Arxius diaris: 25 d'Agost de 2016

POLITÍTIQUES CULTURALS PER A TEMPS DE CRISI, O L’EXEMPLE DE FRANÇA

Publicat el per
Respon

POLÍTIQUES CULTURALS EN TEMPS DE CRISI, O L’EXEMPLE DE FRANÇA.

240-Bazille-musee-Fabre-Montpellier_focus_events

De tant en tant no puc evitar declarar-me admiradora de de la política cultural de França. Genèricament i concretament. Genèricament perquè, per més que les crisis hagin malmès l’estat del benestar i la seva sovint grandiloqüència, el pòsit del que queda és sòlid i està ben travat. Concretament, per raó de diversos aspectes dels que més voldríem aquí. D’una banda per la formació que reben els agents de la cosa pública – funcionariat i equivalents – per mitjà de la prestigiosa escola nacional d’administració, l’ ENA que tants alts càrrecs i polítics ha donat, entre els que són més importants els que no es veuen – però hi són i fan la feina – que no pas els que sovint posen davant dels mitjans. Sempre m’ha fet sana enveja la solidesa de pedra picada que mostren les estructures d’Estat del país veí. No comparteixo el seu esperit jacobí ni la sovintejada reticència d’alguns sectors enfront de les cícliques descentralitzacions anunciades, però en conjunt la solidesa i la professionalitat són envejables. Qui diu l’ ENA diu altres institucions acadèmiques i educatives de sectors administratius i professionals del sector públic.

Un àmbit de la política cultural francesa de resultats exemplars és l’aposta que els darrers anys ha fet en favor dels museus. No em refereixo al Louvre, ni a Orsay, ni a cap de les grans estructures de cita parisenca ineludible, sinó a l’exemple de diversos museus ben allunyats del radi de la capital, com són els del sud de França, d’Occitània a Provença. Les crisis dels darrers quinze anys han  comportat una decidida aposta en favor dels museus i del patrimoni en la seva dimensió de conservació i d’accés a la cultura. Remodelació i posada al dia d’edificis, digitalització de col·leccions, increment de les propostes educatives, reubicació de col·leccions, dipòsits dels grans museus parisencs als museus del territori, aliances entre el sector públic i privat en favor de museus monogràfics d’artistes i una decidida i regular política de producció i circulació d’exposicions permeten que un ampli sector meridional de la Mediterrània Nord gaudeixi actualment d’una oferta que fa poc més d’una dècada era impensable.

Dos dels museus més emblemàtics, com són el Museu Granet d’Aix-en-Provence o el Museu Fabre de Montpeller han estat objecte de sengles ampliacions i posades al dia d’instal·lacions i col·leccions que han comportat una nova reivindicació d’artistes i de fons propis. L’actual exposició dedicada al protoimpressionista montpellerí Frédéric Bazille al Museu Fabre de Montpeller, modèlica, consisteix entre altres coses a fer veure al públic una part de la col·lecció permanent des de nous paràmetres. La que el Museu Granet dedica al pintor marsellès Charles Camoin presentada en el contex de la llum del Sud és un altre exemple de diàleg entre els valors “locals” – en aquest cas, el paisatge local i el  gran Cézanne –en un context d’influències i escenaris comuns.

camoin, Lola sur le balcon, 1920, Col part

Charles Camoin, Lola sur le balcon (1920). Col. Part.

