El Sant Jordi segador

IMG_6645

El 1927, en plena dictadura de Primo de Rivera, el dibuixant i tipògraf Francesc Jou i Francisco (Gràcia, Barcelona, 1897 – Barcelona, 1985) va dibuixar un Sant Jordi desprovist d’armadura i indumentària medievals i habillat amb la indumentària popular catalana. La iconografia remet als segadors i també a la perenne lluita contra el drac, representat en negre, vençut per l’entusiasme i pel coratge. La delicadesa del traç de Jou s’adiu amb la fermesa del significat de la imatge, fruit de les conviccions catalanistes del seu autor.

El dibuix compleix noranta anys i es manté tan atractiu i original com el primer dia. En aquest post l’acompanya l’esclat de roses d’un pati pintat per Joaquim Mir. 

 

Els llibres, les roses, la festa

No faltaran ni llibres ni roses ni festa, perquè Sant Jordi és un dels dies més festejats del calendari universal dels catalans i de tots que es volen afegir a la celebració dels llibres i de l’amor. Així és com els catalans hem configurat aquesta Diada que, encara que de vegades caigui en dia feiner, sempre brinda l’ocasió perquè cadascú hi retrobi el seu espai i el seu moment.

No hi faltaran els llibres perquè les editorials situen Sant Jordi en l’epicentre de les seves campanyes i perquè els que ens agrada llegir ja fa dies que busquem entre llistes i aparadors, fent cas també al gran mitjà de difusió que és el bocaorella. Entre aquest mitjà fa temps que hi corre una consigna que segueixo gairebé al peu de la lletra, i és la de no fer cas a l’aclaparant omnipresència dels llibres dels mediàtics. Qui diu dels mediàtics diu dels productes – de vegades subproductes – de la indústria editorial, que és una maquinària que té poc a veure amb la cultura malgrat que brandi la cultura com a emblema i com a excusa. Per això faig poc cas de les piles que des de fa dies s’amunteguen en llibreries i quioscs i que guarden relació directa amb les diverses manifestacions del circ – és una metàfora, amb perdó del noble art del circ – mediàtic: televisions, diaris, xarxes socials, promotors, etc. Dit tot això amb el respecte que tota obra mereix i amb la voluntat de no ofendre.

Però no hi puc fer més perquè, quan veig determinats títols i anuncis, m’aboco automàticament cap a l’altra banda, la de les novel·les, poemes, memòries, història, narracions i tot allò que ha estat produït des de la vocació creativa, investigadora, recreadora, imaginativa, sense altres motivacions que la voluntat expressiva, de transmetre, d’aportar i, en summa, de fer feliç al que ha escrit i al que té un llibre a les mans. Sovint, a més, són obres publicades amb modèstia i amb il·lusió. Les publicacions d’àmbit local en són el paradigma.

De tot plegat ja tinc feta la meva llista de Sant Jordi, de la que en vull destacar quatre obres. Com que reservo per a Sant Jordi la narrativa, enguany em regalaran dues obres d’escriptors provats, admirats i de pedra picada: Carme Riera, autora del llibre sobre l’Arxiduc Lluís Salvador de Baviera, mallorquí de vocació i personatge tant atractiu com increïble, i Jaume Cabré, amb un llibre de narrativa breu, Quan arriba la penombra. Però per a mi, enguany, hi ha dues novetats d’àmbit local, que vull dir universal, i que s’emporten la palma del meu rànquing: les Històries del poble silenciós. Sitges durant la Guerra Civil, de Jordi Milà i Franco, i Per un petó, els poemes inèdits que Trinitat Catasús va escriure per a Margarida Ribas.

Tots dos han estat publicats gràcies a la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament i contribueixen no només a engrandir la producció local sinó a situar de nou Sitges al mapa de la història i de la literatura.

