marge Llarg”. L’Eco de Sitges, 8.XI.2019

SOSTENIBILITAT: EFICIÈNCIA I CONSCIÈNCIA

Publicat el per
Respon

Assisteixo a la presentació de l’estudi sobre la sostenibilitat en el medi cultural que han emprès conjuntament el CoNCA i l’ICEC, dos organismes de diferent rang vinculats al Departament de Cultura de la Generalitat que comparteixen l’interès en incorporar el concepte de sostenibilitat al medi cultura. Ho fan per mitjà d’una enquesta que a hore d’ara ja s’ha tramès per vies diverses (federacions, associacions, agents culturals, col·lectius) amb l’objectiu d’amidar les mesures preses en el medi cultural i l’interès i el compromís que des dels diversos sectors es pren en consideració. Hi han assistit un bon nombre de representants dels diversos sectors, tant del públic com del privat i es constata el que intuïem: l’interès i el compromís. I amb aquests dos elements ja tenim molt de guanyat. 

La motivació del CoNCA i de l’ICEC és compartida i, alhora, complementària. Des del CoNCA, que és un organisme assessor i avaluador de les polítiques culturals, es considera que cal incorporar els criteris de sostenibilitat en favor de la reducció de l’impacte del canvi climàtic que no sols ens amenaça sinó que ja és aquí en el medi cultural. Des de l’ICEC, que és un organisme executiu del Departament de Cultura i que tracta directament amb els sectors empresarials de la cultura existeix la voluntat d’incorporar el criteri de sostenibilitat en les futures línies d’ajuts a les empreses. El CoNCA, en tant que organisme que ha d’emetre els informes preceptius sobre les convocatòries d’ajuts públics a la creativitat i, genèricament, a la cultura, vetllarà per la plena incorpració d’ aquest requeriment – juntament amb d’altres tan importants com la igualtat d’oportunitats entre dones i homes, per exemple. 

D’estratègies n’hi ha diverses. Se’n destaquen quatre de llarg abast: la pràctica creativa sostenible;  l’educació i l’estímul del pensament crític; la creativitats en tant que motor d’innovació i la legislació cultural. Pel que fa al CoNCA, a l’ICEC, al Departament de Cultura i a les administracions amb implicació cultural el terreny és vast però no desèrtic. Es constata, a més, que al nostre país se n’han implementat diverses normatives tendents a garantir la sostenibilitat al medi cultural, però el panorama global ens el donarà l’enquesta. Una vegada s’hagi aplegat i processat la informació disposarem d’un retrat robot força fiable. Però, insisteixo, hi ha i iniciatives consolidades i en curs. 

Les polítiques culturals i ambientals no estan tan allunyades com podria semblar. Hi ha dos vessants on conflueixen: en el de l’eficiència i en el de la consciència. Eficiència pel que fa a l’assoliment de resultats a favor de la reducció de l’impacte del canvi climàtic i a favor d’un consum responsable. Consciència per crear-la i incrementar-la a partir dels valors de la cultura i la seva capacitat de transformació social. Són dos objectius estratègics imprescindibles no només per als sectors culturals sinó per al conjunt de la societat. Al capdavall, viure en un món millor, que avui dia és sinònim de més sostenible, és cosa de tothom.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 11.X.2019