““Però jo era molt jove, llegia àvidament cada nit fins a la matinada, el futur i el món eren un regne hostil i laberíntic en el qual no encaixava”. Baltasar Porcel
Avui publico a La Llançal’article Baltasar Porcel: la vida, l’ambició, l’escriptura. Als deu anys de la seva mort, Porcel és més clàssic i enlluernador que mai. Un escriptor amb una obra tan immensa com la seva personalitat que constata la fusió de vida i literatura amb l’orgull de viure i escriure com a única salvació, convençut que l’escriptor és la seva obra.
Conec una gent que quan arriba l’agost van a veure
els que denominen “els amics de cada estiu”. Els van a trobar a Florència, Basilea,
Ais de Provença, Viena, Berlin, Sant Petersburg, Montpeller, Berna, Moscú i un
reguitzell de ciutats petites i grans – penso en Winterthur o Castres, per
exemple. Deixen Roma i Milà per a l’hivern i quan hi ha una ocasió s’escapen
per anar-los a visitar a Madrid o a Toledo. Els amics dels estius són gent que
dona gust anar seguint, sigui on sigui, als seus llocs de sempre o en alguna
aventura col·lectiva. Per exemple, una de les millors va ser la de la Roma en
temps de Caravaggio. O la permanent del museu Paul Klee a Berna. O el museu
Oskar Reinhart am Römerholz, a Winterthur, perquè conté alguns dels millors
quadres d’art modern europeu – Daumier, Van Gogh, Cézanne i les seves pomes…
– que es poden contemplar sense les empentes del Museu d’Orsay, gairebé en
solitari en ple mes d’agost.
Aquest juliol alguns d’aquests amics es trobaran a
Sitges: Picasso i Salvador Dalí es retrobaran amb Joaquim Sunyer, Alfred
Sisquella, Angeles Santos, Pere Pruna, Joan Miró i Josep M. de Togores, entre
altres. Els Museus de Sitges inauguren una gran exposició sobre els realismes
d’entreguerres a Catalunya, aquesta etapa de l’art europeu que ha costat de fer
emergir en les col·leccions dels museus públics i que a hores d’ara està
perfectament representada als museus alemanys i italians, però no ho està
plenament entre nosaltres. La mostra s’ha gestat dins de la Xarxa de Museus
d’Art de Catalunya en un procés que ha estat llarg però sobradament compensat
pels resultats obtinguts tant en l’estudi d’aquest període com per la concreció
en una exposició que situa els artistes catalans en el context europeu dels
realismes d’entreguerres. Els Museus de Sitges han liderat la mostra perquè la
producció principal s’ha fet des del Consorci del Patrimoni de Sitges, on
s’exposaran una seixantena d’obres procedents de museus públics i col·leccions
privades. Els museus d’art de Valls i d’Olot rebran l’exposició,
successivament, a partir de la tardor.
Angeles Santos, Nena dormint (1929)
El fet que els Museus de Sitges haguessin optat obertament per la figuració a la col·lecció d’art modern entre el Noucentisme i els anys cinquanta del segle XX no n’és aliè. Tampoc no ho és la mostra que el 2014 va comissariar la historiadora de l’art i doctora Mariona Seguranyes, una de les millors especialistes en l’estudi de Salvador Dalí, sobre l’artista Francesc Vayreda, un dels més característics personatges d’aquell període.
Francesc Vayreda, Banyistes, (cap a 1920)
Converses, propostes, una recerca aprofundida i un interessant replantejament del període que transcorre entre 1918 i 1936 configuren la tesi de Seguranyes respecte els realismes d’un Picasso, un Sunyer, un Sisquella, un Pruna, o el mateix Salvador Dalí en relació amb la gran figura de Picasso en un moment en què es palesa clarament el seu correlat amb la Nova Objectivitat. El catàleg, amb aportacions de documentació inèdita, constitueix per si sol un element d’estudi a partir d’ara imprescindible. Els que reclamem un discurs i molta més atenció vers aquest important període de l’art català i la seva presència notable als museus públics amb aquesta mostra i el catàleg tindrem arguments més definitius.
Joaquim Sunyer, Elvira i el gat (Sitges, 1918)
No voldria acabar aquest article sense una nota personal. Per recordar la conversa que la Mariona i jo vam tenir un vespre de 2014 a Girona després de la conferència que em va encomanar sobre Francesc Vayreda i l’univers noucentista, la coincidència d’idees i l’admiració que sentia i sento per les seves aportacions a l’art modern del país. D’altra banda, casi al final de la seva recerca, la trobada a París vora el Museu Picasso decidint aspectes essencials sobre l’exposició. I, en tercer lloc, el gran esforç portat a terme pels Museus de Sitges encapçalat pel seu director Pere Izquierdo i pel cap de Col·leccions Ignasi Domènech amb totes les altres persones que hi col·laboren, per fer realitat una exposició amb ambició, aportació de coneixement i voluntat de projecció internacional. Sé que com a espectadora hi disfrutaré des del privilegi que vaig tenir de creure i participar en aquest magnífic projecte en els seus inicis.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 28.VI.2019
Amb l’inici d’estiu arriben Corpus i l’Exposició de Clavells. Fa unes setmanes es va inaugurar l’exposició Corpus, flors i tradicióa Maricel, amb els gegants que la vetllen a l’entrada. És una mostra treballada i ben travada que posa de relleu els diferents aspectes de la Festa a Sitges.
