SANT BOI’76. CARTA AL DOCTOR ROBERT

Benvolgut doctor Robert,

Ja m’he pres per costum d’escriure-li una carta cada Onze de Setembre. L’escriptura és dicció i reflexió, retroalimentades. Un exercici setmanal com el que vinc fent en aquest Marge Llarg de L’Eco de Sitges em comporta tanta improvisació com planificació. No és que tingui esperit periodístic per allò del tema que sorgeix a darrera hora però, per contra, cada vegada que assajo de quadrar segons el calendari les dates i els temes sovint se’m desquadren perquè hi ha alguna altra cosa que me’n distreu. Però amb vostè no em passa, perquè és la meva cita anual de l’11-S, participo a l’ofrena floral i li escric.

El temps passa i no és en va, perquè el món canvia i el país, també. Enguany ja en fa quaranta que celebrem l’Onze de Setembre i des d’en fa cinc amb una fita concreta, que és la de l’estat propi. Pacíficament i democràticament, però sense renúncies. Ens ho posen difícil, hi ha traves i dificultats de tota mena, la separació de poders a l’Estat espanyol faria enrogir d’indignació  Montesquieu i tots els pares de l’estat de dret, i també nosaltres de vegades sembla que perdem de vista que el més important és fer pinya i que la unió fa la força en lloc de voler marcar el tipus, però malgrat tots els malgrats hi tornarem a ser.

Aquest any, li deia, en complim quaranta de la primera celebració després del franquisme. Aquell 1976 va ser una celebració d’arrencada, no autoritzada sinó, segons el llenguatge de l’època, tolerada. La va organitzar l’Assemblea de Catalunya. Amb moltes il·lusions, amb tota la voluntat, fins i tot diria amb tota la ingenuïtat. Teníem a tocar la recuperació de les institucions d’autogovern que havien estat prohibides i perseguides pel franquisme, calia retornar a l’estat democràtic i dins d’aquest estat reclamar que se’ns retornés el que ens havien arrabassat. Una devolution a la catalana.  

Encara no era dia festiu perquè faltaven quatre anys per al restabliment del Parlament de Catalunya i la promulgació de la primera de les nostres lleis, la 1/1980 que declarava l’Onze de Setembre com la Diada Nacional de Catalunya. Hi va haver molta gent. Presencial, els que hi van ser físicament, i connectada per ràdio tots aquells que no hi vam poder arribar. Va ser una vesprada que va marcar època. Me n’ha quedat una imatge i dues frases. La imatge és de fotografia en blanc i negre – bé, blau fosc… – al pati de la Biblioteca, sintonitzant un transistor, modelant-ne el volum, i unes quants dels que hi érem esmolant les orelles per no perdre’ns paraula dels discursos. Me n’han quedat dues frases que han passat a l’imaginari de la retòrica nacional: “que la prudència no ens faci traïdors”, de Jordi Carbonell, i “Catalunya som tots”, de Miquel Roca Junyent. Ambdós amb vehemència, contundència i convicció.

Ajunto les dues frases del Sant Boi ’76 amb un fragment del discurs de vostè al Saló de Sessions del 1900 sobre la importància dels municipis en el context del país que volem lliure, socialment just i de progrés: “Municipis poderosos per sa riquesa, per sa cultura i per son treball donen origen a una nació també poderosa; però tots aquests organismes, fins els més senzills i humils, porten encarnada, a més, una cosa que els fa més grans: la idea de la pàtria o, més ben dit, la mateixa pàtria”… Són tres principis que mantenen plena vigència i que els catalans d’avui no podem oblidar.

Enguany, quan li vingui a portar els clavells vermells, pensaré en tots els Onze de Setembre de llavors ençà, en la reivindicació de la Diada, i l’endemà, com els del dotze de setembre de 1714, tots plegats continuarem treballant per aquest país lliure, just i de progrés que volem assolir. Ens queda molta feina per fer, hem de treballar molt i molt bé i no perdre de vista que Catalunya som tots, que cal prudència i contundència –allò del seny i la rauxa – i que el país que volem es construeix amb coratge, convicció i esperança.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 9.IX.2016