Breu repàs a la seva biografia intel·lectual i humanista, amb especial referència a dues obres en les que planteja la qüestió cultural a Catalunya: La cultura catalana: el sagrat i el profà (1996), “Una anàlisi del debat sobre la cultura catalana amb una proposta innovadora”, escrit amb la col·laboració dels sociòlegs Lluís Flaquer, Jordi Busquet i Núria Bultà, i La societat catalana, una “exploració col·lectiva ” de la Catalunya postolímpica amb la mirada vers el futur.
“El que s’esdevingui de la cultura catalana s’esdevindrà del país“
Des del passat divendres, tot i que tothom sabia que
es donaria a conèixer el dilluns següent, que s’havia anat filtrant a través de
determinats mitjans. Però tot i així, i tot i sabent què diria de fa temps, no
va ser menys punyent. L’escenificació de dilluns també mostra grans evidències,
com la del jutge Llarena enviant ipso facto el tercer requeriment d’extradició
a Bèlgica a la cacera del president Puigdemont. És el que s’esperava: una
venjança implacable mal disfressada d’un judici que des del primer dia s’ha
mostrat com una gran farsa. Ha estat un judici orquestrat des del primer moment
del conflicte amb la construcció d’un relat utilitzant el vocabulari de més alt
voltatge al codi penal i, per consegüent, subjecte a la màxima penalització. El
reportatge 1-0, cas obert emès per TV3 anit – avui és dimecres al matí i
la redacció d’aquest setmanari tanca excepcionalment d’aquí a una estona – ho
mostrava amb claredat palmària.
El descrèdit del poder judicial de l’estat ha quedat més
en evidència que mai no només a ulls
dels catalans i dels espanyols que creuen en la democràcia, en la independència
de la Justícia i en la separació de poders. Diverses veus dels medis polític,
jurídic, social i dels mitjans de comunicació
dels països estrangers de dins i fora de la Unió Europea no fan més que emetre
les seves fundades opinions coincidint amb la qualificació de farsa judicial,
la desproporció i el despropòsit de la sentència i en la manca de sentit
polític del govern espanyol. El
periodista Till Bartens, des del setmanari alemany Stern ho ha brodat amb una
frase lapidària: “ Es gibt ein Möbelstück, das in Spanien unbekannt zu sein scheint: den
Verhandlungstisch. Denn wer sich an ihn setzt, hat schon verloren, so die
Auffassung vieler Politiker in Madrid”, que en català diu que “Hi ha un moble desconegut a Espanya: la taula de
negociació. Perquè qui s’hi asseu ja ha perdut, diuen molts polítics de
Madrid”.
La prepotència i l’enrocament que va mostrar el president del govern espanyol en funcions Pedro Sánchez en les
seves primeres declaracions de la sentència ho confirma, tal com palesa una
realitat atàvica: la visió colonial del concepte d’estat i de l’exercici del
poder des dels estaments estatals. Moltes persones es pregunten a hores d’ara
si la convocatòria electoral del proper 10-N i les repetides negatives al pacte
amb el partit de Pablo Iglesias no es deuen a les ganes de tenir mans lliures a
l’hora de la sentència. Colonialisme, prepotència, repressió, farsa, ignomínia
són alguns dels tòpics relatius a aquest judici i les seves conseqüències que
s’aniran repetint fins a l’avorriment.
“Diàleg” n’és una altra. Ha estat el mantra
d’unionistes que s’ha utilitzat a manera de comodí per desvirtuar, disfressar, deturar,
decodificar, devaluar, desintensificar i desautoritzar la voluntat de més de
dos milions de votants i de posicionament resoltament oberts a favor de la
independència del país. Encara dilluns al migdia, quan tot el diàleg que s’ha
ofert des del govern estatal ha estat el del falsejament del relat, el del
judici farsa i el de cent anys d’empresonament sense, tal com s’han afanyat a
declarar, hi hagi el més petit besllum de reducció o de fer més suportable
aquesta injusta condemna, alguns polítics i opinadors clamaven per un diàleg
que des del primer dia ha tingut com a tota resposta un no com una catedral.
Per més que es clami des d’aquí, a l’altra banda el ressò és buid com el d’una
campana: és el no a tot.