Històries del poble silenciós. Sitges, durant la Guerra Civil ja fa uns mesos que va veure la llum però tant és, perquè no havia passat el seu Sant Jordi. És una obra admirable sota els diversos punts de vista de que es demana a qualsevol historiador: rigor, redacció, discurs, amenitat; l’escriptura de Milà és idònia per a tota mena de lectors. El drama de la guerra al front i a la rereguarda és exposat al llarg de deu capítols dedicats a diversos protagonistes, molts dels quals van ser una mena de perllongació del Sitges cosmopolita dels anys trenta en circumstàncies excepcionals: un Luis Quintanilla, una “Pütz”, un Jack Bilbo, un Bruno Castaldi, un Vagliasindi, així com també el del Sitges dereguarda, com els refugiats, els soldats, la canalla de les colònies infantils… I no és només un llibre de guerra, sinó una obra bàsica per a entendre el període que liquida definitivament el Sitges noucentista i cosmopolita dels anys vint i trentra i obre pas al que serà la Vila els anys immediats de la postguerra i de l’autarquia.

L’amor, que és l’epicentre de la vida humana en qualsevol de les seves manifestacions, esdevé un motor potent i indefugible en la vida literària dels poetes. Enguany, finalment, tenim la gran sort de la recuperació d’un dels reculls més sentits i més autèntics de la poesia del segle XX i, concretament de la poesia noucentista.

IMG_6624

Per als qui creguin que el Noucentisme només era un desafiament formal, Per un petó, del sitgetà Trinitat Catasús, és la prova fefaent de la humanització del noucentisme poètic – talment com succeeix dos  altres grans poemaris, El poema espars, de Joaquim Folguera (1917), o El cor quiet, de Josep Carner (1925). Només que l’obra de Catasús durant gairebé cent anys ha estat un recull secret.

El poeta, ja promès amb una de les dones més atractives i cultes del Sitges noucentista, Túlia Mas i Carreras, filla del pintor luminista Arcadi Mas i Fondevila, es va enamorar apassionadament d’una jove plena de vida i d’encant, Margarida Ribas. D’aquí neix el recull d’inèdits que Francesc Ruscalleda, besnét de Margarida, ha aplegat amb tota la cura i estimació, en un llibre que ens retorna el poeta consagrat i l’home enamorat amb una obra que a cada lectura ens retornarà a la festa.

LA REPÚBLICA, una escultura simbòlica de Pere Jou

 

IMG_5958

Pere Jou, Al·legoria de la República (1926). Museu de Maricel, Sitges. 

L’any 1926 l’escultor Pere Jou va realitzar ua figura en pedra calcària que va presentar en diverses exposicions. El 1931 va ser exposada a les Galeries Laietanes de Barcelona, i va ser adquirida per l’Ajuntament de Sitges, on va figurar fins 1939. Acabada la Guerra civil va ser emmagatzemada al Palau de Maricel, fins que el 1961 la llavor bibliotecària Lolita Mirabent la va fer instal·lar a la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol, on va presidir la Sala de Lectura fins el 2013. Des de desembre de 2014 figura a la col·lecció permanent del Museu de Maricel de Sitges, com a una de les mostres més significatives de l’escultura noucentista.  Forma part de la Col·lecció d’Art de la Vila de Sitges. 

UN CARRER D’EN BOSC LUMINISTA

IMG_5953 còpia

Joaquim de Miró, Carrer d’en Bosc (c. 1880). Museu de Maricel, Sitges

Les imatges més antigues del carrer d’en Bosc són en sèpia o blanc i negre. En sèpia, passada pel sedàs del temps, que no sempre és benigne amb el feble suport del paper fotogràfic, però ens permeten veure les imatges a què estem avesats: pedra humil, carrer per enquitranar i l’escala del que avui coneixem com l’Estudi Vidal girada d’esquena. Una altra foto de 1875 extreta d’un clixé de vidre permet copsar els jocs de llum i ombra que meravellaren el seu autor, artista anònim, i a d’altres que temps a venir repetiren la mateixa perspectiva.

1875

El carrer d’en Bosc (1875). Fotografia d’autor desconegut, extreta d’un clixé de vidre. 