Hi ha més exemples, com  el Museu Soulages a Rodez  d’art contemporani, situat en un magnífic edifici obra de l’estudi d’arquitectes catalans RCR, d’Olot. El museu que fa que la població de Rodez hagi esdevingut un lloc de peregrinació a l’encalç de l’art contemporani, on actualment s’hi mostra l’exposició Picasso au Musée Soulages.  O la instal·lació de la Col·lecció Jean Planque, d’art modern i contemporani, dipòsit gestionat pel Museu Granet i instal·lat a la capella dels Penitents Blancs restaurada expressament per a aquest propòsit. I, encara a Aix, la recent rehabilitació i obertura del gran edifici del Centre Cultural Caumont, vinculat a la fundació i xarxa d’edificis patrimonials i singulars francesa Culturespaces, dedicat a centre d’activitats culturals. A Marsella, una ambiciosa operació urbanística en un sector de l’antiga zona portuària vora al Fort Saint-Jean, coincident amb la capitalitat europea de la cultura, ha comportat l’edificació del complexe del Museu de les Civilitzacions d’Europa i la Mediterrània, MUCEM, un ambiciós projecte posat en marxa el 2013.

Aquestes novetats i d’altres, configuren els territoris occitans i provençals com un interessant pol on l’aposta per la cultura – amb totes les contradiccions que calgui – ha culminat en un atractiu panorama de visites per a tot tipus de públics. La retroalimentació cultural per a la població local i regional i, com a derivat, l’atractiu del turisme cultural en ple desenvolupament i jugat amb ambició constitueixen, a hores d’ara, una realitat reeixida i molt interessant. A copiar en tot allò que sigui copiable.

Per a això, d’entrada, una condició és necessària: creure en la cultura com a valor de transformació, d’educació i de desenvolupament econòmic. Són tres principis totalment complementaris i gens excloents que els responsables del sector públic han de saber administrar . Viatjar cura manies, eixampla horitzons i desvetlla realitats per qui les vol veure. I sempre és un estímul. Sobretot, quan veiem que són realitats a les quals també podem aspirar.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 29 de juliol de 2016

REPENSAR I DEBATRE SITGES

Publicat el per
Respon

REPENSAR I DEBATRE SITGES. 

IMG_1977

Platja de Sitges (2015). Fot. Frèia Berg

Assisteixo al debat organitzat per aquest setmanari amb el títol Repensar Sitges. Oportunitats i reptes davant el model de desenvolupament. De la Transició ençà, per cenyir el tema al període de la democràcia, cíclicament han sorgit veus que han plantejat el futur de Sitges des de les cruïlles que les circumstàncies econòmiques han propiciat. És un debat tan necessari com oportú que cal agrair i, al mateix temps, continuar.

El desenvolupament de Sitges en els darrers quaranta anys ha basculat entre el turisme i la construcció, amb tots els matisos: turisme de congressos, de famílies, residencial, de lleure, de vacances…; construcció de segones residències, rehabilitacions discutibles, reconversions de sòl no urbanitzable a sòl urbanitzable, plans generals, catàlegs de patrimoni arquitectònic… De debat n’hi ha hagut relativament poc. Han prevalgut els pactes sectorials sobre terrenys concrets, permutes opaques, excés volumètric a tot arreu on s’ha pogut, serveis tècnics municipals que han promogut un urbanisme baixllobregatí de baixa qualitat material i estructural, vianalització del centre de la Vila més que discutible i un llarg etcètera de despropòsits. Aquest és el llegat que tenim i que ha implicat i implica tots els sectors, públics i privats, cadascun en la mesura de la seva missió i de les seves responsabilitats. Ara toca mirar el futur. He pres moltes notes amb lletra de gat – vull dir, amb una llibreta a la falda i un bolígraf indòmit i les reconverteixo en notes.