Dues codes per anar acabant. Una: mentre enllesteixo aquest article vaig mirant les piulades del tuíter i en veig una il·lustrant la llarga marxa per la llibertat: “I caminem per voler ser, i volem ser per caminar” – hi poden posar la música de Lluís Llach, si volen. Dues, per partida doble: “La no violència és la força més gran a disposició de la humanitat”, que deia Gandhi; “Tot el suport a les mobilitzacions i a les marxes massives i pacífiques. Cap violència ens representa”, han escrit i piulat els nostres #presospolítics.
Publicat a “El Marge Llarg”, El Eco de Sitges, 17.X.2019
El reportatge que L’Eco de Sitges publicava la setmana passada (27.09.2019) sobre els equipaments culturals de la Vila és una part de la situació de la política cultural del municipi i connecta amb d’altres, com la professionalització de la cultura. Des dels diversos sectors professionals s’ha lluitat molt per poder fer entendre que, com qualsevol altre àmbit, la cultura requereix i exigeix la seva professionalització i que la professionalització crea ocupació. És una afirmació que té gradacions i matisos però que en ple segle vint-i-ú és una evidència.
Aquest és el punt on les administracions locals han d’actuar.
La professionalització de la cultura dins del sector públic i de l’administració
municipal és tan important com ho pot
ser la de l’urbanisme, el comerç, el medi ambient o la gestió de residus. La
realitat és que en termes generals no arriba als mínims que els pobles i
ciutats requereixen. Malhauradament aquesta mancança a Sitges ateny unes
proporcions que, per les seves dimensions quantitatives i qualitatives està en
situació de semàfor vermell.
El personal tècnic de cultura a l’Ajuntament llueix
per la seva absència. Durant la passada legislatura, la regidora Rosa Tubau va
esmerçar un munt d’esforços per aconseguir
dotar el departament d’una estructura tècnica amb personal qualificat – sense menystenir
la feina del personal que hi treballava, que prou esforç feien per a la bona
marxa de la regidoria. Però va topar amb el bloqueig i l’oposició de la
Regidoria de Recursos Humans. De manera que la (des)professionalització de la
cultura a l’Ajuntament és cada vegada més flagrant, l’exercici de les polítiques
culturals és qüestionable i l’acompanyament als diversos sectors i iniciatives és
pràcticament inexistent.
La (des)professionalització cultural a Sitges afecta
diversos sectors. Continuant des del sector públic, condiciona importants
aspectes dels museus, arxiu, biblioteques i organitzacions. Si en el moment de
la constitució del Consorci del Patrimoni de Sitges la Diputació de Barcelona i
l’Ajuntament de Sitges haguessin tingut una visió de política cultural sobre la
importància dels museus, les seves col·leccions i els edificis d’altra manera
hauria anat. Però en un primer moment van prevaler criteris administrativistes,
si se’n pot dir, i de limitada exigència de coneixements. A resultes de tot
plegat aquest Consorci que al desembre complirà vint-i-cinc anys i que amb l’aplicació
de LARSAL des de 2015 presenta importants problemes de governança, fins els
primers anys del segle actual no va assolir alguns dels nivells professionals
necessaris i a hores d’ara la plena professionalització dels museus sitgetans no s’ha
culminat.
Una altra mancança la palesen els horaris de les biblioteques
i de l’arxiu. Els horaris públics de les biblioteques sitgetanes no abasten els
sis dies feiners al complet ni garanteixen la cobertura horària dels dies feiners
entre festes. Pel que fa a l’Arxiu Històric de Sitges ja fa massa anys que la
dotació de personal i la irregularitat horària impedeixen fins a límits
inadmissibles el bàsic i correcte funcionament de l’accés públic. Són temes
relacionats, al capdavall, amb els costos de la cultura que els municipis han d’assumir
i resoldre per l’obligatorietat de prestació dels serveis culturals públics a
la població i a la recerca.
No puc deixar de referir-me al Festival Internacional
de Cinema. A la premsa i a les xarxes socials s’ha expressat el recel que el
Festival marxés de Sitges. Per a mi fóra igual despropòsit que el Festival marxés
de lloc com que la seva gestió es portés prescindint d’un equip format per
professionals de Sitges. Em consta que l’actual estructura presenta mancances endèmiques
que el Patronat hauria de resoldre després de cinquanta-dues edicions del
Festival. La crisi creada els darrers mesos s’ha endut un excel·lent
professional quan els problemes detectats no venien pas de nou i l’acord adoptat
per la seva substitució obre més d’un interrogant.