Girada d’esquena als ulls dels que l’hem vist així tota la vida, l’escaleta de l’Estudi Vidal,  perquè temps era temps i no sé si gaire reculat, – comptant per dècades que fan centúries – que l’escala mirava cap el portal del Palau del Rei Moro.

bloc 30

A(ngel) T(oldrà) V(iazo), 370. Sitges. Calle de Bosch. (c. 1910)

Després de les primeres fotografies van arribar les targetes postal que immortalitzaven els llocs més típics, més recòndits o més originals del país i de la Vila. Un gran fotògraf d’època, Angel Toldrà Viazo (Barcelona, 1867-1956, quina llarguíssima vida per anar documentant casi un segle…!) signava les postals amb la modèstia de les seves inicials. Les sèries d’A. T. V. són de les més antigues i s’inicien vers 1910. Les imatges del carrer d’en Bosc són en blanc i negre, però permeten veure amb tota claredat el tros de façana emblanquinat, que contrasta obertament amb una tosca façana de pedra i totxo, i les escaletes igualment girades.

El quadre del pintor Joaquim de Miró (Sitges, 1849-1914) titulat Carrer d’en Bosc,  recentment instal·lat a la Sala dels Luministes del Museu de Maricel i adquirit pel Consorci del Patrimoni de Sitges la passada tardor té el seu correlat gairebé exacte amb les fotografies en blanc i negre més antigues. Fins i tot en el joc de llums i ombres que enlluernen i enfosqueixen les parets, com la fotografia datada el 1875, per exemple. No tinc referència de l’autor, però consta que Joaquim de Miró, i els altres luministes, eren aficionats a la fotografia – com també ho foren Rusiñol, Utrillo i Ramon Casas, cadascun amb els seus matisos i motivacions i podria ser que també fos obra de Miró. La imatge està presa des d’una perspectiva idèntica al quadre. Hi correspon el joc de llums, l’empedrat tosc i primari del carrer sense voreres, la distribució de les finestres i les obertures de les façanes. El quadre atorga una perspectiva més oberta en la seva part central perquè, a diferència de la fotografia, que mostra un carrer desert, l’oli mostra els habitants del moment distribuïts en tres àmbits. En primer terme, una dona que emblanquina la paret de casa seva. Al fons, dos grups: un al peu de les escaletes girades, i un altre al portal veí del Palau del Rei Moro.

Per més que m’atregui la fotografia, el quadre supera tots els elogis. És una escena del més pur verisme luminista de la Vila. De  la dècada dels vuitanta del segle XIX, any amunt o avall. Mostra i intensifica tots els contrastos de la llum i l’estructura constructiva de les façanes. La presència humana hi és determinant per enfortir el caràcter verista de l’obra.

IMG_5955

La dona de primer terme, tot un quadre per sí mateixa, girada tres quarts, s’afanya a emblanquinar amb una escombreta d’espart lligada al capdamunt d’una canya. Arribarà on li arribi l’extensió dels braços, a mitja paret, però almenys hi haurà tot un pany net i lluminós. A terra els estris: una galleda de calç i una gerra de fang per a l’aigua. El posat decidit i d’anar per feina de la dona rebla aquell antic refrany sobre les dones sitgetanes que el dramaturg vilanoví Francesc de Sales Vidal posa en bona d’un dels personatges de la comèdia La Malvasia de Sitges, allò que les dones de Sitges són tan netes i polides que no fan foc per no fer fum…

Miró conserva el sentit de la perspectiva en situar els dos grups en segon pla, al punt de fuga de l’obra però el que corprèn és el seu mèrit de retrat realista tocat d’un deix poètic i enlluernat per la blavor d’un cel diàfan, transparent. És un quadre que, com la major part dels luministes sitgetans, no em canso de contemplar perquè, com la mateixa vida, conté i en mostra tots els contrastos i tots els detalls.

BRANQUES D’AMETLLER FLORIT

BRANQUES D’AMETLLER FLORIT

Unknown

Vincent Van Gogh, Branca d’ametller florit en un vas (1888), Museu Van Gogh

Després de la florida de les mimoses arriba la dels ametllers. És ple hivern, els dies de sol són nítids i clars. Ho són més, encara, a Provença perquè el mestral tot ho escombra. És el lloc on les branques dels arbres es retallen més nítidament sobre un blau intens, fins el bri més lleu. Existeixen dos paisatges d’ametllers florits que han estat immortalitzats per dos dels artistes més sensibles a la força de la natura, com són Rusiñol a Mallorca i Van Gogh a Provença. Quan arriba el febrer una incursió a Provença, per breu que sigui, sempre em retorna a les branques d’ametller de Van Gogh.