  1. Apocalypse now. El fet que el sector nord de La Plana i la Madriguera siguin el darrer tram que queda per edificar m’ha semblat que provocava una remor apocalíptica. El desenvolupament de Sitges ofereix més possibilitats si hi posem imaginació, ganes i compromís.
  2. Pla general. Un bon amic arquitecte dels que no s’han dedicat a especular ni a destrossar cases ni barris sencers s’exclamava que, encara, per a molts, un pla general es redueix a les parcel·lacions de terra urbanitzable i la volumetria edificable.
  3. La ciutat compactada. Montserrat Tura, metgessa, ciutadana política i exconsellera va advocar a favor de la ciutat compactada en base, sobretot, al vessant social. Completament d’acord.
  4. Vianalització i aïllament. Les vianalitzacions dels nuclis urbans privats d’una circulació regulada provoquen l’aïllament de les persones amb la mobilitat afectada, especialment les persones grans. I si a sobre proliferen abusivament les terrasses de bars i restaurants la circulació queda afectada a tots nivells.
  5. Equipaments culturals i educatius. La llista és llarga i cada cas és un cas. Jo només vull recordar que hi havia terreny i projecte ja aprovat per a la biblioteca i l’arxiu durant el període 2008-2011 i, a la vista dels fets, els diners van anar a parar a altres conceptes. I així ho tenim.
  6. Passeig Marítim. Recordo el dia que va caure Villa Natàlia, enderrocada per la piqueta que va iniciar la cursa de demolicions dels xalets noucentistes des de l’Avinguda Sofia al Monument a Benaprès. Aquell dia es va obrir la veda per a tot el que va venir després. A la Ribera ja havien caigut els edificis modernistes deixant pas a blocs de pisos d’aspecte impersonals en el millor dels casos.
  7. Catàleg del patrimoni arquitectònic. Encara en curs, esperem veure’l acabat algun dia. De moment ja han caigut unes quantes cases, abans que fossin catalogades. El truc de sempre.
  8. Lloguers de locals. Algun dia caldrà fer un estudi dels costos dels lloguers dels locals al centre de la Vila i dels establiments que s’hi instal·len de nou. Probablement això, juntament amb la vocació rendista, explicarà la mena d’establiments que van proliferant.
  9. Turisme de qualitat. Imprescindible en totes les modalitats. El compromís de tot el sector també és imprescindible. Mentre no existeixi, seguirem veient, i suportant, no només turisme low cost sinó low sector empresarial.
  10. Responsabilitat social ??? Inherent a persones, corporacions, empreses, entitats i institucions. En cap moment vaig sentir ni un sol esment a la responsabilitat social, imprescindible per a la bona convivència i la bona governança. Juntament amb l’ètica és un valor i una actitud imprescindible i exigible a tots els sectors implicats en el desenvolupament.

PASSIÓ D’ARTISTA: LA SARGANTAIN, DE RAMON CASAS

Publicat el per
Respon

PASSIÓ D’ARTISTA: LA SARGANTAIN, DE RAMON CASAS.

la sargantain

Ramon Casas, La sargantain (1907). Cercle del Liceu, Barcelona

Per qui no l’hagués conegut, bastaria un quadre, un de sol, per palesar tota la passió concentrada que pot provocar una dona a un artista. Una dona, més que una model, per bé que també ho va ser. Ell va veure en ella l’encarnació de la joventut, la sensualitat, la vida i l’amor des d’una maduresa que anava entrant en les conformitats de l’edat i de l’època. La seva coneixença va esdevenir un revulsiu que li va capgirar no pocs paràmetres vitals i artístics. Per ella va deixar la seva deixebla i nòvia Emília Huet després d’un festeig perllongat durant setze anys. Però l’atractiu de Júlia Peraire era, simplement, irresistible.

La va trobar el 1905, ella amb disset anys i ell amb trenta-nou.  Des de llavors, van esdevenir inseparables malgrat les convencions socials, l’oposició familiar, la freda acollida dels amics, entre la indiferència i el menysteniment; la invisibilitat forçosa per a més d’un sector social, però tant s’hi valia. Des de que la va trobar, Ramon Casas va fer de Júlia Peraire la seva musa, la seva companya, la seva muller i la passió de la seva vida. Júlia dominava.

