Arxius mensuals: Juliol de 2019

AMB PAU CASALS, A CASA SEVA

Publicat el per
1

No puc negar que sento una especial predilecció pel músic, compositor i humanista Pau Casals. Admiro la seva personalitat, el seu ofici, les interpretacions inoblidables que es troben presents en el nostre imaginari col·lectiu – aquesta interpretació entranyable del Cant dels ocells que, sigui on sigui, ens remet al sentiment del seu violoncel.

Pau Casals al violoncel

Admiro la seva força, el seu coratge, la capacitat d’emocionar-se i emocionar els altres, la dignitat del seu exili, les seves decisions que no sempre van ser ben enteses. M’agrada com a compositor i m’entusiasma com a intèrpret i director. Les filmacions que el representen als noranta-sis anys encara dirigint l’orquestra transmeten una energia i una fortalesa interior que corprèn. Per aquest motiu m’agrada, de tant en tant, retornar a casa seva, a la platja de Sant Salvador.

Pau Casals a casa seva de Sant Salvador. Anys trenta

La casa que es va construir el 1910 a Sant Salvador, prop de l’ermita, davant de la mar on havia nedat des de petit, constitueix, en paraules seves, “l’expressió i la síntesi de la meva vida de català i d’artista” i és així com actualment es presenta amb el format de museu. El que de primer va ser una caseta d’estiueig va ser reformada els anys trenta per l’arquitecte noucentista Antoni Puig i Gairalt, de manera que l’edifici remarca l’estructura inicial i l’ampliació que dóna cabuda a la Sala de Música, al jardí i a l’esplèndid mirador que permet contemplar aquesta mar llatina que tant li agradava i que tant va enyorar els dies de l’exili. 

Sala de Música: el viloncel del mestre acompanyat pel Jardí d’Aranjuez de Santiago Rusiñol i un paisatge de Joaquim Mir. Museu Pau Casals, Sant Salvador. Foto Frèia Berg.

Museitzar la casa d’un artista com Casals no va ser fàcil i constitueix tot un repte per donar cabuda a una vida tan intensa i activa com el músic va viure. Amb tot, ens permet contemplar els diversos passatges de la seva vida d’home i d’artista a través d’elements materials, records, fotografies, partitures, instruments i recuperar la visió del músic i de l’humanista per mitjà d’imatges i enregistraments. Ens permet, encara, apreciar un dels valors relativament poc coneguts del personatge, com és el seu vessant de col·leccionista. Casals va començar a col·leccionar art, pròpiament, des de que va tenir la casa de Sant Salvador i a mida que la va anar ampliant; l’obra dels anys trenta en part va ser motivada per la ubicació a la Sala de Música de la col·lecció de pintures murals de Francesc Pla, dit ‘el vigatà’ que havia adquirit a un dels prohoms de la burgesia barcelonina i que representa  una important i atractiva seqüència mitològica. 

Joaquim Mir, Calafell (1928). Museu Pau Casals, Sant Salvador

Dos dels seus artistes preferits són Ramon Casas i Joaquim Mir. Vam poder veure els Casas del Museu Pau Casals durant l’Any Ramon Casas, amb motiu del cicle d’exposicions que es va organitzar sobre Ramon Casas als Museus del Penedès. Els quadres de Mir són referents directes al paisatge penedesenc, com els voltants del Mas de la Mel.

Joaquim Mir, Mas de la Mel. Museu Pau Casals, Sant Salvador

Un jardí d’Aranjuez pintat per Rusiñol, obres de Zuloaga, Mompou, Regoyos, Meifrèn, Créixams, i un oli molt especial de Martí Alsina representant el carrer Ample de Barcelona són d’altres obres destacades de la col·lecció. Aquest darrer, un gran format de traç realista retratant la Barcelona del seu temps, va ser adquirit per Casals perquè sota un dels porxos del carrer Ample hi havia la botiga on va trobar les primeres partitures que va adquirir de J. S. Bach. I, amb els anys, Bach i Casals han esdevingut un binomi indestriable.

