Arxius mensuals: Març de 2018

DE LA FESTA MAJOR AL CEL DE SITGES

Publicat el per
Respon

DE LA FESTA MAJOR AL CEL DE SITGES

ramon_08082017

“Si em perdo busqueu-me per la Festa Major. Les tenia, en Ramon, aquestes frases lapidàries. Les deia amb els ullets de nen trapella i un punt sorneguer que li brillaven amb il·lusió sincera quan parlava de les coses, els fets i les persones que estimava. Quan parlava de Sitges, sobretot. En Ramon Soler i Fernàndez, en Ramon de L’Eco n’era un apassionat, de Sitges, de les seves coses i de la seva gent. En això va ser (i que se me’n fa, d’estrany, parlar d’en Ramon en temps verbal passat…) va ser digne hereu del seu pare, en Josep de L’Eco, tal com el recordo. Però com succeeix en totes les generacions i nissagues cadascú amb el seu caràcter, dins de les seves circumstàncies i en el temps que li va tocar viure.

images

A en Ramon, com també al seu germà gran, en Josep, li va tocar viure temps de canvis que, comptat i debatut, ens van portar a la continuïtat d’aquest setmanari i, en la nostra relació setmanal, al seu paper d’editor-reclam-recordatori no poques vigílies i dies de tancar l’edició i sempre amb veu de paciència condescendent. Però hi ha molt de més gruix d’història compartida. Em vaig incorporar a les pàgines de L’Eco a finals dels anys setanta en temporades intermitents i amb algun intent de continuïtat – per part meva – amb la sèrie que vaig titular Paper de guardes. I, ja de manera fixa, des d’aquest Marge Llarg des de l’estiu de 1998, des de llavors fins avui. Més enllà de la bondat beatífica d’en Josep, en Ramon era qui seguia els meus escrits i qui, en èpoques de mancança, me’n reclamava.

1200_1522143942ramon_soler_2

L’estatus, per a mi privilegiat, de col·laboradora va incrementar amb el temps el tracte i les complicitats, algunes de les quals arribaven més enllà de les periodístiques, com són les culturals, cíviques i literàries. Quan el 2001 va néixer l’aventura editorial de ‘Papers de Terramar’ en Ramon, des de l’impremta de L’Eco de Sitges, en va esdevenir una peça clau juntament amb Hydra Media, i no només li va atorgar l’impuls inicial sinó que va vetllar per totes i cadascuna de les edicions i molt especialment pels opuscles que s’editen amb motiu de la Festa de la Poesia, enguany farà dotze anys. I, parlant de poesia, és gràcies a en Ramon que durant la seva presidència de la Comissió de la Festa Major es va instaurar la tradició, també avui consolidada, del lliurament de la Bandera de Sant Bartomeu al pendonista i del poema que cada any s’encomana  per celebrar l’esdeveniment.

eix-mor-el-sitgeta-ramon-soler-editor-de-leco-de-sitges-102122

Ha estat una amistat i una complicitat que ens ha portat, al llarg dels anys, a tractar tota mena de temes d’actualitat local i universal, de parlar de tot i força, inclosa, és clar, la visió que compartíem sobre el nostre país i de l’evolució des dels dies del Dret a decidir fins al Referèndum de l’Octubre…  – penso, Ramon, si m’ho permets, que avui no ens hauríem pogut estar de comentar l’impacte de la detenció del President Puigdemont a Alemanya evocant  les imatges de Lluís Companys lliurat per la Gestapo a les autoritats franquistes espanyoles el 1940.   

El dol d’en Ramon és un dol compartit amb Sitges i la nostra múltiple ciutadania, perquè la seva personalitat es va projectar des de molt d’hora en els diversos medis i, en especial, la vida associativa i la cultura popular. Ho saben bé tots aquells que freqüenten i participen de les activitats del Retiro, el Carnaval, els Falcons, la Colla Vella dels Diables, els Castells, lloro del Quinto del Retiro, el teatre amateur, les caramelles, la Festa Major… Ha estat una biografia que ha excedit amb escreix la seva dedicació a L’Eco de Sitges en favor del sentit participatiu, festiu i comunitari del poble. Des d’avui l’absència es tornarà record. La fotografia de les dues roses penjades al pany de l’antic portal de L’Eco al carrer Bonaire clouen tota una vida.