Casas la va immortalitzar en el quadre conegut com La sargantain, penjat des de  a les estances del Cercle del Liceu, a Barcelona, on de fa dècades figura al costat d’un altre gran quadre d’antologia, com és La sèquia dels baladres (1902) de Santiago Rusiñol. El quadre havia estat presentat a la V Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona (1907), on va obtenir el premi que atorgava el Cercle del Liceu; des de llavors va entrar a formar part d’aquest selecte club. La va pintar i dibuixar múltiples vegades en diversos formats, aparences i tècniques; va ser la figura emblemàtica de diversos cartells i va posar amb tota mena d’indumentàries: mantons de Manila, boàs, túniques, vestits de carrer, roba i vestits insinuants, amb mantellines, pells de guineu, abrics llargs, i hàbit de monja. Però cap retrat no iguala la intensa sensualitat de La sargantain, dotada d’un dels cossos més insinuants de la història de la pintura.

Ha estat al voltant de La sargantain i de les diverses imatges de Júlia Peraire que el Cercle del Liceu ha organitzat una exposició monogràfica titulada encertadament Júlia, el desig. L’ha comissariada Isabel Coll, autora del discurs expositiu, de la tria de les obres i també del catàleg. El títol de l’exposició sintetitza la clau de la mostra i dóna pas a una lectura antològica sobre les visions que Casas va plasmar de la seva gran passió i de la fascinació que l’amant exercia sobre l’artista. Casas, que va exercir de retratista de la burgesia, no va perdre l’oportunitat de situar Júlia entre aquest medi, com tampoc no va escatimar ni temps ni esforç per anar fixant els trets característics de la seva dona al compàs del pas del temps. Els vint-i-dos anys de diferència d’edat eren compensats per la satisfacció d’una relació que havia nascut en la semiclandestinitat, havia passat per de la intolerància a la indiferència social i s’havia acomplert amb un matrimoni tardà que segellà la voluntat de l’artista de romandre al costat de la dona que li havia fet optar per la llibertat en l’elecció de l’amor.

Potser és per aquest motiu que La sargantain em fa sempre l’efecte que és un retrat atemporal per més que tingui la datació clarament establerta. No hi fa res. Les grans obres d’art ho són pels valors que transmeten, i La sargantain, Júlia Peraire, transmet tota la passió que l’artista va abocar-hi per convertir-la  en una icona per sempre més inoblidable.

RUSIÑOL A GIRONA EN TEMPS DE FLORS

Publicat el per
Respon

RUSIÑOL A GIRONA, EN TEMPS DE FLORS.

“Que per molts anys, Santiago Rusiñol, pugueu ser el nostre hoste, l’amic fidel de Girona, l’enamorat dels nostres monuments i dels nostres paisatges. Vos ja sabeu bé prou que Girona us estima, i us admira,  us està profundament reconeguda i no se sabria pas acostumar a les vostres llargues absències.” Li ho deia Carles Rahola a un Rusiñol ja envellit però que encara amb aquell bri d’ironia i de tendresa a parts iguals que assistia a un homenatge multitudinari que la ciutat li dedicava el febrer de 1926, amb ballada de sardanes a la Devesa inclosa. Eren anys de reconeixement en el moment just en què l’artista encara ho podia disfrutar amb més emoció que altra cosa. Però la vida amarga l’anava assetjant rosegant les vores de les alegries i de la vida quotidiana. Per això el 1927 escrivia el gran compendi del sarcasme, el desengany i la tristor de la vellesa deixant plasmades a Màximes i mals pensaments un conjunt de frases lapidàries que fan somriure i esborronar.

El febrer de 1926 quedava lluny, molt lluny, de l’enlluernament de joventut. Dels dies en què va prendre part a l’exposició col·lectiva al claustre de Sant Pere de Galligants per les fires de Sant Narcís de 1878 gràcies al seu mestre, el pintor gironí Tomàs Moragas. Potser va ser llavors, potser deu anys més tard quan hi va tornar, que va dibuixar les escales de la catedral de la seva Girona de pedra i se’n va endur un munt de records de llocs que li agradaven en format fotogràfic.