Martí Alsina, Els encants vells. Museu Pau Casals, Sant Salvador.

Les escultures de la casa de Pau Casals: M. Benlliure, Rebull, A. Querol, J. Llimona, Josep Clarà i Ivan Mestrovic, entre altres, constitueixen un important aspecte de la col·lecció, remarcant la simbiosi harmònica entre arquitectura i estatuària, tan característica del Noucentisme, propiciada per l’ampliació de Puig Gairalt. 

Balaustrada de la terrasa. Museu Pau Casals, Sant Salvador. Fot. Frèia Berg, 2019

He tingut ocasió de tornar a visitar Pau Casals a casa seva fa pocs dies amb motiu de la reunió que vam celebrar la junta Cercle de Cultura per decidir l’agenda dels propers mesos, una estada que va acollir generosament la Fundació Pau Casals. A fora, la gent disfrutava del sol i de la platja enfront d’una mar blava, infinita i horitzontal estesa fins on abasta la mirada.

Platja de Sant Salvador des de la galeria del Museu Pau Casals. Fot. Frèia Berg, 2019.

Hi vaig reviure les emocions que sé que m’hi esperaven i el plaer d’escoltar Bach, Beethoven i Casals mentre el rostre ferreny de l’artista palesava l’entusiasme, la vocació i la plena vivència de la música que des de ben infant va integrar per sempre en la seva vida. 

  • Vinil de l’enregistrament del Concert de Pau Casals a la Casablanca

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 19 de juliol 2019

UNA TARDA AL PARLAMENT. (A propòsit de la renovació del CoNCA)

Publicat el per
1

Dimecres, primera hora de la tarda. Baixo del tren a l’estació de França, una estació preciosa que la Renfe ha malmès però que encara llueix malgrat els despropòsits. Ara hi acaben els trens que vénen de Sitges, cosa que facilita la comunicació amb el Born, Santa Maria del Mar, la Barceloneta i el Parc de la Ciutadella. La caminada fins la Ciutadella transcorre sota un sol de justícia; passar de la frescor dels vagons al carrer és com arribar a les portes de l’infern i entrar-hi. L’asfalt no ajuda i el trajecte entre l’entrada del Parc fins al Parlament és una mena de forn a l’aire lliure fins que encalço l’ombra dels plàtans davant de l’edifici.

El Parlament de Catalunya sempre m’ha impressionat. La combinatòria de l’antic arsenal embellida amb esgrafiats, un interior on llueix tota l’aplicació de les arts industrials amb el decorativisme de l’Exposició de Barcelona de 1888 i l’adaptació art déco dels anys trenta obrada per Santiago Marco quan l’edifici va passar a ser la seu del Parlament de Catalunya és una de les experiències estètiques més gratificants. Si, a més, recordem que va passar de ser l’arsenal de la Ciutadella construïda per a la repressió borbònica des de 1714 a la seu de la més alta representació del poble de Catalunya el 1932 l’experiència encara és més intensa. Per als que hi treballen la quotidianitat acaba difuminant l’encant però sempre hi ha alguna mirada que es perd pels marbres dels passadissos o pels sostres decorats cadascun amb un motiu diferent. Però quan hi has agafat distància a còpia de temps l’edifici i el que significa retornen amb tota la intensitat quan ets al seu davant, a l’ombra dels plàtans.

