PERSPECTIVA NEVSKY
Immediacions de Sant Petersburg (2016), Fot. Frèia Berg
Cada ciutat té la seva estació, la que la converteix en més autèntica. La de Sant Petersburg és, sense cap dubte, l’hivern. O, més ben dit, el pas de la tardor a l’hivern. Ho va escriure la poeta Anna Akhmàtova:
“ – M’oblides aquest dies de novembre?
Als canals propers el Neva és una llenca encesa.
Una ajustada indumentària de tardor”.
El Neva, reflecteix tot l’or vell, el roig gastat de l’estiu als arbres. Alguns, en plena nuesa, entreteixeixen el decorat gris que s’estén sense límits pel cel de la ciutat. Hi he arribat al caient de la tarda i m’ha sobtat la gespa dels afores enfarinada per les primeres neus. Encara no acaben d’agafar.
Pulkovo (2016), Fot. Frèia Berg
La primera vegada que hi vaig venir n’hi havia més d’un pam, de neu, i en alguns llocs on la pala de les enretirades no havia arribat n’hi havia mig metre. No és gran cosa, em deien. A l’avinguda Nevski de tan en tant sentia el soroll dels terrossos que s’escolaven els canalons del desguàs, parets avall. L’Elena Zernova m’havia vingut a cercar i em feia pujar al cotxe: – tanca els ulls i no diguis res. Vam recorre uns quants centenars de metres, jo amb els ulls tancats, fins que el cotxe es va aturar. – Ara ja pots mirar, surt. Al meu davant s’estenia el Neva tan ample i majestuós com una mar glaçada i, al fons, brillava la claror del Palau d’Hivern. Els canals s’endinsaven pels carrers, talment camins blancs. Tot clar sota un cel gris. És el color de l’hivern a Sant Petersburg. De fred, ni en sentia. Vaig estar estona sense dir res perquè l’esguard tot ho abastava Diu que el que mai no s’oblida és la primera mirada, en perspectiva, a les ciutats perquè cadascuna esdevé la icona que la singularitza a la mirada, al pensament i al record.
També hi ha ciutats associades a l’imaginari musical. Sant Petersburg, que és ciutat literària i musical com poques, compta amb un repertori musical extens i significat. Més enllà de la música de ballet de Txaikowski – El llac dels cignes, La bella dorment… – em quedo amb dues composicions de segle vint. L’una, la Simfonia núm. 7 de Xostakóvitx, la simfonia de Leningrad – el nom de la ciutat que li van donar els sòviets. Xostakóvitx la va acabar el desembre de 1941, l’any que va començar el setge que va acabar tres anys més llarg de la història, el gener de 1944.
Considerada actualment com una obra musical en contra de tota mena de totalitarismes, el seu autor va comentar que la va escriure per a la ciutat que Stalin va destruir i que Hitler va rematar. Dels tres milions d’habitants en van quedar set-cents mil, dels que tres-cents mil eren soldats.
L’altra cara de la moneda musical és la Prospettiva Nevski de l’italià Franco Battiato, una cançó generacional on l’autor hi aboca una lírica tendra i generacional basada en el conte homònim de Nikolai Gògol que forma part del recull Contes de Sant Petersburg. La visió de Battiato és la del passavolant que hi sent la presència d’Eisenstein, Nijinski o Stravinsky, tres grans noms del segle vint de Rússia, en la seva recerca de l’alba en la nit.
Torno al gris del migida i de la tarda, a zero graus.
El Palau d’Hivern, seu del Museu de L’Hermitage (2016). Fot. Frèia Berg
M’esperen la vista del Palau d’Hivern, els quadres de L’Hermitage, la vista de l’aigua lenta de la Moinka i la Fontanka, els versos d’Akhmàtova i el passeig per l’avinguda Nevski on no trobaré Battiato però sí tota la intensitat del que la seva cançó condensa.
QUADERN DE TERRAMAR 