Hi va retornar el 1908 i des d’aquell any sovintejà les estades tardorals. Les vistes de la ciutat constitueixen un fidel correlat de l’article que va publicar el 1912 sobre la profunda impressió que li causava la ciutat. “Girona de pedra”, constitueix un dels millors i més aprofundits articles de Rusiñol; hi aboca l’aiguabarreig de sentiment, tendresa i ironia que caracteritza el personatge en uns temps en què el Modernisme ja és història i que només li resta la fidelitat a la passió vers l’art i la creativitat des de la sinceritat i la mirada interior. La “Girona de pedra” de Rusiñol és la de “les coses velles i els els records de la pedra, i l’art d’ojiva, i els campanars amb orenetes, i les tombes esculturades, i les esquerdes amb molsa, i les lloses amb herba, i els carrerons, i les llànties enceses a l’ombra, i l’ombra blava dels edificis, i el silenci…”

Sant Pere de Galligants

Santiago Rusiñol, Sant Pere de Galligants (1911), Museu de Mataró 

Els quadres de Girona que formen part de l’exposició Rusiñol en terres gironines, organitzada i produïda pel Museu d’Art de Girona, configuren un conjunt plàstic difícil d’oblidar. La monumentalitat de la catedral, Sant Pere de Galligants, Sant Fèlix, la vella muralla i els seus entorns contemplats i mirats amb llum de tarda formen part de la “Girona antiga” que va pintar amb voluntat de restar-hi per sempre. L’obertura de la mostra, el passat dissabte, va coincidir amb la del Temps de flors i em va fer pensar que, més enllà de les multituds que envaeixen els carrers de la ciutat de pedra, era una picada d’ullet a l’artista.

72

Santiago Rusiñol, Girona (1909), Museu d’Art de Girona

És una exposició que parteix del Rusiñol artista viatger, del caminant de la terra que en el transcurs de la vida converteix Girona i les seves comarques – el Ripollès, la Cerdanya, el Gironès, la Selva… – en un escenari de vivències i paisatges que abasta una vida sencera. Les etapes estètiques de Rusiñol es poden resseguir en el transcurs de l’exposició amb claredat diàfana en textos i imatges.

He tingut l’oportunitat de compartir el comissariat de la mostra amb Mita Casacuberta, i hem comptat amb la col·laboració de Mercedes Palau-Ribes i el personal del Museu, tot plegat dirigit per la directora Carme Clusellas, a qui devem la decidida empenta i resolució d’aquest projecte, feliçment arribat a bon port i s’hi estarà fins ben entrada la tardor. Ha estat, per a mi, una ocasió de retornar a aquesta Girona de pedra que mai no s’oblida, d’escoltar el xisclet primaveral de les orenetes, de recordar les tombes esculturades que de vegades fins i tot somriuen, com la d’Ermessenda, i he pensat, una vegada més, que l’art és una font infinita de felicitat.

 

PREMIS SERRA D’OR, CINQUANTA ANYS DE COMPROMÍS CRÍTIC AMB LA LITERATURA

Publicat el per
Respon

PREMIS SERRA D’OR, CINQUANTA ANYS DE COMPROMÍS CRÍTIC AMB LA LITERATURA.

images

Un dels debats cíclics que com els ulls del Guadiana va aflorant cada cert temps és el de la utilitat i la transparència dels premis literaris. La utilitat és un valor, la transparència n’és un altre. Tots dos són condicionants i característiques dels guardons que periòdicament es convoquen i s’atorguen. La Literatura, que en tant que part indissociable de les Humanitats, passa per una etapa complexa difícil per la banalització i la industralització, esdevé un mirall de la desfilada de les vanitats a les panòplies dels guardons. El debat de la transparència – són nets, els premis literaris? – és indefugible, sobretot quan es tracta de recompenses monetàries substancioses vinculades a firmes editorials que es caracteritzen per produir pasta de paper a pilons ocupant espais a llibreries i quioscs, sobretot a les envistes de Sant Jordi. No entraré en el tema dels pilons de quilos de paper, perquè el procés d’industrialització editorial ha tendit – i no ho ha aconseguit del tot perquè sempre hi haurà Literatura– a la inundació del mercat amb productes sovint infumables.