Els nous membres del CoNCA nomenats pel Parlament de Catalunya el 10 de juliol de 2019. D’esquerra a dreta: Edmond Colomer, Núria Iceta, Margarida Troguet, Vinyet Panyella, Salvador Casals, Jordi Font, Míriam Porter, juntament amb el president de la Generalitat, MHSr. Quim Torra, el president del Parlament, MHSR. Roger Torrent i la Consellera de Cultura, HSra. Mariàngela Vilallonga

És el que he experimentat aquesta tarda en entrar al Parlament de Catalunya. No era una visita qualsevol, sinó una circumstància que em porta a un altre canvi de vies, seguint la metàfora dels trens d’en Harry Potter. A proposta del President de la Generalitat, el Parlament ha votat la nova composició del Plenari del  CoNCA, el Consell Nacional de la Cultura i les Arts. Ara fa deu anys de la seva constitució inicial i després de diversos avatars, de reformulacions i dels anys de treball portats a terme sota la presidència de Carles Duarte des de 2012, tocava la renovació total. Ha estat aquesta tarda quan el Parlament, per ampla majoria, ha nomenat Salvador Casals, Edmond Colomer,  Núria Iceta, Miriam Porté, Margarida Troguet, i a qui signa aquest Marge Llarg membres del Plenari del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts. La setmana entrant el nomenament ha de sortir publicat al Butlletí Oficial del Parlament i després de la presa de possessió dels nous membres es farà efectiva la renovació d’aquest organisme assessor del govern en matèria de polítiques culturals. Entre altres funcions té la de l’atorgament dels Premis Nacionals de Cultura, promoure el diàleg entre els sectors culturals i l’administració de la Generalitat, avaluar els equipaments culturals i les subvencions públiques a la cultura i el seu retorn social i vetllar per la protecció de les llengües pròpies de Catalunya i de l’Aran i la igualtat d’oportunitats entre homes i dones. Dels posicionaments dels diversos grups parlamentaris de la reunió mantinguda amb la Consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga em quedo amb el marc general de fons, la necessitat de fer una reflexió sobre aquest organisme per veure quins camins ha d’emprendre de cara al futur.

Deixo altres qüestions que planen sobre les polítiques culturals – com les governances, els costos bàsics de la cultura, el retorn social, la interrelació entre cultura i educació – per a les properes setmanes amb la plena convicció que la lluita per la cultura val molt la pena perquè és el més gran bé social que la ciutadania posseïm. L’únic que em permeto avui és una reflexió personal: la renovació del meu compromís amb la cultura des d’un format diferent, més participatiu i des de la responsabilitat que atorguen la confiança del govern i del mandat parlamentari. Molt més del que hauria pogut voler i desitjar.

Article publicat amb el títol de “Emoció, convicció i compromís” a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 12.VII.2019

POESIA I ONATGES

Publicat el per
1

Avui, divendres, dia cinc de juliol, és el dia de la benvinguda als poetes convidats a la tretzena Festa de la Poesia a Sitges. El que va començar com una aventura entusiasta en format d’homenatge a uns poetes que se’ls convidava a venir a la Vila continua essent una aventura entusiasta que s’ha encomanat a moltes més persones de les que en un principi érem, i forma part del calendari festiu sitgetà. A mi m’agrada perquè no és un fenomen de masses però sí de persones que estimen la literatura i troben en la poesia allò que els humans cerquen en les arts: emoció, refugi, coneixement, consol, benestar, plenitud.

I són moltes les persones que estan per aquesta comesa, per bé que de vegades no són tan visibles com altres esdeveniments que tenen Sitges com a escenari. En el cas de la poesia s’ha de dir que la Vila és més que un escenari tant per la importància que té la poesia en la història cultural passada i present i per les vivències poètiques de tota mena que s’han esdevingut. Començant pels Goigs del Vinyet (una de les primeres edicions és de 1726) que són un poema meravellós fins els i les poetes que ens són contemporanis. Com a ciutadania podem estar ben orgullosos de la tradició i la modernitat poètiques i de l’embranzida que la Festa de la Poesia ens aporta per tretzena vegada consecutiva.

He estat present en totes les edicions de la Festa des del seu inici llevat d’una, una de sola. Va ser la de 2009. Hi va faltar un dels poetes convidats, el mallorquí Sebastià Alzamora. Dos dies abans havia mort en Baltasar Porcel i el seu comiat se celebrava a la seva vila natal d’Andratx els dies de la festa. Jo era a Mallorca per seguir un curs de poesia i la notícia em va sorprendre a l’illa.