29570337_10213722757334854_1315111074862087664_n

“Si em perdo busqueu-me per la Festa Major”. Les tenia, en Ramon, aquestes frases lapidàries, però aquesta és la que millor el representa. Les xarxes socials ens ho han recordat perquè no en perdem la memòria.  Ràdio Maricel ha penjat l’entrevista que li va fer aquest estiu quan va ser nomenat pendonista de Sant Bartomeu, un dels honors més preuats, segurament el que el va fer més feliç. Vicenç Morando ha penjat la filmació de l’entrada de Sant Bartomeu amb l’esborronador toc de gralla i timbal que marca l’inici i final de la Festa. En Ramon fa cara d’emocionat i acara els darrers moments de la Festa amb un somriure afable de feina acomplerta: ha estat un graó més d’intensa vivència, la plenitud celebració. Em quedo amb aquesta música i amb aquestes imatges. Sé que a ell també li agradarà. No et perdràs, Ramon perquè, a més de buscar-te per la Festa Major, sabem que ets al cel de Sitges.

 

POESIA I CIRCUMSTÀNCIES

Publicat el per
Respon

POESIA I CIRCUMSTÀNCIES

Durant temps m’havia resistit a escriure poemes per encàrrec i de circumstàncies. Em semblava que era abocar-me a la facilitat formal, que no es podia forçar la dicció ni la motivació poètiques. Que la imposició d’una determinada temàtica o circumstància comportava el risc d’estrafer la llibertat de la paraula i girar l’esquena als consells que Rilke havia donat, i no en va, a un jove poeta que li havia demanat el parer sobre la seva poesia. Uns consells que aviat van passar a ser una ètica i un cànon. I, no obstant això, a l’altra banda, hi tenia el comentari que un poeta nostrat i cap de brot de tota una generació de revolta formal m’havia fet: si no ets capaç de fer un poema de circumstàncies no seràs mai una poeta de debò. Ell entenia la poesia com un ofici en el sentit que calia dominar l’eina, que era la llengua. I, encara, una altra observació, aquesta referida a la traducció poètica: és que el que cal és que el traductor coneixi ben a fons la llengua pròpia, perquè per més que domini l’altra, sinó està bregat a fons amb la llengua pròpia mai no se’n sortirà. D’aquest triple bagatge, no del tot contradictori, m’he anat servint.

Ara ja porto escrits uns quants poemes i suites d’encàrrec, de temàtica suggerida o sol·licitada, i a fe que ni me’n desdic ni me n’amago, sinó tot el contrari. Han estat motiu de descoberta i de plaer d’escriptura: he acompanyat artistes (Subirachs, Agustí Albors), he contribuït a la diversitat de visions de les nostres festes, he fet nadales – i recentment he rebut l’encàrrec (sí, l’encàrrec, d’una cantata de Nadal per a música i cor, de la que a hores d’ara només he pensat en el títol…), vaig escriure dues lletres de Caramelles per al meu pare – aquestes amb pseudònim perquè em semblava més divertit i m’hi trobava més còmoda -, i també m’he referit a temes concrets.

Unknown

Fa un parell de mesos que des de l’Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia em van demanar algun poema referent a al vinya i el vi per a un volum que ha de reunir els poetes que vam participar als recitals de Poesia i cava que, enguany, arriben a la dècada. No en tenia cap i no encertava el desllorigador.  I aquí es van imposar dues circumstàncies. L’una, les ganes que tenia d’escriure un tornaveu al Brindis de la poeta russa Anna Akhmàtova, una de les veus que m’han fet poeta i que mai no deixo de freqüentar.  L’altra, les nostres circumstàncies col·lectives, la nostra capacitat de resistència, la nostra voluntat de país lliure en pau i progrés, la mirada a la nostra tradició més allunyada i la que hem construït d’uns anys ençà. Vaig donar el tomb al poema d’Akhmàtova per  reflectir el nostre present amb l’esguard posat en el futur.