No hi falta res, i tant l’Eduard Tomàs que ha actuat com a comissari com la dissenyadora Anna Sànchez Torner han obtingut un resultat d’excel·lència combinant el coneixement, l’atractiu visual i l’espai, que malgrat l’aparença de la Sala Vaixells, no és precisament fàcil.
L’exposició culmina l’estudi d’Eduard Tomàs, Corpus: la festa. Història i evolució del Corpus de Sitges (1360-2017) (2017) i alhora n’és una síntesi que relliga tots els vessants, des dels Gegants acompanyats pel Drac i l’Àliga amb clavells que per un dia substitueixen les carretilles, fins la bandera de la Confraria de la Minerva, les catifes, la música, i la intervenció dels artistes.
El porxo del Racó de la Calma enramat amb motius dels centenaris de Maricel i Terramar
En aquest aspecte, l’arrencada prové del quadre d’Arcadi Mas i Fondevila de La Processó de Corpus (1887) una de les obres fundacionals de l’Escola Luminista sitgetana. És un quadre esplèndid que combina un realisme detallista derivat dels veristes italians amb l’expressió del sentiment de devoció popular palès en l’ambient i en la descripció dels personatges. Des de llavors els artistes han participat de ple en la Festa: el cartell, el disseny de les catifes i de l’altar del Cap de la Vila, la decoració del Pati Blau i, més recentment en l’exposició col·lectiva que organitza la Galeria Àgora 3, entre altres activitats.
Arcadi Mas i Fondevila, La processó de Corpus (Sitges, 1887) Museu de Maricel
Corpus i Clavells són el binomi del final de la primavera sitgetana i de l’inici de l’estiu, quan la llum és més alta i duradora i les flors llueixen esplendoroses als balcons, a les façanes i a l’Exposició de Clavells que és una de les fites que més admiro perquè el conreu dels clavells és una de les arts més delicades que conec. La meva mare s’hi havia dedicat amb autèntica fruïció i durant uns anys havia pres part a l’Exposició. Mentre s’hi només tenia ulls per contemplar el vigor i la força de les tiges, l’espectacle de color i vida de les rengles de clavells en l’esclat de la florida, la seva plenitud. Em va ensenyar a estimar els clavells i encara ara anem al seu balcó o a la terrassa de casa per veure com creixen; la meva recompensa és endur-me’n un parell o tres cap a casa, on ja els espera el gerro que tinc a la taula del meu estudi perquè em facin companyia. Que els clavells han esdevingut un dels indicadors de la identitat i l’imaginari de Sitges ho palesen l’Exposició i el mèrit de tot l’any dels que hi participen. També la història, ja que ara fa cent anys, a la revista Terramar (1919-1920) llueixen un conjunt de clavells de les collites dels senyors Bartés, Clarà, Serra i Llopart i Riera com a reclam i desitjat inici d’una indústria floral seguit les traces de Niça que no es va arribar a assolir com a indústria, sinó com artesania.
Exposició de Clavells (Sitges, 2019)
Sobre el Corpus, feisbuc m’ha recordat un article que fa trenta-nou anys que va escriure el professor de literatura catalana i gran humanista Antoni Comas arran de la supressió de la festa de Corpus en dijous. Portava com a títol “Què en farem, de la ginesta?” i acabava esmentant les referències al Corpus en la literatura de Gabriel Miró, Josep Pla i Salvador Espriu i amb una frase colpidora que no em puc estar de reproduir: “Ens quedem, doncs, sense la festa de Corpus quan s’encén la ginesta a la muntanya. Allí resplendirà gloriosament i inúltiment a la vegada. Es tan, però tan, decebedor que tot estigui a punt i preparat a la natura i que el que no arribi sigui la resposta de l’home!”.
Per sort, penso, no és el nostre cas perquè malgrat els canvis Corpus, a Sitges, és viu, creix i evoluciona. I conserva, encara, aquella olor de flor de Sant Joan del nostre Garraf que creix agresta entre esbarzers, mates i pedres, i es bada al sol de primavera. Com el petit pom que me’n vaig endur fa unes quantes setmanes per recordar la terra i l’indret dels orígens.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 21.VIl.2019
QUADERN DE TERRAMAR 