La professionalització de la cultura té a veure directament amb costos de la cultura i amb les prioritats. No hauria de fer cap recança reclutar bons professionals. A Sitges n’hi ha de tots els àmbits amb formació, coneixement, experiència i talent provats. Només requereix creure que són imprescindibles per a un correcte exercici de les polítiques culturals. En aquestes mancances i reptes Sitges, per més singular que sigui i per més que ens l’estimem, no es diferencia gens de les altres viles i ciutats del país.
Pública a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 11.X.2019
No érem gaire gent però l’església
parroquial era plena pel record i per l’afecte de tots els que no han pogut fer
acte de presència. Hem acomiadat la mare d’una amiga i ha estat un acte senzill
i sentit. La meva amiga i jo fa temps que som amigues i de tant en tant recordo
la primera conversa que vam tenir. Va ser a la línia 4 del metro de Barcelona,
del Liceu al Passeig de Gràcia. Sortíem d’un dels primers recitals de poesia
que havíem compartit al Pati Llimona, on ens van acompanyaven els poetes Àngels
Cardona – que era una energia positiva i inaturable – i Màrius Sampere, amb
aquells ulls tan blaus. Va ser un trajecte breu i intens perquè en tres
paraules em va posar al corrent de dos temes que li eren vitals: la situació de
la persona que estimava i l’estat de
salut de la seva mare.
La mare de la meva amiga em sembla que
només l’he vista una vegada però és igual, perquè, amb ella, sempre ha estat una
presència constant. N’ha tingut cura des
de sempre, perquè la Nati Mústich necessitava ajuda per poder administrar una
salut esquiva i escassa. Com que no tenia ningú altre la meva amiga ha tingut
la seva mare com la més important i entranyable responsabilitat. Quan els anys
han anat malmetent aquell cos tan feble les entrades, sortides i sojorns dels
hospitals han esdevingut vida quotidiana.
No obstant, la meva amiga mai no ha ajornat
la seva vocació de poeta sinó tot el contrari. Només una bondat i una sensibilitat com la
seva poden convertir en paraula poètica les situacions que voregen i depassen
els límits dels humans. Fins i tot quan
ha escrit els seus posts a feisbuc, perquè són mirall de vida i sentiments. Fa
pocs dies, quan la seva mare feia l’estada darrera a l’hospital va escriure-hi
una reflexió que em va impressionar tant que no puc deixar de reproduir perquè
expressa com poques vegades he llegit què és l’amor a l’engròs, total i
absolut: “Donar la vida per algú, et converteix en heroi, sempre que la donis de cop
(allò de matar-te saltant a les vies del tren per rescatar un nen) o a poc a
poc però en missions humanitàries reconegudes (anar-te’n al Nepal, treballar
dins l’Open Arms). També està prou ben vist quan és una mare que se sacrifica,
ja sigui de cop o al llarg del temps, per un fill malalt i espantat que la
demana. Se’n pot arribar a dir allò de “mare coratge” (però quina no ho seria?
Poques…). I tots, crec, gairebé sense excepció, comprenem que les parelles
dels presos o preses polítics deixin de fer llargs viatges de plaer en
solitari, o a l’inrevés, en facin de llargs per poder estar amb la seva parella
i donar-li suport. També diria que el gest d’un amo d’estar-se al costat del
seu gos malalt, perquè considera que mentre sigui possible això és el millor
per al gos (ell sap quines paraules li ha de dir perquè sigui feliç), més que
no pas una luxosa residència per a animals o el sacrifici quan encara no toca,
doncs això, aquestes renúncies a favor d’un animal generen admiració i tendresa
incontestables, fins i tot per part de persones no especialment amants dels
animals. Ara bé, si és la teva mare anciana, malalta, dependent, allitada, per
qui dones la vida a poc a poc… les reaccions són ambivalents. N’hi ha de
bones, i tant, però n’hi ha tipus “has de fer la teva vida” o “ella ja ha fet
la seva vida”. I no, perquè ella no és menys que una refugiada, que una presa
política, que una nena malalta, que un gos malalt.”
El recordatori de la Nativitat Mústich Burgada ens diu que des del dia 16 ha començat a viure dins dels qui l’estimen i, certament, Cèlia, hem estimat la teva mare perquè sempre ha estat amb tu una presència, com ho serà també d’ara endavant.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, setiembre 2019
QUADERN DE TERRAMAR 