Aquí  deixo el poema. Està especialment dedicat als músics, poetes, ciutadania de Sitges i dones teixidores del groc de llibertat que cada divendres ens convoquen a les vuit del vespre a la Plaça de l’Ajuntament per demanar la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats. La nostra realitat més crua i l’esperança, fermesa i dignitat que ningú no ens pot arravatar.

DESPRÉS DEL BRINDIS D’ANNA AKHMÀTOVA

Brindo per la casa devastada

Anna Ahkmàtova

Brindo per una pàtria lliure

i per les restes d’on hem de viure i construir.

Pels ancestres, pels morts i la memòria,

i pel teixit del temps que ens ha configurat.

Brindo per la terra lliure d’assetjants,

pels drets que hem anostrat després dels guanys.

Brindo per la llum, la claredat,

per l’aire i pel paisatge,

per un cel desemboirat i transparent

que ens mostri com les ombres del capvespre

obren el pas de la nit estelada

en la que el somni no és tant sols el somni.

Brindo per la rauxa i la passió,

pels vincles que ens han unit més fortament

a cada maltempsada.

Per veure créixer l’estesa de les vinyes,

saba i saó, terra que ens retorna

en el regust del vi novell

que el temps i la paciència han acomplert.

El vi que ha d’embriagar-nos

de joia i llibertat.

 

 

El poema va ser publicat en un post el dia 21 de març amb motiu del 
DIA MUNDIAL DE LA POESIA 2018.
L'article ha estat publicat a 
"El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, el 23.III.2018

DESPRÉS DEL BRINDIS D’ANNA AKHMÀTOVA

Publicat el per
2

DESPRÉS DEL BRINDIS D’ANNA AKHMÀTOVA

Brindo per la casa devastada

Anna Ahkmàtova

Brindo per una pàtria lliure

i per les restes d’on hem de viure i construir.

Pels ancestres, pels morts i la memòria,

i pel teixit del temps que ens ha configurat.

Brindo per la terra lliure d’assetjants,

pels drets que hem anostrat després dels guanys.

Brindo per la llum, la claredat,

per l’aire i pel paisatge,

per un cel desemboirat i transparent

que ens mostri com les ombres del capvespre

obren el pas de la nit estelada

en la que el somni no és tant sols el somni.

Brindo per la rauxa i la passió,

pels vincles que ens han unit més fortament

a cada maltempsada.

Per veure créixer l’estesa de les vinyes,

saba i saó, terra que ens retorna

en el regust del vi novell

que el temps i la paciència han acomplert.

El vi que ha d’embriagar-nos

de joia i llibertat.

 

 

Terramar, primavera de 2018

 

ÚLTIMS REFUGIS

Publicat el per
Respon

ULTIMS REFUGIS

M’encanta sentir com canten les coses

M. Rilke

 Quan arriba el moment en què estàs enfadada amb l’univers per alguna o altra cosa que ha sobreeixit el vas de la paciència et preguntes què has de fer perquè, en realitat, n’estàs fins el cap d’amunt. Llavors cadascú l’enfila com bonament pot perquè hi ha tants recursos com imaginació  i ganes de tombar full i passar pantalla. I sempre acabem trobant un o altre refugi.  

Els meus solen ser la música, que amanseix les feres des de que el món és món, i els llibres de poesia buscant algun vers, algun poema que em serveixi de resposta i que em traslladi al cor de les paraules. La música pot ser tot Chet Baker, La simfonia dels salms d’Stravinsky, el piano d’Ernesto Lecuona, el Franco Battiato de la Prospettiva Nevski, la Sonata per a violí i piano de Cesar Frank, el Rèquiem de Mozart, la cançó del capvespre del Tannhäuser , la Suite I de Bach amb el violoncel de Pau Casals, La Bohème tota sencera,  el Raimon cantant les Veles e Vents d’Ausiàs March o la Maria del Mar Bonet posant veu i música als poemes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. El repertori es pot allargar però m’adono que sempre vaig a raure als poetes i per alguna cosa deu ser.