Però la Literatura, que, com les Humanitats, va vorejant i esquivant les envestides, mereix tot el respecte i el compromís crític. Són nets els premis literaris? La pregunta ronda els que fan de jurat formulada pels que tempten la sort o per aquells que la sort no ha afavorit. La netedat dels premis literaris és directament proporcional a la independència i judici crític dels jurats, i aquestes virtuts tenen força a veure amb la pressió dels agents que intervenen en el factor indústria. Aquesta és l’opinió que me n’he fet des de una més aviat llarga experiència de jurat i una conclusió que comparteixo amb no pocs crítics i escriptors.

La reflexió ve a tomb perquè acabem de celebrar el cinquantè aniversari del Premi Crítica Serra d’Or. Instituït el 1966, en temps difícils, s’atorguen a obra publicada en llengua catalana i en tots els vessants dels gèneres: poesia, traducció, teatre, novel·la, assaig, recerca humanística, recerca de ciències, catalanística i literatura infantil i juvenil. No hi ha altre guardó que la serreta creada per la firma Capdevila, aquesta nissaga de “joiers i argenters a la ciutat de Barcelona” en les mans dels quals l’orfebreria i el propi prestigi del premi.

images

Així ho han testimoniat alguns dels escriptors i escriptores premiats al darrer número de la revista. La llista dels guardonats és llarga i diversa; cinquanta anys donen per molt – Josep Pla, Mercè Rodoreda, Quim Monzó, Carme Riera, Clementina Arderiu, J. V. Foix, Lluís Pasqual, Pere Calders, Baltasar Porcel, Ernest Lluch, J. A. González Casanova, Antoni Tàpies, Julià Guillamon, Joan Vinyoli, Robert I. Burns, Lolita Bosch, Francesc Parcerisas, Oriol Pi de Cabanyes, Lluís Calvo, Aurora Bertrana, Enric Casassas, Josep M. Jaumà, Jaume Cabré, Maria Aurèlia Capmany,  Sergi Pàmies… La extensió del nomenclàtor mostra la contribució del Premi Critica Serra d’Or al sistema literari català des de la neutralitat estètica i des de l’únic compromís possible, que és amb la qualitat de l’obra des de la independència del criteri crític.

Des de 2011 formo part del jurat del Premi Crítica Serra d’Or de Literatura i Assaig juntament amb Àlex Broch, Marta Nadal, i Lluïsa Julià com els més veterans. Neutralitat i independència en el judici crític després d’un any de lectures ens han portat sovint tan llargues discussions com acords gairebé immediats. Quan veig els jurats que ens han precedit m’agrada imaginar amb quins arguments defensarien, avui, els escriptors que hem premiat enguany: Martí Domínguez, Josep M. Jaumà, Pep Albanell, Julià Guillamon i Josep-Ramon Bach. Prevaldria, com ha estat sempre a Serra d’Or, la dialèctica compromesa amb la qualitat i amb el sistema de valors de les Humanitats i la Literatura encarnat en diversos corrents estètics. Cada any, quan hem enllestit i la deliberació i superat la tensió que de vegades la mateixa passió literària origina, penso que els pares de la pàtria que van iniciar els premis i van assumir des de 1967 l’ofici de jurats – Josep M. Castellet, Joaquim Molas, Joan Fuster, Joan Triadú, Teresa Rovira, Aurora Díaz-Plaja, Joaquim Vilà-Folch… – ens deuen mirar des d’algun lloc pensant que no ho anem fent malament del tot. Que el llistó és molt alt, la independència de criteri és sagrada i que la passió crítica per la Literatura no ens l’acabarem.