Primeres notes que vaig prendre el 2 de juliol, sobre Porcel, a Mallorca. Fot. Frèia Berg.

Del comiat que se li va dedicar guardo el record de les veles negres, com les d’un vaixell grec, que cobrien una part del pati del castell d’Andratx, la lectura de textos de la seva obra que van fer els seus familiars, les tonades del camp i el Cant de la Sibil·la. Després uns quants vam enfilar el camí del cementiri, jo amb Bartomeu Fiol i amb Sebastià Alzamora, que havia restat a Mallorca pel comiat a en Baltasar. El cementiri d’Andratx el recordo més aviat petit, de passadissos estrets i nínxols no gaire alts i també recordo la pena amb què em mirava com hi entrava el fèretre d’una de les personalitats literàries més rotundes del panorama literari català. Ho he recordat també aquest dies en què la premsa s’ha fet un cert ressò del desè aniversari de la mort de Porcel i he vist de nou aquelles veles negres voleiant sota un sol de justícia mentre una noia entonava el Cant de la Sibil·la.

Veles negre al castell d’Andratx, 3 de juliol 2009. Fot. Frèia Berg

Potser per això he tret de la prestatgeria un llibre que feia un temps que tenia ganes de recuperar, Mediterrània, onatges tumultuosos. Un llibre magmàtic on la prosa de Porcel enfila idees, històries, narracions i passions en cap ordre aparent perquè es tracta precisament d’això: d’un viatge interminable per aquesta mar antiga, per aquest bressol de civilitzacions i vides que s’ha succeït atapeïdament, tumultuosament, com a l’autor li agrada de dir, un llarg viatge literari circular on Mallorca i Andratx són lloc d’origen i partença, d’evocació i de retorn.

És un llibre on Porcel mostra fins a quin punt la fusió panteista entre l’ésser humà i la natura constitueixen un ideal de felicitat primitiva i tel·lúrica. On les estacions de l’any configuren el paisatge i els éssers, on els éssers i el bestiar comparteixen espais i costums Un llibre l’escriptura del qual també està estructurada en onatges que marquen l’anada i el retorn del seu autor. Porcel comença i acaba l’obra al seu entorn primitiu i atàvic de Sant Telm, terme rural d’Andratx acarat a la mar i a la Dragonera sentint-se una part dels seus, immortal en ells que ja formen part de l’eternitat. Hi pensava, també, fa deu anys, lluny de la Festa de la Poesia a Sitges, quan una vida havia acabat per guanyar l’eternitat amb tot el que restava escrit, també als onatges tumultuosos de la Mediterrània. 

BALTASAR PORCEL: LA VIDA, L’AMBICIÓ, L’ESCRIPTURA

Publicat el per
Respon

““Però jo era molt jove, llegia àvidament cada nit fins a la matinada, el futur i el món eren un regne hostil i  laberíntic en el qual no encaixava”. Baltasar Porcel

Avui publico a La Llança l’article Baltasar Porcel: la vida, l’ambició, l’escriptura. Als deu anys de la seva mort, Porcel és més clàssic i enlluernador que mai.  Un escriptor amb una obra tan immensa com la seva personalitat que constata la fusió de vida i literatura amb l’orgull de viure i escriure com a única salvació, convençut que l’escriptor és la seva obra.

PICASSO I DALÍ ES RETROBEN A SITGES AMB SUNYER I SISQUELLA

Publicat el per
1

Conec una gent que quan arriba l’agost van a veure els que denominen “els amics de cada estiu”. Els van a trobar a Florència, Basilea, Ais de Provença, Viena, Berlin, Sant Petersburg, Montpeller, Berna, Moscú i un reguitzell de ciutats petites i grans – penso en Winterthur o Castres, per exemple. Deixen Roma i Milà per a l’hivern i quan hi ha una ocasió s’escapen per anar-los a visitar a Madrid o a Toledo. Els amics dels estius són gent que dona gust anar seguint, sigui on sigui, als seus llocs de sempre o en alguna aventura col·lectiva. Per exemple, una de les millors va ser la de la Roma en temps de Caravaggio. O la permanent del museu Paul Klee a Berna. O el museu Oskar Reinhart am Römerholz, a Winterthur, perquè conté alguns dels millors quadres d’art modern europeu – Daumier, Van Gogh, Cézanne i les seves pomes… – que es poden contemplar sense les empentes del Museu d’Orsay, gairebé en solitari en ple mes d’agost.