Tinc sobre la taula els darrers poemaris de Narcís Comadira, de Quim Español, de Marcel Riera. Tres poetes que tenen en comú una escriptura aparentment senzilla, elaborada amb llenguatge treballat, bon ofici i una qualitat expressiva intensament suggerent. Una poesia on el jo líric es comunica amb qui el llegeix de forma gairebé osmòtica. Són tres poetes que, cadascú a la seva manera, acompleixen a parer meu el que Rilke assenyala en la coneguda Carta a un jove poeta: la mirada endins, l’escriptura fonamentada en la seva intrínseca necessitat, la interrogació lírica de la vida quotidiana, “endinsar-se en sí mateix i explorar les profunditats d’on emergeix la vida pròpia”. Assoleixen el que Rilke estableix com a ètica i poètica: “una obra d’art és bona si ha nascut de l’impuls d’una íntima necessitat”. L’esguard interior i la seva concreció formal, expressiva, en la creació poètica. La recompensa del poeta, segueix Rilke,  és l’extrema soledat perquè només “és” i es retroba dins de sí mateix i en la natura a la que està unit. Ell ho va portar fins a l’extrem i per això llegir-lo esdevé la contemplació de l’absolut per mitjà de la paraula. I per això, també, Rilke és un poeta de difícil traducció. 

És gràcies a una senzilla edició que rellegeixo la gran Anna Ahkmàtova en una antologia de butxaca. Repassant els versos no puc deixar de pensar en la primera visita que vaig fer a les dependències que ocupava a la denominada Casa de la Fontanka, a Sant Petersburg, un habitatge comunal on ella disposava de poc més d’una habitació.  “He llegit que les ànimes no moren”, és el títol del recull que mostra els seus registres més profundament dramàtics en la seva maduresa. La poesia d’Ahkmàtova commou perquè és un plany profund i d’una gran contenció sobre un passat relativament feliç i irrecuperable, els amics i familiars morts per la repressió estalinista – Bulgàkov, O. Mandelstam, N. Punin … – ,  l’empresonament del fill, tanta tragèdia personal i col·lectiva. Brindant “per la casa devastada” i “perquè Déu no ens ha salvat”, poeta de la seva ciutat estimada amb el Neva sempre present, el record de les persones desaparegudes s’entrelliga amb una adolorida nostàlgia expressada per una veu ajustada i potent en la seva entossudida resistència. Va viure una vida tan tràgica com clarivident, igual que la seva poesia:

I aquell cor tampoc no respondrà

a la veu meva, a l’alegria o aflicció desperta.

Tot va acabar… I el meu cant ressonarà

on res de tu ja no resta, en la nit deserta.

És així, com Ahkmàtova ens ve a dir que la poesia és també salvació. O, si es vol, un dels darrers refugis quan ja no queda gairebé res. Ara mateix, llegia Ahkmàtova escoltant el violoncel de Pau Casals…

 

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 16.III.2018

LES DONES DE LA MEVA VIDA

Publicat el per
1

 

LES DONES DE LA MEVA VIDA

Quan arriba aquesta data se’n parla molt, es fan tertúlies i programes a les televisions;  es llegeixen manifestos; s’organitzen presentacions i lectures; es munten espectacles; surten a la llum estudis d’encàrrec sobre els temes que ens afecten; es parla dels nostres drets. Tot això està molt bé i sort n’hi ha perquè tota presa de consciència sobre la problemàtica  dels drets de les dones encara és poca. Si mirem el món tal com se’ns presenta avui dia, globalment i en temps real, constatem que el món de les dones és el de la desigualtat perquè la diferència entre el món occidental, el que té reconeguts els Drets Humans – si més no sobre el paper –  i la resta és abismal. Cal recordar massa sovint que els drets de les dones són Drets Humans     quan constatem que la capacitat d’exercir-los i de gaudir-ne desgraciadament no forma part de la globalitat del món contemporani.