 

Unknown-1

Santiago Rusiñol, Ametllers en flor (Mallorca, c. 1902)

 

Feia gairebé trenta anys que els arletencs no recordaven un hivern tan fred i tan nevat com el de 1888. Van tenir neu i glaç gairebé fins ben entrada la primera setmana de març i el mestral no acabava de fer net. Van Gogh va baixar a l’estació del tren d’Arles un vint de febrer al migdia, es va allotjar en un hotel proper i al cap d’un parell de dies ja s’havia fet amb teles, pinzells i colors. Però com que no podia sortir camps a través a pintar per mor del temps, exercitava tancat a la seva cambra pintant el que veia de la finestra estant: una vella, un paisatge nevat, la vorera i la botiga del davant i la botiga… Alhora, anava al darrere d’un petit quadre del pintor marsellès Adolphe Monticelli, orientalista, minuciosament i acoloridament detallista, a qui no va arribar a conèixer personalment però que apreciava; “Monticelli de vegades prenia un ram de flors per ajuntar tota la gama de colors més intensa i més equilibrada”, escrivia al seu germà Theo.

_fronts_N-3263-00-000009-WZ-PYR

Adolphe Monticelli, Fenc, (c. 1860), The National Gallery, London

 

No podia sortir camps a través perquè tot era nevat i glaçat, però al cap de pocs dies va pintar una branqueta d’ametller que havia aconseguit qui sap d’on i havia col·locat en un vas d’aigua. La branqueta donava un toc de llum i blancor a la cambra de l’artista. La vista de la branqueta i les ganes de pintar-la – en va fer dos estudis – li van alegrar la vida. “Aquí hi ha un fred que pela i a fora al camp encara està nevat. He fet un estudi d’un paisatge emblanquinat amb la ciutat de rerefons. I després dos petits estudis d’una branqueta d’ametller que ja ha florit, malgrat tot.” Uns dies més tard l’artista va començar, ja a l’aire llire, un seguit de jardins i horts amb els arbres que anaven florint. Pintava intensament.

 

Vincent Van Gogh, Branques d'ametller florit a Saint Rémy

Vincent Van Gogh, Ametller florit a Saint Rémy. 

 

Els ametllers, els arbres en flor, el paisatge clar i lluminós d’Arles el feia evocar el paisatge japonès que coneixia per mitjà dels gravats de Hiroshige i de Hokusai; ell i el seu germà Theo n’havien anat adquirint un conjunt de sèries, entusiasmats per l’art japonès del segle XIX. La delicadesa en el tractament de les flors, la mateixa tria del tema, l’ús del color negre vorejant les siluetes provenen en bona part d’aquesta admiració.

 

Van_Gogh_-_Blühender_Obstgarten,_von_Zypressen_umgeben.jpeg

Vincent Van Gogh, Hort florit vorejat de xiprers (1888), Kroller-Müller Museum

 

El 1890, ja internat a Saint Paul de Mausole, davant per davant del monument romà denominat dels Antics, als afores de Saint Rémy de Provence, Vincent van Gogh va elaborar una de les obres més belles i sentides del seu repertori. Amb motiu del naixement del seu nebot Vincent Willem va teixir un tapís de branques d’ametller florit retallant-se sobre un blau intensíssim. Els seus crítics i experts consideren que l’obra constitueix un cant a la vida i a la capacitat de regeneració, ressorgiment dels éssers, per bé que al cap de ben poc Van Gogh va caure de nou en una crisi que es va perllongar durant un parell de mesos. Tanta bellesa no era prou per guarir un interior tan obscurament trasbalsat.

 

IMG_5337

Frèia Berg, Ametller florit a Provença (febrer, 2017)

Cada vegada que, a Provença,  veig un ametller florit, blanc que s’enlaira sobre blau, retorno a les branques de Van Gogh. Són moments que, per més que la realitat hi faci, la supera amb escreix el traç de l’artista. Per més que retorni al paisatge provençal d’hivern, mai no he vist una imatge tan intensament bella i esperançada com les branques d’ametller florit de Van Gogh.