Aquest juliol alguns d’aquests amics es trobaran a Sitges: Picasso i Salvador Dalí es retrobaran amb Joaquim Sunyer, Alfred Sisquella, Angeles Santos, Pere Pruna, Joan Miró i Josep M. de Togores, entre altres. Els Museus de Sitges inauguren una gran exposició sobre els realismes d’entreguerres a Catalunya, aquesta etapa de l’art europeu que ha costat de fer emergir en les col·leccions dels museus públics i que a hores d’ara està perfectament representada als museus alemanys i italians, però no ho està plenament entre nosaltres. La mostra s’ha gestat dins de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya en un procés que ha estat llarg però sobradament compensat pels resultats obtinguts tant en l’estudi d’aquest període com per la concreció en una exposició que situa els artistes catalans en el context europeu dels realismes d’entreguerres. Els Museus de Sitges han liderat la mostra perquè la producció principal s’ha fet des del Consorci del Patrimoni de Sitges, on s’exposaran una seixantena d’obres procedents de museus públics i col·leccions privades. Els museus d’art de Valls i d’Olot rebran l’exposició, successivament, a partir de la tardor.

  • Angeles Santos, Nena dormint (1929)

El fet que els Museus de Sitges haguessin optat obertament per la figuració a la col·lecció d’art modern entre el Noucentisme i els anys cinquanta del segle XX no n’és aliè. Tampoc no ho és la mostra que el 2014 va comissariar la historiadora de l’art i doctora Mariona Seguranyes, una de les millors especialistes en l’estudi de Salvador Dalí, sobre l’artista Francesc Vayreda, un dels més característics personatges d’aquell període.

  • Francesc Vayreda, Banyistes, (cap a 1920)

Converses, propostes, una recerca aprofundida i un interessant replantejament del període que transcorre entre 1918 i 1936 configuren la tesi de Seguranyes respecte els realismes d’un Picasso, un Sunyer, un Sisquella, un Pruna, o el mateix Salvador Dalí en relació amb la gran figura de Picasso en un moment en què es palesa clarament el seu correlat amb la Nova Objectivitat. El catàleg, amb aportacions de documentació inèdita, constitueix per si sol un element d’estudi a partir d’ara imprescindible. Els que reclamem un discurs i molta més atenció vers aquest important període de l’art català i la seva presència notable als museus públics amb aquesta mostra i el catàleg tindrem arguments més definitius.

Joaquim Sunyer, Elvira i el gat (Sitges, 1918)

No voldria acabar aquest article sense una nota personal. Per recordar la conversa que la Mariona i jo vam tenir un vespre de 2014 a Girona després de la conferència que em va encomanar sobre Francesc Vayreda i l’univers noucentista, la coincidència d’idees i l’admiració que sentia i sento per les seves aportacions a l’art modern del país. D’altra banda, casi al final de la seva recerca, la trobada a París vora el Museu Picasso decidint aspectes essencials sobre l’exposició. I, en tercer lloc, el gran esforç portat a terme pels Museus de Sitges encapçalat pel seu director Pere Izquierdo i pel cap de Col·leccions Ignasi Domènech amb totes les altres persones que hi col·laboren, per fer realitat una exposició amb ambició, aportació de coneixement i voluntat de projecció internacional. Sé que com a espectadora hi disfrutaré des del privilegi que vaig tenir de creure i participar en aquest magnífic projecte en els seus inicis.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 28.VI.2019