estat laic i els drets de les dones

Des de l’àmbit Europa – l’Europa real, no aquest eufemisme dominat per la hipocresia de la diplomàcia dels estats – en trio dos exemples. L’un és la de la paritat: no em cansaré d’exigir-la arreu i en tots els àmbits perquè no hi ha excuses per no implantar-la. L’actual Mesa del Parlament de Catalunya, i em dol dir-ho, és una vergonya: hi ha una sola dona. La desproporció de presència femenina en els mitjans de comunicació és flagrant. Als medis de governança, als consells d’administració, als òrgans de decisió de les empreses, arreu on es prenen decisions la paritat és sovint una fal·làcia i la presència femenina una quota forçada. L’altre exemple, la presa de consciència, l’exercici del feminisme militant no es pot reduir a les dates dels voltants del vuit de març ni al medi femení sinó que s’ha d’estendre els tres-cents seixanta dies de l’any i en tota la societat. Altrament no és més que un compliment compensatori.

Ces-citations-feministes-vont-changer-votre-vie

Aquest vuit de març volia parlar de les dones de la meva vida. Són les dones que m’han convertit en el que sóc. És l’altra cara de la moneda però prové de la mateixa arrel, amb el valor afegit del  reconeixement. Per començar, la meva mare, que sempre va tenir molt clar que una dona ha de poder guanyar-se la vida per ella mateixa i ens va educar perquè aconseguíssim la independència econòmica segons les nostres capacitats. Per seguir, la meva àvia, que com aquell que no fa res em va ensenyar a apreciar els versos de Jacint Verdaguer i la prosa de Josep Pla. 

IMG_3020

“Quatre filles i una mare…” el 1966.

La millor mestra que he tingut a la vida, que va ser donya Adela Sellés, mestra de l’escola pública de Sitges que quan hi vaig anar estava situada al carrer de la Palma, que en dèiem, a l’antiga fàbrica de capses de sabates: allà ens va ensenyar a llegir i a escriure  i a ser personetes amb una humanitat i una paciència infinites. I als estius, quan anava a repàs a casa seva al carrer Major, m’ensenyava a escriure i llegir en català, a mi, que era una marreca de cinc o sis anys. Després va venir la meva educació a la biblioteca amb la Lola Mirabent, que em va fer agafar una afició als llibres i les revistes de per vida. Hi ha hagut mestres i bibliotecàries que han educat generacions senceres com la cosa més natural del món i és de grans que ens adonem com hem estat d’afortunats.

Quan vaig anar a estudiar el batxillerat a Barcelona l’educació es va diversificar i a la universitat encara més. Va continuar havent-hi més dones a la meva vida: les meves germanes – un puntal – ; les amigues – un altre puntal, com la Isabel Mirete o l’Anna Maria Robert –,  i unes altres de molt especials que vaig conèixer llegint-les i que em van ajudar a fer-me d’una altra manera.

Else Lasker-Schuler
Mercè Rodoreda
Rosa Leveroni
Isabel Mirete, per Maria Girona
Marina Tsvetàieva
Muriel Casals
Montserrat Abelló, poeta i traductora. Fot. Quim Curbet.
Montserrat Sebastià
Lola Mirabent, amb un ram d’heures.

Entre aquestes, les poetes que em van fer poeta i les escriptores que em van fer escriptora, com la Rosa Leveroni i la Montserrat Abelló, l’Anna Ahkmàtova i la Marina Tsvetàeva, l’Else Lasker-Schuler i la Mercè Rodoreda. I la professionalitat admirada de la bibliotecària Montserrat Sebastià, l’exemple de compromís i lideratge de Muriel Casals, la convicció i la radicalitat apreses de  l’advocada i política Simone Veil, i de l’escriptora i periodista Oriana Fallaci. Totes elles, en conjunt,  són les dones de la meva vida. El poeta sitgetà Salvador Soler i Forment va publicar el llibre de proses Dones del meu paisatge (1928) emulant la prosa d’Eugeni d’Ors en un to entre displicent i cosmopolita, presentant uns quants prototipus dels anys d’entreguerres. Les meves són de debò, dones del meu paisatge vital, aquelles a les que mai no podria renunciar per agraïment, per estimació, per tot el que n’he après i per tot el que m’han donat.

 

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 9 de març de 2018